dissabte, 30 de juliol del 2011

Estimar la música



Hi ha vegades que el temps no ajuda a l’espectacle. Al nord, a Donosti hi estan acostumats i no es deixen impressionar per la pluja. Tal com diuen: si haguessin de suspendre cada vegada que plou no hi farien mai res, això si, l’organització ha d’estar preparada contra les inclemències del temps.
És cert, un tros de plàstic pot convertir-se en una salvaguarda de la llibertat.

Limits



... i el límit?: és clar, la dignitat.

divendres, 29 de juliol del 2011

Hiromi Uehara

Cada festival dóna alguna sorpresa especial. Malgrat una important trajectòria en els últims anys, jo no coneixia a Hiromi, una pianista exuberant i volcànica.
El concert del Kursal va ser magnífic, la seva figura, intencionada, d’adolescent, vambes vermelles i cabells punks, lleugera i fràgil, es transforma en energia quan s’apropa al piano.
La seva música té la certesa de qui se sent un privilegiat, és intensa, contundent i com la seva expressió, plena de coqueteria infantil. Hiromi, quan toca irradia felicitat, sembla que ens diu, que el jazz com la vida, sense perdre transcendència, pot ser ingenu, entremaliat i divertit.
Aquelles dues, curtes i intenses hores, em vaig sentir profundament feliç.

dijous, 28 de juliol del 2011

Jazzaldia 2011



Aquest any el festival de jazz de San Sebastián ha estat brillant i ha coincidit amb les meves preferències musicals.
En tres intenses tardes/nits/matinades, han coincidit magnífiques apostes musicals: Dave Douglas, Enrico Rava, Avishai Cohen (el trompeta), Abdullah Ibrahim, Chick Corea, Stanley Clarke, Lenny White, Frank Gambale, Jean Luc Ponty, John McLaughlin, Medeski, Martin & Wood, Randy Brecker, Bill Evans, John Scofield, Hiromi, Avishai Cohen (el contrabaix), Cassandra Wilson, Jan Garbarek & The Hilliard Ensemble...
Per raons personals, la reposició de l’Oficium de Jan Garbarek, després de tants anys tenia un significat especial, però m’han causat especial impacte Stanley Clarke, el baixista que acompanya a Chick Corea i la pianista japonesa Hiromi Uehara.
Per desgràcia no tenim el do de la ubiqüitat i no hem pogut disfrutar de la infinitat de propostes alternatives que oferia el festival.
Mentre passejava pels carrers mullats, pensava si a Terrassa no haurien de flexibilitzar la seva visió de festival de club i obrir-se a propostes més carismàtiques i més costoses, que necessitarien, necessàriament, espais escènics més grans.

Nit al Liceu

L’òpera no és el gènere musical que més m’agrada. En una època va ser “l’espectacle total” i va jugar un paper a l’escena, avui compartit i molt superat, per altres gèneres. No sorprèn que, encara avui, en les programacions de les sales més importants, les obres de les èpoques clàssiques continuïn jugant un paper predominant.
Dins del repertori “clàssic”, la deriva cap el discurs filosòfic i la dificultat tècnica no té per mi cap interès. Confesso que, salvant algunes “obertures” i algunes “àries” sóc incapaç d’aguantar una òpera de Wagner i, quasi que, comparteixo la valoració de Woody Allen respecte als sentiments que provoca.
Ahir al Liceu, feien Carmen. No sé quin va ser l’impuls que ens va portar a comprar les entrades fa 10 mesos, probablement que la versió escenogràfica fos la d’en Calixto Beito, estrenada fa més de 10 anys a Peralada.
La decisió del director d’escena de traslladar l’acció als anys 50/60, a un lloc fronterer del sud, no sé a quin costat de l 'estret de Gibraltar, substituir els soldats francesos per legionaris i als bandolers per contrabandistes és un encert, apropa l’acció, incrementa les possibilitats escèniques i t’adones que la història continua sent creïble.
La història és prou coneguda: un “ne me quitte pas” dramàtic, que tenint en compte l’època i la passió dels “bàrbars del sud”, només podia tenir un final.
El millor “la mise en scene” , Calixto Beito és un “crac” i amb quatre cotxes vells i la llum adequada és capaç de crear un espai efectiu. Els cors, i això és freqüent, van estar per sobre dels solistes, si bé Mario Bayo, que interpreta a Micaela, va ser bastant brillant.
No em va convèncer la interpretació de Béatrice Uria Monzón, com a Carmen, massa “pija” , ben posada i escassa de passió. La millor Carmen que he sentit és Teresa Berganza.
La sala funciona, des del 5é pis i en seients centrats, tant la visió com l’audició eren bones.
L'ambient general, ja se sap, la popularització de l’elitisme no deixa de ser una còpia en gris amb un cert aire pretensiós. Sé que hi grans afeccionats que s’ho passen molt bé i que han de fer esforços, fins i tot econòmics, per unes entrades que són cares, però no puc evitar pensar que és un espectacle decadent i caríssim que no funcionaria sense les molt generoses ajudes públiques.
En qualsevol cas fa anys que visc, sense dramatismes, amb aquesta contradicció.

diumenge, 17 de juliol del 2011

El espantoso futuro del héroe

Interesante artículo de Julián Marías, que con la excusa de la probable muerte definitiva del western, analiza un género cinematográfico que, considera, hoy sería políticamente incorrecto.
En los grandes títulos del género la gente siente, odia, mata y dedica toda una vida a vengarse.
Como afirma el artículo: “tal vez ha llegado una época tan pusilánime que ni siquiera tolera ya bien las historias serias de otros tiempos, cuando los hombres eran menos respetuosos de la ley y menos obedientes y justos, pero también más complejos, más contradictorios y más profundos”.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Carpe diem


Quan es fa evident que tens més passat que futur, l'única estratègia és el present.

dilluns, 11 de juliol del 2011

El cas DKS

Probablement no més els dos afectats saben que va passar a l’Hotel Sofitel de New York, però, el circ que s’ha organitzat en torn de la història, és poc estimulant.
Les acusacions són molts greus i els tribunals han de ser justos, però sembla que ara aquest tema és el menys important.
Timothy Garton és un columnista habitual a El País i el seu article una interessant reflexió sobre les confrontacions que ha generat el cas al dos costats de l’Atlàntic.

diumenge, 10 de juliol del 2011

L'eix helicoïdal

Segur que és l’eix helicoïdal el que dona sentit a l’estructura i al missatge sonor de les petjades, a penes mitigat per les catifes. Però, ha estat el plaer de combatre el silenci i d’enfortir els malucs, la lògica de l'ordre?
Els usos, necessària i eternament provisionals, conviuen amb el pes dels records i les pàtines que acumula la història, sense interferir en la llum tamisada, el “crémant” i el pa torrat amb mantega salada.
S’obre tímid pas, l’ocupa del prestatge, en la pau i la concordia que genera el procés que transforma la passió fetitxista en ronroneig.
I sempre persistent, la forteresse que acueille, silencieuse, la tenture médiévale.

Velocitat de creuer

Quan molts ajuntaments encara discuteixen delegacions de competències a Castellar ja hem arribat a la velocitat de creuer. La setmana que ve ja farem el tercer ple, amb temes d’envergadura: Pla de mobilitat, reglament de mitjans de comunicació i reivindicació de mantenir el nivell de serveis actuals de l’Ambulatori. Els nous regidors vivint un procés accelerat d’integració.
A la tornada de vacances, festa Major i un debat de pressupostos aquest any més important que mai. No hi ha temps per l’espera i estem preparats

Un raig d'esperança

Després de la confirmació com a candidat, el company Rubalcaba, que té un recolzament molt majoritari entre els socialistes, té la gran responsabilitat de convèncer al conjunt dels ciutadans.
A mi em mereix confiança, és la persona adequada per l’època convulsa que vivim i el seu discurs en política econòmica i social està més en línia amb el meu pensament que el que ha dominat els últims anys.
Sort!. L’envit no és fàcil, especialment si ha de contradir a aquest món sinistre que ara diuen mercats.


Ara ens falta que el PSC es posi les piles i que comenci un intens procés de transformació

dijous, 7 de juliol del 2011

Orient?

Els dies eren solejats i la inclinació de l’eix esfèric va desvirtuar la solidesa de les brúixoles et les boussoles.
De cop Gilgit-Baltistan i Badakhshan s’apropaven a la Loire, els ritmes de la Jaipur Maharajah Brass Band s’apodera de l’entorn de l’ abbaye, i Saint-Florent-le-Vieil es convertia, indefectiblement, en un petit village de l’Himàlaia.
El tramway, jove i encara insegur, dubtava entre escapar-se de les vies camí de Monplasir o portar-te a qualssevol mercat d’orient, a on es barregin olors, sabors i accents i a on conviuen els hiyabs, les teteres d’estany, els mocadors sonors de les dansaires d’orient i la roba interior sexy i combinada a baix preu.
Tot és confon. A on són el nord i el sud? A on, es deté la pluja i el cabdal dels canals? A on comença, de fet, le bas du dos.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Club cinema Castellar



Ahir es va estrenar el club cinema Castellar, amb la projecció de la pel·lícula The King's Speech. Bona entrada, unes 200 persones, en un ambient d’estrena.
Club Cinema Castellar és una nova entitat, sense ànim de lucre, del municipi dedicada a promoure la programació de cinema com a activitat de divulgació cultural. Estudiar i divulgar l'art cinematogràfic. Contribuir socialment a omplir un buit existent per la manca de cinema a Castellar
El seu naixement és una magnifica noticia pels que ens agrada el cinema de qualitat.
Benvinguts!