Casi

Nueva visión

 Cuando España llegaba a los 3 millones de parados era una catástrofe, cuando llegamos a 4 millones había que fusilar a Zapatero.

Llega el PP al gobierno y san Mariano no es capaz de cambiar la tendencia ni de generar oleadas de entusiasmo en los mercados. Hacen una reforma de las condiciones laborales que saben que generará más paro. El objetivo: un estado más débil, con menos competencias, unos servicios privatizados y el debilitamiento del estado del bienestar.

Ya hablan de 6 millones de parados sin inmutarse y sin aportar ninguna solución.

¿Hay todavía alguien que crea que saldremos de esta sin acciones que impulsen la economía productiva y el crédito a las empresas? ¿sin asumir que la prioridad no es el déficit sino el paro?

Chico i Rita

Ahir feien la pel·lícula de Trueba i Mariscal per TV3. No l’havia  vist al cinema i en va agradar molt.

Excel·lent l’historia sustentada en un sòlid guió, magnífics els dibuixos i l’animació i molt bona la música de Bebo Valdés.

La recreació de l’Havana de finals dels 40, en un dibuix net i minimalista, és un element especialment remarcable.

Pel·lícula absolutament recomanable a la que desitjo la millor sort als Oscars.

Deixant clar que jo sempre defensaré les versions originals, assumeixo els doblatges especialment en TV. Però fer parlar en català amb accent cubà als dibuixos, quant el 100% dels potencials espectadors podien “disfrutar” de la versió original, em va semblar ridícul. No hi ha prou series o pel·lícules  xineses, iranians o nord-americanes per traduir?

El blog de Paul Krugman

http://blogs.elpais.com/paul-krugman/

La solución a la crisis económica pasa por la política. Paul Krugman, probablemente el economista más conocido del mundo, lo tiene claro. Desde su posición progresista –liberal, en Estados Unidos; de izquierdas, en Europa- prescribe su receta.

Tàpies

Pocs com ell,  tenen un llenguatge tan personal i tan identificable.

El Tàpies que més m’agrada és el que comença als anys 80, una vegada superada l’etapa de l’art pobre i de l’ús de materials de detritus, el dels quadres de gran format, on dominen grisos, marrons, ocres i negres.

Segur que aquests dies els especialistes faran servir conceptes com abstracció, simbolisme, espiritualitat, misticisme, orientalisme.. informalisme. També parlaran de tècniques de collage, graffiti o grattage. Jo prefereixo quedar-me  amb la impressió que em va causar l’exposició antològica del saló del Tinell de fa 20 anys. Allà vaig ser conscient que el pintor havia connectat amb aquest món de forces tel·lúriques profundes, al que, només, tenen accés alguns privilegiats.

Antoni Tàpies estarà viu per sempre.

et 2

Il est vrai que, parfois, le temps se fait plus lent et change de densité, sans que le ciel, irréversiblement gris, ait la moindre importance. Les dictionnaires étymologiques se soulèvent contre la toute puissance du dictionnaire historique, juste avant qu’un sensible Ravel rehausse le niveau émotionnel et artistique et nous montre que le silence, contenu et chaud, est bien souvent opportun.
J’ignore s’il s’agit du berceau de l’humanité o du refuge des poètes occitans oubliés. Ou peut-être du retour a la permanente, et cette fois-ci nouvelle, patrie adolescente, dans laquelle s’imposent les souvenirs de chasubles, les cric crac des noix et les chansons d’enfants.
Qu’est-ce qui rend si facile de pénétrer sans effort jusqu’aux refuges protégés de l’intimité ?

Moulin Faye

És cert que de vegades el temps s’alenteix i canvia de densitat, sense importar un cel irreversiblement gris.

Les “dictionnaires étimologiques” es rebel·len contra el protagonisme de “le dictionnaire històrique”, abans que un sensible Ravel pugi el to emocional i artístic i ens mostri que el silenci contingut i càlid, és, tantes vegades,  oportú.

No sé si és el bressol de la humanitat o el refugi dels oblidats poetes occitans. O tal vegada el tornar a la permanent , i ara nova, pàtria adolescent, a on s’imposen els records de casulles, el cric crac de les nous i cançons infantils.

Què fa tan fàcil entrar, sense esforços, fins als protegits refugis de la intimitat?

Egipte

Els processos generats després des les revoltes populars en els països musulmans, al menys a mi, en generen contradiccions: alegria quan cau una dictadura i desencís amb el procés posterior.

Fa unes setmanes en un viatge al sud d’Egipte, Magued el guia, un cristià copte de considerable formació, inquietud política i tendència “liberal”, ens deia que el procés serà molt llarg però que veia el futur amb esperança.  

Aquest dies arriben els resultats d’unes llargues constituents que no serien acceptables en una democràcia occidental i que donen una majoria esclafadora (70%) a les opcions islamistes, molts dels quals (25%) són salafistes, l’opció més radical, que considera l’Alcorà la font única del dret. Les dones que estaran al parlament seran 8 (el 2%).

No és aquest el lloc per analitzar com s’ha arribat a aquesta situació, però la democràcia és basa en la voluntat de la majoria. No més confio que la majoria sigui respectuosa amb la democràcia i desitjar als amics i amigues “lliberals” i progressistes, una gran dosi d’encert i paciència. 

Midnight in París

Quan Woody  Allen, deixa de ser un veí de Manhatan, es converteix en un turista de Manhatan. Estic convençut que l’oficina de turisme de París estarà encantada amb el  reportatge, ple de magnífiques postals que, estic segur, han provocat en molts espectadors les ganes de tornar a París.

Al contrari que en la pel·lícula de Barcelona aquesta vegada havia una història, en molts moments ingeniosa i divertida, explicada de nou en primera persona. 

Sempre he pensat que tenim a Woody Allen una mica sobrevalorat i que fa molt temps que no ens sorprèn.    Midnight in Paris és una bona pel·lícula, amb algun moment de “brotxa gorda” i que en el missatge central, massa reiteratiu, el director renuncia a la complicitat intel·ligent de l’espectador.

En paraules robades a una amiga “Woody Allen és un vell amic pel que tens simpatia i que fa molts anys que coneixes, que veus una vegada a l’any i comparteixes amb ell una velada agradable i una conversa intel·ligent”.

2012

Malgrat la crisi econòmica, els retalls i les injustícies socials, hem de mantenir la convicció que l’objectiu fonamental de l'esser humà és intentar ser feliç.

Bones festes i feliç 2012