Álvaro Siza

No és la primera vegada que faig referencia a una entrevista d ‘Anatxu Zabalbescoa i a la seva habilitat per retratar personatges. Aquesta vegada és tracta de... Álvaro Siza Vieira...

“para muchos arquitectos el mejor proyectista del mundo. La vigencia de sus soluciones, el cuidadoso detalle hecho para no ser visto y su genialidad a la hora de idear volúmenes sencillos, pero singulares, generan consenso. Siza ha creado escuela trabajando con pocos medios, pero no tiene epígonos. O se tiene o no se tiene genio para las soluciones sencillas.”

Algunes frases tretes de l’entrevista donen una mostra de dimensió del personatge:

“Frente a un gran paisaje creen que hay que hacer un gran mirador. Y yo les contesto que no, porque cansa. El paisaje no debe ser una imposición permanente, debe ser una elección.”

“Nos creímos modernos porque tiramos el tranvía a la basura para dejar pasar a coches y autobuses. Fue un error. El tranvía regresó tímidamente. Pero hoy es una alternativa limpia.”

“Cuando uno interviene en la ciudad siempre queda inacabado porque hay algo que hace el tiempo que ningún arquitecto puede hacer. El tiempo es un gran arquitecto. Solo si tiene una buena estructura organizativa, el proyecto nuevo podrá absorber las futuras intervenciones y eso se transformará en riqueza, en la complejidad que tienen las ciudades antiguas. En cambio, si un proyecto, de entrada, parece muy acabado, normalmente está mal. Quien no cuenta con el tiempo se pierde.”

Norman Foster

Mentre Cecilia aconsegueix emocionar-me amb el seu virtuosisme de “castrati”, llegeixo un article del mestre Foster sobre el futur de l'arquitectura, de fet, el futur del urbanisme, de les ciutats o de la forma de viure.
L’arquitectura, com el futbol, és matèria opinable i, lògicament, tothom entén. És fàcil participar en controvèrsies, fins i tot desagradables, sobre el tema, fent dogmatisme fàcil i sense respectar, moltes vegades, formació i experiència.
Norman Foster, probablement el més prestigiós dels arquitectes actuals, fa una reflexió sobre el futur i també sobre models urbans actuals i del passat recent. Un interessant article també pels no professionals.

Toyo Ito

Un nom com Anatxu Zubalbeascoa és difícil d’oblidar. Va publicar una entrevista al novembre del 2008, a l’arquitecta japonesa Kazuyo Seyima que vaig recollir al Bloc.
Avui en una versió més reduïda, però també de gran qualitat, entrevista a Toyo Ito, l’autor de les torres Porta Fira de Barcelona.
Llegir un bon treball periodístic em serveix per reconciliar-me amb una professió a on, tantes vegades, abunda l’oportunisme i la falta de rigor.

Frank Gehry

Frank Gehry és un dels grans arquitectes mundials i, com tots els grans, un personatge controvertit.
Avui a Babelia li fan una entrevista extensa en la que tenen molt protagonisme els seus edificis concebuts com museus.
A mi el seu museu a Bilbao m’agrada, hi he estat unes quantes vegades: la seva colecció pròpia va millorant i hi ha espais per exposicions monumentals o més íntimes. Fins i tot alberga, i no crec que hi hagi cap espai més al món que ho permeti en aquestes condicions, les enormes escultures de Richard Serra.
I tot això sense comptar el paper de catalitzador del canvi urbanístic, de la transformació de la ria i del conjunt de la ciutat.

La Gran Via de Sabadell

Els nostres veïns han decidit portar a terme un canvi significatiu en una via important de comunicació que fem servir per comunicar-nos amb la resta del món.
La Gran Via ja estava saturada a les hores punta i no era una opció gaire bona per a travessar Sabadell.
Sense valorar els criteris estètics, que han suposat una millora indiscutible, trobo que facilitar la sortida en les dues direccions, amb dos carrils, sembla una mesura raonable, sobretot si suprimeix el coll d’ampolla de la sortida sud. Em costa més d’entendre la semaforització, i per tant els encreuaments en superfície, que no tinc clar si no seran font de conflictivitat a les hores de major trànsit.
Suposo que el projecte està fet per enginyers experts en fluxos de mobilitat i que n’han estudiat l’impacte; malauradament, això no és garantia, i estem cansat de veure actuacions equivocades avalades per tècnics.
He passat alguns dies aquesta setmana per la Gran Via, i aparentment funcionava bé. Haurem d’esperar a moments de saturació per a comprovar si el canvi és alguna cosa més que estètica.

Castellar té color

Finalment, la meteorologia ha permès que J. Martin Clerch, pugui completar la seva obra: pintar amb els colors primaris algunes de les boles, com si l’asfalt fos una gran tela, un gran quadre sobre el que actua un pinzell gegant.
Avui les imatges són molt més important que les paraules.
(La foto és de Josep Graells)

Con los ojos abiertos

Quiera aquel que quizás es, dilatar el corazón del hombre a la medida de toda la vida.

Toda amistad auténtica es una adquisición duradera.

Ti voglio bene.

Entré en contacto por primera vez con la obra de Marguerite Yourcenar en 1983, cuando ella ya tenia 80 años. Incomprensiblemente no se editó en España hasta esa época Memorias de Adriano, obra que en una traducció magnifica de Julio Cortazar se habia publicado en Argentina en los años cincuenta.
Mi relación con la literatura y con la música, tiene algo de compulsivo, el impacto de Memorias..... me llevó a la compra de cualquier cosa que encontrara en la librerias con el nombre de la escritora. Fue un largo e intenso idilio con la señora Yourcenar.
El año pasado, la exposición en el Britihs Museum sobre Adriano, removió la cenizas y me llevó a una nueva lectura del libro, medio olvidado en el último estante de la libreria (condicionantes del orden alfabético).
Algunos meses después me encontré, sin querer, con una edición reciente de “Con los ojos abiertos”, 350 páginas de conversaciones de la escritora con Matthieu Galey, periodista del semanario L’Express.
El libro es magnífico, escrito desde la complicidad y la simpatia hacia un personaje irrepetible, con el que, en tantas respuestas, te sientes o te gustaria sentirte identificado.
Margarite Yourcenar es un pozo de sabiduria que lo ha leido todo y ha reflexionado profundamente sobre todo.
Escritora de lenta gestación y de larguisimo parto, escribe los textos de nuevo varias veces: un libro está acabado, sólo, cuando ya nada se puede decir mejor de como está escrito.
De intenso proceso de convivencia con los personajes de sus libros que se quedan en su vida para siempre, con la misma o mayor intensidad que las personas reales, en un presente en el que son contemporaneos el siglo II, el Renacimiento, el taoismo i el ecologismo militante.
En fin Margarite Yourcenar és de esos escritores que proporcionan ese placer “masoca” de sentirte superado y consciente de tus innumerables limitaciones.

Una altra lectura

En Toni Bolaño és probable que es converteixi en un fix del Bloc.

Carrers de vianants, aposta estratègica

Fa uns dies es van acabar les obres als carrers Montcada i Sala Boadella. Aquests seran els primers carrers de vianants i coincideixen amb una zona d’important activitat comercial. La iniciativa ha estat acompanyada de la potenciació de la zona blava i la creació d’un nombre important de places gratuïtes d’aparcament.
Desprès d’una certa polèmica inicial, crec que la majoria dels veïns i dels comerciants han entès la importància de la iniciativa: si volem recuperar el centre, si volem donar-li vitalitat, l’única alternativa és potenciar el comerç.
L’ajuntament pot impulsar activitats, l’Auditori i l’edifici cultural amb la seva programació poden funcionar com elements dinamitzadors, però el que realment farà de motor i aconseguirà fer del centre un espai viu i central de l’activitat ciutadana, només pot ser el comerç de proximitat.
Per aquestes raons fer els carrers de vianants és molt més que crear un espai atractiu pels veïns, és una aposta estratègica que afecta tots els castellarencs.

Jordi Borja

Jordi Borja va ser professor meu, l’últim any de carrera, d’una assignatura optativa que relacionava la sociologia amb l’urbanisme.
Malgrat ser un any convuls, en qué les vagues van tenir un gran protagonisme, tinc un bon record, sabia del que parlava i el seu discurs era coherent.
Després he seguit la seva trajectòria moltes vegades condicionada per la gestió.
Ara sembla que ha tornat a l’especulació teòrica. El seu article al país ¿Hay un camino a la izquierda? és una reflexió interessant i utòpica, en el bon sentit, de cap a on ha d’anar l’esquerra segons l’autor.

L'art d'entrevistar

Kazuyo Seyima és, sense voler, una arquitecta estrella que defensa la discreció i el treball perfeccionista i que no mesura la importància d’un projecte per la seva dimensió.
Anatxu Zabalbeascoa és periodista i li fa una entrevista per “el País Semanal”.

Poques vegades en unes quantes pàgines he notat com es fa tan clar un personatge, descrit i entrevistat des de la complicitat i la simpatia.
Anatxu ha aconseguit que m’agradi Kazuyo i també que l’autora de l’entrevista surti de l’anonimat en què gairebé sempre els situem, demostrant ser una magnífica entrevistadora.

Manel de Solà-Morales

"El respeto al pasado es apropiarselo, no negarlo".

Solà-Morales és un urbanista de prestigi responsable de molts projectes, entre ells l’obertura de Barcelona al mar. Les seves reflexions sobre l‘urbanisme, l’arquitectura i la política, són interessants i queden reflectides en l’entrevista del suplement dominical de El País.

Revisió del Pla General d'Ordenació Urbana

A l’últim ple vam anunciar, formalment (ja ho havíem parlat de manera informal), que el nostre grup no impulsarà la revisió del PGOU en aquest mandat.
CiU, o més aviat una regidora de CDC, que últimament està per qüestionar-ho tot, i que probablement no recorda el seu programa a les eleccions del 2003, ja ens ha anunciat que això és pecat.
Recordem que aquesta regidora, de temes d’urbanisme en sap més aviat poc. Al mandat anterior ni tan sols venia a les comissions informatives. Comissions en què l’oposició tenia com a principal interlocutor l’arquitecte municipal (un funcionari), que per cert, havia estat regidor de CiU en un municipi proper i que, després de les eleccions que va perdre el seu partit, va marxar cap a un altre ajuntament veí, més en línia amb el seu pensament i amb millor sou, malgrat que el municipi sigui més petit.
Però, al marge de qüestions privades, que només serveixen per posar de manifest que sí, que si cal es pot parlar de tot, millor ens centrem en definir què és el Pla General d’Ordenació Urbana i per què es revisa. Després ens podrem preguntar per què CiU té tant d'interès que es revisi.
En “romà paladí”, el PGOU és el document que defineix els usos del sòl d’un municipi, és a dir, on es pot construir i on no, i quin ús (residencial, industrial, equipaments...) té el sòl edificable.
L’última revisió del PGOU de Castellar es va aprovar l’any 1999, fa només 9 anys (hi ha municipis com Barcelona que no ho han fet en 30 anys).
És veritat que Castellar ha crescut molt de pressa sota el mandat dels que ara volen frenar-ho tot, i que s’han consumit molts terrenys. També és veritat que, gràcies a la (no) previsió, no hi ha ni un pam per construir equipaments al casc urbà.
Malgrat tot, no volem revisar el PGOU perquè no volem ampliar el sòl edificable a Castellar, no volem convertir espais agrícoles ni boscosos en solars edificables.
Aquesta és la raó, ampliar el sòl edificable, per la qual es revisa un PGOU, i així ha passat en el 100% dels casos (també a Castellar, a l’any 99, revisió en què es van consolidar espais residencials i alguns d'industrials, com Can Bages, Can Barba o el Molí d’en Busquets).
Si la voluntat és no ampliar el sòl edificable, és absurd revisar el PGOU.
Llavors, quin pot ser l’interès de CiU? Ja sabem que la senyora regidora no hi entén, d’aquest tema, i a més a més “estaba como ausente”, però, en alguns despatxos (en sentit figurat), es feien projectes.
Nosaltres només portem un any i ja ho sabem, i també coneixem els somnis i les il·lusions urbanístiques d’algun funcionari d'ideologia propera a l’equip anterior.
Alguna vegada la senyora regidora ha tingut la curiositat de conèixer els hipotètics beneficiaris d’una revisió del PGOU? O com s’han mogut les propietats? (Possiblement hi trobarà gent coneguda i d'ideologia propera). Potser hauria de tenir aquesta curiositat i reflexionar, una mica més, sobre la necessitat de revisar-lo, abans de defensar aquesta posició amb tant d'èmfasi.
Els “sense historia” tenim un avantatge: només tenim futur.
Hi ha polítiques alternatives a la revisió del PGOU? És clar! Fer-lo servir amb intel·ligència, honradesa i rigor, fomentant els canvis d’ús dins de l’actual pla.
Això és el que fan els ARE’s, tan criticats. En un percentatge altíssim converteixen sol industrial en residencial, sense incorporar ni un metre de sòl no edificable.
Si mirem un mapa de Castellar podem comprovar que aquestes polítiques tenen recorregut durant molts anys.
I això, com que serà a iniciativa pròpia, ens permetrà controlar el procés. No treballarem per acontentar interessos de promotors o propietaris, ni promourem operacions per enriquir ningú, però sí, serem bel·ligerants en la defensa de les necessitats dels més desfavorits i promourem habitatge social i equipaments que millorin la vida dels nostres convilatants.

Vivenda social pels joves

Aquesta és la intervenció al ple sobre els ARES. És una mica llarga pero crec que clarificadora.

En el tema dels ARES, que com a ningú s’escapa, és el motiu d’aquesta proposta, s’han dit moltes coses, en els mesos que ja dura el procés.
S’han fet afirmacions, amb millor o pitjor bona fe, que no s’ajusten a la realitat. També, com sempre passa, s’han dit algunes tonteries.
Vull aprofitar el debat d’avui per intentar, en el que sigui possible, definir amb claredat el contingut de la proposta. La proposta real.

Què portem a votació?
L’aprovació inicial d’una modificació puntual del pla general, la 15ª
des de 1999 que es va aprovar l’actual Pla d’ordenació Urbana. Hem fet 15 modificacions de diferent consideració.
L’actual equip de govern n’ha fet una (la 14), a part de la que avui presentem.
Evidentment, estem fem una acte de sobirania municipal, continuació de la suspensió de llicències que vam fer fa alguns mesos d’aquestes mateixes parcel·les.
Amb aquesta modificació del Pla d’ordenació delimitem dos sectors de planejament, TURUGUET i NOU EIXAMPLE subjectes a un pla de millora urbana, pel desenvolupament de dues àrees residencials estratègiques a traves d’un pla director urbanístic.

Per què hem de fer aquesta aprovació inicial?
Perquè al contrari del que han fet d’altres municipis, a Castellar tots el terrenys que aportem als ARES son sol urbà, i la majoria d’origen privat.
No aprofitem l’ocasió, i podríem fer-ho, per convertir sol no urbanitzable en urbanitzable.
No volem fer una modificació del POUM encoberta. La proposta d’ARES es fa dins de l’actual marc urbanístic.
Aprofito aquí per dir, que l’equip de govern, després d’analitzar la situació del nostre municipi, renuncia a iniciar la modificació del POUM en aquest mandat. Les actuacions urbanístiques que es puguin plantejar les farem, doncs, en el marc de l’actual pla d’ordenació urbana.

De quin sòl estem parlant?
D’un total de 58.500 m2, 23,300 al sector de Can Turuguet i 35,200 al sector Nou Eixampla. (Recordem, per tenir un element de comparació, que el PERI de l’antiga fàbrica Tolrà va ser de 52.000 m2, recordem també que a la Tolrà es van fer 500 habitatges, cap de protecció oficial, i que l’ús interior de les illes és absolutament privat).
Faig aquest recordatori com a element de referència, i per si algú te ganes de comparar.
Ja sé que es dirà que el PERI de l’espai Tolrà es va aprovar per consens, i és veritat, el nostre grup el va votar a favor. També és veritat que l’oposició en aquells anys era receptiva a les propostes i que estava sempre disposada a posar els interessos de Castellar per sobre dels seus interessos com a grup o com a partit.
Però tornem a avui: la suma dels dos ARES que proposem és en m2, una mica més del que va ser el PERI de l’espai Tolrà.

Quines són les qualificacions actuals dels solars que proposem canviar-ne l’ús?
El solar de l’antiga fàbrica Playtex i els tallers adjacents són d’ús industrial, com també els magatzems a l’altre costat de la carretera.
El camp de futbol actual és, lògicament, equipament esportiu procedent de les cessions de la urbanització de l’entorn (per tant que ningú s’ho plantegi com una reserva viable de futur, per usos alternatius).
La parcel·la al costat de la ronda té ús residencial, una part vivendes plurifamiliars i una altra unifamiliars.
La parcel·la del pla de la Bruguera a on plantegem traslladar el camp de futbol és industrial comercial.
Tots els espais, excepte el camp de futbol, són privats.

En què volem convertir aquests espais?.
- En 590 habitatges, 300 dels quals seran de protecció oficial.
- 5.000 m2 d’equipaments acabats (una escola de música, un centre de dia, una escola bressol pública)
- Una quantitat per definir de sostre per equipaments que ens permetran compensar part del dèficits d’espais que tenim.
- Un camp de futbol modern, en un lloc més adequat, amb serveis complementaris (aparcaments, camp d’entrenament addicional i 2.000 metres d’edifici de serveis).
- Un entorn ordenat i integrat urbanísticament especialment a l’entorn del camp de futbol actual.
- Un tractament de pacificació, integració i tractament urbà de la carretera, des de l’inici de la ronda fins a l’espai Tolrà.
Totes aquestes actuacions han de sortir dels rendiments que generi l’operació i, per tant, a cost zero per Castellar.

En quant de temps?
Tot el procés de preparació, fins que es pugui començar a construir, durarà al menys dos anys. La construcció pot durar 8 anys més.
Paral·lelament, definirem un pla d’etapes de forma que la incidència en el creixement de Castellar sigui el mínim.
L’única exigència per part de la Generalitat en el conjunt del Pla, a nivell nacional, és tenir començades el 50% de les vivendes el 2015. Les nostres necessitats a nivell local i el mercat acabaran de marcar el ritme.
Estem parlant de 590 habitatges, la meitat de protecció oficial, en els que tindran preferència els residents a Castellar i que, per tant, no generarà població nova. El mateix succeirà amb una part de la vivenda lliure.
En el pitjor del casos, l’efecte ARES no serà superior als 80/100 habitants/any. Poc, si considerem que la mitjana de creixement a Castellar als últims 20 anys ha estat de 550 hab./any.

Per què ho volem fer?
Perquè és una gran oportunitat per Castellar.
Castellar necessita vivendes de protecció oficial especialment pels joves.
I necessita sòl i diners per poder fer equipaments que millorin la prestació de serveis als ciutadans.
Hem d’evitar que marxin els joves i hem de millorar alguns serveis deficitaris (podríem posar con exemple l’escola de música).

Si hem de fer cas a l’estudi encarregat per l’anterior equip, sobre les necessitats d’habitatge a Castellar, els ARES només cobriran una petita part de les necessitats. Segons l’estudi necessitem 1.800 habitatge per no perdre població.
Algú podria pensar que és positiu disminuir població. Sense entrar a valorar-ho, el que hem de tenir clar és que qui marxaran seran el joves i no sé si Castellar es pot permetre la descapitalització, no només econòmica, sinó d’entusiasme i d’il·lusió que suposa aquest fet.

Malgrat tot, alguns podran dir que a Castellar hi ha vivendes buides, (moltes menys de les que pensem, ja que al padró municipal, sota aquest epígraf, es recullen també segones residències i aquelles que els seus propietaris no tenen voluntat de treure al mercat).
Hi ha vivendes buides, és cert, i aquesta realitat s’ha de contemplar al Pla d’Habitatge.
Hi ha vivendes buides i al mateix temps els joves marxen.
I és que també falten vivendes d’una determinada tipologia: de lloguer, de dimensions reduïdes, de protecció oficial, de cost reduït.
Aquelles que permeten iniciar el procés d’independitzacció dels joves i les necessitats dels nous tipus de famílies fruit de separacions, viudetat , envelliment de la població...etc.

Quins avantatges té per Castellar aprofitar la iniciativa de la Generalitat?.
Moltes
La tramitació és més fàcil, ja que la Generalitat és administració involucrada. De fet sense aquesta fórmula de planejament aquesta actuació seria impossible.
Els habitatges protegits són el 50% del total, quan l’exigència per una iniciativa privada després de la modificació de la llei en sentit progressista, és del 30%.
La cessió d’aprofitament a l’ajuntament és del 15%, quan en una iniciativa privada és del 10%.
Els equipaments es construiran simultàniament a les vivendes, exigència impossible d’aplicar en les iniciatives privades.
En definitiva: mes eficàcia, més vivendes protegides, més aprofitament, construcció simultània d’equipaments i ordenació urbanística de les zones menys integrades del casc urbà de Castellar: Camp de futbol i carretera.

Què passaria si no aprofitéssim els ARES?
- Els propietaris de la Playtex iniciarien, (de fet ja ho han fet), el procés de modificació de l’ús del sol. (legalment estan obligats al 30% d’habitatges de protecció oficial i al 10% de cessió d’aprofitament).
- La resta de la zona Turuguet, continuaria amb les naus amb els usos industrials i una, més que discutible, qualitat urbanística. Qualsevol iniciativa de canvi d’usos futura sempre es faria amb l’exclusiu benefici dels privats.
- La parcel·la de la ronda és construïble en el moment que vulguin els propietaris (11 vivendes unifamiliars i 35 plurifamiliars).
- La parcel·la del pla de la Bruguera, a la que volem traslladar el camp de futbol, és industrial comercial i els seus propietaris poden construir naus quan vulguin.
En cas de no seguir endavant els ARES hauríem d’aixecar la suspensió de llicencies i tornarien a estar a disposició dels seus propietaris.

El camp de futbol actual continuaria amb el seu ús actual, per “secula seculorum”. L’Ajuntament hauria de gastar una quantitat important en la instal·lació ja que, segons el pla d’equipaments d’instal·lacions esportives que ens ha fet un equip d’experts pagat per la Diputació, el seu estat és molt deficient.
S’equivoca el que pensa que, el camp de futbol actual, pot ser una reserva de futur.
La seva procedència de cessió de la zona del entorn i per tan, d’ús residencial, impossibilita un canvi d’ús.
Només una proposta com la dels ARES, de més envergadura, possibilita, reordenar i dignificar un espai desordenat i al mateix temps generar suficients rendiments econòmics, per trobar una alternativa millor, a una instal·lació de grans dimensions, donat el valor del sòl.

Estic convençut que estem davant d’una gran oportunitat que no poden perdre.
Perquè ens soluciona part de les nostres necessitats de vivenda social i permet mantenir els joves al nostre municipi.
Perquè ens aporta solucions al dèficit d’equipaments.
Perquè ens permet reordenar les zones urbanes de pitjor qualitat.
Perquè ens permet recuperar part de la carretera com espai urbà.
Perquè ens permet construir un equipament esportiu, d’un esport en el que tenim importants dèficits.
Perquè probablement, en molts anys, no tindrem una altra oportunitat com aquesta.