diumenge, 25 de desembre de 2011

Otros economistas

 JOAQUÍN ESTEFANÍA 
Para cumplir con los compromisos con Bruselas, Rajoy hizo una primera evaluación de la reducción del déficit público de 16.500 millones de euros en 2012. La Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas) acaba de prever que esa cifra llegará a los 40.000 millones de euros, cuatro puntos del PIB español. Recuérdese que en mayo de 2010, cuando Zapatero tomó las medidas de austeridad que llevaron a los socialistas a la ruina electoral, el esfuerzo fue de 15.000 millones de euros.
El debate sobre cómo conseguir que el déficit no supere el 4,4% del PIB el año que viene (y el 3% en 2013) es central para la vida pública. La economía es una forma privilegiada de la acción política y no solo pasto de los tecnócratas, como se ha puesto de moda en Europa. No se puede desposeer al poder democrático de la soberanía en el campo de la política económica.
Una cosa es la despolitización de la política y otra que los expertos no tengan voz en la polémica. Hace más de dos años que Krugman dio la voz de alarma (¿Cómo pudieron equivocarse tanto los economistas?) sobre el papel de los científicos sociales en el diagnóstico de la crisis y sus eventuales salidas. Y más de un lustro desde que el director de estudios de la Escuela de Altos Estudios de Ciencias Sociales de París, Jacques Sapir, publicó su estudio sobre los intereses inconfesables de los falsos expertos en economía (Economistas contra la democracia; Ediciones B). Skidelsky, el biógrafo de Keynes, ha calificado a quienes con su ceguera o mudez voluntaria han acompañado a la desregulación que dio lugar a la Gran Recesión de "mayordomos intelectuales de los poderosos".
Afortunadamente, en España empiezan a ampliarse los territorios de la autocrítica de la profesión, muchas veces amparados en las redes sociales. El colectivo Economistas Frente a la Crisis (www.economistasfrentealacrisis.com) -nacido para frenar el ambiente de mediocridad y silencio instalado en el Colegio de Economistas de Madrid en los últimos años- acaba de lanzar su segundo manifiesto. En los dos textos se subraya su preocupación por la manipulación del lenguaje de quienes siempre exigen más en la demanda de sacrificios de la ciudadanía: austeridad no equivale a déficit cero, liberalización y desregulación no es idéntico, reformar y reducir los derechos no es una acción intercambiable automáticamente, el problema no son los mercados sino su ausencia en beneficio de los oligopolios... Otro colectivo, formado sobre todo por economistas, pero no solo por ellos (www.econonuestra.net), pretende que el debate económico no se realice en exclusiva desde las posiciones que califican de "fundamentalistas del mercado".
Unos y otros participan de la tesis de que un economista deja de ser ciudadano cuando intenta imponer una representación del orden social no a través del debate, sino mediante la pretensión de poseer la clave de las leyes naturales de la organización de la sociedad. -

dimecres, 21 de desembre de 2011

Sounds and Silence


Ja hem parlat alguna vegada del fundador/creador de la productora musical ECM.
El documental, que està a la venda, és una fantàstica visió de l’activitat i la filosofia que hi ha al darrera del segell musical de Manfred Eicher.
Interesant que els músics amb més presencia, siguin Arvo Pärt, un bàltic acadèmic i espiritual i Dino Saluzzi, un argentí de Salta, fet a si mateix i sense formació acadèmica. Una altre vegada el nord i el sud, que en la música no suposa cap barrera.
És estimulant que la industria discogràfica, sigui encara capaç de generar aquests productes. 



Sounds And Silence: Viajes con Manfred EicherUn documental sobre ECM de Peter Guyer y Norbert Wiedmer
Artistas y compositores retratados:
Arvo Pärt
Eleni Karaindrou
Jan Garbarek
Dino Saluzzi
Anja Lechner
Anouar Brahem
Gianluigi Trovesi
Marilyn Mazur
Nik Bärtsch
Kim Kashkashian

dilluns, 19 de desembre de 2011

Obsessions


Fa un temps vaig batejar-lo com l’apòstol del mono-tema. Ara ha canviat de tema, però segueix amb el plantejament monocorde.
Abusant de privilegis, de la benevolència o del cansament de la direcció de la publicació que critica, es dedica a posar a parir, des del desconeixement i la mentida, als mitjans de comunicació locals.
No importa que li hagin explicat 100 vegades, que hagi estat desautoritzat pel col·legi de periodistes, que el capítol 2 de comunicació s’hagi reduït a 1/3 de l’inicial en 3 anys, que l’Actual sigui ara l’únic mitjà d’informació de les programacions culturals, esportives o de les entitats del municipi. Ell, barrejant interessos partidaris, familiars o personals, segueix erra que erra.
Que vol? Que acomiadem el personal? Que tanquem Ràdio Castellar? Aquestes són les partides més grans.
Quantes vegades li hem explicat que la impressió de l’Actual costa 75.000 € i que ingressem 40.000 € en publicitat. Si sap restar això són 35.000 €  de diferència (1,5 € /any, per castellarenc).
Senyor Arderius, de veritat no té res més important a que dedicar-se? De veritat creu que les mentides de tan repetir-les es converteixen en veritats? Perquè no dedica les seves energies a buscar un altre mono-tema que aporti més beneficis als nostres convilatants

diumenge, 18 de desembre de 2011

Sort, amic Pere


Necessitaràs molta sort. Arribes a la direcció del partit en el pitjor moment de la nostra història, amb dubtes en el socialisme de com donar respostes a la crisi mundial, i amb el partit germà immers també en una profunda crisi.
Has de ser conscient que el model de partit amb el que hem funcionat ja no serveix, ara hem de debilitar els “aparells” i donar la paraula a la gent, hem de fer participes, als que et senten socialistes, de les nostres decisions i hem d’afavorir els lideratges socials.
També has de ser conscient que l’actual sistema afavoreix els caciquismes de les federacions i l’intervencionisme no sempre justificat en les agrupacions. Obrim les nostres portes, ampliem les nostra base i donem la paraula als que creuen que una societat més justa i solidaria és possible.  

Demasiao




Ja fa molt que ens hem quedat sense adjectius



el Barça desafía el fútbol

dissabte, 17 de desembre de 2011

Rio



Vital, intens, brillant... extraordinari!

Abusos


Avui l’església holandesa ahir la irlandesa, la nord americana o l’espanyola. Hi ha algun lloc al món a on membres del clero no estiguin implicats en abusos a menors?
Una actitud i una doctrina sexual antinatural i una complicitat de la jerarquia, ocultant unes practiques molt esteses, han estat caldo de cultiu i fàcil amagatall per molts potencials violadors, mentre s’oposaven i culpabilitzaven, sistemàticament, al sexe com a font de plaer.
I encara hi ha gent que se’ls escolta.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Gran entre els grans



La gent que em coneix sap de la meva veneració per Keith Jarrett.
Un concert seu és una experiència incomparable i alguns dels molts dels seus discs han estat escoltats per mi de forma reiterada e insistent.
No conec encara el seu nou disc, Río, però els seus comentaris en l’entrevista del País, sobre el concert gravat en directe i el procés d’improvisació, m’han convençut d’arnar-lo a comprar de forma immediata.
Un enorme músic, personal i diferent.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Duets màgics

Ahir vaig consumir les últimes entrades del festival de jazz de Barcelona, el concert de JOSHUA REDMAN & BRAD MEHLDAU, tocant a duo en el teatre Coliseum de la Gran Via. Els havia escoltat i admirat en directe a tots dos, però no junts.

Del la nota dels organitzadors recullo:

...influyéndose mútuamente desde los días en que Brad Mehldau tenía un breve pero trascendental papel en el histórico cuarteto de Joshua Redman, los dos jazzmen no han dejado nunca de agigantar su pisada en la música actual. Ahora pianista y saxofonista reactivan una coalición que hace tres años ofreció en nuestro festival uno de los dos únicos conciertos europeos del dúo, una experiencia tan vibrante que finalmente se ha traducido en una gira de largo alcance que han querido concluir en Barcelona.

El concert d’ahir va ser extraordinari. Dos musics, que malgrat que són relativament joves, tenen una potent carrera musical i discogràfica i ahir van estar espacialment inspirats. Els duets es presten a la música introspectiva i intimista, a la balada més que a la estridència i aquesta vegada al indubtable virtuosisme dels saxos i a la densitat del piano, és va imposar la capacitat de la creació en comú, a la lectura alternada o simultània d’una partitura imaginària.

És fantàstic ser partícip d’aquest moments màgics

Joshua Redman. Saxo, Brad Mehldau, piano

diumenge, 27 de novembre de 2011

dijous, 24 de novembre de 2011

Tarantella de la morte


Quantes vegades l’atzar fa miracles?

Un autor barroc absolutament oblidat : Michelangelo Falvetti. Un magnífic oratori: Il diluvio universale. Un director argentí que fa una versió actualitzada i brillant... i arriba l’èxit 3 segles després: Absolutament recomanable i de forma especial la Tarantella de la morte.

Gràcies amiga.

http://www.youtube.com/watch?v=BA2y5GpLDlU&feature=related

La bellesa del risc

Ahir, el Barça va fer alguna cosa més que jugar al futbol, va crear, va fer art. L’art és imperfecte per definició i no té sentit sense emoció, l’emoció que provoca el risc i la permanent invenció.

Moltes vegades veient jugar al Barça, em ve la imatge del grup de músics de jazz, solistes virtuosos, creant en directe, buscant-se, trobant-se, fent duets, trios, octets... big bands , en combinacions màgiques.

És cert que estem tant habituats a la perfecció que ens oblidem del risc. Ahir amb el Milan, amb una defensa fràgil , es va jugar al fil de la navalla i Guardiola ens va mostrar que, també, té el punt inconscient i suïcida dels creadors, que no es conformen amb consolidar el que ja han aconseguit: sempre una mica més difícil, una mica més enllà.

Quan surt bé, i ahir va sortir molt bé, la compensació no té parangó, però he de reconèixer, amb una certa vergonya, que en alguns moments vaig tenir la urgència de demanar a crits, plantejaments una mica més conservadors.

Hay alternativas

Els autors són interessants i han decidit regalar el seu llibre.

Nota dels autors:

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar, mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.
Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre, la editorial nos comunicó que deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial, confirmándose así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca como ahora en periodo pre-electoral, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.
Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31 de octubre. También es posible mandar un mensaje a
atpublicaciones@gmail.com para pedir uno o varios ejemplares que se irán atendiendo conforme lleguen enviando por correo contra reembolso los libros.
Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.
Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.
Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Puedes descargar el libro gratuitamente aquí .

dimarts, 22 de novembre de 2011

A pulso



El PP debe la mayoría absoluta más al colapso del PSOE que a su resultado http://politica.elpais.com/politica/2011/11/21/actualidad/1321901720_432463.html

diumenge, 20 de novembre de 2011

dissabte, 19 de novembre de 2011

CiU és de dretes

Podria sonar reiteratiu, però no és evident per tothom. El candidat Duran Lleida és molt de dretes i aquesta concepció els ha portat sempre a justificar al PP.

Un Estatut pactat, el porta al Tribunal Constitucional el PP, de la resolució del tribunal, CiU acaba culpant al PSOE. Qui s’oposa a l’emersió lingüística i al català com a llengua vehicular a l’escola?

Quan es tracta d’ideologia, els drets de Catalunya pesen a un segon terme i CiU reconeix als seus. Votar CiU és recolzar al PP.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Que està passant?

La crisis, que no cal insistir com i qui va generar, i que fins ara amenaçava economies, polítiques socials i governs, ara dóna un pas més i amenaça la democràcia. Primer Grècia i ara Itàlia, democràcies consolidades, renuncien a les urnes en favor de governs tecnocràtics sense legitimació popular, amb l’argument de acontentar als mercats.

En els països democràtics les crisis es resolen amb eleccions. No tinc la més mínima simpatia pel senyor Berlusconi, però, quina és la legitimitat del senyor Monti a part d’haver treballat per Godman Sachs i formar part de la Trilateral? igual que el senyor Papademos.

Aquests és el futur d’Europa? S’acceptaria una formula similar per Alemanya o França? No és un cop d’estat financer o una versió moderna del despotisme il·lustrat?

I ningú es rebel·la, ningú s’indigna, a ningú l’importa. Ara si és evident que el futur d’Europa és trist i fosc.

Jazz italià

Aquesta ha estat una setmana física i emotivament intensa, en la que la música ha jugat un paper important.
Aquest any, al Festival de jazz de Barcelona els musics italians tenen un especial protagonisme. Dijous i divendres a Luz de Gas, van actuar els dos trompetistes italians de més reconeixement internacional: Enrico Rava i Paolo Fresu, dues generacions, dos estils, però tots dos marcats pel fort impacte que va generar Miles Davis en molts joves músics europeus.
Enrico Rava, en format quintet i compartint protagonisme amb el trombó Gianluca Petrella i un grup jove que avala la fama del trompetista de ser un excel·lent descobridor de nous talents, presentava el disc Tribe. El concert anava des de moments melòdics d’alt contingut poètic fins al ritme desenfrenat i al virtuosisme d’alguns “sols”. Un concert sòlid, rotund i brillant.
Divendres va ser el torn de Paolo Fresu. He de confessar que és un músic pel que sento gran debilitat, cap dels concerts seus que he vist en directe m’han deixat indiferent, sempre et queda la sensació que els seus recursos són inesgotables. Moltes vegades busca el format de duet, íntim i proper. Toca preferentment el fiscorn, més greu i melòdic i la trompeta quasi bé sempre amb sordina.
L’altre component del duo, en aquesta ocasió era Omar Sosa, un peculiar pianista/teclista cubà, que ha traslladat a la seva música i a la seva estètica, una llarga recerca de les profundes arrels africanes, perfectament integrada amb les cubanes.
La proposta de trobar a l’escenari un trompeta de formació clàssica, confés admirador de Chet Baker i Miles Davis, amb un pianista cubà, africanista, contingut i d’alta espiritualitat, era molt atractiva i el concert no va decebre.
No sé si els dos han tocat moltes vegades junts ni si el concert estava molt assajat, però poques vegades he tingut, de forma tan evident, la consciencia de la creació en directe, dos mons, dues cultures, dues experiències buscant-se, trobant-se, generant moments sublims i emocionants de identificació i de complicitat, a un altíssim nivell tècnic.
I tot això, aquí, a quatre passes i a un preu, 22 €, assequible a moltes butxaques.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Gasto público y estado del bienestar

Ya hemos comentado en otras ocasiones la habilidad de Krugman en hacer comprensible los conceptos económicos complejos y en desenmascarar la visión conservadora de la economía que hay detrás de algunos dogmas economicistas.

En el artículo “Leyendas del fracaso” desmonta la tesis de la interrelación inevitable entre austeridad, porcentaje de deuda pública e interés de los bonos y aún más, entre gastos público y sostenibilidad del estado del bienestar, elemento clave de las políticas neoliberales, especialmente de los republicanos norteamericanos y cada vez más dominantes en Europa.

Felipe el europeista

Felipe González poques vegades decebre i ja és des de fa molts anys el referent ideològic de l’europeisme que podria haver estat . El seu article “Europa: crisis y respuesta”, és un anàlisi lúcid del l’Europa que alguns volem i també una clara mostra de la dificultat del projecte.

Algun dia, suposo, al front de la política europea, tornarà a haver líders que siguin capaços de superar els nacionalismes locals i és creguin el projecte comú.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Coherència

És diu i es té assumit, que el debat de pressupostos és el més important de l’any en un ajuntament.

Per l’equip de govern té aquesta consideració: han estat moltes setmanes d’anàlisi, d’alternatives, de debats, de valoracions...També hem donat el mateix tractament en les converses amb l’oposició: 5 comissions informatives i una actitud oberts a qualssevol proposta dels grups.

És cert que el pressupost és un document dens i feixuc i, que els criteris de la comptabilitat pública no són fàcils ni per les persones acostumades a la gestió privada, exigeix, per tant, estudi i dedicació als regidors, especialment el primer any. Però superada aquesta primera dificultat tècnica després queda la política.

L’equip de govern ha plantejat un pressupost de contenció de la despesa, protegint les partides més socials, afavorint les iniciatives de creació d’activitat i continuant en el procés de reducció de l’endeutament. En el tema dels ingressos, donant més pes als impostos més progressiu seguint el principi, que pagui més el que més té.

Com era d’esperar el debat no va aportar sorpreses, com replica a una argumentació sòlida, progressista i coherent, la marginalitat, el discurs de dretes i el voluntarisme incoherent.

L’Altraveu ja ens té acostumats a perdre’s en la perifèria a quedar-se fora del fonamental. Fan alguna petita aportació assumible i, vingui o no a compte, acaben parlant de Can Bages. No tinc res a dir a que estiguin en contra del polígon, però dir que costa diners a l’Ajuntament és mentir, ja que tots sabem que qualssevol actuació urbanística aporta aprofitaments a l’administració local.

El PP va fer de PP, congelació de tot sense dir quins serveis s’han de reduir, veien les experiències d’administracions a on poden decidir, ja podem imaginar cap a on anirien les retallades. El que si haurien d’aprendre, i confio que sigui qüestió de temps, és a fer un ús lleial dels comentaris privats. Treure interpretacions d’un comentari, fora de context i per tant amb voluntat de falsejar, no és la millor manera d’abordar el treball de les comissions informatives.

CiU crec, té problemes per conciliar una indubtable voluntat de consens amb com mantenir els serveis sense tocar la recaptació. Després, com tothom, tenen les seves fixacions, en aquest cas l’Actual. De res serveixen les explicacions ni els raonaments: l’actual sistema de comunicació és molt més barat que el d’abans (el d’ells) i molt més eficaç, probablement aquest és el problema, que funciona bé.

És certa l’afirmació que governar és prendre decisions: hem fet un bon treball i hem pres decisions, coherents, responsables, a favor de la redistribució de la renda i en defensa de la cohesió social.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Inside Job

El Club Cinema Castellar continua amb la seva programació de cinema de qualitat, ahir al vespre es va projectar l’excel·lent documental de Charles Ferguson, Inside Job, sobre les causes i els responsables de la crisis econòmica mundial de 2008, les conseqüències de la qual encara patim.

En paraules del director recollides en Filmaffinity:

“era una crisis totalmente evitable; de hecho durante los 40 años que siguieron a la Gran Depresión, los Estados Unidos no sufrieron ninguna crisis financiera. Sin embargo, la progresiva desregulación del sector financiero desde la década de los ochenta, ha dado paso a una industria cada vez más criminal, cuyas “innovaciones” han generado una sucesión de crisis financieras. Cada crisis ha sido peor que la anterior y, sin embargo, gracias al creciente poder y riqueza de la industria, los responsables han podido eludir la acción de la justicia. En el caso de esta crisis nadie ha sido encarcelado, a pesar del fraude que ha causado pérdidas de billones de dólares. Es mi esperanza que a través de esta película, en menos de dos horas, todos puedan comprender la naturaleza esencial y las causas fundamentales de este problema. También espero que, después de verla, independientemente de la opinión política, los espectadores puedan estar y podamos estar todos de acuerdo en la importancia de restaurar la honradez y la estabilidad a nuestro sistema financiero y de exigir responsabilidad a aquellos que lo han destrozado."

CCC estan fent una magnífica aportació cultural i intel·lectual a la nostra vila.

Des points sensibles


Peut-être que ta propre vision du monde, les nostres visions del món,essayé de m'expliquer, hem donat probes suficients, ne te permet pas de me comprendre, renunciar als sacrosants principis.

M'impressionne par dessus tout, expressar els sentiments, tu m'es devenu indispensable, jugar al teu joc i en la teva llengua, la force de l'attachement qui m'unit à toi, trontollar per una frase que no comparteixes

La vulnérabilité que cela génère en moi, no buscar la teva vulnerabilitat, la peur de la perte, la certesa, necessitat d’abraçar-te, un besoin infini de ta tendresse.

African Rhythms


Randy Weston és un pianista novaiorquès que des dels anys 60 ha mantingut una estreta relació amb la música africana. Te 85 anys i encara està actiu (participa aquest any en el festival de jazz Barcelona).

African Rhythms és un disc emblemàtic, està gravat al 75 i sona absolutament actual. La bona música no te ni èpoques ni edats.

Especialment interesant la seva versió dels blues en C.W Blues.

dijous, 3 de novembre de 2011

Que esperen?

Cada vegada hi ha més veus especialitzades en contra de la política econòmica europea imposada per l’ortodòxia conservadora alemanya.
L’article de Vidal-Folch defensa accions dissuasòries contra els especuladors per part del Banc Central Europeu en el mercat secundari de bons, con ja han fet els americans, en lloc de continuar amb la política dubitativa, ineficaç, poc dissuasòria i que no convenç a ningú.
Com afirma en la seva conclusió:
La técnica de la potencia de fuego abrumadora, el bazooka, es inversa a la gradualista táctica del salchichón: finas, trémulas rodajas que ni impresionan ni alimentan. Esta ha fracasado.

Programa de estímulos

Rubalcaba sacude la campaña al exigir un 'plan Marshall' europeo contra la crisis
“No hay forma de salir de este agujero sin cambios en la política monetaria”
“Hay que aplicar un programa de estímulos”
“Sin crecimiento no habrá empleo”

Absolutament d'acord.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

La dreta


Estem vivint una crisi generada per la dreta, fruit de la desregulació de les entitats financeres americanes que s’ha estès a la resta del món. La dreta que governa les potencies europees i que imposa la seva política a la resta, preocupada només pel dèficit i les entitats financeres, és incapaç de trobar una alternativa que ens faci créixer i Europa va irremeiablement a l’estancament.

Les comunitats autònomes en les que la dreta ha guanyat les eleccions ens mostren el camí: acabar amb l’estat del benestar i especialment amb l’escola i la sanitat publiques. I ara arriba la dreta espanyola i ens promet la solució de tots els mals. I tot sense fer ni una proposta.

La travessia serà dura i llarga.

El futur


En moments com els actuals en que la crisis financera ha contagiat absolutament l’economia productiva, que l’obsessió pel dèficit impossibilita plantejar-se qualsevol incentiu al creixement, que els líders europeus fan el ridícul setmana darrere setmana i no entenen que l’ocupació ha de convertir-se en l’eix de la política econòmica, afortunadament hi ha alguns que miren més enllà i reflexionen sobre el futur. L’article de Moisés Naim, El Futuro: 10 preguntas , és un plantejament realista sobre algunes incerteses del futur.

Propensió


Tens raó

Quantes vegades s’imposa la inclinació

i el més fàcil, és creure que tot és cert ?

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Federico Garcia Lorca y seis acordes

Todo empezó en esta tierra
LEONARD COHEN

Es un honor estar aquí esta noche, aunque quizá, como el gran maestro Riccardo Muti, no estoy acostumbrado a estar ante un público sin una orquesta detrás. Haré lo que pueda como solista. Anoche no logré dormir, pasé la noche en vela pensando en qué podía decir hoy aquí. Después de comerme todas las chocolatinas y cacahuetes del minibar garabateé unas pocas palabras pero dudo que haga falta referirse a ellas. Obviamente, estoy muy emocionado por el reconocimiento de la fundación. Pero he venido esta noche a expresar otro tipo de gratitud que espero poder contar en tres o cuatro minutos.

Cuando estaba haciendo el equipaje en Los Ángeles me sentía inquieto porque siempre he tenido cierta ambigüedad sobre la poesía. Viene de un lugar que nadie controla, que nadie conquista. Es decir, si supiera de dónde vienen las canciones las haría con más frecuencia. Es difícil aceptar un premio por una actividad que en realidad no controlo. Haciendo el equipaje para venir, cogí mi guitarra Conde, hecha en España hace 40 años más o menos. La saqué de la caja y parecía hecha de helio, muy ligera. Me la puse en la cara y la olí, está muy bien diseñada, la fragancia de la madera viva. Sabemos que la madera nunca acaba de morir y por eso olía el cedro, tan fresco, como si fuera el primer día, cuando compré la guitarra hace 40 años. Y una voz parecía decirme: "Eres un hombre viejo y no has dado las gracias, no has devuelto tu gratitud a quien la merece: el suelo, la tierra, al pueblo que te ha dado tanto. Porque igual que un hombre no es un DNI, una calificación de deuda tampoco es un país. Ustedes saben de mi fuerte asociación con Federico García Lorca y puedo decir que mientras era joven y adolescente no encontré una voz y solo cuando leí a Lorca, en una traducción, encontré una voz que me dio permiso para descubrir mi propia voz, para ubicar mi yo, un yo que aún no está terminado.

Al hacerme mayor supe que las instrucciones venían con esa voz. ¿Y qué instrucciones eran esas? Nunca lamentar. Y si queremos expresar la derrota que nos ataca a todos tiene que ser en los confines estrictos de la dignidad y de la belleza. Así que ya tenía una voz, pero no tenía el instrumento para expresarla. No tenía una canción. Y ahora voy a contarles brevemente la historia de cómo conseguí mi canción.

Yo era un guitarrista indiferente. Solo me sabía unos cuantos acordes. Me sentaba con mis amigos, bebía y cantaba, pero nunca me vi como un músico o un cantante. Un día, a principios de los años sesenta, estaba de visita en casa de mi madre. Su casa estaba cerca de un parque con una pista de tenis donde íbamos a ver jugar al baloncesto. Era un lugar que conocía de mi infancia. Me paseé por allí y encontré a un joven tocando una guitarra flamenca. Me encantó, estaba rodeado de algunas chicas y me senté a escucharlo, me cautivaba, yo quería tocar así, aunque sabía que nunca lo lograría.

Me acerqué a él y nos entendimos medio en francés medio en inglés y pactamos unas clases en casa de mi madre. Era un joven español. Al día siguiente se presentó. Me dijo: "Déjame escucharte tocar algo". Lo hice y declaró que no tenía ni idea. Él cogió la guitarra, la afinó, me la devolvió y dijo: "No suena mal. Ahora tócala de nuevo". No cambió mucho. La cogió otra vez y me dijo: "Te voy a enseñar unos acordes". Tocó una secuencia rápida de acordes y luego me explicó dónde tenía que poner los dedos y me dijo otra vez: "Ahora toca". Pero fue un desastre.

Al día siguiente, empezamos de nuevo con esos seis acordes. Muchas canciones flamencas se basan en ellos. Al tercer día la cosa mejoró. Aprendí los seis acordes. Al día siguiente el guitarrista no volvió por casa. Dejó de venir. Como yo tenía el número de la pensión donde se alojaba fui a buscarlo para ver que le había pasado. Allí me contaron que aquel español se había suicidado, que se había quitado la vida. Yo no sabía nada de él, de qué parte de España era, por qué estaba en Montreal, por qué estaba en la pista de tenis, por qué se había quitado la vida.

Sentí una enorme tristeza. Nunca antes había contado esto en público. Esos seis acordes, esa pauta de sonido, ha sido la base de todas mis canciones y de toda mi música y quizá ahora puedan comenzar a entender la magnitud del agradecimiento que tengo a este país. Todo lo que han encontrado favorable en mi obra viene de esta historia que les acabo de contar. Toda mi obra está inspirada por esta tierra. Así que gracias por celebrarla porque es suya, solo me han permitido poner mi firma al final de la última página.


Discurso pronunciado por Leonard Cohen


Esos cielos

Siempre me ha impresionado la entereza y la clarividencia de Eduardo Madina, el compromiso con su país y con sus ideas.

Él, que es una víctima directa, que perdió una pierna en un atentado de ETA en el 2002 y que padeció la incomprensión y el rechazo de las asociaciones ligadas al PP, ha sido siempre un abanderado de la conciliación y de la paz.

En momentos como los actuales Eduardo Madina es un referente moral. Su artículo es un reflejo de su actitud

Controvertit i compromés


Agradi o no agradi Jesús Eguiguren ha estat un catalitzador en el procés que ara acaba, probablement tindrà poc reconeixement i alguns el criticaran, però per un país és un luxe tenir homes com ell. La entrevista a El País és un interesant document.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Punt i final...

D’acord amb el guió preestablert ETA anuncia l’abandó de l’activitat armada. Una noticia llargament esperada.

L’alegria de la noticia no esborra la violència estúpida, innecessària i gratuïta durant tants anys, ni l’ambient mafiós i feixista que han hagut de suportat tants ciutadans sotmesos a la falta de llibertat.

Però avui la democràcia ha de ser generosa, sense oblidar a les víctimes, però generosa. Les ferides no és tancaran de forma immediata, la reconciliació no arribarà en dos dies, però hem de facilitar el procés.

El que si m’ha sorprès és la impossibilitat dels representant etarres de deixar de semblar-se a si mateixos, ni per una ocasió tan solemne són capaços de substituir la disfressa patètica de botxí amb boina.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Avancem

És cert que el “Foro de San Sebastian” té un cert aire de pantomima, d’escenificació, i això no és cap sorpresa. També que la representació internacional ha estat escassa i bastant esbiaixada. Dit això, qualsevol demòcrata civilitzat ha d’estar content que una banda terrorista decideixi renunciar a l’assassinat com instrument polític.

L’acte de renuncia a la violència no farà herois als terroristes ni als que l’han justificat històricament, ni als que han dissimulat. Tampoc diu massa de la “izquierda aberzale”, que han hagut d’esperar, per complicitat o per covardia, a que ETA estès absolutament vençuda per atrevir-se a expressar alternatives democràtiques , però tot sigui benvingut, fins i tot els intens de instrumentalització de la pau, si això serveix per que Euzkadi reiniciï un procés pacífic i democràtic del que desaparegui la violència l’amenaça i l’extorsió.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Se retenir de sauter

Cau la tarda a la plaça, sobre els carrils encara virginals i els vells cartells, a le coin on és fàcil confondre ciutat i país.

Conflueixen els viatges vermells , els gerros impossibles i el xampany d’excepció, mentre la polifonia d’accents puja el to al ritme del crémant.

Com negar la força tel·lúrica que arrastra a la fusió inevitable, després de contemplar com sàtir i nimfa ballan sikinnis? Com ocultar l’evidencia del papir amb enceses declaracions d’amor? Com negar la influença sobrenatural que beatifica la passió fetitxista i la font glorieuse?

Després la taula facilita l’accent i la fusió, mentre es fa protagonista el Montagny.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

20N

Encara falta un mes.

És cert que les enquestes van en contra, que serà molt difícil, que l’elector d’esquerres està desmobilitzat, que la gestió de la crisis ens està penalitzant als socialistes i tots els governs del món. Però fins a l’últim minut hem de fer veure a la gent que la tornada del PP és la pitjor desgràcia: la dreta quan governa ho far per acabar amb la política social, per afavorir als que més tenen, per perjudicar a l’escola i la sanitat públiques.

Hem d’impedir l’allau de la dreta i l’única barrera és votar socialista i fer a Rubalcaba president del govern. No firmem la derrota, encara falta un mes.

divendres, 14 d’octubre de 2011

L'espai insòlit

l’atzar?

les noves tecnologies, els low cost, la photo automatique

la conversa, la discussió, l’exuberància verbal, la permanent sorpresa

el somriure, l’eclat de rire, el pas compassat, la caresse al clatell, le bas du dos.

la passió fetitxista, el ronroneig, la petite phrase obscène, les six heures pile, la font glorieuse.

l’eix helicoïdal, el missatge sonor de les petjades, la llum tamisada, le miracle des sons de la corde touchée

el crémant i el pa torrat amb mantega salada.

la forteresse que acueille, silencieuse, la tenture médiévale?

dijous, 13 d’octubre de 2011

...i Europa?

Pels que veien en l’entrada a Europa la superació d’un model caduc i la seguretat d’un espai comú confortable, la situació actual no deixa de generar permanents frustracions.

És cert que s’ha creat una superestructura funcionarial i administrativa per sobre de las competències i la capacitat de decisió. És absurd que en moment de crisis general estiguem sotmesos a les petites misèries nacionals. O canviem la formula de decisió, donant poders real a una estructura comú, i substituïm la unanimitat per un sistema de majories o tot això és ingovernable.

Amb tot el respecte que pugi merèixer els seus plantejaments, que ens importa els interessos d’un petit partit eslovac que per l’aritmètica local és capaç de bloquejar les polítiques globals?i el mateix passa amb els interessos electorals a Baviera de la senyora Merkel. En el model actual qualssevol petita trifurca local pot encallar el sistema.

Evidentment que també s’ha d’apropar les institucions als ciutadans i tornar a recuperar l’esperit europeista en front de l’actual model de suma de nacionalismes miserables.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Fier de voter

Els amics francesos ens han donat aquest cap de setmana una lliçó de intel·ligència democràtica. Involucrar a més de 2 milions de ciutadans en els afers d’una organització de tres-cent mil afiliats i fer-ho amb valentia i sense prejudicis és una gran lliçó per la resta de socialistes europeus.

Amb independència del que passi el proper cap de setmana i de qui sigui definitivament el candidat l’opció socialista sortirà enfortida. Jo també estaria “FIER DE VOTER AUX PRIMAIRES”

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Populista i corrupte

No sé quina és la motivació ni l’interès, tal vegada la por de passar a ser la tercera força política de Catalunya en les properes generals. Perquè ara és dedica a fomentar la confrontació entre les comunitats? Que aporta a Catalunya i al seu partit insultar als andalusos amb comentaris despectius? Ara no interessa l’origen de centenars de milers de ciutadans catalans?

El senyor Duran Lleida ha convertit el seu partit, de indubtable trajectòria històrica, en una maquinaria oportunista i corrupta. Tothom sap en aquest país qui és el camí més curt per arribar a un càrrec públic i també com s’han finançat.

Paradoxalment està ben valorat, és el que passa amb alguns xoriços de coll blanc, capaços de defensar una cosa i la contraria en qüestió de minuts i fes-te creure que ets tu qui t’has equivocat.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Cadena perpètua


Ja comencen a donar alguna mostra del que són i és clar, comença l’impresentable Federico Trillo. Primer la cadena perpetua i seguiran amb la pena de mort.

No sé qui governarà després del 20N però si és el PP tornarem al camí a la caverna.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Álvaro Siza

No és la primera vegada que faig referencia a una entrevista d ‘Anatxu Zabalbescoa i a la seva habilitat per retratar personatges. Aquesta vegada és tracta de... Álvaro Siza Vieira...

para muchos arquitectos el mejor proyectista del mundo. La vigencia de sus soluciones, el cuidadoso detalle hecho para no ser visto y su genialidad a la hora de idear volúmenes sencillos, pero singulares, generan consenso. Siza ha creado escuela trabajando con pocos medios, pero no tiene epígonos. O se tiene o no se tiene genio para las soluciones sencillas.”

Algunes frases tretes de l’entrevista donen una mostra de dimensió del personatge:

Frente a un gran paisaje creen que hay que hacer un gran mirador. Y yo les contesto que no, porque cansa. El paisaje no debe ser una imposición permanente, debe ser una elección.”

“Nos creímos modernos porque tiramos el tranvía a la basura para dejar pasar a coches y autobuses. Fue un error. El tranvía regresó tímidamente. Pero hoy es una alternativa limpia.”

“Cuando uno interviene en la ciudad siempre queda inacabado porque hay algo que hace el tiempo que ningún arquitecto puede hacer. El tiempo es un gran arquitecto. Solo si tiene una buena estructura organizativa, el proyecto nuevo podrá absorber las futuras intervenciones y eso se transformará en riqueza, en la complejidad que tienen las ciudades antiguas. En cambio, si un proyecto, de entrada, parece muy acabado, normalmente está mal. Quien no cuenta con el tiempo se pierde.”


Raons

Javier Marías a part d’un gran escriptor és un dels milers de ciutadans descontents amb la situació actual, que malgrat tot continua pensant que és una obligació anar a votar. La seva visió de Rubalcaba, sense deixar de ser crítica, és una invitació a actuar en front dels que alguns consideren inevitable.

"Ha aparecido, sin embargo, un candidato que me parece inteligente, oh milagro. ... pero a él lo veo inteligente, a años luz de todos los demás. Y tampoco creo estar solo en esa apreciación, dado que es siempre el político mejor valorado en los sondeos -o el menos denostado, si se prefiere-. Sin duda es artero y ocasionalmente demagógico, pero nadie que se dedique a su profesión está a salvo de eso, y quizá no deba estarlo, más le vale. Lo cierto es que Rubalcaba argumenta y razona y explica, lo cual se diría lo mínimo que ha de exigírsele a un candidato y sin embargo es casi insólito en España. No chilla, no se desgañita, no suelta una tras otra frases hueras y altisonantes. No da la impresión de tener la cabeza vacía, como les sucede a Rajoy y a Cayo Lara, o llena sólo por una idea fija hipertrofiada, como les ocurre a Urkullu, Mas, Rosa Díez y otros cuantos. Da la sensación de ser un hombre flexible y hábil, con capacidad de maniobra y de diálogo y poco proclive a las ocurrencias "ornamentales" que han jalonado los dos mandatos de Zapatero ... Tampoco parece alguien falto de escrúpulos, y eso es fundamental. Su gran inconveniente es que ha formado parte de los últimos Gobiernos. Es mala cosa, no lo voy a negar. Pero, qué quieren, visto el panorama: Rajoy formó parte de todos los Gobiernos de Aznar, lo cual no es ya mala, sino pésima cosa. Si el principal argumento contra Rubalcaba es que es "el pasado", habría que decir que, por desgracia, Rajoy es "el pasado remoto", aquel que nos llevó a la Guerra de Irak con falacias y nos mintió -sin escrúpulos, precisamente- sobre la autoría de los atentados del 11-M..."

divendres, 30 de setembre de 2011

Petites actuacions

De vegades algunes actuacions petites i de cost insignificant poden produir millores considerables en el funcionament d’un equipament. L’Escola Mestre Pla, com la majoria, tenia una situació conflictiva amb les entrades i sortides dels alumnes provocades, especialment, pel comportament incívic d’alguns pares que estan convençuts que ells i els seus cotxes, tenen drets especials.

Quatre pilones, un parell de boles pintades i una mica de pintura han estat suficient per reordenar el carrer, crear un important espai per vianants, protegir la vorera i millorar la funcionalitat i la seguretat.

Desgraciadament no sempre els problemes tenen una solució tan fàcil i eficaç.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Civilització

A tots ens passa que en moments de desànim pensem que el món es un desastre, que retrocedim en drets i que milers d’anys de civilització han servit per ben poc.

Mentre aquest cap de setmana partidaris i detractors de les curses de braus discutien a les portes de la Monumental, llegeixo en una guia que l’any 80 de la nostra era, l’emperador Tito va inaugurar el Coliseu, el gran amfiteatre romà. La inauguració va durar 100 dies, en els que van morir 2.000 gladiadors i 900 besties, mentre 50.000 romans gaudien d’un l’espectacle que consideraven dins de la normalitat.

A Roma, creadora del dret positiu i bressol de la nostra civilització, passaven aquestes coses fa només 2.000 anys.

Sense menysprear les salvatjades actuals de les que contínuament tenim informació, hem de reconèixer que, al menys a nivell de consciencia col·lectiva, hem experimentat una enorme progressió en aquests anys.

El sonriure etrusc

He de reconèixer que els meus coneixements de la cultura etrusca eren pràcticament nuls, només sabia que van ser contemporanis i veïns de Roma en la primera etapa de l’imperi.

La insistència, absolutament justificada, de la meva amiga Norma de visitar el magnífic museo romà de Villa Giulia, m’ha introduït en la comprensió de la riquesa i la originalitat d’una cultura per nosaltres bastant desconeguda.

El peculiar ritual fúnebre: cremar els cadàvers i enterrar les urnes amb les cendres en tombes de pedra amb efectes d’us quotidià, han permès que arribin als nostres dies eines i especialment ceràmiques d’una gran bellesa de disseny i ornamentació en magnífic estat, que ens ajuden a entendre usos i costums en tots els camps de les relacions socials.

El que no resol l’exposició és l’enigma del somriure present en tantes escultures, fins i tot fúnebres, de l’època.

L'Ignasi es casa

Que un alcalde es casi no és el més habitual, tampoc que l’hagin fet 3 regidors en pocs anys. És cert que quan es té una determinada edat les probabilitats són més altes.

La Mireia i l’Ignasi han decidit formalitzar la seva relació i compartir-lo amb familiars i amics. El dinar va ser excel·lent en un ambient contingut, agradable, sobri i afable, en una mostra de bon gust, lluny d’estridències importades, cada vegada més comuns. Com sempre la núvia estava estupenda i el nuvi no tant.

Que la vida futura respongui com a mínim a les seves expectatives i que siguin feliços.

Normalitzem-nos

(article publicat a l'Actual)

A part d’una concepció unitarista de l’estat i una mala fe manifesta que els porta a afirmar que el castellà està a punt de desaparèixer a Catalunya, l’argument clau és l’hipotètic dret dels pares a triar la llengua de l’educació dels seus fills, qüestió que ningú reclama en cap país del món, com tampoc reclamen els continguts curriculars del cursos, que també són competència dels poders públics.

De tant en tant, i sempre per motivacions alienes, el tema de la llengua a l’escola és objecte d’alguna actuació judicial. Valdria la pena tenir en compte que a part de les actuacions de Ciutadans, un grup marginal, en tots els casos el que està al darrere és el PP.

És cert que Catalunya té una singularitat des de el punt de vista lingüístic. No podem negar la realitat de dues llengües convivint i els conflictes potencials que genera. Tampoc podem negar una realitat històrica, en la que l’única llengua que ha patit agressions ha estat el català. Per això, l’ús de la llengües està regulat per una llei del Parlament

En els primers mesos de l’any 81 es va constituir una comissió al Parlament per la elaboració de la llei de Normalització Lingüística.

Des del començament tots érem conscients que el gran instrument de normalització era l’escola. Després d’uns quants mesos de debats, vam coincidir en un model: una única xarxa escolar adaptable a la realitat de cada escola i el català com a llengua vehicular en tota la xarxa.

L’objectiu: que tothom acabés els estudis bàsics amb el domini de les dues llengües i per sobre de tot, contribuir a un model d’integració social en el que la llengua sigui un element d’unitat i no de segregació o confrontació. 30 anys després, la realitat ens diu que la decisió va ser un encert.

No estic segur que sigui intel·ligent reaccionar davant de cada provocació, ja que és pot interpretar més com una debilitat que com una fortesa. Tenim un sistema que funciona, tenim consens social, tenim una llei vigent.

Que cridin ells,... i no fem massa cas.