dijous, 27 de setembre de 2012

Demografia



Catalunya, un país d'emigrants.

Sense els efectes de les migracions sobre la demografia catalana des de començaments del segle XX, Catalunya tindria avui 2.7 milions d’habitants.

dilluns, 24 de setembre de 2012

diumenge, 23 de setembre de 2012

Los dos fatigados


En este ruido de relojes estropeados, se habla mucho de “separatistas” y muy poco de los “separadores”

MANUEL RIVAS

Cuanto más a la derecha, en el espectro ideológico del dial de la radio, más jaleaban los resultados de las elecciones catalanas. Montilla y su coalición, el calamitoso tripartito, el demoníaco Carod, el ansiolítico del nuevo Estatut, todo se había ido al carajo. ¡Qué alegría, qué jolgorio, qué frenesí! Los que habían azuzado al boicot a los productos catalanes, brindaban con cava por el gran acuerdo que ya se oteaba en el horizonte. La derecha catalana nacionalista y la nacionalista derecha española, otra vez del ganchete, con un destino común en lo universal: hacer de los servicios públicos un negocio privado. Lo recuerdo bien. Escuchaba perplejo. ¿Cuántos siglos de ignorancia acumulada hablaban por aquellas bocas que se mofaban del federalismo, la nación de naciones y el Estado plural? Y llegó la felicidad calculada. El matrimonio de conveniencia. El partido de Rajoy apoyaba a Arturo Mas en Cataluña, y el partido de Mas apoyaba a Mariano Rajoy en el Congreso. Hasta que se desató este Tardor, el otoño catalán, y en un calendario político de vértigo con próximas elecciones en Galicia y Euskadi. En este ruido de relojes estropeados, se habla mucho de “separatistas” y muy poco de los “separadores”. Una parte de la desafección catalana tiene su causa en las campañas tóxicas de los separadores, que parecen fundamentar su identidad en el anticatalanismo. Otra causa, y creo que no la menor, es la castración de la idea federal de España. El federalismo, como el genuino liberalismo, tiene hondas raíces hispanas, pero fue talado por las sucesivas turbas autoritarias. Cuando te declaras federalista, de todas partes saltan jubilosos caníbales: “¡Ya tenemos churrasco!”. ¿Cómo es posible que Rajoy y Mas se fatiguen en dos horas? ¿Qué clase de erotismo es ese? ¿Se les ha elegido para solucionar conflictos o empeorarlos? ¿Se han preocupado de debatir los modelos federales que funcionan? ¿O solo leen sus propios discursos, escritos en 1898?

Ni espanyola ni estelada, bandera roja


És evident que els catalans som fantàstics, meravellosos, honrats i democràtics, i els espanyols estúpids, xoriços i sectaris.
La nostra televisió és modèlica i els seus professionals,  plurals, representen tots els sectors ideològics del país, la resta de les cadenes manipulades i corruptes.
En Catalunya el nostre gran govern, presidit pel príncep Artur és un model d’equanimitat. No ha retallar la sanitat i  tampoc l’escola i ha pujat els impostos als més rics per afavorir als més necessitats.
Els últims 2 anys CiU no ha rebut el recolzament al Parlament  del PP ni ha votat, de forma acritica, a favor de la política de retallades del govern del PP a Madrid.
Que ens volen fer creure? Que significa la pantomima de la visita de Mas a Rajoy, com si fos el compte de Barcelona que demana una rebaixa dels delmes al emperador de les Espanyes? Que no ha estat una burda maniobra electoral? Que no pretén que la senyera (ara estelada) amagui una gestió desastrosa i injusta?
És evident que Catalunya té dret a un tracte fiscal més just, però en una Catalunya independent, en una Espanya federal  o en una Europa més integrada, alguns continuarem defensant la supressió de totes les fronteres i seguirem mantenint com a bandera la vermella, la que representa els anhels de llibertat, igualtat i solidaritat.

dissabte, 22 de setembre de 2012

La frontissa


Ser conscient del total coneixement i al mateix temps caure en el desconcert.
No entendre i veure’l tot tant clar. També la fragilitat, el discurs i la forma de vida, l’agenda exigent, la compatibilitat, els principis inamovibles, allò que era "ideal" i ja no ho és.
Les necessitats, les obligacions, emplenar , recuperar la sensació de la teva eficàcia. Enfrontant-se a la tornada més dura i el temps més llarg.
La reacció davant la incomprensió de l’estat emotiu, la distancia i la proximitat. l’auto-retret a la creixent dependència de la paraula cordial i el gest afectuós, fins que arribi el moment del rencontre, cicatritzant i intens.
I així, fins a trobar una nova versió de l' equilibri estable.

La frontissa de les contradiccions

Reticències i perspicàcia escrita, el neguit de llegir la situació i decidir: què tinc, què em falta, on ho trobo. Salvats per la creació literària i la qualitat de l’expressió.
Elle est comment, la lune, en ce moment ?
si ce n’est pas dû à la lune, c’est dû à quoi ?
Un certain débordement d’affection , main dans la main,
avant et après que la respiration se fasse haletante
et que tout se mélange.
Bien sur, ça m’a fait très plaisir !

divendres, 14 de setembre de 2012

12 S


Sense entrar a valorar l’elasticitat d’alguns carrers de Barcelona, és cert que la manifestació de la diada va ser una de les mes multitudinàries de l’historia de la democràcia i també que, l’esperit majoritari dels manifestants,  era la reivindicació sobiranista.
No és pot negar que les posicions independentistes han tingut un considerable increment en el nostre país: la evolució social, la frustració generada pel desafortunat i desgraciat procés d’aprovació de l’estatut, la “intel·ligent” instrumentalització dels efectes de la crisis, en el marc d’un sistema de finançament clarament injust amb Catalunya, han portat a molts catalans a veure en la independència d’Espanya, la solució de tots els nostres mals.
No puc més que admirar l’habilitat del govern de CiU i del president Mas al posar-se per davant de la pancarta i de pas,  aconseguir l’inici de curs més plàcid en molts anys, malgrat les escandaloses retallades en política social.
Crec que és positiu que en un país democràtic cap tema sigui tabú i que la política sigui la resultant de la voluntat dels ciutadans. Fins ara, la unitat del nostre poble ha estat un valor universalment acceptat per les forces catalanistes, molts som els que pensem que la situació actual no és sostenible i que hem d’avançar en l’autogovern i en la consecució d’un finançament just i sabem que la millor garantia d’èxit és compartir un projecte comú.
   

Els altres

Interesant Sergi Pamies

Els sentiments i les idees expressades a la manifestació de dimarts culminen un llarg procés de transformació. Amb una expressió benintencionada però injusta, el president Artur Mas ha descrit la marea humana com "la millor Catalunya". Els catalans que no combreguen amb la secessió, doncs, no pertanyen a la millor versió del seu país. En altres àmbits també s'han sentit veus minoritàries que, empeltades per la intransigència que tot idealisme genera, acusen de traïdors els que, per acció o omissió, no se sumen a l'objectiu de la independència. El català que, amb respecte democràtic però sense compartir-les, entén les raons de l'independentisme és doblement orfe. Des de l'espanyolisme separador o desinformat l'acusen de col·laboracionisme o d'haver estat abduït per la hipnosi separatista. Des de "la millor Catalunya", o bé l'ignoren o bé l'exclouen o bé li perdonen la vida convidant-lo a participar, com a contribuent de pedra, en la transició nacional o a sumar-se a la passa (espectacular i, en alguns cassos, tragicòmica) de canvis de jaqueta.
L'èxit de la manifestació (que té, com una de les primeres pedres, el concert de Lluís Llach al Camp Nou) modifica les regles del joc i la transcendència de les apostes però també el repertori de trampes i de tafurs que, seguint una tradició ancestral, s'emboliquen amb la bandera per amagar la pròpia incompetència (no oblidem el vell acudit, crec que del gran Perich, que anunciava el traspàs "d'incompetències" de l'estat a les autonomies). Precisament per això, seria important que els catalans que no volen separar-se d'Espanya però que són respectuosos amb els que sí que ho volen, s'expressessin sense ser devorats per una reactivitat linxadora ni ridiculitzats per una mena de cagarel·la preadolescent.
El sobiranisme ha estat clar i coherent. Ara convindria que, amb la mateixa naturalitat i el mateix civisme majoritari, i amb prou astúcia per no ser picolats per l'oratòria dels predicadors d'una i altra trinxera, els catalans no secessionistes, que no se senten identificats ni amb el regionalisme uniformador del PP, ni amb l'extravagància populista de Ciutadans, ni amb els dilemes patològics del PSC, diguessin què en pensen, de tot això. Haver patit el bunyol estatutari inconstitucional (rebutjat per Espanya en nom d'una constitució igualment inconstitucional) i assistir ara a la beatificació d'un star system messiànic que vol fagocitar la rotunditat de la manifestació hauria d'haver-los preparat per expressar arguments i discrepàncies que, si em permeten la ingenuitat pròpia dels súbdits de la pitjor Catalunya, poden ser útils i necessaris.

dimarts, 11 de setembre de 2012

dimecres, 5 de setembre de 2012

Un país una bandera



No fa massa temps aquest era un eslògan compartit, un desig manifestat per tots els que consideràvem la unitat del nostre poble com el més gran valor.
Com altres tantes ficcions de la llarga transició, aquesta ha estat també una manifestació falsa: Jo estic d’acord amb la unitat sempre que acceptis el meu criteri.
En qualssevol país els que se senten més patriotes intenten apoderar-se de la bandera i de l’himne, aquí es busquen un altre com si necessitessin una altre pàtria, fugint dels valor comuns que han corromput l’autenticitat.
El que si comparteixen amb la resta del sectaris del món és l’actitud  excloent , que no vingui ningú que no pensi com jo, que no defensi  el mateix que jo.
És aquest el model del futur? I encara pretenen ser originals!

Jot Down



Un projecte de comunicació digital diferent i interessant.
Un article del sempre original Enric González: Cosas que no me creo 

dimarts, 4 de setembre de 2012

Lògica CiU



El curs començarà amb 20.000 alumnes més i 1.700 professors menys

Els alumnes de secundària, els més afectats per l'increment de ràtios. Rigau presenta el nou curs escolar com el del "canvi" per "millorar resultats"

"amb menys farem més"