dijous, 31 de juliol del 2008

Coses d'estiu

La llengua del president.

Aquest estiu unes declaracions “innocents” d’en Felip Puig han provocat una polèmica sobre la correcció lingüística amb què parla el Molt Honorable President de la Generalitat i de tots els catalans.
L’opinió pública en general ha reaccionat en contra, el que demostra que, com moltes altres vegades, la gent és més raonable que alguns dirigents polítics i també que alguns arguments desqualificadors no tenen predicament en la ciutadania.
Desgraciadament, sí que desperten simpaties en alguns sectors de CDC i, per tant, el més probable és que continuïn amb els seus “arguments”.
CDC ha nascut per governar Catalunya i qualsevol altra circumstància és un accident, mancat de legitimitat, que s’ha de corregir.
Per descomptat tenen el termòmetre que determina quin és el grau de catalanitat de cada persona i col·lectiu. Abans eren catalans “tots el que viuen i treballen a Catalunya”, però és clar una cosa és “atorgar” ciutadania i una altre, diferent, és deixar-los manar. Fins aquí podíem arribar!.
Des d’aquesta perspectiva és inconcebible que el PSC pugui defensar els interessos de Catalunya, perquè és poc català.
ERC ha traït la pàtria perquè ha permès que un xarnego (perdó, un nascut fora de Catalunya) sigui president. Des d’aquest moment la institució ja no és el que era en temps de sant Jordi Pujol. Aquest pecat no tindrà perdó fins que ERC no faci el que ha de fer: donar la presidència a un català de veritat, és a dir de CDC.
Ara és la llengua, demà serà el color de la pell, la religió o la inclinació sexual.
I és que, agradi o no, a CDC hi ha un sector que practica la xenofòbia nacionalista i un sector, més gran, que la justifica o mira cap un altre costat.
És possible que el parlar del president, com el de la majoria dels catalans, inclosos els diputats de CiU, sigui millorable, cosa que no depèn només de la dedicació o la voluntat, sinó també de la zona d’origen, l’edat en què s’han incorporat a l’ús de la llengua catalana i fins i tot l’oïda musical .
Pensem, i no cal arribar a Cruyff , com parlen català o castellà, ciutadans d’origen estranger que conviuen des de fa molts anys amb nosaltres. Sempre queda el que els francesos, tan subtils ells, en diuen un “petit accent”.
Què diran els felips puig del futur el dia que el Molt Honorable President de Catalunya, sigui una dona, mulata, lesbiana, una mica pagana i parli un, no del tot correcte però musical, català amb accent brasiler o caribeny?
M’encantaria ser viu per gaudir-lo

dilluns, 28 de juliol del 2008

David Holland


David Holland , és sens dubte un dels millors contrabaixistes actuals.
Ha estat a Terrassa vàries vegades als últims anys. El recordo especialment en versió "octet" amb una potentíssima secció de vent, en què em va impressionar el trombó Robin Eubanks.
David Holland és britànic i com molts músics de jazz es van iniciar a la música clàssica.

“Life Cycle” és un disc especial, gravat fa 25 anys, diferent a tots els seus. Toca sol, el violoncel i no el baix , que és el seu instrument habitual. De vegades la música sona moderníssima, de vegades té connotacions medievals. Un gran disc.



Vivenda social pels joves


Aquesta és la intervenció al ple sobre els ARES. És una mica llarga pero crec que clarificadora.


En el tema dels ARES, que com a ningú s’escapa, és el motiu d’aquesta proposta, s’han dit moltes coses, en els mesos que ja dura el procés.
S’han fet afirmacions, amb millor o pitjor bona fe, que no s’ajusten a la realitat. També, com sempre passa, s’han dit algunes tonteries.
Vull aprofitar el debat d’avui per intentar, en el que sigui possible, definir amb claredat el contingut de la proposta. La proposta real.

Què portem a votació?
L’aprovació inicial d’una modificació puntual del pla general, la 15ª
des de 1999 que es va aprovar l’actual Pla d’ordenació Urbana. Hem fet 15 modificacions de diferent consideració.
L’actual equip de govern n’ha fet una (la 14), a part de la que avui presentem.
Evidentment, estem fem una acte de sobirania municipal, continuació de la suspensió de llicències que vam fer fa alguns mesos d’aquestes mateixes parcel·les.
Amb aquesta modificació del Pla d’ordenació delimitem dos sectors de planejament, TURUGUET i NOU EIXAMPLE subjectes a un pla de millora urbana, pel desenvolupament de dues àrees residencials estratègiques a traves d’un pla director urbanístic.

Per què hem de fer aquesta aprovació inicial?
Perquè al contrari del que han fet d’altres municipis, a Castellar tots el terrenys que aportem als ARES son sol urbà, i la majoria d’origen privat.
No aprofitem l’ocasió, i podríem fer-ho, per convertir sol no urbanitzable en urbanitzable.
No volem fer una modificació del POUM encoberta. La proposta d’ARES es fa dins de l’actual marc urbanístic.
Aprofito aquí per dir, que l’equip de govern, després d’analitzar la situació del nostre municipi, renuncia a iniciar la modificació del POUM en aquest mandat. Les actuacions urbanístiques que es puguin plantejar les farem, doncs, en el marc de l’actual pla d’ordenació urbana.

De quin sòl estem parlant?
D’un total de 58.500 m2, 23,300 al sector de Can Turuguet i 35,200 al sector Nou Eixampla. (Recordem, per tenir un element de comparació, que el PERI de l’antiga fàbrica Tolrà va ser de 52.000 m2, recordem també que a la Tolrà es van fer 500 habitatges, cap de protecció oficial, i que l’ús interior de les illes és absolutament privat).
Faig aquest recordatori com a element de referència, i per si algú te ganes de comparar.
Ja sé que es dirà que el PERI de l’espai Tolrà es va aprovar per consens, i és veritat, el nostre grup el va votar a favor. També és veritat que l’oposició en aquells anys era receptiva a les propostes i que estava sempre disposada a posar els interessos de Castellar per sobre dels seus interessos com a grup o com a partit.
Però tornem a avui: la suma dels dos ARES que proposem és en m2, una mica més del que va ser el PERI de l’espai Tolrà.

Quines són les qualificacions actuals dels solars que proposem canviar-ne l’ús?
El solar de l’antiga fàbrica Playtex i els tallers adjacents són d’ús industrial, com també els magatzems a l’altre costat de la carretera.
El camp de futbol actual és, lògicament, equipament esportiu procedent de les cessions de la urbanització de l’entorn (per tant que ningú s’ho plantegi com una reserva viable de futur, per usos alternatius).
La parcel·la al costat de la ronda té ús residencial, una part vivendes plurifamiliars i una altra unifamiliars.
La parcel·la del pla de la Bruguera a on plantegem traslladar el camp de futbol és industrial comercial.
Tots els espais, excepte el camp de futbol, són privats.

En què volem convertir aquests espais?.
- En 590 habitatges, 300 dels quals seran de protecció oficial.
- 5.000 m2 d’equipaments acabats (una escola de música, un centre de dia, una escola bressol pública)
- Una quantitat per definir de sostre per equipaments que ens permetran compensar part del dèficits d’espais que tenim.
- Un camp de futbol modern, en un lloc més adequat, amb serveis complementaris (aparcaments, camp d’entrenament addicional i 2.000 metres d’edifici de serveis).
- Un entorn ordenat i integrat urbanísticament especialment a l’entorn del camp de futbol actual.
- Un tractament de pacificació, integració i tractament urbà de la carretera, des de l’inici de la ronda fins a l’espai Tolrà.
Totes aquestes actuacions han de sortir dels rendiments que generi l’operació i, per tant, a cost zero per Castellar.

En quant de temps?
Tot el procés de preparació, fins que es pugui començar a construir, durarà al menys dos anys. La construcció pot durar 8 anys més.
Paral·lelament, definirem un pla d’etapes de forma que la incidència en el creixement de Castellar sigui el mínim.
L’única exigència per part de la Generalitat en el conjunt del Pla, a nivell nacional, és tenir començades el 50% de les vivendes el 2015. Les nostres necessitats a nivell local i el mercat acabaran de marcar el ritme.
Estem parlant de 590 habitatges, la meitat de protecció oficial, en els que tindran preferència els residents a Castellar i que, per tant, no generarà població nova. El mateix succeirà amb una part de la vivenda lliure.
En el pitjor del casos, l’efecte ARES no serà superior als 80/100 habitants/any. Poc, si considerem que la mitjana de creixement a Castellar als últims 20 anys ha estat de 550 hab./any.

Per què ho volem fer?
Perquè és una gran oportunitat per Castellar.
Castellar necessita vivendes de protecció oficial especialment pels joves.
I necessita sòl i diners per poder fer equipaments que millorin la prestació de serveis als ciutadans.
Hem d’evitar que marxin els joves i hem de millorar alguns serveis deficitaris (podríem posar con exemple l’escola de música).

Si hem de fer cas a l’estudi encarregat per l’anterior equip, sobre les necessitats d’habitatge a Castellar, els ARES només cobriran una petita part de les necessitats. Segons l’estudi necessitem 1.800 habitatge per no perdre població.
Algú podria pensar que és positiu disminuir població. Sense entrar a valorar-ho, el que hem de tenir clar és que qui marxaran seran el joves i no sé si Castellar es pot permetre la descapitalització, no només econòmica, sinó d’entusiasme i d’il·lusió que suposa aquest fet.

Malgrat tot, alguns podran dir que a Castellar hi ha vivendes buides, (moltes menys de les que pensem, ja que al padró municipal, sota aquest epígraf, es recullen també segones residències i aquelles que els seus propietaris no tenen voluntat de treure al mercat).
Hi ha vivendes buides, és cert, i aquesta realitat s’ha de contemplar al Pla d’Habitatge.
Hi ha vivendes buides i al mateix temps els joves marxen.
I és que també falten vivendes d’una determinada tipologia: de lloguer, de dimensions reduïdes, de protecció oficial, de cost reduït.
Aquelles que permeten iniciar el procés d’independitzacció dels joves i les necessitats dels nous tipus de famílies fruit de separacions, viudetat , envelliment de la població...etc.

Quins avantatges té per Castellar aprofitar la iniciativa de la Generalitat?.
Moltes
La tramitació és més fàcil, ja que la Generalitat és administració involucrada. De fet sense aquesta fórmula de planejament aquesta actuació seria impossible.
Els habitatges protegits són el 50% del total, quan l’exigència per una iniciativa privada després de la modificació de la llei en sentit progressista, és del 30%.
La cessió d’aprofitament a l’ajuntament és del 15%, quan en una iniciativa privada és del 10%.
Els equipaments es construiran simultàniament a les vivendes, exigència impossible d’aplicar en les iniciatives privades.
En definitiva: mes eficàcia, més vivendes protegides, més aprofitament, construcció simultània d’equipaments i ordenació urbanística de les zones menys integrades del casc urbà de Castellar: Camp de futbol i carretera.

Què passaria si no aprofitéssim els ARES?
- Els propietaris de la Playtex iniciarien, (de fet ja ho han fet), el procés de modificació de l’ús del sol. (legalment estan obligats al 30% d’habitatges de protecció oficial i al 10% de cessió d’aprofitament).
- La resta de la zona Turuguet, continuaria amb les naus amb els usos industrials i una, més que discutible, qualitat urbanística. Qualsevol iniciativa de canvi d’usos futura sempre es faria amb l’exclusiu benefici dels privats.
- La parcel·la de la ronda és construïble en el moment que vulguin els propietaris (11 vivendes unifamiliars i 35 plurifamiliars).
- La parcel·la del pla de la Bruguera, a la que volem traslladar el camp de futbol, és industrial comercial i els seus propietaris poden construir naus quan vulguin.
En cas de no seguir endavant els ARES hauríem d’aixecar la suspensió de llicencies i tornarien a estar a disposició dels seus propietaris.

El camp de futbol actual continuaria amb el seu ús actual, per “secula seculorum”. L’Ajuntament hauria de gastar una quantitat important en la instal·lació ja que, segons el pla d’equipaments d’instal·lacions esportives que ens ha fet un equip d’experts pagat per la Diputació, el seu estat és molt deficient.
S’equivoca el que pensa que, el camp de futbol actual, pot ser una reserva de futur.
La seva procedència de cessió de la zona del entorn i per tan, d’ús residencial, impossibilita un canvi d’ús.
Només una proposta com la dels ARES, de més envergadura, possibilita, reordenar i dignificar un espai desordenat i al mateix temps generar suficients rendiments econòmics, per trobar una alternativa millor, a una instal·lació de grans dimensions, donat el valor del sòl.

Estic convençut que estem davant d’una gran oportunitat que no poden perdre.
Perquè ens soluciona part de les nostres necessitats de vivenda social i permet mantenir els joves al nostre municipi.
Perquè ens aporta solucions al dèficit d’equipaments.
Perquè ens permet reordenar les zones urbanes de pitjor qualitat.
Perquè ens permet recuperar part de la carretera com espai urbà.
Perquè ens permet construir un equipament esportiu, d’un esport en el que tenim importants dèficits.
Perquè probablement, en molts anys, no tindrem una altra oportunitat com aquesta.

Varias decepciones y una profunda desazón

L'Ernest va publicar al País, un llarg article molt interesant.

ERNEST MARAGALL I MIRA 23/07/2008
En 1921, José Ortega y Gasset publicó La España invertebrada. En su capítulo 5, el filósofo dedicaba sus reflexiones a la existencia en España de los particularismos. Decía Ortega y Gasset que "cuando una sociedad se consume víctima del particularismo, puede siempre afirmarse que el primero en mostrarse particularista fue precisamente el poder central. Y esto es lo que ha pasado en España. Castilla ha hecho a España y Castilla la ha deshecho. Núcleo inicial de la incorporación ibérica, Castilla acertó a superar su propio particularismo e invitó a los demás pueblos peninsulares para que colaborasen en un gigantesco proyecto de vida común... Pero si nos asomamos a la España de Felipe II, advertimos una terrible mudanza... Castilla se transforma en lo más opuesto a sí misma: se vuelve suspicaz, angosta, sórdida, agria. Ya no se ocupa en potenciar la vida de las otras regiones; celosa de ellas, las abandona a sí mismas y empieza a no enterarse de lo que en ellas pasa".
He leído el Manifiesto por la lengua común firmado por destacados periodistas, escritores y columnistas, e impulsado por un importante filósofo. No puedo más que expresar por varias razones una profunda decepción. Y también, una profunda desazón.
Vaya por delante que, efectivamente, el castellano es lengua común de todos. Común, porque todos la hablamos, todos la entendemos y todos la utilizamos. Aquí es donde se produce mi primera decepción: el texto da a entender que el castellano es una lengua marginada en Cataluña, que un castellanohablante no puede vivir en Cataluña si no es renunciando a su lengua materna. Cualquier persona que viva en Cataluña sabe que eso es una auténtica falacia. Una distorsión intencionada de la realidad para mostrar a Cataluña, otra vez, como protagonista de una agresión, a través de la lengua, contra los derechos y libertades básicas de las personas.
La Administración catalana, cumpliendo con las leyes, la Constitución y el Estatuto de Autonomía, garantiza que todo el mundo pueda vivir conociendo la lengua común de España, el castellano, y la lengua propia de Cataluña, el catalán. Defender el derecho a escolarizar exclusivamente en castellano es, directamente, arrebatar derechos a los ciudadanos que viven y trabajan en Cataluña. Lo que el Manifiesto parece defender es el derecho a no aprender en catalán, a no usarlo, a no entenderlo, a no escucharlo, a reducir su aprendizaje, como máximo, a la condición de materia ordinaria. En resumen, a poder prescindir del catalán para vivir en Cataluña.
Lo que una vez más se ignora en la defensa de la lengua común es que, con el sistema actual, todo el mundo en Cataluña completa sus estudios obligatorios dominando el castellano y el catalán. ¿Cómo se explica, si no, que en los resultados de las pruebas aleatorias a los 10 años, en los exámenes al final de la ESO, en el Bachillerato y en laspruebas de Selectividad, los alumnos catalanes obtengan iguales resultados, incluso a veces mejores, en lengua castellana que en otras autonomías donde sólo se habla la lengua común? ¿O acaso conocen los firmantes del Manifiesto común a alguien en Cataluña que en uso de su libertad no pueda expresarse en castellano porque nadie le entiende o le prohíbe el uso de su lengua materna? Porque en catalán sí sucede. En demasiadas ocasiones, un ciudadano intenta ejercer sus "derechos individuales", pero debe renunciar a ser atendido o entendido en su propia lengua. En la práctica es obligado a usar la otra lengua oficial.
¿No será que conscientemente o no, expresan la convicción de que el catalán debería resignarse a ocupar un espacio limitado a los dos extremos de la vida, el de la oficialidad y el de la intimidad, mientras el castellano aparece libre y potente en la creación cultural, las relaciones económicas y sociales, y la auténtica comunicación interpersonal?
El Manifiesto, pues, proclama esa visión de España que ignora las realidades culturales que la conforman. La lengua común, que se quiere única, es el castellano. Las lenguas cooficiales no pasan de ser lenguas pintorescas para expresión de un folclor trasnochado. Si podemos vivir todos en castellano, ¿para qué utilizar idiomas regionales que no tienen ninguna potencia cultural y se deben circunscribir al respeto "cortés" por los paisanos de las tierras donde se habla? Pura promoción de la caricatura chistosa según la cual los catalanes nos inventamos el catalán para que los españoles no nos entendieran.
Pues no se hagan ilusiones. Eso no va a suceder. Mantendremos, y aún más, mejoraremos, el modelo lingüístico que ya ha demostrado sus efectos positivos. Ganaremos la batalla del uso social del catalán. De su normalidad como lengua de creación con valor universal. De su presencia natural, en todos los terrenos; y lo haremos con respeto y con inteligencia, sin confrontaciones inútiles. Lo haremos con el catalán como lengua vehicular en la enseñanza. Con el castellano como lengua que queremos y debemos dominar. Y con el refuerzo obligado de la capacitación en una tercera lengua que nos abre las puertas del escenario internacional.
El contraste, que no la contradicción, entre derechos individuales y territoriales se plantea del mismo modo en España y en Cataluña. Un Estado, una Constitución y las leyes que la desarrollan sitúan al castellano como preeminente en el "territorio" España. La misma Constitución, una nación, el Estatuto de Autonomía y las leyes que lo desarrollan otorgan al catalán el estatus de lengua propia en el "territorio" Cataluña. En el segundo caso se trata, evidentemente, de una riqueza adicional para unos ciudadanos que tienen un doble derecho reconocido. Y naturalmente, con el desarrollo pendiente, del uso del "derecho individual" al uso de las lenguas propias en toda España en las relaciones con las Administraciones públicas, así como su adecuada presencia en los sistemas educativos de cada autonomía.
Podemos, pese a todo, enquistar el debate en un falso enfrentamiento entre lenguas, hoy inexistente. El Manifiesto expresa una decidida voluntad de imposición de una lengua sobre otra que, por su "carácter particular" y "no común", debería resignarse a su papel de "representante de la peculiaridad regional". Que no moleste, que no se oponga a la ocupación lingüística total de espacios sociales y culturales.
Constato, pues, que en España existen voces que no entienden -o no admiten- que Cataluña tenga lengua propia. Y también constato, y no me duelen prendas decirlo, que en Cataluña, reactivamente, se expresan actitudes castellanofóbicas que la inmensa mayoría de catalanes no comparten por respeto a un idioma que hablan millones de personas, por la potencia que ofrece el uso del castellano en el escenario internacional, y, mucho más importante, por la evidencia de que el castellano es patrimonio, para muchos, personal y familiar. Sí, el castellano también es nuestro.
De ahí mi desazón: casi 90 años después de la cita de Ortega y Gasset, el mundo ha cambiado. La percepción que el mundo tiene de España, también, y a mejor. La presencia de España en el mundo es la de un protagonismo creciente. La percepción de España sobre ella misma, al parecer, no. O, al menos, reaparece periódicamente la vieja actitud denunciada por Ortega, cual Guadiana de siete cabezas, amenazante y vociferante.
¿Es necesario repetirlo? ¿Debemos volver aún más atrás, a 1898, para poder mirar adelante con alguna esperanza? Hagámoslo entonces una vez más: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana; parlo en la llengua que m'ha donat la terra aspra: en'questa llengua pocs t'han parlat; en l'altra massa... On ets, Espanya? No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu. Espanya!" (Joan Maragall, Oda a Espanya).
Ustedes mismos.

dijous, 17 de juliol del 2008

Marinero sin brújula

Aquest escrit estava preparat la nit del dissabte dia 12, la llarga i fosca nit. Després ho vaig trobar poc adequat. Avui vull publicar-lo en homenatge als vius.

Avui he rebut un missatge anònim, signat com “marinero sin brujula”.
Contradient el meu criteri de no recollir al bloc res que sigui anònim, he decidit publicar-lo. Em sembla interessant, especialment, la visió sobre la divinitat i l’aire provocador d’algunes afirmacions. No sé si és algú que he conegut, tampoc si és un home o una dona ni quina edat té.
Mantinc la llengua original i, alguns errors de puntuació, en la que m’ha arribat la carta:

"Cuando leas esta misiva ya no recordarás la cuerda potente de Charly Haden y el piano sutil y caribeño de Gonzalo Rubalcaba. Tampoco, que después, en la radio, sonaba Frederic Mompou mezclado intensamente con aguardiente gallego.
Estarás en otra historia, en otra música, en ese punto de vigilia, lúcida y creativa, en que todo está claro y al mismo tiempo te sientes en un mundo distante e irreal, en el que George Steiner le explica a Almudena lo jilipollas y lo inconsistente que es Shakespeare, ( ya sé que tu dirías que no) recomendándole efusivamente que lea a Racine (Andromaque sobre todo, aunque también Antigone). O incluso mejor, que acuda directamente a la fuente, al gran Sófocles a su Electra, a su Antígona y su Edipo.
Suena de fondo un solo de cello de Bach, el más grande, que me paraliza… pero me repongo y me niego a aceptar que un día el espíritu democrático, abierto, lúcido y brillante del pensamiento griego, pudiera ser dominado por los estrechos principios del judeo-cristianismo. Y esbozo una teoría: el mundo se jodió en el momento en el que dios fue singular. Bienaventurados los paganos, porque tienen muchos dioses que se joden entre ellos y dejan de joder a los humanos.
Así como la base de la democracia es el reparto del poder, las creencias en varias divinidades es menos pernicioso que la creencia en un solo, total, absoluto y autoritario dictador, gestionado además desde una sola gerencia de intransigentes y corruptos servidores del mal.
Pero en realidad yo no quería hablar de esto.
Por suerte llega Bela Bartok y me saca del pozo, y me descubre que también existen las personas individuales (que coño es la humanidad!) y que existe la piel sensible y los cuerpos capaces de reaccionar ante los estímulos, y los orgasmos superficiales y profundos, y también los tántricos, sensuales, cerebrales, etílicos, impulsivos, estúpidos, innecesarios, voluptuosos, pasionales, suaves, tiernos, dulces….. y que ir descubriéndolos es ir haciéndose libre y entrando en el auténtico paraíso, en el que reinan las caricias, la amistad, el placer y el alcohol. Y por supuesto la música."

E la nave va

Doncs sí, després d’uns mesos de posar ordre, de reparar velamen i de restaurar les vies d’aigua, la nau navega a velocitat de creuer.
L’acTUAL ha arribat al nombre 21 i ja és un mitjà consolidat: informa de la realitat de la vila, és un important fòrum de debat i, especialment, és un magnífic instrument d’informació de les activitats lúdiques i culturals que es fan al nostre municipi.
La setmana passada es va aprovar el projecte de restauració de l’auditori que els propers dies volem explicar conjuntament amb el projecte d’edifici de la plaça major i el del mercat vell. També el de la nova ubicació de Benestar social.
Si tot va bé l’auditori podrà iniciar la seva activitat per la festa major de l’any que ve.
En els propers dies començaran les obres de “peatonització” dels carrers Montcada i Sala Boadella i els propers mesos el pàrking de camions.
Probablement seria interessant, per posar alguna pega, que l’equip de govern tingués garantida de forma permanent la governabilitat. La situació post electoral, amb dos partits perdedors i un grup que necessitava definir-se, no era fàcil. Ara, un any després, probablement és el moment d’iniciar el procés per consolidar un pacte estable.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Nit de dol

Tres quarts de nou, sona el telèfon. Hi ha un accident important. Moments de confusió i contradiccions. Finalment ens confirmen que sí, que els bombers són de Castellar, que l’accident és molt fort i que hi ha gent greu.
Baixem cap el pont, ja han recollit els cossos i les últimes ambulàncies es preparen per sortir. La situació és dantesca, els camions estan absolutament destrossats, l’impacte ha estat brutal.
Després de passar pel parc de bombers, marxem a l’hospital, primer al Taulí on estan els més greus, el David i l’Albert, també el Damià que no ho està tant.
Els pares, els germans, els amics, els companys bombers estan angustiats. Hi ha plors, emocions contingudes i frases de consol.
Em sorprèn la mare del David, seriosa, callada, aparentment molt sencera. Sap que el seu fill està molt malament i ha preferit no dir res als altres fills fins a saber què havia passat i estava sola amb el seu home en un racó.
Quan arribem a Vall d’Hebrón, ens comuniquen que el David ha mort. No diem res als familiars dels Francesc i del Cristóbal, que ja tenen prou amb el seu dolor.
Els bombers de Castellar acompanyen als familiars, permanentment connectats, en una potent xarxa d’eficàcia, afectivitat i dolor compartit.
Ara ja sabem que l’Aitor, el José Antonio i l’Agoney no corren perill.
Diumenge, reunions, visita als hospitals, junta de portaveus, més visites. Ens passem el dia entre el Taulí, el Vall d’Hebrón i el parc de bombers. Milloren les notícies, sembla que tots han superat l’etapa més crítica.
Dilluns, ple a l’ajuntament, es respira l’emoció. Decidim tres dies de dol i nomenar al David fill predilecte de Castellar.
A la tarda, funeral amb un desplegament impressionant de bombers de tot Catalunya. Paraules del bisbe prescindibles i emoció en les paraules dels companys.
Ha estat una llarga i intensa nit, plena d’emocions contingudes i desbordades, de silencis, de plors, de carícies, de frases de consol, de solidaritat, de dolor, de por, d’amistat, de generositat, de fatiga intensa, d’incredulitat, de llàgrimes, de dignitat, de sincers i profunds sentiments, una llarga i intensa nit d’esperança en què tanta gent ha demostrat la seva humanitat.
Per això sorprèn més la preocupació per la repercussió mediàtica o per la presència del conseller, i encara més el “coro de palmeros” que acaben donant la culpa als socialistes. Quanta misèria!

diumenge, 6 de juliol del 2008

La llengua obligatòria


De quan en quan, des de les Espanyes, surten iniciatives estúpides con l'actual "manifiesto por una lengua común". Un dia d'aquest tinc ganes d'escriure sobre aquest tema amb un cert deteniment, avui penjo un article d'en Ramoneda que invita a la reflexió.
La lengua obligatoria
Un ciudadano de Cataluña que lo desee puede vivir en este país solo con la lengua castellana; un ciudadano de Cataluña que lo desee no puede vivir solo con el catalán. Ésta es la asimetría sobre la que está construido el Manifiesto por una lengua común que la prensa conservadora madrileña ha convertido en el juguete político de la temporada. Para un catalanohablante, el bilingüismo es obligatorio; para un castellanohablante, no. Es una peculiar interpretación de la equidad lingüística.
El alegato por la lengua común, que hace el castellano obligatorio, però no las lenguas propias de cada comunidad autònoma "porque hay una asimetría en las lenguas españolas oficiales", se funda en la idea convertida ya en mito de que "son los ciudadanos los que tienen derechos lingüísticos, no los territorios, ni mucho menos las lenguas mismas". Pero, por lo visto, hay ciudadanos con más derechos lingüísticos que otros porque tienen que aprender una sola lengua, mientras que los que hablamos catalán tenemos que aprender dos.
En coherencia con la afirmación de que los derechos lingüísticos son de los ciudadanos, se dice que "las lenguas no tienen derecho a conseguir coactivamente hablantes". Pero la solidez del principio de referencia no aguanta ni cinco líneas. Porque inmediatamente después se precisa que el castellano es "obligatorio", y, por tanto, puede ser impuesto, mientras que la aspiración a que todos sepan el catalán (o el vascuence, o el gallego) a lo sumo puede ser "estimulada". ¿Por qué? Porque el castellano es la lengua común del territorio español. O sea, que hay territorios con derechos lingüísticos y otros que carecen de ellos, de modo que los principios fundamentales del razonamiento -los que enfáticamente afirman que los territorios no tienen derechos lingüísticos- son adaptables en función del lugar.
Dicen los autores del manifiesto que su inquietud es estrictamente política. Por eso el manifiesto concluye con unas notas o recomendaciones para un decreto de unificación lingüística que elevan al Parlamento español con la petición de que se desarrolle la normativa correspondiente, aun en el caso de que exigiera modificación de la Constitución o de algunos estatutos. Todo su alegato parte de la obligación constitucional de saber el castellano, pero la Constitución deja de ser intocable si se trata de garantizar más todavía la hegemonía de este idioma. De modo que el manifiesto es una invitación explícita al PSOE y al PP a poner orden lingüístico en las naciones periféricas e, implícitamente, una señal al Tribunal Constitucional para que no desaproveche la oportunidad de revisar el Estatuto de Cataluña. La irrupción del nuevo PP de Rajoy en apoyo del manifiesto demuestra las limitaciones de la renovación de la derecha: quiere forjar alianzas con los nacionalistas periféricos, y lo primero que hace es darles donde más les duele: en la lengua.
Los conflictos entre lenguas son siempre delicados y difícilmente admiten soluciones definitivas, salvo en regímenes que estén en condiciones de imponer una lengua a sangre y fuego. Puesto que éste no es el caso, siempre habrá puntos de roce y opciones insatisfactorias para unos u otros. Hace tiempo que sabemos que el retablo social en que todas las piezas encajan perfectamente es del dominio de la utopía, es decir, del horror. En Cataluña se optó, con amplio consenso político y social, por la inmersión lingüística. No fue un capricho. Fue una opción con un doble objetivo: recuperar la lengua propia y evitar la fractura del país en dos comunidades idiomáticas. Ha funcionado razonablemente. A pesar de algunas estridencias, perfectamente evitables, de los que todavía sueñan con la absurda fantasía de un país monolingüe en catalán. Los jóvenes acaban los estudios básicos conociendo los dos idiomas, y después es ya la dinámica social la que determina los usos. Y en ésta el castellano todavía juega con mucha ventaja. En Cataluña se hablan hoy decenas de lenguas, ¿no empieza a ser antiguo este debate?
¿Cuál debería ser el objetivo? Una sociedad realmente bilingüe. Es decir, una sociedad en la que cuando uno inicie una conversación en catalán tenga la certeza de que le responderán en catalán y cuando uno la inicie en castellano tenga la certeza que le responderán en castellano. Éste sería un equitativo ideal regulativo. Pero a día de hoy, el bilingüismo es todavía perfectamente asimétrico a favor del castellano. Y, sin embargo, el manifiesto pretende que asumamos que el castellano sea obligatorio y el catalán no. ¿No eran algunos de los firmantes los que decían que las lenguas que se imponen obligatoriamente se hacen antipáticas?
-

Anouar Brahem

Després d'un concert a l'auditori de la Caixa al passeig de Sant Joan, l'Anouar s'ha convertit en un dels nostres músics preferits. Maditerrani concentrat, intens, autèntic i sofisticat.

Anouar Brahem naît le 20 octobre 1957 à Halfaouine dans la Médina de Tunis. Encouragé par son père, artisan-graveur et imprimeur, mais aussi amateur de musique, Brahem commence, à l'âge de 10 ans, son initiation à la musique, et au Oud, au Conservatoire National de Musique de Tunis, notamment avec le maître Ali Sriti. Dès l'âge de 15 ans, il se fait remarquer et est appelé à jouer dans divers orchestres. A l'âge de 18 ans il décide de se consacrer à la musique et retourne alors vers Ali Sriti. Celui-ci le reçoit quotidiennement chez lui pendant quatre années consécutives et continue à lui transmettre l'art du "Maqam", le système compliqué des modes de la musique savante arabe et du "Taqsim", par le biais du rapport maître à disciple, cher à la tradition.Progressivement, il élargit son écoute à d'autres expressions musicales, autour de la Méditerranée, vers l'Iran et l'Inde... puis vers le jazz. Itinéraire au cours duquel dit-il : "je me suis plu au dépaysement et ai découvert les liens étroits existant entre toutes ces musiques".


Conte de l'incroyable amour - 1992
Anouar Brahem : oud, Barbaros Erköse : clarinet , Kudsi Erguner : Nai, Lassad Hosni: Bendir, Darbouka.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Ya lo sé




Ya sé que podria ser
mejor de lo que soy
más amable
más agradable
más simpático
más divertido...
Y si me estiro
hasta un poco más alto
Pero entonces...
¿quien me asegura que soy yo?

Ramon Motllor


En les últimes setmanes he estat protagonista involuntari de la ploma fluida i el verb fàcil d’en Ramon Motllor.
No tinc més remei que compartir algunes de les seves valoracions. Com no estar d’acord en la seva defensa dels regidors socialistes? A la seva llista jo sumaria també Jordi Carcolé, Joan Creus i Glòria Massagué, probablement és el millor equip municipal que ha tingut Castellar.
I com no valorar els seus consells sobre el valor de la humilitat, quan sabem que ell, barreja de “cascarrabies” i “abuelo cebolleta”, fa servir la humilitat com a estendard i forma part del frontispici de la seva escala de valors.
Quan ha parlat en Ramon dels seus mèrits? Mai. Algú l’ha escoltat alguna vegada explicar el naixement del CAC, o l’aventura de les pistes de la carretera de Terrassa? No crec.
A vegades, escoltant-lo he tingut dubtes sobre qui havia dissenyat la tomba de Tutankamon o qui havia dirigit les obres de la muralla xinesa.
Però deu ser cosa de l’experiència i de la modèstia. De totes maneres, jo mai demanaré que em demostri que és una bona persona.
Amic Ramon, jo també t’estimo.

Participació

A l’últim ple, el del dia 30 de Juny, com sempre, rebérem la corresponent lliçó per part de l’oposició, que lògicament està sempre en possessió de la veritat. Aquesta vegada la lliçó anava sobre participació, la falta d’ iniciativa del govern i la paràlisi de la comissió de reglaments.
No importa que les iniciatives en aquest any hagin estat més que en els 8 anteriors o que per primera vegada tinguem una regidoria i una estructura professional per aquesta funció. L’oposició, per inspiració divina, sempre té la raó.
A la proposta de l’oposició sobre el Consell de Cultura vam donar, més o menys, aquesta resposta:

La proposta es legítima com qualsevol altre.
Cadascú és lliure de portar al ple el que cregui convenient.
El que sorprèn son els arguments que es fan servir per justificar la proposta.


“la paràlisi de la comissió de reglament és evident”
evident per a qui?
L'última reunió es va fer el 10 de juny del 2008.
El correu del Sr. Papell amb la seva proposta és del dia 25 de juny. Se suposa que la va pensar, no gaire, imagino, alguns dies. Cinc?. La gran paràlisi ha durat 10 dies!
La raó segur que és una altra. Especialment ERC, més que CDC i l’Altraveu, no està d’acord amb alguns punts concrets del redactat del consell marc i ha mantingut una actitud absolutament bel·ligerant.
És cert que el nostre grup ha proposat la creació d’una comissió de reglaments, amb la finalitat d’establir un marc comú per tots els consells de participació.
Havíem entès que la resta dels grups estaven d’acord.
També és cert que, probablement de forma ingènua, hem pretès la unanimitat a l’hora de definir aquest marc, per aquesta raó hem acceptat fins a 15 esmenes proposades pels diferents grups.
La presentació, avui, de la seva proposta, demostra que aquesta voluntat d’unanimitat no és compartida ni valorada.
Un altre argument que es fa servir, i la frase és impactant:

“és la voluntat ferma dels grups que formen l’oposició de posar en marxa els òrgans de participació que apropin la política als ciutadans”
Fantàstic!!

Els grups de l’0posició, excepte lAltraveu, no són els mateixos que fins fa un any estaven al govern?
Les primeres eleccions van ser a l’any 79, l’any que ve farà 30 anys. Espero Sr. Alcalde que ho celebrem.
D’aquests 29 anys, 28 ha estat Convergència al govern, els últims 8 amb ERC.
En tots aquests anys, com ara, Castellar ha tingut una intensa activitat associativa cultural.
A on era aquesta voluntat ferma d’ apropar la política als ciutadans? L’han descoberta la setmana passada?.
Per què des de fa 7 anys, al menys, o 27, no hi ha Consell de Cultura?

De totes maneres, hem de fer una lectura positiva d’aquesta proposta: donat que la unanimitat en els òrgans de participació no és una cosa que valorin els grups de l’oposició, ja anuncio que, en el proper ple, l’equip de govern portarà 3 propostes de consells per a la seva aprovació.

Tornem-m'hi

Fa molts dies que no escric i això em genera una certa incomoditat. No deixa de ser curiós com provoca dependència escriure de forma més o menys assídua.
Però, de vegades les coses van com van i la feina mana. La feina i els acabats d’unes obres que s’han estès en el temps més del que tenia previst.Certament, en aquest temps han passat bastants coses que mereixen un comentari al bloc, si més no de passada ja que, en part, han perdut actualitat:Hem viscut la final de l’europeu de futbol, amb moments molts brillants des del punt de vista esportiu i moments bastants lamentables des del punt de vista estètic i patrioter.
Jo, al contrari que alguns polítics del nostre país, no tenia problemes per anar a favor d’Espanya i molt menys tenint en compte que era el millor equip. Perquè amb independència de tota la “parafernalia” patriotera, que sempre hi ha en les competicions esportives de seleccions, també es jugava a futbol.
L’esdeveniment ha estat prou important, segur, sinó com s’explicaria que una persona que no té ni idea, escrigui de futbol quan la seva intenció és defensar la seva estratègia conjuntural (congressual?) soberanista i insultar al president de la Generalitat?

El dijous 26 vaig assistir al sopar de final de temporada que Ràdio Castellar organitza, especialment, pels col·laboradors. Amb independència de la valoració que es pugui fer de la incidència de la ràdio, del seu paper com a servei públic o sobre la necessitat de modernitzar part de la programació, crec que és magnífica la funció que fa entre tants col·laboradors voluntaris i el paper formatiu entre tants joves que dediquen una part important del seu oci, treballant i divertint-se a la radio.
150 persones entre col.laboradors, tertulians i un petit grup de professionals (parcialment compartits amb l’Actual) , participa de forma assídua en la radio. Probablement no ni ha cap altre grup o entitat en què tanta gent participi amb tanta assiduïtat. Aquestes raons ja justifiquen l'existència de Ràdio Castellar, per cert, un mitjà públic de comunicació que es finança en part per la publicitat i que, afortunadament, malgrat el seu elevat cost, ningú no ha qüestionat.