divendres, 6 de desembre de 2013

Mandela


gràcies per existir

dimarts, 19 de novembre de 2013

Sectarisme i manipulació


L’Altraveu ja ens té acostumats, la difamació és la seva arma preferida.
Aquesta setmana el seu article de l’Actual és un model de com algun difamador s’amaga al darrera de l’anonimat de les sigles, això si, fem servir una font ben actual (Març del 2010) d’una publicació virtual que sabem qui finança i famosa per la pulcritud en la comprovació de les seves fonts informatives.
Tornar a barrejar el director de l'Actual,  l’ex alcalde Bustos i el regidor de comunicació, coneixem com coneixen les relacions entre els noms citats, no més pot ser fruit de la mateixa ment malaltissa d’un personatge obsessiu que ni l’anonimat consegueix dissimular.
Suposo que, tenint en compte que la firma representa al col·lectiu, els articles es debatran en l’assemblea quinzenal, que deu compartir les obsessions de l’autor de l’article i la rabiosa actualitat del seu contingut.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Consens en mobilitat



Consens unànime a Castellar i al Parlament 
Carta dirigida pel tots els grups municipals als diputats de la Comissió de Territori i Sostenibilitat                                                                                                       
                                                                                           
Senyores i senyors diputats:

Castellar del Vallès ha patit històricament un important dèficit en infraestructures de comunicacions. En la nostra relació amb la resta del món estem obligats a travessar la ciutat de Sabadell. Aquesta circumstància és compartida també pels municipis veïns, especialment Sant Llorenç Savall.

Segons dades recollides al nostre Pla de Mobilitat Urbana, la IMD (intensitat mitjana diària) de la B124 entre Sabadell i Castellar era al 2010 de 37.739 vehicles diaris, arribant als 2.900 vehicles pesants en dies laborables, situant-se així com una de les carreteres comarcals amb més trànsit de Catalunya.

Així mateix, Castellar del Vallès és dels pocs municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya que no disposa de connexió directa amb una via d’alta capacitat.
En els últims anys hem avançat en propostes de solució: el Pla Territorial Metropolità contempla el perllongament dels FFCC de la Generalitat fins a Castellar i també el desdoblament de la carretera B-124, projectes que, desgraciadament, no han tingut plasmació en la realitat.

Una de les nostres prioritats, compartida per les forces politiques i socials del municipi, tal i com hem assenyalat reiteradament des del nostre Ajuntament, és que els ciutadans i ciutadanes de Castellar i els del seu entorn immediat puguin gaudir d’una connexió ràpida amb l’autopista C-58 per tal de no patir el problemes de densitat de trànsit de la ciutat de Sabadell. Així es va al·legar durant el tràmit d’informació pública del traçat de la Via Orbital o Ronda del Vallès (B-40).

Per les últimes informacions es dedueix que l’execució de la B-40, en el millor del casos, quedarà en suspens durant molt temps i, per tant, el dèficit d’infraestructures de comunicació esmentat persistirà desgraciadament si no es cerquen solucions urgents que facilitin la mobilitat.

Tenim constància que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ja té redactat el projecte executiu del desdoblament de la carretera B-124, entre el nucli urbà de Castellar (Ronda de Tolosa) i el pont actual sobre el riu Ripoll, a l’alçada de la Deixalleria de Sabadell. Aquest projecte ha passat per tots els tràmits d’informació pública, estudis d’impacte, al·legacions, etc. i es podria licitar i adjudicar de manera immediata si la Generalitat disposés del pressupost corresponent. Entenem, doncs, que caldrà tenir-lo en compte per a qualsevol de les solucions de futur que es puguin plantejar per facilitar la connexió entre Castellar, la Ronda Oest de Sabadell i l’autopista C-58.

En aquest sentit, tenim coneixement que ERC, a finals del mes de juny d’enguany, va presentar una proposta de resolució al Parlament i amb posterioritat també ha presentat una proposta el grup del Partit Popular amb objectiu comú de plantejar la connexió directa de la B-124 amb la C-58, sense travessar la trama urbana de Sabadell.

Des de l’Ajuntament de Castellar del Vallès entenem que si la Via Orbital queda descartada per als propers anys i, atès que l’execució de la Ronda Nord de Sabadell (on està previst que es connecti la B-124 a l’alçada de Can Pagès) està projectualment vinculada a l’execució d’un tram de la B-40, caldrà cercar alternatives que facilitin la connexió directa de Castellar amb la Ronda Oest i la C-58, sense passar pel nucli urbà de Sabadell.

És per això que és fonamental que les administracions competents, entitats, partits politics, etc., treballin conjuntament per establir quina és la millor alternativa, la més viable econòmicament i la menys agressiva amb el territori, amb independència de a qui correspongui finalment l’execució del projecte.

Per aquest motiu, volem demanar el suport de la Comissió de Territori i Sostenibilitat, perquè tracti aquesta qüestió en el sentit de fer possible que s’incloguin en els pressupostos de la Generalitat per l’any 2014, les partides econòmiques per dur a terme els estudis tècnics necessaris de les possibles alternatives de traçat de la connexió de la carretera B-124 amb la Ronda Oest de Sabadell, aprofitant els projectes ja realitzats.

Atentament,

I

diumenge, 3 de novembre de 2013

La ciutat descosida


Fa anys que Berlin està de moda. Superada la curiositat que va generar fa 20 anys en el moment de  la unificació i els moviments contraculturals, ara és posa l’èmfasi  en els artistes,  el disseny i els nous creadors.
És difícil, en quatre dies i sense coneixements previs, fer-te una idea clara del Berlin real, la gent que va de turista parla de la seva escassa “alemanitat”, de les seu allunyament del tòpic alemany. Berlin és sorollosa i desordenada,  inacabada i bruta. I d’aquests elements ve, probablement el seu encant. La seva falta de monumentalitat, fruit d’una història  traumàtica i complexa, dificulta una imatge ràpida i obliga a una mirada més detallada i minuciosa, difícil d’abastar en un cap de setmana llarg.
12 anys de III Reich, el bombardeig sistemàtic al final de la segona gran guerra i 45 anys d’aïllament, 30 dels quals separats per un mur infranquejable, són uns condicionants massa forts, encara presents en l’urbanisme i els transports de la ciutat. La primera potencia econòmica europea i la seva aposta decidida per la capitalitat de la ciutat històrica, no ha estat capaç de cremar etapes a més velocitat. La gran ferida que va suposar el muro, de nord a sud de la ciutat, suposo que ha estat un gran debat entre urbanistes i polítics amb milions de m2 de sol públic a la seva disposició i mitjans econòmics sempre limitats.
Si et limites a fer el turista, la ciutat té indubtable interès, no té la grandiositat una mica petulant de París o la immensitat modesta i mestissa de Londres. No té el pes monumental de Roma ni  la presencia aclaparadora d’Estambul . Berlin és una ciutat descosida, amb una escassa monumentalitat disminuïda i esborrada, i encara en construcció. Té una magnifica oferta museística i uns barris de forta personalitat i de indubtable atractiu.

També vaig tenir la impressió que és un port d’arribada, un lloc de trobada de molts ciutadans: berlinesos o de la resta d’Alemanya, de la resta d’Europa i de la resta del món. Una ciutat que busca la seva nova identitat.   

dissabte, 2 de novembre de 2013

Tempus fugit





Aquesta setmana una delegació de l’Ajuntament de Castellar hem anat al Parlament. Fa molts anys, quasi en una altra vida, va ser el lloc de la meva activitat política quotidiana.
Sense la més mínima enyorança i com si pensés en un altre, vaig seure un moment en el que una llarga temporada ve ser el meu escó.
Tots els que l’han viscut, estan d’acord que és molt més creadora, interesant i motivadora la política municipal

divendres, 1 de novembre de 2013

L’Anna el Dani i la Soraya

L’Anna  el Dani i la Soraya són tres joves regidors socialistes que un dia van decidir dedicar una part de la seva vida a servir als seus convilatans. Es van presentar en la candidatura que encapçala l’Ignasi i els castellarencs van voler que fossin regidors.
Ser regidor, ser-ho amb responsabilitat i rigor no és fàcil, s’ha d’aprendre l’ofici, el funcionament de la administració i el de la teva pròpia àrea. Ja sabien que estarien sotmesos a certes incomprensions, que l’activitat política és moltes vegades dura i  incompresa, que és fàcil rebre un tracte injust. S’assumeix,   forma part de l’esforç  i del compromís.
Pel que no estan preparats, no estem preparat ningú, és per què qualsevol brètol t’insulti en públic i qüestioni, sense coneixements, la teva dedicació, els teus esforços i els teus sacrificis, en nom de no se sap que principis o que valors i des de una plataforma  que no deixa de donar mostres permanents de la seva incompetència i que creu que les lleis i les normes només obliguen a la resta del món.
Ànims companys , no os sentiu insultats, la raó està amb vosaltres. 

Per què?



Aquesta setmana hem tingut el debat de pressupostos. El debat que tothom considera el més important de l’any, en el que es marquen les prioritats de govern i, inevitablement, el perfil ideològic de cada grup.
Els debats als plens sempre venen precedits de nombroses reunions en les que els grups tenen l’oportunitat de fer aclariments, defensar els seus arguments i fer les seves aportacions. El ple no deixa de ser l’escenificació formal de tot aquest treball previ.
És practica habitual en el partits conservadors proposar la quadratura del cercle: reduir  el nivell impositiu sense reduir el nivell de serveis, es a dir el contrari del que fan a Madrid i a la Plaça sant Jaume.
L’altre grup, el de la ideologia confusa i difusa, a cada canvi de regidors milloren les seves prestacions, la seva qualificació tècnica i la seva capacitat de generar consens. Com sempre, amb això també van a més, et donen les consegüents lliçons de superioritat moral, després fan un pastitx confús i reaccionari que pretenen sigui la poció màgica per resoldre el caos universal,  i de fet el que demostren és la seva incapacitat, que no saben que és un pressupost i que, com a molt, s’han limitat a sospesar-lo o a comptar les pàgines.
Després  arriba al moment de fer el cim: insultar amb noms i cognoms i de forma absolutament gratuïta a treballadors municipals i a regidors de l’equip de govern dels que no tenen ni idea quina és la seva activitat.
I després es queixen  que són ignorats!   


divendres, 13 de setembre de 2013

12 de setembre

El dia després confirma el que ja es preveia: que la mobilització seria massiva, que alguns partits intentarien treure rèdits a favor, que des de el govern central intentarien minimitzar la importància i que el dia després la situació és bàsicament la mateixa que el dia abans.
Una sorpresa agradable va ser l’aire festiu i poc transcendent, sense dramatismes ni solemnitats, expressat per la majoria dels participants. Aquesta “naturalitat” hauria de portar-se al comportament dels polítics, dels de que, a partir de ja, hauran de canalitzar reivindicacions, dubtes, recances i sentiments.
Alguns voldran iniciar, ja, la campanya de convenciment de contraris i dubtosos, altres consolidar els arguments per justificar la barrera infranquejable, molts continuaran preocupats pels resultats incerts d’una confrontació inevitable des de la incomoditat d’una decisió difícil.
Als que, històricament, ens han mogut poc les banderes, els himnes i els sentiments patriòtics, la preocupació fonamental és recuperar un projecte compartit pel nostre poble, capaç de ser denominador comú d’una ampla majoria de ciutadans.
A aquestes alçades del procés, la consulta als ciutadans és inevitable i encara més, és convenient. Quan més aviat arribin a aquesta conclusió el govern d’Espanya, la direcció federal del PSOE i, evidentment tots els partits catalans, millor.
La dificultat, i aquesta és la feina dels politics, és com establir el denominador comú que es pugui convertir en un projecte compartit. Ja sabem que per alguns tot el que no sigui la independència no serà acceptat, també sabem que altres no volen tocar res i fins i tot voldrien fer marxa enrere.
Sembla també evident que una solució genèrica per totes les autonomies , ni que sigui de caràcter federal, no serà una solució. S’ha de trobar una alternativa pròpia i singular d’encaix de Catalunya, que permeti mantenir els símbols i elements compartits imprescindibles, fins que Europa sigui capaç d’unificar politiques fiscals, estructures de representació exterior i estratègies i estructures militars.
La monarquia,(i jo soc republicà) tan desprestigiada, amb una certa renovació, podria convertir-se en un nexe comú compartit de indubtables ressonàncies històriques.
I, evidentment, hem de salvar la lliga de futbol.



dijous, 12 de setembre de 2013

fi de festes


Foto espectacular de Quim Pasqual

dimarts, 10 de setembre de 2013

La barrera fatídica



Les incertes barreges de dubtes i certeses, la barrera fatídica, el Cap d’Hornos, el punt de no retorn, la treva del Pacífic abans  dels pirates filipins, les turmentes tropicals, el paludisme, l’escorbut, la calma txitxa, la calor sufocant...i l’intercanvi profitós d’uns quants “abalorios” per les desitjades especies i el luxe de les sedes.

LA CHARTE DE LA LAICITE A L'ECOLE


La nation confie à l’école la mission de faire partager aux élèves les valeurs de la République.

La République est laïque

1. La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l’égalité devant la loi, sur l’ensemble de son territoire, de tous les citoyens . Elle respecte toutes les croyances.
2. La République laïque organise la séparation des religions et de l’Etat. L’Etat est neutre à l’égard des convictions religieuses ou spirituelles. Il n’y a pas de religion d’Etat.
3. La laïcité garantie la liberté de conscience à tous. Chacun est libre de croire ou de ne pas croire. Elle permet la libre expression de ses convictions, dans le respect de celles d’autrui et dans les limites de l’ordre public.
4. La laïcité permet l’exercice de la citoyenneté, en conciliant la liberté de chacun avecl’égalité et la fraternité de tous dans le souci de l’intérêt général.
5. La République assure dans les établissements scolaires le respect de chacun de ces principes.

L’école est laïque

6. La laïcité de l’école offre aux élèves les conditions pour forger leur personnalité, exercer leur libre arbitre et faire l’apprentissage de la citoyenneté. Elle les protège de tout prosélytisme et de toute pression qui les empêcheraient de faire leurs propres choix.
7. La laïcité assure aux élèves l’accès à une culture commune et partagée.
8. La laïcité permet l’exercice de la liberté d’expression des élèves dans la limite du bon fonctionnement de l’école comme du respect des valeurs républicaines et du pluralisme des convictions
9. La laïcité implique le rejet de toutes les violences et de toutes les discriminations, garantie l’égalité entre les filles et les garçons et repose sur une culture du respect et de la compréhension de l’autre.
10. Il appartient à tous les personnels de transmettre aux élèves le sens et la valeur de la laïcité, ainsi que des autres principes fondamentaux de la République. Ils veillent à leur application dans le cadre scolaire. Il leur revient de porter la présente charte à la connaissance des parents d’élèves.
11. Les personnels ont un devoir de stricte neutralité : ils ne doivent pas manifester leurs convictions politiques ou religieuses dans l’exercice de leurs fonctions.
12. Les enseignements sont laïques. Afin de garantir aux élèves l’ouverture la plus objective possible à la diversité des visions du monde ainsi qu’à l’étendue et à la précision des savoirs, aucun sujet n’est a priori exclu du questionnement scientifique et pédagogique. Aucun élève ne peut invoquer une conviction religieuse ou politique pour contester à un enseignant le droit de traiter une question du programme.
13. Nul ne peut se prévaloir de son appartenance religieuse pour refuser de se conformer aux règles applicables dans l’école de la République.
14. Dans les établissements scolaires publics, les règles de vie des différents espaces, précisées dans le règlement intérieur, sont respectueuses de la laïcité. Le port de signes ou tenues par lesquels les élèves manifestent ostensiblement une appartenance religieuse est interdit.
15. Par leurs réflexions et leurs activités, les élèves contribuent à faire vivre la laïcité au sein de leur établissement.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Populismes



Ho saben des de sempre, en temps de crisi i segurament per falta d’encert dels partits, es generen crisis d’identitat i els projectes populistes afloren i són capaços d’un protagonisme difícilment comprensible en unes altres circumstàncies.
Va passar amb els moviments autoritaris als anys 30, el lerrouxisme a la república espanyola, el Peronisme, Chaves... i ha estat una constant en la descomposició  post-soviètica de l’Europa de l’est.
El nostre país no és aliè a aquest fenomen. Sota la pancarta d’un sobiranisme difús, personatges més o menys grotescos i de ideologia confusa van apareixent en el panorama polític català amb un cert èxit mediàtic.
Primer va ser l’Anglada i el seu PxC amb un programa d’extrema dreta, el va seguir el Laporta no se sap massa amb quin programa però també conservador.
Ara s’ha canviat el model, es tracta de condicionar l’agenda del país sense el risc de les urnes. La monja Forcades  i la funcionaria i regidora fracassada  Forcadell tenen en comú, a part de l’arrel dels cognoms, que no els ha triat ningú, això no evita que, especialment la segona, es permeti la gosadia de exigir, qüestionar i dictar al president de la Generalitat, quina ha de ser la política del país. Ben és cert que el propi president és responsable del protagonisme de la susdita.  
En una altra categoria de populisme estaria el senyor Junqueras, ERC és un partit històric, però l’actual formulació del partit permet cremar als líders a una velocitat vertiginosa, aquesta circumstancia ha facilitat l’ ascensió meteòrica del senyor Junqueras, que,  amb un únic punt en el seu programa,  ha passat en poc temps de l’anonimat ha dirigir el país. Res a dir si no fos perquè des de una situació electoral modesta, insisteix en parlar en nom de Catalunya i postular de forma categòrica que és el que més convé al país.
ERC va treure en les últimes eleccions 498.124 vots, pel darrera de CiU (1.116.259) i el PSC (524.707). Els seus vots representen el 13,7% dels votants i el 9% del cens electoral.
Entén que estigui contents pel resultat,  però trobo excessiu que s’arroguin la representació del poble de Catalunya.
L’estat d’excitació en el que viu el país és evident i les preses per aprofitar una oportunitat que sembla única, l’única estratègia. És la mateixa estratègia leninista antidemocràtica, l' avantguarda que pensa i que decideix el que més convé a la majoria, pensi aquesta el que pensi.
La decisió  és massa important per deixar-la en mans de populistes i de il·luminats exaltats. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

Tàpies

Fins a Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva del pintor.
Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi perfectament identificable i singular.
Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment,  estètic.
A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.
Els grans espais del muntatge del MNAC aporten  un bon escenari per contemplar els Tàpies de gran format

dimecres, 28 d’agost de 2013

De Montfalcó a Mont-rebei

Quan està a Tolva, la Pili, a més d’accentuar l’accent i parlar més “lapao”, li agrada ensenyar els entorns de la seva comarca. Dilluns varen decidir fer el recorregut que a través de dues espectaculars escales i un pont colgant, tot de recent construcció, uneixen les dues cares del congost de Mont-rebei i de pas Aragó amb Catalunya.
El recorregut dura unes 3 hores i és espectacular. Si no tens vertigen el recorregut no suposa un gran esforç i està a l’abast de quasi bé tothom.
Una opció d’excursió fantàstica a unes tres hores de casa.




diumenge, 25 d’agost de 2013

Ordesa

Feia molts anys que no pujava a Ordesa, un referent reiterat de vacances en una època de millor forma física i fills adolescents.  
El parc nacional sembla amb bona salut, més controls en les entrades, prohibició  de vehicles privats en temporada alta, marcatge d’alguns camins... en un any com l’actual de pluges abundants  fa que llueixi de forma esplèndida.
No era el moment de Carriata, Catatuero, la  Faja de las flores o pujar al Mont Perdut, però Bujaruelo conserva el seu aire bucòlic, Añisclo no deixarà mai d’impressionar i l’excursió més típica fins a la Cola de Caballo després de les increïbles grades de Soaso, un acte de reconciliació, de demanar perdó per tants anys d’oblit.
Sempre m’ha agradat Ordesa i aquesta vegada a la recuperació de paisatges i sensacions  es sumava una motivació addicional d’evangelització, de guanyar una nova adepta a una fe que poques vagades decep.     

divendres, 23 d’agost de 2013

Gibraltar català


El procés s’accelera. No només ja hem fet la consulta i la hem guanyada sinó que alguns es postulen per dirigir ministeris en el govern sobirà. Alfred Bosch, diputat d’ERC a Madrid, ja actua com ministre d’exterior in pectore, i que millor per estrenar-se que parlar de Gibraltar, gran tema al nivell de la nostra ambició futura. Fantàstica oportunitat per demostrar al espanyols amb qui se la juguen, vaselina per facilitar el diàleg i el enteniment. Ja tenim el nostre Perejil.
Magnífica acció diplomàtica, que res té a veure a voler tocar el collons i enviar un missatge de que aquí tenen uns incondicionals enemics.
Probablement el senyor Bosch preferiria per Catalunya la situació colonial del penyal. De moment, gràcies a TV3, ja sabem que tenim una platja. I si incorporem Gibraltar als Països Catalans?  

2

Dins del argumentari dels defensors de la segregació, juga un pes clau la viabilitat econòmica de Catalunya com estat a dins o fora d’Europa, com si el convenciment de la viabilitat econòmica fos un argument determinant a favor de l’estat propi.
Sincerament crec que és un argument superficial i estúpid. És pot estar a favor o en contra de la independència, és pot valorar el cost econòmic de la operació, que sempre serà justificable per un nacionalista, és pot considerar les avantatges i els inconvenients des de el punt de vista econòmic, però és absurd fer de de la viabilitat econòmica un argument.
Són viables, amb les seves característiques o dificultats, Andorra i Mònaco, Albània i Senegal, perquè no hauria de ser-ho Catalunya, més rica, amb una industria consolidada, un sector de serveis desenvolupat i una població amb un considerable nivell de formació.
Aquest no és el tema i fer-ho servir com argument és confiar en la ingenuïtat dels ciutadans i voler fer trampa. Els apòstols de la segregació, quan comprovin que no tothom participa de la seva fe, haurien de intentar ser més convincents.

Jazz in Marciac

Marciac és un petit poble del sud de França, de l’antiga Gascunya, d’uns mil habitants, en el que es celebra uns dels festivals de jazz més importants d’Europa.
El festival va començar a l’any 78 i és un autèntic miracle: un poble petit, sense instal·lacions adients, cap ciutat gran en la seva proximitat, poca estructura hotelera i de restauració fixa, en una zona no especialment turística, no impedeixen un espectacle d’alt nivell durant tres setmanes, més de 200.000 visitants i més de 60.000 entrades venudes als concerts de pagament.
El gran esdeveniment és el festival, la gent “variopinta” i plural, de totes les edats i sense l’aire elitista dels nostres festivals, comparteix espais places i carrers i et porta a la convicció que pels francesos el jazz és molt més populars que per nosaltres.
La sala de concerts, un enorme envelat amb 6.000 seient, ple a vessar d’un públic entès,  entusiasta i participatiu, en la que han actuat la gran majoria de les figures del jazz internacional. Tot un espectacle.

Marciac està a quatre hores en cotxe de casa nostra i és una magnifica opció per la segona quinzena de Juliol i la primera setmana d’agost.

dilluns, 15 de juliol de 2013

Reflexions sobiranes 1


Fa ja bastants mesos que a Catalunya la identitat s’ha convertit en el tema quasi exclusiu de l’agenda política, sense deixar oportunitats a cap altre.
Crisis econòmica, atur, corrupció, retallades en l’escola o la sanitat públiques, són qüestions que ens venen de fora, són coses de Madrid, i nosaltres no tenim la més mínima responsabilitat. Res ha d’enterbolir la marxa triomfal cap a la independència.
No sé qui és de veritat l’autor de l’estratègia, formalment impecable. Defensem en teoria el dret a decidir, però ja hem decidit...i sempre ens queda l’argument, cert, de que no ens deixen. Els espanyols són els dolents i els antipàtics i nosaltres pulcrament democràtics perquè només volem, innocentment, que ens deixin opinar.
Aprofitant la tranquil·litat que dona l’estiu i una certa perspectiva temporal, tinc la intenció d’elaborar alguns comentaris sobre la conjuntura actual i la meva visió del present i del futur. Intentaré fer un esforç d’objectivitat, especialment perquè el motiu fonamental de la iniciativa és aclarir-me personalment.
Sota el epígraf “reflexions sobiranes” intentaré elaborar un pensament lliure i independent que trobo a faltar en l’aclaparant atmosfera actual.




dissabte, 22 de juny de 2013

Defensar el català

Fa 30 anys quan es va iniciar el procés de normalització lingüística, tots tenien clar qui era l’objectiu: consolidar l’ús de la llengua i fer del català la llegua comú dels catalans.
Per aconseguir l’objectiu eren claus dos instruments:  l’escola (una xarxa única que no separés els alumnes en funció de la llengua familiar) i uns mitjans de comunicació públics, que fessin de l’extensió de la llengua la seva raó de ser fonamental.
En paral·lel ens plantejaven l’extensió de l’ús a totes les administracions (autonòmiques, municipals i de l’estat a Catalunya), a fi de garantir el dret a viure en català sense entrebancs al nostre país.
L’èxit des de el punt de vista lingüístic estava en fer extensiu el català a tothom: esquerres, dretes,   nacionalistes, catalanistes, espanyolistes, jutges, militars, empresaris, sindicalistes, els incondicionals del Barça, els de l’Espanyol i els del Madrit,  nascuts a Catalunya o emigrants recents...al centre de Vic o a Torre Romeu.
Quan fem un ús partidista de la llengua perjudiquem el català, quan fem de la llengua un instrument de confrontació política o social perjudiquem al català.
Qui fa més mal a la llengua? El ministre Wert al que tots tenim clar que no farem cas o TV3? que amb la seva actitud sectària a favor d’un model de país, ha oblidat quin era el seu principal objectiu, que es estendre l’ús i coneixement del català. A qui beneficia que TV3 deixi de ser la TV de referencia de molts catalans?
Quin favor fan a la llengua que organitzacions com Omnium cultural, s’oblidin del seu objectiu i la seva vocació de pluralitat i de defensa de la llengua i la cultura catalana i es posin al servei d’una idea política?
Ens estem equivocant. És cert que d’alguns dèficit, especialment en l’administració de justícia, la responsabilitat és de l’administració central, però de l’ús partidista, de fer bandera de la llengua contra altres catalans  la culpa també és nostra.
El model de llengua a l’escola ha estat sempre clar, compartit i integrador, aquest model i aquesta filosofia hem de fer-la extensiva a tots els àmbits, a la realitat quotidiana del país.

dijous, 13 de juny de 2013

Discriminació positiva


Probablement ningú podria pensar que, tants anys després, la presencia de regidores en el ple de l’Ajuntament de Castellar seria tan reduïda, la més baixa des de fa molts mandats.
Si finalment el canvi a l’Altraveu es produeix tal com està previst, per primera vegada els dos regidors seran homes. En el conjunt de l’oposició, de 8 regidors només 1 serà dona.
Crec que és un tema que ens ha de fer reflexionar i que dóna tota la raó als que pensen que la igualtat de gèneres està molt lluny de ser una realitat fins i tot en la representació política i en el nostre municipi.  

Model Castellar

Dilluns passat varem participar a Sant Cugat en unes jornades organitzades pel ACCIEP sobre comunicació en l’àmbit municipal. A nosaltres ens va tocar moderar una taula sobre la possible crisis de l’actual model de comunicació local. 
És interessant contrastar models i opinions amb politics i tècnics d’altres municipis i constatar que anem en la bona direcció. Pocs han introduït modificacions en el model clàssic, caduc i realment en crisi: un butlletí informatiu de tant en tant, que només parla de l’equip de govern i una ràdio municipal irrellevant, anquilosada, amb problemes de finançament o directament tancada.
El model Castellar: radio municipal, setmanari en paper i diari digital, amb una redacció integrada, que ha mantingut la plantilla de professionals i a reduït en 5 anys les despeses de comunicació a la meitat, veient l’entorn, no és només el resultat de la bona gestió, és quasi un miracle.
Tenim motius per presumir de mitjans de comunicació públics.

Enric Juliana

Fa anys que segueixo els articles d’en Juliana. Sempre he pensat que és un dels periodistes millor informat del que passa a Espanya. I ho fa des de un mitjà, La Vanguardia, amb el que tinc poc en comú, com si les seves cròniques transcendeixin la línia idelogica-editorial de la marca.
Fa unes setmanes en Jot Down, l’experiment editorial més interessant que ha aparegut en l’horitzó de la comunicació en molts anys, Ton Vilalta li fa una magnífica i llarguíssima entrevista, en la que parla de forma oberta i clarificadora de la majoria dels temes de preocupació política actuals.
Val la pena gastar uns quants minuts (bastants) en llegir les seves opinions.

Enric Juliana-Jot Down

dijous, 23 de maig de 2013

Port Coton




La Belle-Ille de Monet

L’últim baluard


El govern de l’estat amb la complaença o amb l’autisme del govern de la Generalitat, que viu abstret amb la consulta, està desmuntant un sistema de protecció i defensa de la igualtat d’oportunitats que ha costat construir els trenta anys de democràcia.
El govern de Catalunya reacciona davant de la llei Wert en relació a la llengua vehicular de l’escola, però és capdavanter i còmplice en el desmantellament de l’escola pública. Les accions contra la sanitat pública a Catalunya poc tenen a envejar a les que porta a terme el PP a Madrid. Però és clar, aquí tenim un “mantra” que ens protegeix de tot, el 2014 serem independents i s’hauran acabat tots el nostres problemes pels segles del segles.
El següent objectiu de la dreta espanyola és l’administració local, els ajuntaments, l’administració més propera al ciutadans, gràcies a la qual molts dels nostres convilatans troben encara un camí d’esperança al seus problemes i uns serveis al seu abast. Un petit baluard de poder i de resistència davant la insensibilitat dels que han fet del economicisme i la defensa dels privilegis els seus únics objectius.
Buidar de contingut els ajuntaments, suplir les seves funcions per administracions allunyades de la realitat quotidiana, amb la pretensió, no dissimulada, d’acabar privatitzant una part i suprimir la resta del serveis, és el nou objectiu.
No ens em enganyen, al darrera de les hipotètiques reformes, no està l’estalvi econòmic i molt menys la millora de la eficiència. El canvi de model pretén debilitar el sector públic, privatitzar l’administració local i reduir els serveis als ciutadans. De pas reduir el pes polític de l’administració local, seguim el model invers al que domina en la resta d’Europa en la que els ajuntaments tenen més capacitat de gestió i un finançament d’acord a amb les seves competències.
O som capaços d’articular una resistència activa o tornarem a un passat que suposaven superat.


diumenge, 5 de maig de 2013

Dret a decidir, què?


Tal com era previsible la tensió entre els nacionalistes catalans i espanyols continua la seva escalada. Evidentment la culpa sempre és dels altres que no respecten les normes que cadascú considera  que són las adequades, les que s’ajusten als seus interessos.
Del govern del PP, com que no esperava res, res em sorprèn. Del govern de CiU i de l’apèndix (govern i oposició a al vegada) estic bastant avergonyit.
Comparar la situació a Catalunya amb el nazisme com fan alguns, o acusar al govern del PP del mateix, és no respectar a la gent que va patir les conseqüències terribles d’uns règims assassins  i banalitzar la tragèdia, però,  al nostre país, s’estan produint, des de el poder, comportaments autoritaris impropis en una societat democràtica.
Tot el poder institucional i els mitjans de comunicació públics, treballen al servei, no de que els ciutadans puguin opinar, sinó d’una decisió ja pressa: que Catalunya sigui un estat independent.
I tot això es fa amb el beneplàcit d’una part de la població que comparteix l’estratègia i que veu legítim l’abús de poder,  també comparteixen  tractar als que s’oposen a aquesta estratègia de traïdors i enemics del poble. Des de aquesta perspectiva si es podrien fer paral·lelismes amb comportaments dels addictes a règims autoritaris. Però això no es nou i també ha estat habitual a l’altre costat de l’Ebre.
Aquest dies s’ha publicat l’estudi del CIS en que s’afirma que un terç de catalans estan a favor que Catalunya sigui un estat independent, el que significa que dos terços estan per altres opcions.  No seré jo qui sacralitzarà els resultats d’una enquesta, ni aquesta ni cap, i ja conec la resposta dels que veuen un argument més per preguntar als ciutadans.
Però,  els grans estrategues que ja han decidit que en un hipotètic referèndum  guanyarà l’opció ser un estat independent , han valorat com quedarem si perd la seva opció? O tot això és un muntatge per generar tensió, per que ens emprenyem més i així intentar incrementar les opcions segregacionistes?
Estem en l’estratègia leninista: contra pitjor, millor i que rebenti tot? És l’estratègia més intel·ligent tenint en compte la situació econòmica? Quan de temps el descontent social, si és que ho fa, afavorirà l’opció independentista?    
En qualssevol cas a aquells que encara creiem en la democràcia, CiU i ERC ens haurien de dir, que no és cert, que a ells l’opinió dels ciutadans les és igual, ells el que volen és que una majoria de ciutadans votin a favor de la independència.  Ni tan sols això, molts d’ells el que volen és la independència de Catalunya pensin el que pensin els seus ciutadans.
Ens haurien de dir que això de la consulta és, no més, un embolcall estratègic.     

Gènere i poder

Jo formo part de la generació en la que moltes dones han estat pioneres en les seves activitats polítiques, laborals o socials.
Com molts homes de pensament progressista, en aquells moments,  em creien una part important del discurs feminista, fins i tot que hi ha un model alternatiu femení d’exercir el poder. Una afirmació de l‘estil de “el dia que governin les dones no n’hi haurà guerres i el món serà més just i igualitari” podia resultar creïble.
Han passat bastants anys i, malgrat els avanços, és cert que als nivells més alts de decisió, la presencia femenina continua sent minoritària, però escoltant aquest dies a la senyora Fàtima Bàñez parlar del joves professionals que han d’emigrar  per no trobar feina a Espanya, a la senyora de Cospedal defensant com els votants del PP deixen de menjar per pagar l’hipoteca o escotant el seguit de mentides e incoherències que ens regala cada divendres la senyora Santamaria, començo a tenir la convicció que això no és un tema de gènere, que les dones tenen la mateixa capacitat que els homes per dir estupideses i que, al menys en la dreta espanyola, una dona pot ser ministra amb el mateix nivell d’incompetència dels homes.
No sé si es pot interpretar com un avanç cap la igualtat.


dijous, 25 d’abril de 2013

Atur

El paro en España superó por primera vez en la historia los seis millones de personas en el primer trimestre del año.




La culpa, de Zapatero

dimecres, 24 d’abril de 2013

Bretolades


Una campanya de sensibilització sobre civisme que pretén aconseguir involucrar a la ciutadania contra les actituds incíviques, no és fàcil. Encara ho és menys si tens poc mitjans econòmics i has de limitar-te a fer servir els instruments i els mitjans de comunicació municipals.
Una campanya, sobre qualsevol tema, només és eficaç si aconsegueix que la gent en parli, si aconsegueix notorietat.
L’equip de disseny de l’ajuntament ha elaborat una campanya atrevida, que compensa amb ingeni la falta de mitjans: ni fotos ni dibuixos, grafia neta i una expressió d’impacte, directa i contundent.
I una cosa important, no limitar-nos a denunciar unes actituds, també posar de manifest com perjudica als ciutadans i quin es el cost, també económic, que tenen les “bretolades” pel municipi.
La campanya gràfica es completa amb productes audiovisuals en el que alguns ciutadans donen recolzament a la campanya. Es tracta d’unificar esforços en la defensa d’un objectiu comú: fer un Castellar més cívic.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Guindos, el gurú.



El pla era molt fàcil: guanyen les eleccions, el mon recupera la confiança en la economia espanyola, els mercats es barallen per invertir, la dreta europea, Merkel inclosa, es posen al servei del PP, comencem a créixer i tots feliços.
Que ha passat? el dèficit descontrolat, el deute en màxims històrics, l’economia en recessió, i el que és més greu el número d’aturats, en permanent creixement, fa molts mesos que està a nivells insostenibles.
La polítiques de retallades en polítiques socials ens fan cada dia més pobres i deixen a molts ciutadans al marge de qualssevol protecció.
Quan reconeixeran que una política del control del dèficit, sense creixement, sense incentius als processos productius, no ens permetrà sortir de la crisis, si ja ho diu fins i tot el Fons Monetari  Internacional, tants anys el guardià de l’ortodòxia!
El senyor Guindos, amb el seu aire estúpidament altiu, és la cara d’aquesta desastrosa política econòmica. Ara ens diu que s’han equivocat , que continua la depressió, que continuarà el creixement de l’atur, que tot seguirà igual un any més. Aquesta gent no té alternatives, l’única política és fer-nos patir més.   Ja és hora de canviar de política i de dirigents. 

dijous, 11 d’abril de 2013

dimarts, 9 d’abril de 2013

Memorias líquidas


Enric González és un periodista que sempre ha despertat les meves simpaties i una certa enveja. Ser corresponsal, en una època de vaques grosses, a Nova York, Londres, París i Roma (i finalment a Jerusalem) d’un diari que donava un pes important i de prestigi a la informació internacional no deixa de ser un privilegi.
Aquest cosmopolitisme el fa fugir de localismes i li dóna, necessariament, una visió oberta i cosmopolita del món, a part de permetre viure, amb un sou decent, en les ciutats més atractives del món.
No fa gaire, després de deixar el País, ha publicat un petit llibre de memòries. A part de passar comptes i deixar clara la seva falta de simpatia pel senyor Juan Luis Cebrián, el llibre és una bona mostra de l’evolució de la premsa escrita en l’Espanya de la transició i fins al nostres dies.
Enric González té una ploma fàcil i el llibre és amè. De pas et fa reflexionar en l’evolució del periodisme i la professionalitat dels periodistes, el futur dels mitjans, la possibilitat d’una premsa lliure i potent, la llibertat de premsa, l’adaptació a una realitat molt més plural a on la informació, veraç o no, flueix amb facilitat.
Sembla evident que l’etapa idíl·lica dels grans diaris poderosos, influents i independents, està superada i ara, tots, també els mitjans i els periodistes, haurem d’adaptar-nos a una nova realitat.

diumenge, 24 de març de 2013

Chipre, otra visión

Paul Krugman

Hace un par de años, el periodista Nicholas Shaxson publicó un libro fascinante y descorazonador titulado Treasure Islands (islas del tesoro), en el que explicaba la manera en que los paraísos fiscales internacionales —que también son, como el autor señalaba, “jurisdicciones con secreto bancario” en las que muchas reglas no se aplican— debilitan las economías en todo el mundo. No solo escamotean los ingresos a unos Gobiernos escasos de dinero y facilitan la corrupción, sino que distorsionan el movimiento de capital, lo que contribuye a alimentar crisis financieras cada vez más grandes.
Sin embargo, una cuestión en la que Shaxson no profundiza demasiado es qué pasa cuando una jurisdicción con secreto bancario entra en quiebra. Esa es la historia de Chipre en estos momentos. Independientemente de cuál sea el desenlace para el propio Chipre (pista: seguramente no va a ser feliz), el lío de Chipre muestra hasta qué punto sigue sin reformarse el sistema bancario mundial, casi cinco años después de que comenzara la crisis financiera mundial.
En cuanto a Chipre: puede que se pregunten por qué le importa a alguien un pequeño país con una economía no mucho mayor que la del Scranton metropolitano, en Pensilvania. Sin embargo, Chipre es un miembro de la euro-zona  de modo que los acontecimientos que tienen lugar ahí pueden provocar el contagio (por ejemplo, pánicos bancarios) en países más grandes. Y hay otra cosa más: aunque la economía chipriota sea diminuta, Chipre es un actor financiero sorprendentemente importante, con un sector bancario cuatro o cinco veces más grande de lo que se podría esperar si se tiene en cuenta el tamaño de su economía.
¿Por qué son los bancos chipriotas tan grandes? Porque el país es un paraíso fiscal en el que las corporaciones y los extranjeros acaudalados ponen su dinero a buen recaudo. Oficialmente, el 37% de los depósitos en los bancos chipriotas proceden de no residentes; la cifra verdadera, una vez que se contabiliza a los expatriados ricos y a las personas que son residentes en Chipre solo de nombre, seguramente es mucho más elevada. Básicamente, Chipre es un lugar en el que la gente —sobre todo, pero no solo, los rusos— oculta su riqueza tanto a los recaudadores de impuestos como a los reguladores. Independientemente del lustre que queramos darle, es básicamente una cuestión de blanqueo de dinero.
Los ricos siguen utilizando libremente los paraísos fiscales para evitar pagar impuestos como la gente de a pie.
Y lo cierto es que gran parte de la riqueza nunca se movió; solo se volvió invisible. Sobre el papel, por ejemplo, Chipre se convirtió en un enorme inversor en Rusia, mucho mayor que Alemania, cuya economía es cientos de veces mayor. Naturalmente, esto no era en realidad más que “viajes de ida y vuelta” para los rusos que utilizaban la isla como refugio fiscal.
Desgraciadamente para los chipriotas, entró suficiente dinero de verdad para financiar algunas inversiones realmente malas, ya que sus bancos adquirieron deuda griega y concedieron préstamos para una inmensa burbuja inmobiliaria. Antes o después, las cosas estaban abocadas a salir mal. Y así ha sido.
¿Y ahora qué? Hay un fuerte paralelismo entre la situación en Chipre en estos momentos y la de Islandia (una economía de tamaño similar) hace unos años. Al igual que Chipre ahora, Islandia tenía un sector bancario enorme, inflado por los depósitos extranjeros, que era sencillamente demasiado grande para ser rescatado. La respuesta de Islandia fue básicamente dejar que quebraran los bancos y aniquilar a esos inversores extranjeros, a la vez que se protegía a los depositantes nacionales; y los resultados no fueron demasiado malos. De hecho, Islandia, con una tasa de desempleo bastante inferior a la de la mayor parte de Europa, ha capeado la crisis sorprendentemente bien.
Desdichadamente, la respuesta de Chipre a su crisis ha sido un absoluto desastre. Esto refleja, en parte, el hecho de que ya no tiene su propia divisa, lo que le hace depender de los responsables de tomar las decisiones en Bruselas y en Berlín, los cuales no han estado dispuestos a dejar que los bancos quiebren abiertamente.
Pero también refleja las pocas ganas del propio Chipre para aceptar el final de su negocio de blanqueo de dinero; sus líderes todavía están tratando de limitar las pérdidas para los depositantes extranjeros con la vana esperanza de que pueda reanudarse la normalidad, y estaban tan ansiosos por proteger a las grandes fortunas que han intentado limitar las pérdidas de los extranjeros expropiando a los pequeños depositantes nacionales. Al final, sin embargo, los chipriotas de a pie han manifestado su indignación, el plan ha sido rechazado y, a estas alturas, nadie sabe qué pasará.
Yo supongo que, al final, Chipre adoptará una solución parecida a la islandesa, pero a menos que acabe viéndose obligado a abandonar el euro en los próximos días —una posibilidad real— es posible que primero pierda mucho tiempo y dinero en medias tintas para evitar enfrentarse a la realidad al tiempo que incurre en deudas enormes con países más ricos. Ya veremos.
Pero detengámonos un minuto para pensar en el increíble hecho de que los refugios fiscales como Chipre, las islas Caimán y muchos más sigan funcionando más o menos igual que antes de la crisis financiera mundial. Todo el mundo ha visto el daño que los banqueros fuera de control pueden infligir, pero así y todo, gran parte del negocio financiero mundial sigue canalizándose a través de jurisdicciones que permiten a los banqueros esquivar hasta las normativas más suaves que hemos establecido. Todo el mundo se lamenta por los déficits presupuestarios, pero a pesar de ello, las sociedades anónimas y los ricos siguen utilizando libremente los paraísos fiscales para evitar pagar impuestos como la gente de a pie.
Así que no lloren por Chipre; lloren por todos nosotros, que vivimos en un mundo cuyos líderes parecen decididos a no aprender de los desastres.

Paul Krugman es profesor de Economía de Princeton y premio Nobel de 2008

dissabte, 23 de març de 2013

L’Altraveu, llibre d’estil



Partim de la base, deu em guardi de pensar el contrari, que són els millors, els més guapos i els més intel·ligents, i, evidentment,  sempre tenen raó.
Establerta, de forma indiscutible, la base de partida, hem de reconèixer que de vagades es generen petits desajustos sense importància,  que en cap cas desvirtuen els principis  generals.
Aquest mes tocava un tema profundament social: que fa i que cobra l’alcalde. Dos temes públics i publicats, des de que va començar el mandat, fa quasi dos anys.
L’estratègia és coneguda:  article a l’Actual, difusió en les xarxes socials. Com sembla que no va quedar prou clar o contundent, un insigne militant, apòstol de monotema,  publica un altre article a Forja sobre el mateix tema.
 Finalment tot culmina en una pregunta al Ple, que serveix, bàsicament, per fer el ridícul, demostrar la seva ignorància i deixar palesa la seva falta de dedicació a les tasques municipals.
Per que amb independència de l’ús que doni al seus ingressos, algun regidor de l’Altraveu cobra l’hora de dedicació municipal a preu d’executiu de multinacional.
Evidentment, i ja s’han fet sentir, la culpa és de l’equip de govern, manipuladors i poc demòcrates, ja se saps ells són perfectes i sempre tenen raó.
Diuen que a mig mandat pleguen, és renoven, entren dos nous amb forces renovades. Ala! Tornem-hi.  Cada vegada fan més mandra.

dimecres, 20 de març de 2013

Oriol Pujol





Qualssevol altre que sigui imputat és culpable, ell és un patriota.
Els altres són gent que es vol aprofitar, que es volen enriquir, polítics corruptes, ell defensa la pàtria.  
Els altres han de dimitir de tot, ell, continuant de diputat, ens fa un gran favor. I si tens a TV3, l’ARA i el grup Godó per justificar-te, doncs tot guanyat. 
Són privilegis de formar part de la nostra família reial, de ser fill de papà  i encara més de mamà. O són privilegis de dir-se Oriol?

dimarts, 19 de març de 2013

La suportable lleugeresa


Suposo que és un fenomen estudiat  del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat  i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
 I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?

Barcenas



A aquestes alçades de la pel·lícula tothom sap que el ex-tresorer del PP és un delinqüent que fa xantatge a seu partit,  i també que el Partit Popular s’ha finançat sempre de manera irregular amb el beneplàcit del seus presidents.
També sabem que això tindrà poca transcendència, la dreta, d’aquest temes, sempre se’n surt bé. La justícia va com va i el seu electorat  és molt permissiu. Ser un xoriço  per un polític de dretes no té càstig.
Recordo molt bé el cas de finançament irregular del PSOE, en el que cap “Barcenas” es va quedar ni un duro. El desgast i penalització que va suposar electoralment i com al pobre Carles Navarro, pels patiments soferts, li va costar la vida.
La dreta no pateix, és el seu modus vivendi. Milions a Suïssa, xantatge al seu partit, tot val. Saben que no haurà càstig, tenen la vida assegurada i en el pitjor del casos sempre queda l’indult. Porca misèria!    

dilluns, 18 de març de 2013

Estambul


S’amaga el sol pel darrera de Sultanahmet , mentre els muetzins de totes les mesquites eleven al cel els seus àdhans, les seves crides a l’oració, en una polifonia d’autenticitat espiritual.
El Bòsfor està ple  de vaixells  en ruta entre el Mediterrani i el mar Negre  i la Banya d’Or és com un carrer major aquàtic en permanent activitat.
Estambul és una immensa metròpoli bulliciosa i activa, plena de contrastos, tradicional i moderna, acostumada des de fa dos mil anys al visitant impressionat per la seva grandiositat: Santa Sofia, la Mezquita Blava, la Cisterna, Suleymaniye, Rüstem Pasa..Sant Salvador en Chora.
Val la pena recórrer el cementeri d’Eyup i pujar al cafè Pierre Lotí, menjar les kumpir a Ortaköy, recórrer entre multituds Istiklal i perdre’s  en els carrerons de Galata, escoltar jazz en el Nardis i sopar tranquil·lament a Amedros.
Recórrer el Bòsfor des de  Eminönu  i el seu olor a sardines de les cuines flotants, fins a Fatih Köprüsü, desenes de kilòmetres de riberes plenes de palaus i muralles, expressió d’una historia d’esplendor.
Passejar entre multituds pels basars, entre l’aroma de les especies  i els colors de les ceràmiques, les artesanies i els kilims.
Bizanci, Constantinoble, Estambul, és el gran encreuament de camins de la història mediterrània  i, probablement, l’única ciutat del món que ha estat una gran metròpoli de forma continuada des de fa dos mil anys  i aquesta realitat històrica està viva en els seus edificis i carrers.
I tornes una mica grogui, amb els ulls plens d’imatges intenses, de records compartits,  de complicitats renovades. I comences de nou amb aquesta sensació de que les coses no són tan transcendents, que no som tan importants i que som especialistes en generar problemes artificials.
      

diumenge, 17 de març de 2013

Rendez-vous

Fa molts anys que penso que el jazz, en el sentit més ampli, és la música del nostre temps, la que concentra la major dosis de qualitat interpretativa i de creació. Amb el temps s’ha estès  per tot el mon integrant tot els orígens musicals, ha aconseguit un llenguatge comú que permet que conversin de forma harmoniosa músics nord americans, escandinaus, mediterranis, hispans, turcs o hindús. Tots els mestissatges són possibles quan es té una mentalitat lliure, oberta i creativa.
Europa té una llarga tradició de jazz i al mateix temps un estil propi fruit d’unes arrels comuns. Probablement, avui, el jazz és el producte cultural més compartit pels europeus.
Fruit de la influença de dos gran trompetistes nord americans: Miles Davis i Chet Baker , avui tenim a Europa alguns trompetistes de nivell mundial.
Ja hem parlat anteriorment en el Bloc, de Enrico Rava i de Paolo Fresu, dos músics que hem tingut l’oportunitat de escoltar en les seves freqüents  visites a Catalunya.
Aquest dies he descobert un gran àlbum del trompetista franco-suís Erik Truffaz, que també ens ha visitat en algunes ocasions i que ha intervingut de forma brillant en el festival de Terrassa.
Rendez-vous , és un mostra clara de l’esperit  obert i mestís del jazz, un àlbum de 3 CD, fruit de tres cites, a Paris, Benares (India) i Mèxic. Experiències compartides de músiques d’origens diferents que es troben en un espai comú. Especialment emocionant l’experiència de Benares i la forma d’harmonitzar músiques tan diferents.
En temps d’incomprensions, de sectarismes i de confrontacions culturals, la música i en especial el jazz és una poderosa font d’inspiració i d’esperança 

Assemblea nacional

Realment som un país peculiar, tenim un Parlament, democràticament elegit,  des de fa més de 30 anys, reclamem de forma insistent enfortir les estructures d’estat, però sempre hi ha algú que s’arroga el paper constituent amb les benediccions del  “papanatisme” oficial.
Aquest dies l’assemblea és reuneix a Girona i ni els complaent Ara i TV3 són capaços de dissimular l’evident fracàs .
Fa uns mesos la capitalització tramposa de la manifestació de la Diada, va permetre a la seva presidenta, una política de poc èxit en el seu poble i en el seu partit, ERC, sentir-se la reencarnació amb barretina de Jeanne d’Arc, i al mateix temps donar l’oportunitat de fer el ridícul al president Mas.
Ja és una cosa habitual que qualssevol “mindungui”  s’apropiï   al nostre país de la voluntat i la representació del poble. I després pretenem que ens respectin i ens prenguin seriosament.      

Sèries TV


És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.
Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10 hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament, en TV per cable de pagament.
En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això si, sense tants mitjans  i emesa de forma continuada en un parell de mesos.
Des de les multi premiades The Wire i Mad Men  a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat  al servei d’un model cultural i fent servir un màrqueting tremendament eficaç.
Davant d’aquesta màquina engreixada  i poderosa, una industria europea  atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen” no troben llocs a les   programacions de les nostres televisions.
És curiós com el debat cultural (i en especial la industria cultural) ha estat sempre  absent en la construcció europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada  que Europa i fins i tot que el nostre propi país.  



dijous, 14 de març de 2013

Habemus Papa


A una persona no creient i a més conscient del paper minvant de la jerarquia eclesial, sorprèn el ressò de la decisió d’un centenar d’ancians per triar al portaveu de la secta.
En els últims anys, afortunadament, la majoria dels ciutadans, fins i tots els que tenen una afiliació social o de costums al catolicisme, viuen al marge, per no dir en contra, d’uns dogmes anacrònics, segregadors, injustos i en contra de qualssevol lògica.
Que justifica el paper servil de la dona en l’església actual? Qui entén la seva actitud tancada a l’ús de mitjans per evitar infermetats de transmissió sexual? Perquè aquesta obsessió de criminalitzar el sexe quan són l’organització mundial amb més casos d’abusos sexuals?
L’església, globalment, és un anacronisme amb una historia d’abusos i corrupció lligada al poders més reaccionaris, que fa molts segles que va oblidar l’alliberador missatge original del cristianisme.
Ara tenen un nou portaveu que tampoc s’equivocarà mai. Un ancià de 76 anys, qüestionat al seu país pel seu paper en la dictadura de Videla, que s’havia jubilat de bisbe, per edat, de la seva diòcesi bonaerense, en el que molts ingenus posen esperances de canvi. Poca energia per tanta inèrcia.

Lluís Basset acaba avui el seu article sobre aquest tema, amb una reflexió interessant:

La fascinación que ejerce el papado, y sobre todo una circunstancia tan nueva y extraordinaria como la sucesión en vida del anterior papa, han convertido el cónclave en una elección con mayor atractivo mediático que cualquier otra en el mundo secular. Es una paradoja más de las muchas que rodean a la Iglesia, con su brillante liturgia del secreto y del misterio en un mundo que exige transparencia y claridad. Todo ello contribuye a crear expectativas dentro y fuera de la Iglesia, que se suman así a los retos internos y externos que esperan al nuevo pontífice y le obligarán a adoptar una visión más global y actualizada del catolicismo si quiere ser ese papa todavía inédito que corresponde al tercer milenio.

dissabte, 2 de març de 2013

dijous, 28 de febrer de 2013

Tampoc n'hi ha per tant

Em sorprenen algunes reaccions airades d’alguns il·lustres militants del PSOE, que jo considerava més intel·ligents.
S’ha produït un fet: el PSC i el PSOE no coincideixen en una votació, i que? El que és sorprenent és que sigui la primera vegada. Per que hem de dramatitzar? aprofitem per clarificar un protocol de funcionament conjunt que sempre hauria d’haver estat clar. Som dos partits diferents des de la nostra creació i volem, al menys el PSC, continuar sent diferents. Com compartint responsabilitats i espais, és el que hem de clarificar.
Jo soc partidari de coordinar, sempre, polítiques i estratègies, també de compartir grup parlamentari (també ho fem a Europa), però compartir no ha de suposar dir a tot amén. També és necessari que el PSC es faci més visible i més actiu en el parlament espanyol.
Dos temes si preocupen:
  •  Que en el PSOE, alguns es comportin com rancis nacionalistes espanyols, als qui els importa més la sagrada unitat de la pàtria que el socialisme (igual que als nacionalistes catalans).
  • Que la reacció respon al model de partit que ens ha portat al fracàs. Castigar a un diputat per seguir les directrius del seu partit? El ascons són propietat de l’aparell del partit? Si un diputat no representa als seus electors, que fa al parlament? També en aquest tema hem de canviar molt.
Ni amenaces ni ruptures, recuperar el sentit comú i adaptar l’estructura del grup parlamentari al model federal que defensem.
I donar ànims al Pere Navarro, que en pocs mesos ha avançat més en aquest procés, que alguns dels que el critiquen des de posicions pretesament més “sobiranistes” (signifiqui el que signifiqui).
Deixem-nos de dramatismes que tampoc  n'hi ha per tant.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Un BRAM! consolidat


Després de 5 anys de trajectòria, el Bram, la mostra de cinema de Castellar, ha arribat a un punt de maduresa i de consolidació.
Veure l’Auditori ple, dia darrera dia, és una gran satisfacció pels que fa més de 5 anys varem iniciar aquesta aventura sense massa referents i en plena crisi del cinema.
Avui la marca Bram! està consolidada. Una setmana de cinema social, d’autor, de qualitat i no tancada estrictament als cinèfils, més o menys frikis o experimentals, amb pel·lícules d’una certa trajectòria d’èxit comercial, té un públic garantit.
El Bram! té entre els seus objectius la promoció del cinema, recuperar l’hàbit d’anar a les sales, compartir les sensacions amb d'altres espectadors i veure les pel·lícules en les millors condicions d’imatge i so. Mantenir aquesta filosofia, part essencial dels criteris originals, és fonamental, especialment després de demostrar la seva eficàcia.
Llarga vida al Bram

la foto és de J. Graells

dimecres, 20 de febrer de 2013

Una CIA catalana i sobirana

Aquest dies, llegint la premsa, un no deixa de tenir un cert sentiment de vergonya aliena.
Pobre Catalunya, quanta misèria!
Sembla que estem participant en el concurs de “a veure qui és més imbècil i mes cutre”. Realment la conversa entre la senyora Camacho i l’amant xantatgista interessa a algú?
Quina pallassada és aquest “grup de treball per l’espionatge” del Govern de la Generalitat? L’objectiu és estudiar els dossiers del tripartit (ERC inclòs) o entraran a estudiar al partit del govern, que surt a totes les pomades? Analitzaran perquè en Felip Puig ha estat espiat pels seus propis companys de govern? Faran un estudi sobre les activitats delictives de la família Pujol? Sembla que la monarquia catalana és tan corrupta com l’espanyola.
Com ens salvarem del ridícul dels mossos d’esquadra pidolant intervenir?
No és estrany que l’explicació sigui el procés sobiranista, quan parlem de fets de fa anys i quan els sobiranistes s’espien entre ells? Realment, aquesta història de Mortadelo i Filemón ens demostra a on som.
Quina serà ara la nostra prioritat? el nostre proper pas? organitzar la CIA catalana per defensar-nos del nostres enemics? exteriors o interiors? No tindrem exercit però si uns potents serveis d’intel·ligència. I si fent un pacte amb Israel i contractem el servei? diuen que aquests són molt eficaços. Un servei més externalitzat.
Si aquesta panda d’incompetents i corruptes ens han de portat a Ítaca, més val que comencem a estalviar per comprar el flotador.

dimarts, 19 de febrer de 2013

5è BRAM


Aquest dies s’està celebrant a Castellar, per cinquè any consecutiu, la mostra de cinema Bram.
Des del seu origen el Bram ha tingut dues característiques:
- El caràcter obert a la col·laboració entre l’ajuntament i els ciutadans.
- L’aposta per un cinema social i d’autor. Una aposta per la qualitat.
Des de la incorporació a l’organització del BRAM, en l’edició passada, del Club Cinema Castellar, una entitat castellarenca que programa sessions de cinema tot l’any, la mostra ha tingut un nou impuls i una garantia d'un esperançador futur.
La col·laboració en projectes mixtes públics-privats, de l’administració amb la societat civil, ha estat un model d’èxit al nostre país, el BRAM és una bona mostra.
Ara és el temps dels ciutadans. Emplenar l’Auditori en cada sessió, a uns preus molt populars, és la millor manera d’agrair un esforç i consolidar un projecte del que hem d’estar orgullosos i a qui hem de garantir la seva continuïtat.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Titulars



El PP se cierra en banda y denuncia una conspiración para “sustituir” a Rajoy.

La Generalitat atribuye las escuchas a un ataque al proceso sobiranista.

Cada loco con su tema