dissabte, 23 d’agost del 2008

In Bruges

In Bruges (aquí estrenada com “Escondidos en Brujas”) és el primer “llarg” de Martin McDonagh, un conegut autor i director de teatre britànic d’ascendència irlandesa que pensa que Shakespeare és un autor avorrit i a qui li encanten Harold Pinter i Quentin Tarantino.
La pel·lícula és una comèdia (?) negríssima de la qual, pel comportament dels seus protagonistes, es pot deduir que, molt per sobre del valor de la vida hi ha el sentit de l’honor, i que els principis, estiguin o no equivocats o vagin en contra teu, s’han fet per complir-los.
Crec que és una gran pel·lícula, de petit pressupost, en què la ciutat de Brugge, quasi amb aspecte de parc temàtic medieval, té un gran protagonisme.
Hi ha uns altres grans protagonistes, l’actor Brendan Gleeson, fantàstic, i la cervesa belga d’abadia (abbaye), millor que la xocolata i que és, sens dubte, la millor aportació dels belgues a la cultura universal.




Martin McDonagh amb els protagonistes

divendres, 22 d’agost del 2008

Acústic

No sé si per la meva tendència natural, més inclinada a la lírica que a l’èpica, o la comprovació, en els albors de l’historia, que la fidelitat de les gravacions estava en relació inversa al nombre d’instruments que participen, des de sempre, he preferit gravacions de grups musicals reduïts més que grans orquestracions.
De fet, tinc les mateixes preferències amb la música en directe. Prefereixo concerts de petit format, propers, en què pugui veure l’expressió de la cara, el moviment de les mans i un so que estigui a prop del natural, no amplificat.
Fa un parell d’anys Bruce Springsteen va publicar un disc: DEVILS & DUST que s’ha convertit en el meu favorit.
En la versió que vaig comprar hi ha un “bonus”en DVD de cinc cançons d’instrumentació mínima: la veu nasal, de vegades d’aiguardent, de vegades en “falset”, una guitarra acústica no especialment virtuosa, una harmònica i una veu femenina de cor, ocasionals.
La filmació, fosca, íntima, plena de plans curts (boca que canta, mans que polsen les cordes, peu que marca el ritme) i contrallums, està realitzada en un escenari expressiu: l’habitació d’una casa vella de parets deteriorades (en què destaquen algun mirall vell i un llum, groguenc, de llàgrimes de vidre) i aspecte de mig abandonada.
La gravació és neta, impecable. La sensació és que està al teu costat i que només canta per a tu. Aquesta vegada la tècnica juga a favor de l’autenticitat.
Emociona un artista que és capaç de generar amb aquesta pobresa de mitjans tanta intensitat.

Tragèdia a Barajas

Un accident d’aviació ha provocat 153 morts a Barajas.
Recordant l’accident dels bombers a Castellar, imagino el drama de tantes famílies davant d’un fet tràgic inesperat.
La mort, quan es produeix de forma sobtada, genera desconcert i sentiments d’injustícia.
Tupra, el personatge de la novel·la de Javier Marías “Tu rostro mañana”, afirma que: “Hoy se da enorme importancia a la muerte.... se hace una falsa tragedia de cada persona que muere.....¿Qué puede haber tan grave en eso, en algo tan sumamente natural, tan corriente?....En otros tiempos se estaba más familiarizado y más conforme, se aceptaba el azar y la suerte, buena o mala,.... la gente venía al mundo y desaparecía, era lo normal.....”
És veritat que fa alguns anys, també al nostre món i com passa ara a alguns llocs d’Àfrica, la mort era més quotidiana i formava part de la vida diària. Les malalties, la mortalitat infantil, les guerres permanents, les epidèmies de pesta, feien que es comptés més amb la mort, que no era “una calamidad insuperable ni una tremenda injusticia”.
La visió etnocèntrica de l'ésser humà, com si fos l’amo de l’univers, ens porta a aquest sentiment de pèrdua irreparable.
Amb independència de les reflexions globals, avui hi ha molta gent que plora perquè, de forma inesperada, han perdut gent estimada, i no podem fer res més que lamentar-ho i compartir els seus sentiments.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Espai Tolrà

L’últim ple municipal va decidir resoldre el contracte amb l’empresa que va guanyar el concurs per construir a l’Espai Tolrà un hotel, un multicinemes i un centre d’oci familiar i juvenil.
La proposta aprovada contempla:
Resoldre de mutu acord el contracte, renunciar les dues parts a tota acció judicial o extrajudicial de reclamacions relacionades amb la concessió i tornar les garanties dipositades en la tresoreria municipal.
Les raons d’aquesta decisió són bàsicament:
Que el projecte, tal com estava definit, és inviable.
Que l’operador que va guanyar el concurs no era l’adequat. No són capaços de seguir endavant amb el projecte i per això renuncien.
Que l’intermediari, buscat per l’Ajuntament, ens ha pres el pèl, sobre tot a l’operador que va guanyar el concurs, que ha pagat religiosament uns honoraris desorbitats pel servei que han rebut.
Que hi ha contradiccions entre dues decisions preses al ple de l’ajuntament, ja que no coincideixen les bases del concurs i la proposta adjudicada.
Que és incomprensible que una cosa tan complexa (12 milions d’€, d’inversió), s’aprovés 10 dies abans d’unes eleccions i en un procés, si més no, poc habitual.
Una senyora regidora de l’oposició, responsable màxima en el moment de la decisió i que, davant de la proposta del nostre grup d’endarrerir-ho fins després de les eleccions, va fer servir el que era el seu argument preferit d’aquella època: “pues va ser que no”. Ara pretén fugir i traslladar la responsabilitat a l’equip actual.
Fent servir la seva filosofia que, en política, res és casual, que doni respostes a algunes “casualitats”:
El dia 10 d’abril s’aprova la convocatòria i el plec de condicions.
Es publica el 17 d’abril.
Només es donen 20 dies naturals per presentar ofertes.
Es presenta una única oferta: Pibarri. S.L.
El 17 de Maig s’aprova l’adjudicació a una oferta que no coincideix amb les bases del concurs.
Aquesta aprovació es fa en un ple extraordinari 10 dies abans de les eleccions, en plena campanya electoral.
En total han passat 37 dies.
Per què tenien tanta pressa? És tot casualitat?.
Per sentit institucional, estàvem disposats a no insistir en els errors del passat, però que ningú pensi que el pas del temps, ni en aquest tema ni en cap, anul·la la seva responsabilitat.

dijous, 14 d’agost del 2008

Això és transfuguisme

Daniel Massagué (CiU), alcalde de Torredembarra gràcies a un vot trànsfuga, dóna Urbanisme a l'assessora d'una immobiliària
• El partit de la regidora té la seu al mateix edifici que l'empresa de finques
• La regidora posseeix terrenys al poble, però nega tenir "interessos personals".
CiU, que només té quatre regidors, aconsegueix l'alcaldia gràcies al recolzament d'una regidora expulsada del PSC.
El nou alcalde de Torredembarra Daniel Massagué (CiU), ja ha format el seu nou equip de govern. Massagué ha delegat en els partits independents les carteres amb més pes. Així, Maria Dolors Toda, la portaveu d'Agrupació Democràtica de Torrenca (ADT), assessora d'una gran immobiliària, gestionarà Urbanisme i José García, del mateix grup, portarà Serveis Generals.
Santiago Ardèvol, portaveu del Grup d'Independents de Torredembarra, assumirà Hisenda. Laura Pradeda, que va ser expulsada del PSC, serà la responsable d'Obres Públiques. El PSC la vol declarar trànsfuga.
Les figures més controvertides són les de Toda i Pradeda, totes dues advocades. Toda treballa com a assessora jurídica d'Eurocasa Dorada, "un grup immobiliari que té interessos dins i fora de Catalunya" --segons va explicar ahir la regidora mateix-- i ella mateixa té terrenys al municipi "que no estan sota cap projecte urbanístic, i d'altres que ja estan construïts". Eurocasa Dorada i el partit ADT tenen la seva seu al mateix edifici, a la plaça de la Vila, número 5.
Laura Pradeda, expulsada del PSC, aconsegueix gestionar Obres Públiques, funcions que li van ser negades per l'equip de govern anterior.
No coneixem que pensa CDC ni a Castellar ni a Catalunya, ni què passa amb el pacte antitransfuguisme. Ja que el tenen a prop i són molt amics, podrien preguntar-li al secretari d'acció municipal Lluís Coromines que és el responsable del tema.

Revisió del Pla General d'Ordenació Urbana

A l’últim ple vam anunciar, formalment (ja ho havíem parlat de manera informal), que el nostre grup no impulsarà la revisió del PGOU en aquest mandat.
CiU, o més aviat una regidora de CDC, que últimament està per qüestionar-ho tot, i que probablement no recorda el seu programa a les eleccions del 2003, ja ens ha anunciat que això és pecat.
Recordem que aquesta regidora, de temes d’urbanisme en sap més aviat poc. Al mandat anterior ni tan sols venia a les comissions informatives. Comissions en què l’oposició tenia com a principal interlocutor l’arquitecte municipal (un funcionari), que per cert, havia estat regidor de CiU en un municipi proper i que, després de les eleccions que va perdre el seu partit, va marxar cap a un altre ajuntament veí, més en línia amb el seu pensament i amb millor sou, malgrat que el municipi sigui més petit.
Però, al marge de qüestions privades, que només serveixen per posar de manifest que sí, que si cal es pot parlar de tot, millor ens centrem en definir què és el Pla General d’Ordenació Urbana i per què es revisa. Després ens podrem preguntar per què CiU té tant d'interès que es revisi.
En “romà paladí”, el PGOU és el document que defineix els usos del sòl d’un municipi, és a dir, on es pot construir i on no, i quin ús (residencial, industrial, equipaments...) té el sòl edificable.
L’última revisió del PGOU de Castellar es va aprovar l’any 1999, fa només 9 anys (hi ha municipis com Barcelona que no ho han fet en 30 anys).
És veritat que Castellar ha crescut molt de pressa sota el mandat dels que ara volen frenar-ho tot, i que s’han consumit molts terrenys. També és veritat que, gràcies a la (no) previsió, no hi ha ni un pam per construir equipaments al casc urbà.
Malgrat tot, no volem revisar el PGOU perquè no volem ampliar el sòl edificable a Castellar, no volem convertir espais agrícoles ni boscosos en solars edificables.
Aquesta és la raó, ampliar el sòl edificable, per la qual es revisa un PGOU, i així ha passat en el 100% dels casos (també a Castellar, a l’any 99, revisió en què es van consolidar espais residencials i alguns d'industrials, com Can Bages, Can Barba o el Molí d’en Busquets).
Si la voluntat és no ampliar el sòl edificable, és absurd revisar el PGOU.
Llavors, quin pot ser l’interès de CiU? Ja sabem que la senyora regidora no hi entén, d’aquest tema, i a més a més “estaba como ausente”, però, en alguns despatxos (en sentit figurat), es feien projectes.
Nosaltres només portem un any i ja ho sabem, i també coneixem els somnis i les il·lusions urbanístiques d’algun funcionari d'ideologia propera a l’equip anterior.
Alguna vegada la senyora regidora ha tingut la curiositat de conèixer els hipotètics beneficiaris d’una revisió del PGOU? O com s’han mogut les propietats? (Possiblement hi trobarà gent coneguda i d'ideologia propera). Potser hauria de tenir aquesta curiositat i reflexionar, una mica més, sobre la necessitat de revisar-lo, abans de defensar aquesta posició amb tant d'èmfasi.
Els “sense historia” tenim un avantatge: només tenim futur.
Hi ha polítiques alternatives a la revisió del PGOU? És clar! Fer-lo servir amb intel·ligència, honradesa i rigor, fomentant els canvis d’ús dins de l’actual pla.
Això és el que fan els ARE’s, tan criticats. En un percentatge altíssim converteixen sol industrial en residencial, sense incorporar ni un metre de sòl no edificable.
Si mirem un mapa de Castellar podem comprovar que aquestes polítiques tenen recorregut durant molts anys.
I això, com que serà a iniciativa pròpia, ens permetrà controlar el procés. No treballarem per acontentar interessos de promotors o propietaris, ni promourem operacions per enriquir ningú, però sí, serem bel·ligerants en la defensa de les necessitats dels més desfavorits i promourem habitatge social i equipaments que millorin la vida dels nostres convilatants.

dimecres, 13 d’agost del 2008

la Mercè i l'Óscar

La Mercè i l’Òscar són dos joves i magnífics professionals, que han decidit dedicar uns anys de la seva vida a servir els castellarencs. La Mercè és metgessa i la millor regidora de Benestar Social que ha tingut mai Castellar. l’Òscar és un economista amb experiència, gràcies al qual, l’Ajuntament de Castellar no està enfonsat en la misèria.
La Mercè, militant i membre de l’executiva local des de fa temps, és també germana de l’Alcalde (ja ho era molts anys abans de ser alcalde) i va acceptar anar de 10 a les llistes socialistes, convençuda que no sortiria regidora, perquè el què li agrada de veritat, és fer de metgessa.
L’Óscar es va apropar al partit bastant després. Van considerar que era un bon fitxatge, un element important, i li van oferir un lloc preeminent en la candidatura. L’Óscar no era parent de ningú al partit, i menys de l’alcalde.
Les pre-campanyes són llargues, i quan els equips estan formats per gent jove, de vegades manen les hormones i la gent s’enrotlla. (Quan fas una candidatura de jubilats no passa tant).
Ara la Mercè i Óscar han decidit casar-se. Ens agradi més o menys, és el que fa molta gent de la seva edat.
D’aquest procés tan natural i fàcil, la senyora Gatell, amb el seu estil més insidiós, vol escriure una telenovel·la. Txan txan !...: “ la Família!” l’acció de la qual passa en un ajuntament controlat per les forces del mal i el nepotisme.
I és clar, un, de seguida, té tendència a comparar. (és com un vici!)
La senyora Gatell ha estat alcaldessa de Castellar per decisió digital. El seu únic mèrit era ser amiga del “jefe”. A la primera oportunitat, el poble de Castellar va demostrar que la decisió va ser equivocada.
Quan la Mercè i l’Oscar deixin la política, ja que són amateurs, tornaran a les seves professions. La senyora Gatell, pot tornar a alguna professió? En la tria dels seus estudis ja va demostrar un alt sentit pràctic, i fora de la política la seva experiència professional és pràcticament inexistent.
Això explica algunes actituds, fins i tot la seva conversió al sobiranisme pre-congressual. Pot ser que l’única sortida sigui intentar mantenir-se en la política professional.

Coses d'estiu

El sopar de can Tort

Una vegada acabada la programació de les nits d’estiu, a Castellar es celebra un esdeveniment que ja s’ha convertit en un clàssic: el sopar de can Tort.
L’Imma, la Teresa i el Jordi estan convertint el que va començar com una trobada d’amics procedents dels seus diferents móns en una festa agradable, oberta, plural i intel·ligent, en què les actuacions artístiques i lúdiques tenen cada vegada un pes més rellevant.
Aquesta vegada la versió més acústica dels Jurassic’s i la interpretació de la Mònica i la Montse van proporcionar una qualitat addicional.
Com que els Tort/Domingo són gent d’idees fixes, estic segur que gaudirem dels sopars "fi de temporada" durant molts anys.

Coses d'estiu

Collons!
Em diuen que l’expressió collons, dita per mi, a l'últim ple i, per cert, immediatament rectificada, ha ferit la sensibilitat d’una il·lustre regidora.
Aquesta regidora es passa el ple registrant el que fa l’equip del govern (cadascú té el seu hobby), i especialment a un tal Pepe González, que deu ser l’hòstia, ja que és indiferent, mal educat i de baixíssim nivell polític i personal (no sé ni com s’atreveix a mirar-lo, de tan menyspreable que és).
Després fa unes cròniques que són un model d’objectivitat, classe i bon gust. Vaja, periodisme de qualitat, on ha decidit de forma clara i oberta, dedicar-se a la crítica, no ja política, sinó personal.
És una putada que la memòria sigui tan fràgil, i que la senyora regidora sigui tan inculta, ja que renunciar als collons, als conys i altres renecs, en què la nostra llengua és especialment rica, és renunciar a part de la nostra identitat i de la nostra literatura.
Em sorprèn aquesta actitud tan reprimida i tant mústia. Jo crec que és falsa i que forma part del reciclatge identitari a què s’ha sotmès la senyora regidora després de la seva derrota electoral.
Què dirà el pobre Quim Monzó si s’assebenta que volen mutilar la seva principal eina de treball?. De tota manera tampoc ens ha de sorprendre.
Quan algú diu collonades del nivell de: “L’òpera és òpera i així ha de seguir sent” (brillant, no?) tot és possible.
De quina òpera parla? De Monteverdi?, de Mozart?, de Verdi?, de Wagner? o de Penderecki? Fa 400 anys que s’estan escrivint òperes!, ara també. Quina és l’òpera que ha de seguir sent? Quina ximpleria!
També és capaç d’arribar a la sublim cursileria de dir “Don Giovanni destil·la Mozart a cada nota". Doncs sort que no destil·la Rossini o Purcel, perquè seria l’hòstia. Quina "gilipollez"!.
Algun dia ens descobrirà que el teatre s’ha de fer com al temps de Sòfocles (sí, el del segle 4art abans de Crist) i que qualsevol versió o “mise en scène” és un atemptat al bon gust i a la tradició històrica. (Kurosawa al paredón!).
Sabíem que d’economia no en té ni puta idea, que en urbanisme no la toca. Ara veiem pels seus comentaris, (llocs comuns amb visió conservadora, tòpics i sensibilitat cursi), que d’òpera no n'entén gaire més. Un altre dia parlarem de teatre.
... I la veritat és que m’importen una figa les seves opinions.

Coses d'estiu

L'evolució de la moda és un fenomen que sempre he tingut dificultat per comprendre. Suposo que es transmet per imitació, amb l’ajuda, això sí, de potents interessos econòmics i mediàtics.
No sé si la millora de la “raça” , els avenços en el disseny de la llenceria, o l’estandardització de la cirurgia, han fet, en no gaire temps, que el que va començar com una superposició mes o menys estètica de tires i tirants, hagi evolucionat cap un autèntic "do de pit".
És coneguda, i està documentada, l'atracció que històricament han despertat les glàndules mamàries i també com ha evolucionat els seu tractament estètic a través de cotilles o altres sistemes de subjecció o suspensió que contrarrestin la llei de la gravetat, passant per petites revolucions llibertàries.
He de reconèixer que la moda actual, quan coincidexen una mica d’ajuda de la natura i un mínim sentit estètic és bastant agradable.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Contradiccions

A Europa en general i al nostre país en particular hi ha un cert sentiment anti-americà. Sentiment justificat per l’actitud de molts dirigents d’aquell país i, especialment, per la “política” exterior practicada a partir de la segona guerra mundial.
Les intervencions a Vietnam o a Sudamèrica, per citar-ne només dues, durant dècades, són impossibles de justificar ni d’oblidar.
Aquest sentiment conviu amb una certa submissió a la cultura americana, tant en la versió popular com en la versió culta, recolzades per una potentíssima indústria cultural.
Rock, blues, jazz, rap... en totes les seves variants, han condicionat la nostra forma de viure la música: Pete Seeger, Bob Dylan, Bruce Sprigsteen, Tom Waits... han contribuït a la definició de la nostra sensibilitat musical. Bill Evans, Miles Davis, John Coltrane o Keith Jarrett... estan entre els nostres músics preferits de sempre.
La indústria cinematogràfica o televisiva americana no tenen competència. Coneixem molt millor New York, Los Angeles, Florida, les cascades del Niàgara o el canyó del Colorado que Berlin, el baix Danubi o las Batuecas.
Com s’entén la veneració desproporcionada que desperta el cineasta Woody Allen i l’incomprensible papanatisme que provoca el clarinetista?
Però també és cert que un gran nombre de les nostres pel·lícules preferides són americanes, que el nostre director de referència és, si bé d’ascendent italià, un nord-americà i que no deixa de meravellar-te la crepuscular carrera de Clint Eastwood.
Fins i tot en la literatura, en la què els europeus tenim una tradició difícilment superable, el paper dels nord-americans d’origen o d’adopció és determinant en la narrativa d’aquest segle. John Dos Passos, Scott Fitzgerad , Hemingway, Faulkner, Henry Miller, Djuna Barnes, Jonh Steinbeck, Truman Capote, Salinger, Nabokov, Keruac, Updike, Chandler, Bellow, Philip Roth, Delillo....formen part de les biblioteques dels europeus més o menys cultes.
Aquest any ha tret llibre un dels grans, Richard Ford, molt més interessant, intens i lúcid que el sobrevalorat Paul Auster, de gran èxit al nostre país: Acción de Gracias” és la tercera part d’una trilogia que va començar amb “El periodista deportivo” i va continuar amb “El dia de la independencia”.
Frank Bascombe, el protagonista de la novel·la relatada en primera persona, reflexiona sobre tot allò que forma part de la vida quotidiana, del passat i del present, de la malaltia i de l’acceptació d’un mateix, en el dies propers al d’Acció de Gràcies, festa prèvia al Nadal als USA i reflectint, com pocs, la lenta i permanent decadència americana.
I així continuarem. Odiant, patint, admirant, envejant i gaudint de la capacitat i la potència creativa dels nord-americans i suportant, com podem, les nostres contradiccions.

El Corón




Estos días, cosas de los traslados, ha caído en mis manos una copia del Corón, una especie de compendio de pensamientos escritos en otra vida.
El Corón tiene tres capitulos en función de su temática:

Del más acá y de la herencia
De la libertad la soledad y el yo.
De las amistades y los "quereles"


Hoy reproduzco unos cuantos que, creo, no han perdido actualidad y que demuestran que la gente cambia poco con la edad.


  1. El secreto: hacer agradable el camino que lleva a ninguna parte.
  2. Si dios existe, es bastante hijoputa.
  3. La inercia es la voluntad de los débiles.
  4. No te avergüences de ser feliz y tampoco de decir que lo eres.
  5. Si vas a decir algo que no va a gustarme, espera que me vaya. No quiero que me digas la "verdad" a la cara.
  6. Muchas veces, lo que cuesta poco conseguir también vale la pena.
  7. La virtud no está en el punto medio, está en el extremo bueno.

  1. La dependencia siempre genera infelicidad.
  2. Si has de vivir contigo toda la vida, es mejor que te hagas tu amigo.
  3. Yo no quiero ser ni mío.
  4. Lo más importante que te ha pasado es nacer y tampoco es para tanto. De todas formas celebra tus cumpleaños.
  5. Es una estupidez pretender poseer a alguien y aun más hacerlo en exclusiva.

  1. Entre un cruce cómplice de miradas y un amor apasionado sólo hay una diferencia de matices.
  2. No le reproches a nadie que lo quieres.
  3. Si me quieres a mí, dejame como soy. Si te quieres a tí, intenta hacerme como tú.
  4. La amistad es un intercambio. No te fíes de los amigos que no quieren nada a cambio de su amistad.
  5. Ya sé que hay que alegrarse de la felicidad de los amigos. Pero a veces me jode que se lo pasen bien sin mí.
  6. A mi no me gusta llorar, pero lo haré contigo siempre que me lo pidas.

...Y final (a Jacques Prevert)
Cómprame pájaros y flores, cómprame unas gruesas y pesadas cadenas de culpabilidad y mala conciencia....y ven, que te estaré esperando en el mercado de los esclavos.