dimecres, 31 d’octubre de 2012

Omar, Paolo i Cristina.








Ahir, en Luz de Gas, primer concert del Festival de Jazz de Barcelona.
Omar Sosa i Paolo Fresu ja van tocar junts l’any passat en un concert difícil d’oblidar.
El concert d’ahir va ser fantàstic, la incorporació en la segona part de la gaitera Cristina Pato, va donar una impressionant dosi de potencia.
És increïble com un pianista caribeny d’una gran capacitat rítmica, el trompeta més líric del jazz actual i una gaitera amb moments de dramatisme i amb una presencia física impactant, són capaços d’arribar a construir un producte tan harmoniós i brillant. Feia temps que no m’emocionava tan, amb la música, com en alguns moments del concert.
Va ser un moment únic en  un concert original fet per l’ocasió. Confio que algun dia la fórmula es reculli en una gravació. 

I mentre que fem?



Ho han aconseguit . A Catalunya no hi ha atur, ni dèficit. La sanitat i l’escola no han patit retallades. Si hi ha algun petit problema, la culpa, tota, és dels altres, ja que nosaltres som perfectes, bo, no tots nosaltres som tant perfectes.
 El deute de la Generalitat té mes prestigi que el bo alemany, ens financem a cost cero en el mercat internacional.
Mentre duri la campanya aquest és un país meravellós, un país  de conte.
Al dia següent tornarà el malson. Tornarem a ser un país amb més de 800,000 aturats, amb una taxa escandalosa   d’increment de la pobresa i la injustícia. Un país que s’està carregant la sanitat i l’escola pública.
Mentre els venedors de fum  segueixen en els núvols predicant sobre els seus somnis de futur i destrossant el país, algú haurà de pensar en els problemes de la gent, en com introduir una mica de justícia i de cordura en aquesta infame situació.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

El poble de Catalunya


Encara no ha sortit als debats, però serà un  tema que es posarà aviat de moda.
A alguns partits, especialment els nacionalistes, els agrada parlar en nom del poble de Catalunya, però qui forma part d’aquest ens teòric? Tots els ciutadans? Els que voten?
Una decisió tan transcendent com la independència s’ha de prendre per majoria simple dels que participen en la votació o per majoria qualificada del cens electoral?
En les últimes eleccions autonòmiques la participació va ser la següent:
CENS ELECTORAL                         5.230.8O6
VOTS CONTABILITZATS:               3.135.764              59.95 %
ABSTENCIONS:                               2.095.122               40.05 %
VOTS NULOS:                                       21.727                  0.69 %
VOTS EN BLANC:                                 92.331                 2.94 %
El partits que avui defensen la independència (suposant que sigui el cas de CiU), sumen més o menys 1.600.000 vots, el 51% dels que van votar i el 30,5% del cens electoral. No estic segur que en un referèndum la participació sigui mot més alta.
És fàcil comprovar que el criteri que es faci servir és determinant.
En qualssevol cas haurien, tots, de ser més prudents a l’hora de parlar en nom del poble de Catalunya. Si el poble està format pels que tenen dret a votar, CiU representa al 22,9% i ERC, un altre habitual en arrogar-se la representativitat de tots, el 4,6%.
Per sort, el nostre poble és complex i plural   

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Intel·ligència

La intel·ligència  tampoc està en el seu millor moment  de prestigi i, molt menys, si no es tradueix de forma ràpida en popularitat, o millor encara, en riquesa.
En Estats-Units, fins i tot s’ha acusat a algun candidat presidencial de ser massa culte o massa intel·lectual, massa intel·ligent. Sembla que majoritàriament preferim la mediocritat.
A risc de caure en la pedanteria o de ser titllat d’elitista, comprovar que encara hi ha projectes editorials amb vocació intel·lectual i d’altíssima qualitat, em provoquen un “subidón”   d’emoció.  És el cas de Jot Down, un magazine en format digital que, recentment, ha publicat una entrevista d’Enric González a l’escriptor i cineasta Gonzalo Suárez:  La necesidad de huir.
L’entrevista és llarga i no és per llegir-la en diagonal sinó per mastegar-la amb paciència.
  

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Alfredo



Ho sabem des de sempre, la vida és capritxosa i fràgil i la natura, profundament injusta.
Ara, aprofitant un moment de distracció, torna a equivocar-se de destí.
Era necessari arrancar-lo dels horts i dels camins? Qui ens recordarà, de forma apassionada, el passat que no va ser? Qui, la utopia ingènua i la revolució pendent?
Tornen, la sensació de debilitat i el desconcert.
Avui, definitivament, has marxat. Descansa amic.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Mala fe?


D’un equip de govern s’espera i, fins i tot s’exigeix, tot: que siguin competents, que coneguin els temes, que decideixin,  que no s’equivoquin, que tinguin dedicació...i millor encara, que ho facin gratis, com els “Procuradores en Cortes “en l’època franquista.
Amb els regidors de l’oposició, que  se suposa que ja tenen prou càstig, el nivell d’exigència és mínim, es poden permetre el luxe de no tenir ni idea dels temes dels que parlen, i fer-ho de forma recurrent, reiterada i repetitiva.
Quant hi ha dubtes de que criticar, sempre tenen un tema recurrent: mitjans de comunicació. No falla, i això que ja han demostrar de forma reiterada el seu desconeixement  i la seva sordesa permanent.  A un regidor de l’oposició, al menys, s’hauria d’exigir la capacitat d’escoltar, de reflexionar , de treure conclusions després  d’un intercanvi de informació.
 A Castellar, des de l’anterior mandat,  existeix un Consell de Comunicació format per experts i representants dels grups municipals. Té un funcionament positiu i proactiu, si be és cert que als representats dels grups no aconseguim donar-li continuïtat (en algun cas, a cada reunió ve una persona diferent i deu ser molt difícil la coordinació en un grup tan nombrós). Conclusió: un parell de vegades a l’any, ens trobem  les 
mateixes propostes que ja hem discutit i, teòricament aclarit, deu vegades.
· De res serveix dir (i demostrar) que el pressupost de comunicació s’ha reduït a la meitat des de que estem al govern.
· De res, posar de manifest que l’Actual , a més de despeses, genera ingressos.
· De res, que els ingressos de publicitat (més del 60% del cost d’impressió) estan condicionats per la qualitat del producte i la seva periodicitat.
· De res, que el cicle vital de la nostra forma de viure és la setmana, que la gent funciona per setmanes i que qualssevol altre format no s’ajusta a les necessitats ciutadanes.
· Que l’edició setmanal de l’Actual ha permès la supressió de díptics, follets, anuncis, cartells...que generaven un cost superior al de l’Actual.
· De res, que el cost, net, de la impressió de l’Actual és 1€ per castellarenc, a l’any.
Ells en la seva lucidesa i experiència, en la seva capacitació professional, en saben més i tenen la solució.
Tindrà alguna cosa a veure que el 73% dels ciutadans manifestin, de forma espontània, que és l’instrument que els permet conèixer que passa a Castellar? 
O, segurament, que el 95% tingui una opinió positiva de l’Actual?
Fins i tot per la dedicació i coneixement exigibles a alguns regidors de l’oposició, les xifres haurien de portar a una certa reflexió.


dissabte, 13 d’octubre de 2012

La bilateralitat

L'Estat autonòmic és irreversible: es pot desenvolupar en sentit federal, però ja no té marxa enrere.

Juan-José López Burniol

Fa uns dies, el toro Segador va interpel·lar el seu habitual interlocutor Enric Juliana, a propòsit de la situació política a Catalunya, en aquests termes: "Què suggereix? Juliana va respondre: Imaginació. El 1977, uns polítics amb la camisa blava acabada de desar a l'armari van anar a buscar Josep Tarradellas a l'exili i van inserir un fragment de legalitat republicana en la predemocràcia vigilada per l'exèrcit. Quan va interessar, Catalunya va rebre un tracte específic. Imaginació i no tenir por. Reivindico el dret a no tenir por". Els mateixos dies, un amic -Josep-Maria Vegara- em va preguntar per correu si, seguint la meva proposta habitual de reformar el Senat per convertir-lo en una autèntica cambra territorial amb caràcter decisori, aquest Senat reformat "seria amb Catalunya, País Basc, Galícia i la resta o seria de les disset comunitats autònomes".

És obvi que batega, tant en la resposta de Juliana com en la pregunta de Vegara, el mateix tema: si Catalunya hauria de tenir o no una posició singularitzada -un tracte específic- dins d'un hipotètic Estat espanyol modernitzat gràcies a un nou pacte constitucional. La posició de Juliana és clarament afirmativa; la de Vegara, inquisitiva. La meva resposta a Vegara va ser aquesta: "(...) Sempre he defensat el mateix: un Estat federal simètric pel que fa a la relació de tots i cadascun dels disset Estats federats amb el Govern central, i asimètric quant a l'extensió de les competències de cada Estat federat. Podria haver estat d'una altra manera, però ja és tard: l'Estat autonòmic és irreversible. Es pot desenvolupar en sentit federal, però ja no té marxa enrere". I, sobre el diàleg entre Segador i Juliana, no hi vaig intervenir per por d'una cornada, òbviament de Segador.

Aquesta actitud és la mateixa que vaig defensar -la tardor del 2005- en un article titulat "Final de trajecte personal", que va establir la meva posició sobre l'Estatut, llavors en tràmit d'elaboració, i la mateixa que vaig defensar al meu llibre España desde una esquina (2007) amb aquestes paraules: "A Espanya li interessa més (...) una Catalunya independent que una Catalunya lligada per una relació bilateral amb l'Estat, que, estenent-se inevitablement a altres comunitats, en provocaria el col·lapse, ja que no hi ha Estat mereixedor d'aquest nom que resisteixi mitja dotzena de relacions bilaterals".

En conseqüència, afirmo que només hi ha dues sortides al contenciós entre Espanya i Catalunya: federalisme o independència. Un federalisme amb un Senat potent -com el nord-americà- que assumeixi la dialèctica centre-perifèria, essencial a la Península, i faci impossible -per innecessària- qualsevol mena de relació bilateral; un federalisme que també adopti un sistema de finançament semblant a l'alemany, que faci efectiu el més estricte principi d'ordinalitat; un federalisme, finalment, asimètric pel que fa a les competències assumides pels diferents Estats federats, més grans en uns que en altres. Tot això -insisteixo una vegada més- amb explícit reconeixement del dret a decidir, amb la finalitat que els catalans puguin expressar, lliurement i democràticament, si volen o no continuar formant part d'Espanya en aquests termes que defineixen -a parer meu- una oferta de màxims.

Les raons per les quals Espanya no ha d'accedir a la demanda d'una relació bilateral o confederal són aquestes: a) Una relació confederal semblant a la que s'establís amb Catalunya seria reivindicada tot seguit per altres comunitats, amb el resultat que l'Estat es desintegraria en un mosaic de taifes. b) Per què caldria esforçar-se a arribar a un acord confederal amb algú que només el concep com una simple etapa cap a al destí irrenunciable de la independència total? Com es diria popularment, per a aquest viatge no necessitàvem alforges. c) Quin sentit tindria una relació confederal dins de la Unió Europea, quan, si es consolida, serà precisament en forma de federació?

N'hi ha que afirmen que uns problemes es resolen sols i d'altres els resol el temps. Potser sí que és així. Però també hi ha problemes que es podreixen si no s'afronten amb diligència. El problema de la relació entre Espanya i Catalunya és d'aquests. Per tant, ha arribat el moment de decidir, i això exigeix: 1. Establir amb claredat -gairebé diria que descarnadament- les posicions respectives. 2. Emprendre un procés de negociació amb tanta fermesa en la defensa dels interessos propis com flexibilitat i intel·ligència per destriar el que és essencial del que és accessori. 3. Tenir clar que un acord transaccional és sempre millor que una ruptura. 4. Embridar la llengua i calmar el gest. 5. I ser molt conscients que mai no s'arriba a un acord si cada part s'entossudeix a imposar a l'altra la seva voluntat sense cedir res a canvi. Només s'arribarà a un acord si les dues parts accepten perdre-hi alguna cosa: Espanya, la uniformitat, i Catalunya, la bilateralitat -el tu a tu-. Però en aquesta recíproca concessió hi hauria la victòria més gran.

Llenguatge objectiu

La Commonwealth és una solució intel·ligent per mantenir llaços econòmics-culturals entre països, la Francofonie la mateixa idea pels països francòfons, els Països catalans un brillant projecte d’integració polític  i cultural assumit, de forma entusiasta, per les parts, Estats Units el resultat d’una història de llibertat amb el protagonisme absolut dels indígenes, que ara són la majoria de la població i detecten el poder polític i econòmic , la Hispanitat, un genocidi en el que, evidentment,  els catalans no vàrem prendre part.
Espanyolitzar els alumnes catalans una agressió estúpida d’un nacionalista espanyol. Catalanitzar els alumnes a l’escola, una idea genial d’una consellera, pel bé dels alumnes. Formar, en l’escola,  alumnes lliures capaços de pensar per si mateixos i sense adoctrinament, probablement alguna ingenuïtat dels que encara creiem en l’escola. 

divendres, 12 d’octubre de 2012

12 de Octubre


A tots aquells que en algun moment s'han sentit "de ningún sitio"

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Newsroom

Fa unes setmanes, en Canal +, ha començat l’emissió de la sèrie Newsroom, del prestigiós Aaron Sorkin per la cadena HBO.
L’acció es produeix en l’estudi del noticiari d’una TV nord-americana. El tema fonamental, el paper del periodisme en la nostra societat i especialment l’aposta d’una redacció per la independència de criteri i la llibertat de premsa,  en front de les pressions  econòmiques i polítiques. La recuperaració de l’estil dels grans comunicadors de l’època dorada, en que al periodisme se l‘anomenava el quart poder.
Al mateix temps estem vivim al nostre país,  la degradació vergonyant de TV3, cada vegada menys televisió pública  i més TV al servei d’una causa, al mateix nivell de les tan denunciades televisions valenciana o madrilenya.
TV3 està traint els principis que van justificar la seva creació, al servei  d’una cultura i una llengua, per posar-se al servei d’una ideologia . Mai com avui havia estat un mitjà tan sectari, en el que no més opinen periodistes d’un perfil. Últimament, fins i tot,  els tertulians i els “experts” són del mateix perfil. La dreta no ha tingut mai complexes.
Ara, segons TV3, a Catalunya tothom és independentista i a Espanya tots són enemics de Catalunya. Ja s’ha fet la consulta i hem guanyat, sota el mant heroic del gran líder Artur el redemptor.
Comparant els dos productes, no puc més que pensar com ens separem d’Europa i ens apropem al patètic perfil de república bananera. Vaja! com Espanya.



diumenge, 7 d’octubre de 2012

El peso (leve) de ser español



Cioran, Bernhard, Nietzsche, Jacques Brel, Hugo Claus... nos enseñan que cualquier persona que simplemente respete su propia inteligencia, ni adulará a la masa ni se pondrá al servicio del gobernante de turno
IGNACIO VIDAL-FOLCH

Mi admiración por Cioran jamás flaqueará, porque pudiendo nacionalizarse francés, que le hubiera facilitado la vida en términos administrativos y burocráticos, mantuvo su estatuto de apátrida, que es muy incómodo pero él lo consideraba el más apropiado para un filósofo.
Él lamentaba los siglos de incuria, la fatalidad de la sangre balcánica, brutal, salvaje, que corría por sus venas, y el balance de la historia de su patria: “N’a fost sa? fie” (todo ha salido mal).
¿A quién no le resultan divertidas las maldiciones y exabruptos que, en sus novelas, escupía Thomas Bernhard sobre sus compatriotas, los austriacos? Respuesta: a muchos austriacos. Con reiteración a veces cansina, Bernhard les reprocha no sólo los crímenes morales más repugnantes y un supuesto nazismo genético, sino incluso el estado calamitoso de los cuartos de baño de Viena, los más sucios del mundo, según su severo juicio en Maestros antiguos.
¡Qué interesantes las soflamas de Friedrich Nietzsche contra la “pesadez” de sus compatriotas, los alemanes, y qué magnífico es que, con motivo de la guerra de 1870, el filósofo de la “voluntad de poder” y la “transvaloración de todos los valores” les alertase contra la victoria, que era para ellos más peligrosa aún que la derrota! El hecho de que además acabase harto de la música de Wagner y prefiriese, o afectase preferir, la Carmen de Bizet y la zarzuela La Gran Vía, agranda su figura, ya de por sí colosal, hasta dimensiones míticas.
Stendhal al final abominó de la “Francia grave, moral y triste”, de la burguesía avarienta…
Yo tributo una ovación virtual a las canciones Les flammands y Les flamingans, en las que Jacques Brel se ríe con desgarro y crueldad de la mentalidad de sus paisanos, que le parecía extremadamente mezquina. “¡Os prohíbo que ladréis a mis hijos en flamenco!”, gritaba, descompuesto, aquel flamenco de Schaerkeek. Y sin salir de los Países Bajos, recuerdo con gran placer la lectura de Belladona, la sátira salvaje contra el nacionalismo flamenco, de Hugo Claus, gran escritor en lengua flamenca, nacido en Brujas, que se definía a sí mismo como “flamencoide francófono”.
Aunque tiene en La cartuja de Parma unas páginas involuntariamente cómicas sobre la jovialidad y galanura de los soldados de Napoleón, a los que supuestamente recibían con los brazos abiertos las mujeres de los pueblos que conquistaban, Stendhal al final abominó de la “Francia grave, moral y triste”, del pueblo atontado, de la burguesía avarienta… y zanjó el asunto haciéndose enterrar como “Arrigo Beyle. Milanese”.
¡Qué ejemplos tan altos! Ellos nos enseñan que un intelectual, o un artista, o cualquier persona que simplemente respete su propia inteligencia (sea poca o mucha), ni adulará a la masa ni se pondrá al servicio del gobernante de turno.
Ahora bien, aunque con plumas de menor nivel que las que acabo de mencionar, en punto a autocrítica a los españoles no nos gana nadie. Es el deporte nacional. Este “intratable país de cabreros”, como lo definió el citadísimo poeta Gil de Biedma una tarde en que se sentía inspirado en su oficina de la Compañía de Tabacos de Filipinas, se ve flagelado a la vez, por un lado, por los voceros de la secesión o la entropía; y por otro, por algunos intelectuales hastiados. Para los primeros, los españoles somos poco menos que caníbales. “Una de las constantes de la historia de España es la persecución del marrano, del distinto, del que habla como un perro”, nos recordaba hace poco un docto comentarista de Girona, y con lo de “hablar como un perro” no aludía ni a los millones de inmigrantes que en los años de bonanza se nacionalizaron españoles, ni a la gracieta del señor Mas: “A los andaluces no se les entiende el castellano que hablan”.
Como Casal, partamos decididamente hacia “otro cielo, otro monte / otra playa, otro horizonte...”
También a algunos intelectuales hiperestésicos el país se les queda pequeño. Lo sienten como Baroja enEl árbol de la ciencia. Les parece que queda fino denunciar cuán basto es el populacho y qué mal habla inglés el alcalde. Ellos merecerían algo mejor. Merecerían estar siempre en, no sé, la tertulia del Algonquin o en algún chaletito de Bloomsbury, tomando el té.
—Es que en España “el nivel cultural” es muy bajo, la gente es muy bruta, los políticos son un desastre, las ciudades son ruidosas y el paisaje está degradado… ¡Yo me iría de inmediato, ahora mismo, a cualquier lugar!
(Pero los que se van son otros, en busca de empleo). En parte esa tendencia, tan acusada en España, a lo que podríamos llamar “autoflagelación en la espalda del vecino” es pura inercia y seguimiento de una tradición que se remonta a Larra, cuaja en el 98 y el regeneracionismo, y encuentra en el aborrecimiento del régimen franquista su apoteosis. Entonces parecía obligado criticar las lacras de una nación injustificadamente pomposa, y minimizar sus logros.
Yo mismo incurrí alguna vez en ese deporte de escupir hacia el cielo; pero me hizo reflexionar un escritor argentino que había llegado a Barcelona huyendo de la Triple A: “Mira, no te quejes”, me decía, “aquí no te matan por las calles, hay una vida editorial notable y algunas buenas librerías, el transporte público funciona razonablemente, las comunicaciones son fluidas, el clima es grato y la gente, por lo general, es tolerante, abierta y cordial. Si no te metes en casa del vecino a joderle, puedes hacer casi lo que quieras. ¿Qué más quieres? ¿Un chalet en Arcadia?”.
Y tenía razón; entre la afirmación de José Antonio Primo de Rivera “ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en el mundo”, y la de Cánovas del Castillo, que, según Galdós, quería llevar a la Constitución un artículo que dijese: “Es español el que no puede ser otra cosa”… seguramente la verdad esté en un término medio más que aceptable; tal vez ese término medio sea el que propone Paolo Conte en su canción Sosías: “¡Esto es España, una casa de tolerancia!”. (Sí, vale, la expresión viene con doble sentido; pero qué le vamos a hacer, esa es la imagen que damos).
¿Italia? Es el país más bello de Europa, pero ¿quién quiere vivir en un plató de Tele 5?
Pero cuando una delegación del Estado — la Generalitat— organiza grandes demostraciones contra el mismo Estado, con gran cañoneo previo de prensa, radio y televisión, y hasta un senador —Jordi Vilajoana— vocifera “¡Español el que no bote” mientras da alegres saltitos en medio de la multitud, sin que nadie le diga “¡un poco de respeto! ¡Decoro, senador!”… entonces quizá ese desprecio que intelectuales cejijuntos y patriotas de aldea le vienen infligiendo al pueblo ha calado tanto, que el Estado se autodestruye, asistimos al punto de colapso total, y ha llegado el momento de buscarse otro país mejor.
Como Casal, partamos decididamente, y yo el primero (¡quita, bicho, tú no!), hacia “otro cielo, otro monte / otra playa, otro horizonte, / otro mar, / otros pueblos, otras gentes / de maneras diferentes / de pensar”. Hacia un país más competente. Pero ¿cuál, dónde está? ¡Por supuesto, ni en América, ni en Asia ni en África! Ni, desde luego, en los Balcanes. De Israel o los países árabes, ni hablar, vivir allí es vivir en la tragedia.
¿Italia? Es el país más bello de Europa, pero ¿quién quiere vivir en un plató de Tele 5?... Suiza sí que… Bueno, funciona de maravilla, pero mejor no explicar en base a qué “industria” repugnante llevan los suizos su espléndido tren de vida…
¡Y cuánta grandeza, pero también cuánto espanto que digerir conlleva el mero hecho de ser ruso! ¡Por no hablar la carga que llevan los alemanes por los pecados de sus abuelos! Habermas tuvo que inventarse el “patriotismo constitucional” para aliviarla un poco.
Diré que podríamos ir por todo el mundo comprobando que en todas partes hay gente encantadora, y que todas las naciones tienen un montón de “muertos en el armario”.
La “pertenencia” a un sitio es una carga más o menos leve, y la “identidad”, como dijo Carlo Ginzburg hace unos meses en Barcelona, un concepto funcional sólo en lo relativo al DNI, no una categorÍa filosófica seria.
Dicen que Tomás Moro describió una isla perfecta llamada Utopía; que Fourier quería organizar unas comunidades estupendas; y en Los viajes de Gulliver Jonathan Swift da noticias de Laputa, Balnibarni, Luggnagg, Glubbdrubdrib y el País de los Houyhnms. Parecen sitios interesantes pero, dado que sólo existen en el terreno de la imaginación, va a ser difícil, por ahora, instalarse allí.