dijous, 29 de març de 2012

Vaga general



Aquest bloc avui està de vaga 

dimarts, 27 de març de 2012

Sondejos


Cada vegada està més desprestigiat l’art d’endevinar l’avenir. Alguna amiga somriurà davant del meu qüestionament dels mètodes quantitatius. És cert el tòpic que diu, que  l’únic sondeig cert és el recompte del vots.
Especialment greu, més que en el nombre de diputats, és l’error sobre el percentatge de vots.  

  

dilluns, 26 de març de 2012

Luis Bonilla quintet


Luis Bonilla, Trombó
Ivan Renta, Saxo tenor
Bruce Barth, Piano
Andy McKee, Contrabaix
John Riley, Bateria

De vegades he pensat que els instruments tenen caràcter , personalitat.  Un contrabaix és rigorós,  una bateria és sistemàtica que es “desmadra” quan convé, un piano és aristocràtic i un saxo, concentrat i seriós. El trombó és baralladís i discutidor.
Luis Bonilla és un trombonista eficient, capaç de reproduir a l’escenari, les corredisses i els crits d’una família d’emigrants centreamericans a Los Angeles.
El concert de dissabte va està bé, crec que és el màxim que pot aspirar Jazz Terrassa i el seu model de festival de club: o figures en el seu inici o grups sòlids però que no estan en l’elit mundial. El grup era sòlid, el trio rítmic solvent i en moments brillant i en Bonilla amb suficient habilitat com per treure rendiment al seu instrument “pendenciero” i discutidor, que, inevitablement, em cau bé.
És d’aquestes músiques que a la sortida del concert et deixa un agradable sensació de vitalitat i benestar. 

POUM


La revisió del POUM comença amb bon peu. Intensa reunió amb experts i professionals del sector .http://www.lactual.cat/cat/notices/2012/03/el_poum_del_reciclatge_urba_comenca_a_caminar_5656.php 


Antoni Arderius Matas DNI: 77283510Z

El senyor Antoni Arderius Matas té, des de fa uns mesos,  una diversió  (suposo que s’avorreix):  enviar comentaris estúpids i en to insultant al meu Bloc, que jo, evidentment no publico.
En el comentari d’avui,  també estúpid i insultant, incorpora el seu DNI (?). Suposo que té interès que es publiqui perquè sigui de coneixement públic.
Jo no conec de res al senyor Arderius i, per les coses que escriu, no tinc cap interès que aquesta circumstància canvií, ni vull mantenir amb ell cap tipus de relació, ni escrita ni oral, ni privada ni pública.
Cadascú, busca, a la seva manera, donar sentit a la seva vida, en alguns casos de forma patètica i trista,  i jo, encara, no em plantejo posar denúncies per assetjament.  

Comença la remontada

Hoy me siento andalú.



dissabte, 24 de març de 2012

Comité de competición gramatical


Pepe fue castigado con dos partidos por decirle al árbitro: “¡Vaya atraco, hijo de puta!”. En su caso, el organismo disciplinario estimó que “hijo de puta” no es un insulto, sino un menosprecio o una desconsideración.

Es evidente:  quien puede pensar que "hijo de puta" es un insulto y menos viniendo de este angelito.

LA NORMA
El artículo 94 del Código Disciplinario de la Federación Española dice: “Insultar, ofender o dirigirse en términos o actitudes injuriosas al árbitro... se sancionará con suspensión de cuatro a 12 partidos”.
El artículo 117 dice: “Dirigirse a los árbitros, directivos o autoridades deportivas en términos o con actitudes de menosprecio o de desconsideración... se sancionará con suspensión de dos a tres partidos”.

divendres, 23 de març de 2012

POUM, revisió


Aquesta setmana ha començat el procés participatiu de la primera fase de la revisió del POUM, que durarà fins finals de Maig.
Per sobre de les obligacions legals, un procés com el que iniciem, serveix per que els ciutadans interessats puguin fer les seves aportacions i també, i de vagades s’oblida, per que els que han de prendre les decisions al ple, els regidors, siguin coneixedors del que pensen els ciutadans.
En aquesta primera fase, els redactors del pla pretenen fer una diagnosi de la situació de Castellar: que ha passat els últims 25 anys? com hem evolucionat demogràficament? Que queda per desplegar dels plans del 78 i del 99? Com estem, d’acord amb els estàndards legals, en zones verdes, equipaments..? i en els propers mesos, també, sobre l’evolució i les noves  necessitats i models d’habitatge, en el futur immediat.
És cert que la revisió d’un POUM provoca necessàriament una reflexió sobre el futur, no només del nostre municipi, sinó també de les tendències de les noves formules familiars o els hàbits de comportament i de mobilitat, i a tot això hauríem d’aproximar una resposta des de la nostra realitat local.
Pel que coneixem, en aquest moments, ningú està a Castellar per un model expansiu, poc imaginable en la situació econòmica actual.
Per altra banda l’equip de govern  hem manifestat, de forma reiterada, la nostra voluntat de no incrementar el sol  urbà.
Amb aquesta coincidència bàsica, més que entrar en dinàmiques de confrontar alternatives  identitàries, és tracta de posar-nos d’acord en les polítiques de “reciclatge”, de transformació dels usos interns de l’espai que ja es urbà, i és clar, donar resposta, des de el punt de vista urbanístic, a les noves necessitats, especialment d’equipaments i mobilitat.
Els socialistes comencem el procés, amb algunes idees clares i amb el convenciment que, en aquest tema, el consens és,  en si mateix, un valor important. Crec, sincerament, que es donen les condicions per realitzar un treball productiu i integrador amb el que la majoria dels castellarencs es puguem sentir identificats.


(article publicat a l'Actual)

dimecres, 21 de març de 2012

Que fàcil!



Ja està, tema resolt, l’assassí de Toulose, és musulmà  i la seva família procedeix d’Algèria.  Oblidem que és francès, que ha crescut en un barri marginal, que ha estat un delinqüent ocasional  des de l’adolescència, que té unes creences tan sòlides que va intentar entrar, sense èxit, en la Legió Estrangera.
Evidentment jo no conec les causes d’aquest comportament, però disfressar-les al darrera d’un discurs religiós-racial és una immoralitat.
Hem tornat a l’equilibri natural: els jueus les víctimes d’un musulmà terrorista.

dimarts, 20 de març de 2012

Jueus assassinats

Lamento profundament els assassinats a l’escola de Toulouse, ningú de dret a treure la vida a una altre persona.  Inquieta pensar que algú estigui pensant en assassinar i més, si la seva motivació té connotacions racistes.
Dit això, no puc evitar  la sensació que no totes les víctimes són iguals, i que la reacció no hauria estat la mateixa amb víctimes d’una altra minoria ètnica-religiosa.
El món serà un lloc més just quan les víctimes deixin de tenir adjectius. 

diumenge, 18 de març de 2012

Ambrose Akinmusire


L’any passat va venir al festival de Terrassa formant part d’un projecte plural  (Tarbaby) en  que l’única exigència era ser un solista brillant...i va ser molt brillant.
Aquest any ha vingut de protagonista absolut, amb un grup solvent però pensat per fer-lo destacar. La primera part del concert va se curta i com de tanteig. Em feia por que al solista brillant li faltés  el carisma de líder de grup. Falsa alarma, la segona part va ser espectacular: un grup brillant i perfectament acoblat i un líder que reforça la seva capacitat de solista original i virtuós.
El llarg duet de trompeta i piano és del que se recorden molts anys.
Ambrose Akinmusire encara no te 30 anys i ja és una poderosa realitat.

Oriol Bohigas


Vaig coincidir amb ell en un sopar en el tren Al Andalus, poc abans de les olimpíades, en un acte d’agermanament entre Barcelona i Sevilla, entre l’Olimpíada i l’Expo.
És un conversador brillant d’amplis coneixements i extensa cultura i una figura clau en la configuració de la Barcelona actual.
En la interesant entrevista de Anatxu Zabalbeascoa, manté el seu to, brillant, lúcid  i sempre crític, especialment en la que és la seva veritable vocació: la política amb majúscules.   

divendres, 16 de març de 2012

entrevista a l'Actual

“Si en 30 anys s’han queixat només 3 famílies és que s’ha fet bé ”

Pepe González, Regidor de l'Àrea de Presidència, va ser ponent de la primera Llei de Normalització Lingüística de 1983.


En el seu càrrec com a diputat fou un dels ponents socialistes de la primera llei de normalització lingüística.

Bé, encara que la llei la va desenvolupar el govern de Jordi Pujol, nosaltres, que érem a l’oposició, vam participar molt en el debat i la construcció del text. El gruix, la part important, va ser la dedicada a l’escola. És cert que la llei també recollia la llengua a les administracions, als mitjans de comunicació... però érem conscients que el mitjà idoni per a què el català avancés era l’escola. A València i al País Basc es parlava de dues xarxes d’escola, una sèrie d’escoles on la llengua principal fos el castellà i una altra xarxa on s’impartissin les classes en valencià o en euskera. A Catalunya vam tenir clar que volíem una xarxa única on la llengua vehicular fos el català i convisquessin les dues llengües.
Quina valoració fa del posicionament del TSJC en relació al recurs de les famílies que volen l’educació íntegrament en castellà?

La resolució em sembla correcte, la lògica. A més, això no es convertirà en cap conflicte. És a dir, que en 30 anys només tres famílies –amb una ideologia molt concreta- s’hagin queixat del sistema educatiu, vol dir que ho vam fer molt bé i que encara funciona. Crec que en aquest tema, gairebé hi hauria unanimitat en la societat, perquè tothom és conscient que és millor que un alumne surti de l’escola parlant dues llengües que no una.
L’esperit de 1983 és el que s’ha de mantenir?

El 1983 va haver-hi consens –lògicament el Partit Andalusista i ERC es van distanciar- i el millor és que aquest consens inicial no s’ha trencat. De tota manera, quan valoro la situació des d’una perspectiva classista, crec que tenen més a perdre els castellanoparlants que viuen en barris on no es parla gaire català, que no els nens i nenes catalanoparlants.

L'Abidal, exemple per als nens malalts

En Joan Gou, un amic de Lloret, recull a Facebook un article publicat a La Vanguardia, pels pares d'un noi malalt de cancer. Un sincer i emocionat testimoni.

"Tens al cap el mateix que ha tingut l'Abidal al fetge, i demà t'ho treuran", és l'única cosa que vaig ser capaç de dir al meu fill de quinze anys, completament trasbalsat per la terrible notícia que jo havia conegut dos minuts abans. "Papa, compra'm la samarreta de l'Abidal. Lluitaré com ell i guanyaré la meva Champions", em va respondre. No va plorar. Va ser l'únic que no ho va fer. Va entrar al quiròfan amb la samarreta de l'Abidal, i va estar penjada a la capçalera del seu llit, com una mena d´objecte sagrat, durant tota l'estància hospitalària. Una setmana després de l'operació, coincidències, en una botiga em vaig trobar l'Abidal, a qui mai no havia vist abans. Li vaig explicar el nostre cas, i amb el mòbil li vaig ensenyar les fotos del meu fill amb la seva samarreta a l'hospital. Li vaig agrair la força que ens ha donat el seu exemple. "Jo també vull conèixer l'Abidal", deia el meu fill quan l'hi vaig explicar.
Després de cinc mesos d'operacions, radioteràpies i químios, el passat dijous 5 de gener alguns jugadors del Barça van visitar els nens a l'hospital. A la nostra planta els tres jugadors designats eren Puyol, Alexis i Éric Abidal, gràcies a una infermera que va fer que ens toqués l'Éric. Quan l'Abidal va entrar a l´habitació va abraçar el meu fill, que per primera vegada plorava sense consol. "Vamos, vamos, hermano, que yo estoy aquí para animarte. Yo también estoy peleando contra esta enfermedad y voy a montar una fundación que alegre y haga masajes a los chicos enfermos", li va dir al meu fill.
Afectuós, tendre, simpàtic, durant deu minuts no va parar d´abraçar-lo. Tots estàvem molt emocionats i agraïts.Abans de marxar, en fer un comentari del rellotge, es va treure el seu Rolex Daytona i li va posar al nen: "Toma, quiero que te lo quedes. Detrás está grabado mi nombre". Va ser impossible fer-li desistir i tornar-li el rellotge. "Lo que vale ya no me importa. Quiero que él esté feliz".
Ens va abraçar i va continuar el recorregut per les habitacions. Vaig mirar el meu fill, mai no podré oblidar l´expressió de felicitat que tenia, ja no l'hi recordava. A la nit va encendre el llum diversos cops per mirar la inscripció que hi ha al darrere del rellotge. La meva dona i jo no sabem com agrair a l'Abidal la seva atenció i generositat. El mínim que podíem fer era escriure aquesta carta.
La visita dels jugadors va millorar més l'estat d´ànim dels nens que qualsevol medicament. Això fa que el Barça sigui alguna cosa més que futbol. Admirem Pep, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, però, passi el que passi, el gran ídol de la meva família per sempre serà l´Éric Abidal. Per nosaltres és més que un jugador. Molta salut als nens malalts i una abraçada forta als seus pares.

divendres, 2 de març de 2012

Ple Municipal


Era un ple amb poc contingut decisori i per compensar amb bastant contingut programàtic. En qualsevol cas, al menys a mi, m’ha servit per treure més conclusions de les previstes, com quines són les preocupacions que motiven les iniciatives dels grups municipals.
ERC, donant la raó als ciutadans de Castellar, que van decidir deixar-los fora del consistori, segueixen amb la preocupació única, amb alguna cullerada més de sectarisme. El PP és el PP, no cal que parlin per saber que diran i CiU en una actitud cada vegada més habitual, fa, de forma emfàtica al ple, el contrari del que afirmen al despatx. L’Altraveu fa temps que viu en la irrellevància.
Algú podria pensar: res de nou,  i tindrien certa raó, però en aquest ple han aparegut, con sempre que els temes de fons són identitaris, afirmacions que generen preocupació.
El plantejament més greu va estar en la intervenció de l’Altraveu, la seva regidora no deixa de ser una caixa de sorpreses i la seva confusió de conceptes, està a l’alçada del seu atreviment.
Posar la llengua catalana com element de confrontació o diferenciació ideològica o identitaria, és anar en contra de la primera definició del manual.
No sé que convé a la estratègia nacionalista, independentista, federalista o unitarista  i la veritat és que és un tema que no em treu la son, però si em preocupa la llengua.
El pitjor pel futur del català és identificar-lo o associar-lo a un grup o sector polític, ideològic o social: al català li convé ser la llengua de totes les ideologies, de tots els sectors socials i de totes les administracions.
Al català li convé ser parlat per militants del PP o de Ciutadans, per jutges acabats d’arribar i per militars. Ser la llengua consolidada del País Valencià, de ses Illes o de la Catalunya Nord.
Els Països catalans com a concepte polític ha estat un error estratègic, però com concepte lingüístic és una realitat en perill, que no hem sabut defensar.
El patriotisme lingüístic intel·ligent, és més eficaç per la defensa de la llengua i, fins i tot, de la identitat com a poble, que les proclames polítiques,  i fer bandera de la llengua com element segregador o diferenciador és com escopir al cel, una estratègia estúpida i contraria als interessos de la llengua catalana.

Paro


El paro registrado sube en 112.269 personas en su peor febrero en tres años.


...y san Mariano?

dijous, 1 de març de 2012

Bram 2012


En la seva 4ª edició, la Mostra de cinema de Castellar és ja, molt més que  una realitat consolidada.
1.750 espectadors, 159 de mitjana, amb una punta de 277 espectadors que van assistir a “La voz dormida”, la pel·lícula de Benito Zambrano, el diumenge al vespre i coincidint amb el At Madrid-Barça, són una prova concloent que el Bram s’ha fet un lloc entre els castellarencs.
El Bram va néixer amb la voluntat de cobrir un dèficit cinematogràfic , des de fa molts anys, en la nostra vila i amb dues premisses clares : fer una aposta pel cinema de qualitat i de contingut social i fer-lo des de la col·laboració de l’administració i la societat civil.
La creació aquest any de l’entitat Club Cinema Castellar del Vallés, que des de fa uns mesos programa activitats de Cine-club i també de cinema comercial, a fet  encara més efectiva la col·laboració. Una comissió mixta de l’entitat de cinema  i l’Ajuntament, amb la col·laboració de l’Aula d’Extensió Universitària, han elaborat un programa d’alta qualitat que, a part d’ atraure a molts espectadors, ha rebut una  alta valoració: 7,85 sobre 10  de mitjana a les vuit pel·lícules .
Quatre anys, formen ja una mostra significativa, que demostra que a Castellar hi ha massa crítica suficient per donar-li continuïtat i consistència a una programació estable de cinema. En època de crisi i de dèficit pressupostari és una de les alternatives, més  viables i econòmiques,  en la programació cultural. Si a més tenint la sort de l’existència d’una entitat entusiasta i molt capacitada, que cobreix amb la seva dedicació i esforç una part de l’activitat, seria poc intel·ligent no aprofitar-lo.
Estic segur que l’èxit de la Mostra serà un nou al·licient i un nou impuls pels amics del Club Cinema, als que vull felicitar públicament. Estic segur que ja tindran noves idees per la seva activitat quotidiana i pel Bram 2013.