Eleni Karaindrou
Jan Garbarek
Dino Saluzzi
Anja Lechner
Anouar Brahem
Gianluigi Trovesi
Marilyn Mazur
Nik Bärtsch
Kim Kashkashian
Ahir vaig consumir les últimes entrades del festival de jazz de Barcelona, el concert de JOSHUA REDMAN & BRAD MEHLDAU, tocant a duo en el teatre Coliseum de la Gran Via. Els havia escoltat i admirat en directe a tots dos, però no junts.
Del la nota dels organitzadors recullo:
...influyéndose mútuamente desde los días en que Brad Mehldau tenía un breve pero trascendental papel en el histórico cuarteto de Joshua Redman, los dos jazzmen no han dejado nunca de agigantar su pisada en la música actual. Ahora pianista y saxofonista reactivan una coalición que hace tres años ofreció en nuestro festival uno de los dos únicos conciertos europeos del dúo, una experiencia tan vibrante que finalmente se ha traducido en una gira de largo alcance que han querido concluir en Barcelona.
El concert d’ahir va ser extraordinari. Dos musics, que malgrat que són relativament joves, tenen una potent carrera musical i discogràfica i ahir van estar espacialment inspirats. Els duets es presten a la música introspectiva i intimista, a la balada més que a la estridència i aquesta vegada al indubtable virtuosisme dels saxos i a la densitat del piano, és va imposar la capacitat de la creació en comú, a la lectura alternada o simultània d’una partitura imaginària.
És fantàstic ser partícip d’aquest moments màgics
Joshua Redman. Saxo, Brad Mehldau, piano
Quantes vegades l’atzar fa miracles?
Un autor barroc absolutament oblidat : Michelangelo Falvetti. Un magnífic oratori: Il diluvio universale. Un director argentí que fa una versió actualitzada i brillant... i arriba l’èxit 3 segles després: Absolutament recomanable i de forma especial la Tarantella de la morte.
Gràcies amiga.
Ahir, el Barça va fer alguna cosa més que jugar al futbol, va crear, va fer art. L’art és imperfecte per definició i no té sentit sense emoció, l’emoció que provoca el risc i la permanent invenció.
Moltes vegades veient jugar al Barça, em ve la imatge del grup de músics de jazz, solistes virtuosos, creant en directe, buscant-se, trobant-se, fent duets, trios, octets... big bands , en combinacions màgiques.
És cert que estem tant habituats a la perfecció que ens oblidem del risc. Ahir amb el Milan, amb una defensa fràgil , es va jugar al fil de la navalla i Guardiola ens va mostrar que, també, té el punt inconscient i suïcida dels creadors, que no es conformen amb consolidar el que ja han aconseguit: sempre una mica més difícil, una mica més enllà.
Quan surt bé, i ahir va sortir molt bé, la compensació no té parangó, però he de reconèixer, amb una certa vergonya, que en alguns moments vaig tenir la urgència de demanar a crits, plantejaments una mica més conservadors.
Peut-être que ta propre vision du monde, les nostres visions del món,essayé de m'expliquer, hem donat probes suficients, ne te permet pas de me comprendre, renunciar als sacrosants principis.
M'impressionne par dessus tout, expressar els sentiments, tu m'es devenu indispensable, jugar al teu joc i en la teva llengua, la force de l'attachement qui m'unit à toi, trontollar per una frase que no comparteixes
La vulnérabilité que cela génère en moi, no buscar la teva vulnerabilitat, la peur de la perte, la certesa, necessitat d’abraçar-te, un besoin infini de ta tendresse.
Randy Weston és un pianista novaiorquès que des dels anys 60 ha mantingut una estreta relació amb la música africana. Te 85 anys i encara està actiu (participa aquest any en el festival de jazz Barcelona).
African Rhythms és un disc emblemàtic, està gravat al 75 i sona absolutament actual. La bona música no te ni èpoques ni edats.
Especialment interesant la seva versió dels blues en C.W Blues.
Estem vivint una crisi generada per la dreta, fruit de la desregulació de les entitats financeres americanes que s’ha estès a la resta del món. La dreta que governa les potencies europees i que imposa la seva política a la resta, preocupada només pel dèficit i les entitats financeres, és incapaç de trobar una alternativa que ens faci créixer i Europa va irremeiablement a l’estancament.
Les comunitats autònomes en les que la dreta ha guanyat les eleccions ens mostren el camí: acabar amb l’estat del benestar i especialment amb l’escola i la sanitat publiques. I ara arriba la dreta espanyola i ens promet la solució de tots els mals. I tot sense fer ni una proposta.
La travessia serà dura i llarga.
En moments com els actuals en que la crisis financera ha contagiat absolutament l’economia productiva, que l’obsessió pel dèficit impossibilita plantejar-se qualsevol incentiu al creixement, que els líders europeus fan el ridícul setmana darrere setmana i no entenen que l’ocupació ha de convertir-se en l’eix de la política econòmica, afortunadament hi ha alguns que miren més enllà i reflexionen sobre el futur. L’article de Moisés Naim, El Futuro: 10 preguntas , és un plantejament realista sobre algunes incerteses del futur.
Todo empezó en esta tierra
LEONARD COHEN
Es un honor estar aquí esta noche, aunque quizá, como el gran maestro Riccardo Muti, no estoy acostumbrado a estar ante un público sin una orquesta detrás. Haré lo que pueda como solista. Anoche no logré dormir, pasé la noche en vela pensando en qué podía decir hoy aquí. Después de comerme todas las chocolatinas y cacahuetes del minibar garabateé unas pocas palabras pero dudo que haga falta referirse a ellas. Obviamente, estoy muy emocionado por el reconocimiento de la fundación. Pero he venido esta noche a expresar otro tipo de gratitud que espero poder contar en tres o cuatro minutos.
Cuando estaba haciendo el equipaje en Los Ángeles me sentía inquieto porque siempre he tenido cierta ambigüedad sobre la poesía. Viene de un lugar que nadie controla, que nadie conquista. Es decir, si supiera de dónde vienen las canciones las haría con más frecuencia. Es difícil aceptar un premio por una actividad que en realidad no controlo. Haciendo el equipaje para venir, cogí mi guitarra Conde, hecha en España hace 40 años más o menos. La saqué de la caja y parecía hecha de helio, muy ligera. Me la puse en la cara y la olí, está muy bien diseñada, la fragancia de la madera viva. Sabemos que la madera nunca acaba de morir y por eso olía el cedro, tan fresco, como si fuera el primer día, cuando compré la guitarra hace 40 años. Y una voz parecía decirme: "Eres un hombre viejo y no has dado las gracias, no has devuelto tu gratitud a quien la merece: el suelo, la tierra, al pueblo que te ha dado tanto. Porque igual que un hombre no es un DNI, una calificación de deuda tampoco es un país. Ustedes saben de mi fuerte asociación con Federico García Lorca y puedo decir que mientras era joven y adolescente no encontré una voz y solo cuando leí a Lorca, en una traducción, encontré una voz que me dio permiso para descubrir mi propia voz, para ubicar mi yo, un yo que aún no está terminado.
Al hacerme mayor supe que las instrucciones venían con esa voz. ¿Y qué instrucciones eran esas? Nunca lamentar. Y si queremos expresar la derrota que nos ataca a todos tiene que ser en los confines estrictos de la dignidad y de la belleza. Así que ya tenía una voz, pero no tenía el instrumento para expresarla. No tenía una canción. Y ahora voy a contarles brevemente la historia de cómo conseguí mi canción.
Yo era un guitarrista indiferente. Solo me sabía unos cuantos acordes. Me sentaba con mis amigos, bebía y cantaba, pero nunca me vi como un músico o un cantante. Un día, a principios de los años sesenta, estaba de visita en casa de mi madre. Su casa estaba cerca de un parque con una pista de tenis donde íbamos a ver jugar al baloncesto. Era un lugar que conocía de mi infancia. Me paseé por allí y encontré a un joven tocando una guitarra flamenca. Me encantó, estaba rodeado de algunas chicas y me senté a escucharlo, me cautivaba, yo quería tocar así, aunque sabía que nunca lo lograría.
Me acerqué a él y nos entendimos medio en francés medio en inglés y pactamos unas clases en casa de mi madre. Era un joven español. Al día siguiente se presentó. Me dijo: "Déjame escucharte tocar algo". Lo hice y declaró que no tenía ni idea. Él cogió la guitarra, la afinó, me la devolvió y dijo: "No suena mal. Ahora tócala de nuevo". No cambió mucho. La cogió otra vez y me dijo: "Te voy a enseñar unos acordes". Tocó una secuencia rápida de acordes y luego me explicó dónde tenía que poner los dedos y me dijo otra vez: "Ahora toca". Pero fue un desastre.
Al día siguiente, empezamos de nuevo con esos seis acordes. Muchas canciones flamencas se basan en ellos. Al tercer día la cosa mejoró. Aprendí los seis acordes. Al día siguiente el guitarrista no volvió por casa. Dejó de venir. Como yo tenía el número de la pensión donde se alojaba fui a buscarlo para ver que le había pasado. Allí me contaron que aquel español se había suicidado, que se había quitado la vida. Yo no sabía nada de él, de qué parte de España era, por qué estaba en Montreal, por qué estaba en la pista de tenis, por qué se había quitado la vida.
Sentí una enorme tristeza. Nunca antes había contado esto en público. Esos seis acordes, esa pauta de sonido, ha sido la base de todas mis canciones y de toda mi música y quizá ahora puedan comenzar a entender la magnitud del agradecimiento que tengo a este país. Todo lo que han encontrado favorable en mi obra viene de esta historia que les acabo de contar. Toda mi obra está inspirada por esta tierra. Así que gracias por celebrarla porque es suya, solo me han permitido poner mi firma al final de la última página.
Siempre me ha impresionado la entereza y la clarividencia de Eduardo Madina, el compromiso con su país y con sus ideas.
Él, que es una víctima directa, que perdió una pierna en un atentado de ETA en el 2002 y que padeció la incomprensión y el rechazo de las asociaciones ligadas al PP, ha sido siempre un abanderado de la conciliación y de la paz.
En momentos como los actuales Eduardo Madina es un referente moral. Su artículo es un reflejo de su actitud
Agradi o no agradi Jesús Eguiguren ha estat un catalitzador en el procés que ara acaba, probablement tindrà poc reconeixement i alguns el criticaran, però per un país és un luxe tenir homes com ell. La entrevista a El País és un interesant document.
D’acord amb el guió preestablert ETA anuncia l’abandó de l’activitat armada. Una noticia llargament esperada.
L’alegria de la noticia no esborra la violència estúpida, innecessària i gratuïta durant tants anys, ni l’ambient mafiós i feixista que han hagut de suportat tants ciutadans sotmesos a la falta de llibertat.
Però avui la democràcia ha de ser generosa, sense oblidar a les víctimes, però generosa. Les ferides no és tancaran de forma immediata, la reconciliació no arribarà en dos dies, però hem de facilitar el procés.
El que si m’ha sorprès és la impossibilitat dels representant etarres de deixar de semblar-se a si mateixos, ni per una ocasió tan solemne són capaços de substituir la disfressa patètica de botxí amb boina.
Cau la tarda a la plaça, sobre els carrils encara virginals i els vells cartells, a le coin on és fàcil confondre ciutat i país.
Conflueixen els viatges vermells , els gerros impossibles i el xampany d’excepció, mentre la polifonia d’accents puja el to al ritme del crémant.
Com negar la força tel·lúrica que arrastra a la fusió inevitable, després de contemplar com sàtir i nimfa ballan sikinnis? Com ocultar l’evidencia del papir amb enceses declaracions d’amor? Com negar la influença sobrenatural que beatifica la passió fetitxista i la font glorieuse?
Després la taula facilita l’accent i la fusió, mentre es fa protagonista el Montagny.
l’atzar?
les noves tecnologies, els low cost, la photo automatique
la conversa, la discussió, l’exuberància verbal, la permanent sorpresa
el somriure, l’eclat de rire, el pas compassat, la caresse al clatell, le bas du dos.
la passió fetitxista, el ronroneig, la petite phrase obscène, les six heures pile, la font glorieuse.
l’eix helicoïdal, el missatge sonor de les petjades, la llum tamisada, le miracle des sons de la corde touchée
el crémant i el pa torrat amb mantega salada.
la forteresse que acueille, silencieuse, la tenture médiévale?
Pels que veien en l’entrada a Europa la superació d’un model caduc i la seguretat d’un espai comú confortable, la situació actual no deixa de generar permanents frustracions.
És cert que s’ha creat una superestructura funcionarial i administrativa per sobre de las competències i la capacitat de decisió. És absurd que en moment de crisis general estiguem sotmesos a les petites misèries nacionals. O canviem la formula de decisió, donant poders real a una estructura comú, i substituïm la unanimitat per un sistema de majories o tot això és ingovernable.
Amb tot el respecte que pugi merèixer els seus plantejaments, que ens importa els interessos d’un petit partit eslovac que per l’aritmètica local és capaç de bloquejar les polítiques globals?i el mateix passa amb els interessos electorals a Baviera de la senyora Merkel. En el model actual qualssevol petita trifurca local pot encallar el sistema.
Evidentment que també s’ha d’apropar les institucions als ciutadans i tornar a recuperar l’esperit europeista en front de l’actual model de suma de nacionalismes miserables.
No sé quina és la motivació ni l’interès, tal vegada la por de passar a ser la tercera força política de Catalunya en les properes generals. Perquè ara és dedica a fomentar la confrontació entre les comunitats? Que aporta a Catalunya i al seu partit insultar als andalusos amb comentaris despectius? Ara no interessa l’origen de centenars de milers de ciutadans catalans?
El senyor Duran Lleida ha convertit el seu partit, de indubtable trajectòria històrica, en una maquinaria oportunista i corrupta. Tothom sap en aquest país qui és el camí més curt per arribar a un càrrec públic i també com s’han finançat.
Paradoxalment està ben valorat, és el que passa amb alguns xoriços de coll blanc, capaços de defensar una cosa i la contraria en qüestió de minuts i fes-te creure que ets tu qui t’has equivocat.
Ja comencen a donar alguna mostra del que són i és clar, comença l’impresentable Federico Trillo. Primer la cadena perpetua i seguiran amb la pena de mort.
No sé qui governarà després del 20N però si és el PP tornarem al camí a la caverna.
No és la primera vegada que faig referencia a una entrevista d ‘Anatxu Zabalbescoa i a la seva habilitat per retratar personatges. Aquesta vegada és tracta de... Álvaro Siza Vieira...
“para muchos arquitectos el mejor proyectista del mundo. La vigencia de sus soluciones, el cuidadoso detalle hecho para no ser visto y su genialidad a la hora de idear volúmenes sencillos, pero singulares, generan consenso. Siza ha creado escuela trabajando con pocos medios, pero no tiene epígonos. O se tiene o no se tiene genio para las soluciones sencillas.”
Algunes frases tretes de l’entrevista donen una mostra de dimensió del personatge:
“Nos creímos modernos porque tiramos el tranvía a la basura para dejar pasar a coches y autobuses. Fue un error. El tranvía regresó tímidamente. Pero hoy es una alternativa limpia.”
“Cuando uno interviene en la ciudad siempre queda inacabado porque hay algo que hace el tiempo que ningún arquitecto puede hacer. El tiempo es un gran arquitecto. Solo si tiene una buena estructura organizativa, el proyecto nuevo podrá absorber las futuras intervenciones y eso se transformará en riqueza, en la complejidad que tienen las ciudades antiguas. En cambio, si un proyecto, de entrada, parece muy acabado, normalmente está mal. Quien no cuenta con el tiempo se pierde.”
| |
Javier Marías a part d’un gran escriptor és un dels milers de ciutadans descontents amb la situació actual, que malgrat tot continua pensant que és una obligació anar a votar. La seva visió de Rubalcaba, sense deixar de ser crítica, és una invitació a actuar en front dels que alguns consideren inevitable.
"Ha aparecido, sin embargo, un candidato que me parece inteligente, oh milagro. ... pero a él lo veo inteligente, a años luz de todos los demás. Y tampoco creo estar solo en esa apreciación, dado que es siempre el político mejor valorado en los sondeos -o el menos denostado, si se prefiere-. Sin duda es artero y ocasionalmente demagógico, pero nadie que se dedique a su profesión está a salvo de eso, y quizá no deba estarlo, más le vale. Lo cierto es que Rubalcaba argumenta y razona y explica, lo cual se diría lo mínimo que ha de exigírsele a un candidato y sin embargo es casi insólito en España. No chilla, no se desgañita, no suelta una tras otra frases hueras y altisonantes. No da la impresión de tener la cabeza vacía, como les sucede a Rajoy y a Cayo Lara, o llena sólo por una idea fija hipertrofiada, como les ocurre a Urkullu, Mas, Rosa Díez y otros cuantos. Da la sensación de ser un hombre flexible y hábil, con capacidad de maniobra y de diálogo y poco proclive a las ocurrencias "ornamentales" que han jalonado los dos mandatos de Zapatero ... Tampoco parece alguien falto de escrúpulos, y eso es fundamental. Su gran inconveniente es que ha formado parte de los últimos Gobiernos. Es mala cosa, no lo voy a negar. Pero, qué quieren, visto el panorama: Rajoy formó parte de todos los Gobiernos de Aznar, lo cual no es ya mala, sino pésima cosa. Si el principal argumento contra Rubalcaba es que es "el pasado", habría que decir que, por desgracia, Rajoy es "el pasado remoto", aquel que nos llevó a la Guerra de Irak con falacias y nos mintió -sin escrúpulos, precisamente- sobre la autoría de los atentados del 11-M..."
A tots ens passa que en moments de desànim pensem que el món es un desastre, que retrocedim en drets i que milers d’anys de civilització han servit per ben poc.
Mentre aquest cap de setmana partidaris i detractors de les curses de braus discutien a les portes de la Monumental, llegeixo en una guia que l’any 80 de la nostra era, l’emperador Tito va inaugurar el Coliseu, el gran amfiteatre romà. La inauguració va durar 100 dies, en els que van morir 2.000 gladiadors i 900 besties, mentre 50.000 romans gaudien d’un l’espectacle que consideraven dins de la normalitat.
A Roma, creadora del dret positiu i bressol de la nostra civilització, passaven aquestes coses fa només 2.000 anys.
Sense menysprear les salvatjades actuals de les que contínuament tenim informació, hem de reconèixer que, al menys a nivell de consciencia col·lectiva, hem experimentat una enorme progressió en aquests anys.
La insistència, absolutament justificada, de la meva amiga Norma de visitar el magnífic museo romà de Villa Giulia, m’ha introduït en la comprensió de la riquesa i la originalitat d’una cultura per nosaltres bastant desconeguda.
El peculiar ritual fúnebre: cremar els cadàvers i enterrar les urnes amb les cendres en tombes de pedra amb efectes d’us quotidià, han permès que arribin als nostres dies eines i especialment ceràmiques d’una gran bellesa de disseny i ornamentació en magnífic estat, que ens ajuden a entendre usos i costums en tots els camps de les relacions socials.
El que no resol l’exposició és l’enigma del somriure present en tantes escultures, fins i tot fúnebres, de l’època.
Que un alcalde es casi no és el més habitual, tampoc que l’hagin fet 3 regidors en pocs anys. És cert que quan es té una determinada edat les probabilitats són més altes.
La Mireia i l’Ignasi han decidit formalitzar la seva relació i compartir-lo amb familiars i amics. El dinar va ser excel·lent en un ambient contingut, agradable, sobri i afable, en una mostra de bon gust, lluny d’estridències importades, cada vegada més comuns. Com sempre la núvia estava estupenda i el nuvi no tant.
Que la vida futura respongui com a mínim a les seves expectatives i que siguin feliços.
Fa bastants mesos que segueixo els articles del premi Nobel d’economia Paul Krugman. Ell demostra que l’economia no és neutral i que hi ha alternatives a cada política. Les seves tesis defensen una política d’estímuls que doni prioritat la creació de llocs de treballs en contra de la línia dominant restrictiva i de preocupació exclusiva pel dèficit.
És cert que la internacionalització de l’economia impossibilita que una economia petita o mitjana pugui posar en pràctica una política contraria a la majoria. No més a nivell europeu podria tenir èxit una política que exigeix rigor, però també el volum suficient per enfrontar-se als especuladors.
Una política europea d’estímuls, sense l’obsessió injustificada pel dèficit és l’única alternativa perquè Europa torni a créixer i per tant creï ocupació.
L’exemple que fa servir Krugman al seu article és altament clarificador.
Fa molts anys, de fet tots, que la meva confiança en la justícia és nul·la. Dúiem que la justícia és cega, la justícia espanyola és autista, envanida i estúpida.
Emetre una sentència absolutament discutible sense tenir en compte la nova realitat social i política d’Euskadi és viure en una realitat falsa.
La Justícia és la única institució de l’estat sense transició democràtica. En els òrgans de direcció del poder Judicial (tots en situació precària) encara sobreviuen representants de l’antic règim que no necessiten dissimular el seu esperit autoritari. El percentatge d’autoritarisme i centralisme del jutges està molt per sobre de la de qualsevol altre institució, en un model corporativista i sense control democràtic.
La gran prova de la democràcia espanyola és la democratització del poder Judicial
Joseph Stiglitz és premi Nobel d’economia i un crític habitual de l’administració republicana. L’article publicat a El País demostra que la guerra d’Irak a part d’injusta i estúpida ha estat econòmicament ruïnosa i una raó clau per explicar la crisis actual i la pèrdua de poder dels EEUU
Crec, sincerament , que ja es pot dir que la política econòmica de les potencies occidentals per enfrontar-se a la crisi han estat un fracàs. Europa i EEUU estan pitjor. Les polítiques de contenció del dèficit, mantenint la desregulació ens porta a l’atonia i a l’increment de l’atur.
Els economistes més progressistes i de perfil keynesià com Krugman, fa tres anys que mantenen les seves tesis: si no fem de l’ocupació l’eix de la política econòmica tardarem molts anys a sortir, el mercat per si mateix no corregirà els desequilibris i sempre castigarà als més dèbils.
La majoria republicana en mans del Tea party , en la càmera de representants americana, impossibilita en EEUU una política de progrés.
En Europa, a part de les majories conservadores en els països grans i del rigor tradicional germànic, tenim també un problema d’ identitat. Qui convencerà als electors alemanys que els països del sud no estan sempre de festa i que han viscut a costa d’ells (una idea semblant tenen molts catalans d’andalusos i extremenys). Són raons més d’ identitat que econòmiques les que impedeixen posar en marxa el “bono” europeu i també les que dificulten polítiques de govern global contra els moviments especulatius dels mercats.
No és estúpid pensar que Europa, que globalment és la primera economia mundial, sigui incapaç d’enfrontar-se als moviments especulatius?, no ja contra la moneda que s’ha mantingut estable tots aquests anys, sino sobre el mercat del deute?. No hi ha en una economia tant potent mecanismes interns per corregir els desequilibris?. D’acord, que cada país assumeixi la seva responsabilitat i pagui el seu deute, però perquè a aquest tipus d’interès?. Perquè demostrar que formar part d’una moneda, en unes determinades circumstàncies, genera més inconvenients que avantatges?
I és clar, el pobre Zapatero intentant convèncer als veïns del nord, que nosaltres si, que som de fiar i que som dels que paguem. El que si hem de tenir clar és que tal com ha evolucionat el món, és utòpic enfrontar-se sol al mercat. Cap país europeu sol, no té la més mínima possibilitat d’una política alternativa.
Ulrich Beck, és alemany i sociòleg. El dissabte va publicar un article interessant i intel·ligent, amb el títol “Más justícia mediante más Europa”. Anima saber que encara queden residus de pensament europeista. Jo em vaig sentit reconfortat per les seves tesis.
Para los que somos ateos y vivimos a más de 600 kms de Madrid, la visita del papa no deja de ser una historia ajena, de una reunión de sectarios aprovechando la visita del jefe.
Es cierto que tiene una componente político-económica: nada justifica que un estado gaste dinero en actividades que deberían ser del ámbito privado y el servilismo que muestran las autoridades españolas hace ya mucho que ha superado mi capacidad asumible de escándalo.
Tengo curiosidad por ver el comportamiento, el día que los musulmanes reúnan centenares de miles de culos mirando en dirección contraria a la Meca. A donde se dirigirá tanta reverencia servil.
Los que piensan de forma parecida pero viven en Madrid y han tenido que sufrir la visita, han sido menos afortunados. Uno de ellos, Javier Marías, publica hoy un artículo sobre la experiencia. En excomuniones de quita y pon, el autor nos explica su visión. Tras leerlo no tengo más remedio que darle la razón i sentirme solidario
Podries pensar que no, però...és difícil. Les inèrcies són més fortes que el caràcter, en tanta gent! De totes formes hauries de saber que seria així.
Ha estat un parèntesi? Ni l’edat, ni les certeses, ni l’èxit, millora la personalitat. La tendència irrefrenable és la que és, i no et pots resistir, al final s’acaba convertint, si no ho era ja, en un tret de la personalitat.
És així, que hi farem, hi ha gent que aspira a ser un apèndix, com tu, probablement, tens tendència a un excés de individualitat. Per alguns la gran aspiració és ser diferent i per altres ser part, o totes dues coses: ser una part diferent. Però un apèndix? Probablement no és una aspiració, és la tendència irrefrenable de la inèrcia.
Certament, amb aquest fils és difícil teixir confiances i no diguem ja complicitats o estratègies conjuntes. També pot ser que no. Quantes vagades enganyen els sentits i et porten a la percepció falsa de la pèrdua de densitat ideològica i intel·lectual?
I fóra, a la intempèrie, un Occident desconcertat navega a la deriva.
Va ser un ministre d’ economia prestigiós. Després, de primer ministre, va patir els efectes de la crisi i de la seva peculiar simpatia. En l’article que publica avui El País, està especialment lúcid en l’anàlisi i el paper d’Alemanya i les raons de les dificultats del seu sistema bancari.
Una altre vagada queda clar, com passa a Espanya, que el problema no és el deute de les administracions, sino el privat i la falta de regulació del sistema financer.
La paraula malvasia té per a mi connotacions clàssiques, era el nom del vi que transitava des de sempre pel Mediterrani.
En Lanzarote, contradient totes les lògiques històriques, climàtiques, ambientals... es cultiva una varietat de malvasia, del que s’elabora un magnífic blanc, molt afruitat i lleugerament metàl·lic, que marida de forma excel·lent amb els peixos locals, els mariscos i l’arròs caldós.
El “Valle de la Geria”, al centre de l’illa, on es cultiva el raïm i estan la majoria de les bodegues és, a més, un paisatge espectacular.
La setmana passada a un restaurant d’Arrieta, un petit poble de Lanzarote, tenien penjat en un lloc visible una espècie de diploma d’una associació Slow d’algun país nòrdic.
El moviment slow food va néixer contra la intenció d’obrir un McDonald’s a la Piazza di Spagna de Roma als anys 80, després s’ha fet extensiu a altres activitats a més del menjar. D’una web recullo aquesta definició:
“La Vida Slow no significa pasividad, sino una redistribución de nuestra energía vital hacia valores y actitudes fundamentales con el fin de alcanzar una mejor calidad de vida. El foco de nuestra atención, por lo tanto, estará en ser selectivo en el tiempo dedicado a nuestras actividades”
Superant la meva resistència a les organitzacions que tendeixen caure en el dogmatisme, és cert que val la pena reflexionar sobre la permanent activitat que no ens porta en lloc i alentir el ritme de la nostra vida, donant més temps a tot allò que ens proporciona plaer.
Al restaurant el menjar i l’ambient van ser fantàstics i el servei, curiosament, a més d’amable, eficaç.
Hi ha moments que la vida s’accelera sense necessitat de córrer i contradiu les velles tesis de la capacitat d’adaptació. Et sents de forma simultània observador i protagonista, des d’un estat d’extrema lucidesa, des de la saviesa que aspirava l’adolescent.
El món és fa petit, la Humanitat transcendent, malgrat la infinitat d’humans fills de puta i estúpids i tens clar que sí, que visca la revolució i tots els misticismes, mentre confirmes com s’allunya la revolució i t’entregues a la mes absoluta racionalitat hedonista.
I t’entretens buscant al·legories per mantenir una certa clandestinitat exclusiva en el llenguatge, fent servir el vell vici de poeta, de trobar la paraula que ho diu tot i que no entenen ni els iniciats: com conciliar en el mateix concepte dispendio amb déborde i gaspillage amb sobreeixir, i al resultat treure-li tota connotació negativa i convertir-lo en un valor desitjat i universal. Probablement és tasca per tardes una mica més fresques i creatives.
I ara toca tornar a la diària, reconeguda i confortable, immers en una realitat viva i present, que es resisteix a abandonar la trinxera i a deixar espai en el disc dur.
És l’inici d’una immensa platja de més de 6 kilòmetres, salvatge i verge, un miracle després dels últims anys d’especulació.
La llum canviant, les agües transparents, el vent permanent, les onades, el silenci imposat pel seu rumor i la seva grandiositat s’apodera de tu. Només han passat uns dies i ja tinc ganes de tornar.