dimecres, 22 de febrer del 2012

Casi


Nueva visión



 Cuando España llegaba a los 3 millones de parados era una catástrofe, cuando llegamos a 4 millones había que fusilar a Zapatero.
Llega el PP al gobierno y san Mariano no es capaz de cambiar la tendencia ni de generar oleadas de entusiasmo en los mercados. Hacen una reforma de las condiciones laborales que saben que generará más paro. El objetivo: un estado más débil, con menos competencias, unos servicios privatizados y el debilitamiento del estado del bienestar.
Ya hablan de 6 millones de parados sin inmutarse y sin aportar ninguna solución.
¿Hay todavía alguien que crea que saldremos de esta sin acciones que impulsen la economía productiva y el crédito a las empresas? ¿sin asumir que la prioridad no es el déficit sino el paro?


dissabte, 11 de febrer del 2012

Chico i Rita



Ahir feien la pel·lícula de Trueba i Mariscal per TV3. No l’havia  vist al cinema i en va agradar molt.
Excel·lent l’historia sustentada en un sòlid guió, magnífics els dibuixos i l’animació i molt bona la música de Bebo Valdés.
La recreació de l’Havana de finals dels 40, en un dibuix net i minimalista, és un element especialment remarcable.
Pel·lícula absolutament recomanable a la que desitjo la millor sort als Oscars.
Deixant clar que jo sempre defensaré les versions originals, assumeixo els doblatges especialment en TV. Però fer parlar en català amb accent cubà als dibuixos, quant el 100% dels potencials espectadors podien “disfrutar” de la versió original, em va semblar ridícul. No hi ha prou series o pel·lícules  xineses, iranians o nord-americanes per traduir?

dijous, 9 de febrer del 2012

El blog de Paul Krugman



http://blogs.elpais.com/paul-krugman/

La solución a la crisis económica pasa por la política. Paul Krugman, probablemente el economista más conocido del mundo, lo tiene claro. Desde su posición progresista –liberal, en Estados Unidos; de izquierdas, en Europa- prescribe su receta.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Tàpies


Pocs com ell,  tenen un llenguatge tan personal i tan identificable.
El Tàpies que més m’agrada és el que comença als anys 80, una vegada superada l’etapa de l’art pobre i de l’ús de materials de detritus, el dels quadres de gran format, on dominen grisos, marrons, ocres i negres.
Segur que aquests dies els especialistes faran servir conceptes com abstracció, simbolisme, espiritualitat, misticisme, orientalisme.. informalisme. També parlaran de tècniques de collage, graffiti o grattage. Jo prefereixo quedar-me  amb la impressió que em va causar l’exposició antològica del saló del Tinell de fa 20 anys. Allà vaig ser conscient que el pintor havia connectat amb aquest món de forces tel·lúriques profundes, al que, només, tenen accés alguns privilegiats.
Antoni Tàpies estarà viu per sempre.