Barcelona és una de les ciutats més atractives d’Europa, que per tenir-la tant a prop no sempre valorem.Durant 30 anys he baixat a Barcelona, pràcticament cada dia i he vist, en directe, la seva espectacular transformació.
Ara, és cert, algunes zones estan un tant despersonalitzades, masses guiris fent de guiris, un sector que probablement està desequilibrant cap a la incomoditat a l’economia local.
Certament, els progres, un pel “pijos” que han vist mon i han copiat bé, han fet una bona feina i si de mi depèn, han de tornar a governar la ciutat.
De quan en quan vaig a Barcelona a fer de guiri, l’excusa aquesta vegada: les dues exposicions de Miquel Barceló: la dels primers anys de l’artista a Arts Santa Mònica i una completa retrospectiva al Caixafórum.
Conec bé l’obra de Barceló, he tingut la sort de veure algunes de les seves impressionants exposicions de gran format: la de l’IVAM de València als anys noranta i la del MACBA de fa uns anys.
La provocació, la força, l’exuberància, l’entrega absoluta a la pintura, del pintor mallorquí no deixa indiferent a ningú. A mi m’agraden especialment quan fa esforços de contenció: els deserts minimalistes de gran format i les aquarel·les grises i corcades, pintades a Mali.
Val la pena passar-se unes hores veiem pintura i lamentant que les Rambles ja no són el que eren
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada