dijous, 30 de juliol del 2009

Eta, una altra vegada


En una dinàmica brutal i absurda, Eta ha estat a punt de provocar una gran masacre.
L’escriptor José Maria Guelbenzu publica avui un article sobre la trajectòria d’Eta des de la seva creació ara fa 50 anys.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Va ser el juliol passat

Un accident de trànsit quan anaven a apagar un incendi va acabar amb la vida d'en David Expósito i va deixar ferits alguns bombers de Castellar.
Aquests dies, la mort de cinc bombers a Horta de Sant Joan ens ha tornat les sensacions d’aquella experiència, intensa i dramàtica, que vam viure molt de prop.
Crec que els bombers de Castellar, i en general tots els bombers, tenen un reconegut prestigi i una alta valoració i estima dels ciutadans i també que, quan passa una desgràcia, som encara més conscients del paper fonamental que juguen.
Aquest estiu, que les condicions climatològiques ens diuen que pot ser un any complicat, ens tranquil·litza tenir-los a prop i confiem que no siguin massa necessaris els seus serveis.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Regalo fungible

Ya hace algunos años que, a nivel familiar, hemos optado por una fórmula de regalo no acumulable y de consumo inmediato.
Este año, por segunda vez, mi regalo de cumpleaños fue un concierto, en casa y con los amigos.
Como abril, que es cuando cumplo, no era el tiempo más adecuado, decidimos trasladarlo al mes de julio.
El grupo musical fue Wadalupe, no sólo porque dos de sus componentes son de Castellar, sino porque me habían gustado sus conciertos de la plaça Calissó hace un par de años. Además, están en un buen momento después de la grabación de su disco “Ahora que el aire no es viento”.
Juntarse cuarenta y pico amigos para cenar, escuchar música, bailar, hablar y reirse es siempre una buene idea, si el tiempo acompaña y la música es buena, mucho mejor.
Incluso Rosa y Blanca que cargaron con el mayor trabajo de organización y cocina, con el toque final profesional de Clara, seguro que comparten que el esfuerzo valió la pena.
En Facebook hay unas fotos colgadas, fruto del pulso de l’Antonia y l’Eduard que dan una idea de lo que pasó.
La cena tuvo un espónsor inesperado: las cavas Mont Marçal. Blanca, la amiga de Águeda, nos proporcionó un magnificó cava y un excelente vino de su bodega.
Hoy no tengo un regalo guardado en el armario, pero tengo un gran recuerdo para siempre, compartido con gente a la que quiero.

dijous, 16 de juliol del 2009

La muntanya com a metàfora

Interesant article de JOSEBA Arregi

La foto d’alguns líders del PNB al cim del mont Gorbea, proclamant que Euskadi és la pàtria dels bascos, i homenatjant la ikurriña en desgreuge a l’atreviment dels militars de col·locar a la creu del Gorbea una bandera constitucional al finalitzar uns exercicis militars, anava acompanyada en algun mitjà del peu de foto següent: “El PNB se echa al monte”. Tothom entén la metàfora: el PNB es radicalitza.
El carlisme era conegut per la seva tendència a les partides rebels que es llançaven a la muntanya, per des d’allà preparar emboscades contra les tropes liberals. N’hi ha que diuen que fins i tot alguns dirigents radicals actuals del PNB acostumen a citar els seus fidels en alguna clariana del bosc per impartir-los la veritable doctrina radical del nacionalisme contra les tendències moderantistes que altres líders puguin propagar.
La muntanya –o, si s’escau, el desert– ha estat un lloc privilegiat de la revelació de la veritable fe religiosa. I també de la veritable fe nacionalista. La muntanya és un lloc que permet tenir una visió àmplia i, sobretot, una visió unitària de la geografia: mentre que qui està a la vall només té una visió perspectivista de l’entorn, qui s’enfila al cim de la muntanya més alta domina tot el panorama.
El cim de les muntanyes és una metàfora de neteja, de radicalitat, d’unitat de visió. A dalt l’aire és net; la visió, lliure; l’entorn, impol·lut. A baix hi ha els problemes, la pluralitat i la complexitat, el mestissatge, l’anar i venir de la gent, les cruïlles de camins, l’anada i vinguda d’idees, de creences, d’usos i costums. Al cim del mont Gorbea és més fàcil proclamar que Euskadi és la pàtria dels bascos, especialment quan tots els que en aquell moment hi ha al cim són nacionalistes. Lluny queda la ciutat amb les seves demandes permanents de compromisos, amb les seves seduccions, amb la seva barreja bigarrada d’usos i costums. Al cim es pot ser radical, es pot cridar als quatre vents, es pot deixar anar el sentiment, es pot celebrar la total concordança d’un amb si mateix.
El problema de tota radicalitat, de tota ortodòxia, de tota pretensió de puresa és que sempre hi ha algú que es proclama més radical, més ortodox, més pur. La litúrgia de proclamació de puresa nacionalista pujant a la muntanya Gorbea per purificar la creu del cim tacada per la presència de la bandera estranya –la lletra de l’himne del PNB ja proclama: sobre el roure tenim la santa creu, sempre la nostra meta– neix de la necessitat de mirar de reüll a la pretensió d’ortodòxia que planteja el nacionalisme de l’esquerra nacionalista radical.
Com QUE aquest altre nacionalisme, la Nèmesi del nacionalisme burgès del PNB, continua sent un nacionalisme revolucionari, no té cap inconvenient a plantejar exigències que semblen estar fora de qualsevol realitat: la territorialitat, per exemple. El nacionalisme potser té com a objectiu ser majoritari a la comunitat autònoma basca sense que ningú ho consideri una pura il·lusió, però condicionar el seu futur al que diguin els navarresos i els bascofrancesos està totalment fora de la realitat. Però aquesta exigència compleix per al nacionalisme radical revolucionari la funció del que és extremadament radical per inabastable, la mesura amb què pot jutjar la resta de nacionalismes.
I el PNB ha de respondre una vegada i una altra a aquesta mesura de radicalitat, de puresa, d’ortodòxia. I es radicalitza. Puja al Gorbea per proclamar la puresa i radicalitat de la seva ortodòxia nacionalista. Expressa el seu sentiment que la bandera constitucional suposa tacar la terra i el poble bascos.
Aquesta metàfora de la muntanya posa clarament de manifest el problema que tenen tots els nacionalismes. Sempre arriben a un punt en què es desferma allò que algú ha denominat la dinàmica de les comunitats autodestructives: sempre apareix algú amb un sentiment més pur, algú que és més de la comunitat que els altres, algú que sap més bé que ningú què significa pertànyer a la comunitat, algú que entén més bé que ningú la unitat que requereix la comunitat.
I en AQUEST moment comença el procés d’autodestrucció d’aquesta mateixa comunitat: comença a trencar-se per dins, perquè la puresa i la radicalitat només viuen de la seva pròpia radicalització.
Els nacionalismes estan condemnats a la malenconia: l’ideal al qual tendeixen és inabastable, és impossible. Els nacionalismes es veuen forçats a formular-se de manera que la seva meta sempre està més enllà. Li ha passat al PNB: els que van créixer en el nacionalisme tenint com a meta tenir un lehendakari basc, un Govern basc i l’Estatut que feia falta per fer-ho possible –algun dels grans líders que van connectar la república amb la transició deia que el que demanava era el concert econòmic, la competència de carreteres i la Capitania General de l’Exèrcit de Burgos a Bilbao–, no podien, de cop i volta, conformar-se amb l’autonomia estatutària i van començar –sempre mirant de reüll la seva Nèmesi radical– a demanar un altre marc.
Però la malenconia no té cura. Es tracta d’una malaltia mortal. L’únic remei consisteix a baixar de la muntanya, del cim pur, i barrejar-se en la complexitat de les ciutats modernes, exemple de mestissatge, de negació d’unitats mítiques.

Raons

El Mundo haciendo gala de su proverbial objetividad, capacidad de análisis y simpatía por Catalunya, nos dedica una agradable editorial.
Em temo que el titol de l’article és compartit per alguns partits catalans.

Catalanofobia, no, Montillafobia y Esquerrafobia, sí

EL GOBIERNO y sus aliados han iniciado una campaña para deslegitimar a los críticos del nuevo sistema de financiación autonómica -aprobado ayer en el Consejo de Política Fiscal con la abstención de las comunidades gobernadas en mayoría por el PP- con el argumento de la «catalanofobia».
Manuel Chaves aseguró que quienes se oponen al sistema incurren en «catalanofobia» porque todas las comunidades van a recibir más dinero del Estado. Chaves señaló que le parece incoherente que las comunidades del PP que se han abstenido, estén dispuestas a aceptar el incremento de financiación propuesto por el Gobierno. Antoni Castells, consejero de Economía de Cataluña, incidió en el mismo argumento, subrayando que se están encendiendo «hogueras de animadversión contra Cataluña».
Chaves y quienes están recurriendo a «la catalanofobia» cometen un grave error de concepto. Nadie tiene nada contra Cataluña ni contra los catalanes. Lo que sí hay es una clara y creciente «animadversión», por decirlo en palabras de Castells, contra una clase dirigente catalana, que gobierna de forma sectaria, persigue privilegios y busca la confrontación con el resto de España.
Esta clase dirigente ha tenido siempre la cara dura de envolverse en las señas de identidad de Cataluña para cultivar el clientelismo y hacer negocio con los supuestos agravios históricos. Ahí está la reacción de los dirigentes de ERC, que han acogido el nuevo sistema como un paso hacia la independencia de Cataluña, festejando que su comunidad vaya a recibir más dinero per cápita que muchas regiones con una renta muy inferior.
El nuevo sistema de financiación es injusto, insolidario y regresivo. Y no porque lo digamos nosotros sino porque las cifras son elocuentes. ¿Cómo puede justificar Zapatero que Cataluña vaya a recibir per cápita un 64% más que la media nacional de esos 11.000 millones de fondos adicionales?
Los teóricos del derecho fiscal han sostenido tradicionalmente que los impuestos son un medio para que el Estado pueda redistribuir la riqueza. El nuevo sistema aprobado ayer se basa en el principio exactamente contrario: Cataluña, una de las comunidades con mayor renta per cápita, es una de las que más va a recibir del Estado y de las que menos va a aportar. En concreto, al final Cataluña va a ingresar per cápita un 5% más que la media nacional, siendo su renta un 17% superior.
A Chaves se le debería caer la cara de vergüenza al defender un acuerdo por el que Andalucía va a disponer de menos dinero per cápita que Cataluña. ¿Ese es el socialismo que predica?
El Gobierno se ha quedado sin argumentos en este asunto y, por ello, ha iniciado una campaña llena de eslóganes vacíos y tópicos, que sólo demuestra su incapacidad para rebatir los datos. Pero la realidad es terca: Zapatero ha favorecido a sus aliados políticos, especialmente al Gobierno tripartito de Cataluña, que se va a llevar el 35% del incremento total de la financiación cuando su población es sólo el 16%.
Las declaraciones de los socialistas catalanes y sus aliados nacionalistas son una desvergüenza. Tras recibir el trato de favor, deberían haber guardado un prudente silencio. Pero encima pretenden hacerse los ofendidos, tomando a los demás ciudadanos por idiotas. Por eso, lo que sí existe en España y de forma bien justificada es una creciente Montillafobia y una enorme Esquerrafobia.

Ja cansa, no?

Gràcies


Va començar mig en broma i ara s’ha convertit en un element de reflexió personal important i, a més a més, hi ha amics que el segueixen d’una forma habitual.
No es pot demanar més.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Avui és un dia especial

Antoni Castells desgrana part dels detalls del nou model de finançament.
Purificació Outeiral

La roda de premsa d’aquest dimarts per explicar els acords del govern, ha tret la part més humana i accesible del conseller de la Generalitat Antoni Castells.
En la mateixa irradiant felicitat, Castells, no ha volgut deixar anar l’oportunitat de agraïr als mitjans comunicació la seva part de col·laboració en tot el procés de negociació, malgrat no haver pogut facilitar-los la feina ‘en alguns moments del procés’ encara que ha afegit que ‘potser malgrat les dificultats la nostra relació ha sortit reforçada’.

Molts han estat els detalls menys les xifres finals, que es faràn públiques aquest dijous, en relació al nou model de finançament autonòmic rubricat en un acord unánim de tots els membres del Govern d’Entesa.
Segons Castells, aquest ‘no és un retoc de l’anterior model de l’estatut és un nou model’ la quantia del mateix en les seves paraules ‘suposa un canvi qualitatiu important per a Catalunya’. ‘Ara tenim un model que te pretensions de continuitat, perquè compta amb els mecanismes d’ajustament, i per això mateix serà un model estable’.
Sobre ell ha dit el conseller català ‘l’important per a Catalunya del mateix per una banda es la bilateralitat, i per altra , que preveu una millora substancial de finançament en aquelles competències que són específifques de la Generalitat de Catalunya i que no tenen altres comunitats’. Encara que no ha volgut crear polèmica amb les seves declaracions, Castells, no ha pogut evitar dir ‘ al final la xifra de 12.000 és la que acabarà sortint, i va ser la que nosaltres vàrem dir que sense ella, no es podria arribar a cap acord’ per afegir després com a disculpa ‘ és la que nosaltres vam proposar, sense ànim de contradir la ministra Salgado, perquè ella sap millor que ningú els seus números’.
Ha dit Castells que en ‘el nou model a nosaltres ens compensa principalment per la distribució dels recuros addicionals. I a l’útilitzar com un dels indicadors de necessitats la població sanitària, per nosaltres és favorable, perquè representa el 38% del total’.
També ha volgut deixar clar Antoni Castells que amb aquest nou model de finançament ‘al 2011 s’aconseguirà la posició que es preveia en l’Estatut i el quart any previst, el 2012, és per millorar més encara la nostra posició. Però realment és cumplirà en el termini previst per l’Estatut de Catalunya’.
En relació a la posició actual i les declaracions que es fan des de les files del principal partit de l’oposició a Catalunya, CiU, Castells ha dit ‘ lamento la posició que estan duen a terme, crec que no ha sabut estat a l’alçada -CiU-i no s’ajusta a la centralitat que demana el país’. ‘ Lamento els arguments que empleen per negar l’evident. Ens hagués agradat compartit aquest moment d’èxit del país i la seva posició no em sembla del tot correcte’. Per Antoni Castells l’enfrontament actual de CiU amb el govern català, ‘és una posició dels convergents que van adoptar seguint una línea partidista en la qual en un moment determinat van optar perquè era millor atacar al govern que ajudar a Catalunya’.
Castells sense voler afirmar ni desdir cap xifra fins el proper dijous, almenys a anunciat que la forquilla económica dels diners que rebrà Catalunya amb aquest nou model de finançament girarà al voltant dels ‘3650 i els 4000 milions’. Matitzant que en el 25% dels recursos que manegarà directament el govern català inicidirà directament ‘la marxa de l’economia catalana i la recaptació d’impostos’.
El triumfalisme i l’adjudicació de mèrits en relació al procés de negociació del nou model de finançament que s’ha fet aquests dies desde les files de ERC no ha inquietat el conseller Castells que ha dit al respecte ‘ jo sóc el conseller de tots. No el conseller del PSC. En tot moment m’he sentit així. Tots hem treballat al servei de la Generalitat, per al conjunt de tots. Tot som Generalitat i tot és mèrit de tots’ per la qual cosa ha titllat de ‘criaturada’ les manifestacions d’èxit en solitari dels membres republicans.

El nou model de finançament

El nou model de finançament s’estructura en tres blocs: el primer té a veure amb el fons de garantia dels serveis i que té per objectiu que totes les comunitats autònomes puguin prestar els serveis bàsics tals com educació, sanitat i serveis socials en igualtat de condicions. El segon bloc té a veure amb el 25% dels ingresos tributaris, que per primera vegada, no s’anivellaran, sinó que l’esforç fiscal que fan els catalans rebertirà directament en el seu propi benefici a Catalunya.
En el tercer s'engloven els fons complementaris d’ajustament, importants perquè són els que faran viable la implementació del nou sistema. Aquests són dos, el de suficiència i el de competitivitat. El primer s’emprarà per compensar aquelles comunitats, que com Catalunya, amb l’actual model, els recursos dels seus governs estan per sota de la mitjana o per sota de la seva capacitat fiscal, repartint-se d’acord amb la població actual de les comunitats afectades. Així mateix, amb el fons de suficiència es garanteix un guany mínim per a totes les comunitats, d’acord amb la distribució dels recursos addionals que aporta el govern de l’Estat.
Així mateix la Generalitat de Catalunya veurà augmentat el percentatge de participació en impostos tals com IRPF del 33 % passarà al 50% igual que en l’IVA i en els impostos especials del 40% passarà a beneficiar-se del 58%.
Al 2011 la posició relativa de Catalunya en l’Índex de recursos per càpita serà del 104,2 i amb l’any afegit de reforç aconseguit en el darrer acord amb la Ministra d’Economia, Elena Salgado, Catalunya arribarà a la posició 105,6 per damunt de la prevista en l’Estatut de Catalunya.

Com sempre l'amic Castells està impecable.

dimarts, 14 de juliol del 2009

2.314.366

Este es el número de euros que la Dirección General para el Desarrollo de la Sociedad de la Informació pone a disposició de l’Ajuntament de Castellar, entre subvenciones y créditos sin interés, con tres años de carencia y a largo plazo.
Hoy podemos abordar el proyecto de l’Espai Cívic con muchas más garantias y seguridad.
Gracias por tu ayuda, amigo David Cierco

Toni Castells

Conec a Toni Castells des de els vuitantes. Era assessor del grup parlamentari socialista i representant del nostre grup en la comissió mixta de valoracions, en un moment en que el desplegament del primer estatut era clau pel futur del nostre país.
Ja en aquella època, malgrat la seva joventut, era el principal expert del país en finançament i en el funcionament de l’economia en estats federals.
El model aprovat aquesta setmana hauria estat impossible sense ell, sense la seva pedagogia a Catalunya i a Espanya. Molts anys després la filosofia econòmica que predicava s’ha fet realitat. En els propers anys encara valorarem més la importància de del seus criteris i la solidesa i fermesa de la seva negociació.
Simultàniament torna a sortir la versió més oportunista i de curta volada de CiU, això sí embolicada en la senyera i amb argot patriòtic. Perquè serà que quan no tenen raó sempre recorren a la bandera?
Toni Castells és un home sòlid, competent i de conviccions profundes, estic orgullós de compartir amb ell ideologia i sigles polítiques. Gràcies mestre.

diumenge, 12 de juliol del 2009

Quim Vila i Eutanàsia col.lectiva


Provocador, pallasso, passota, àcrata, xulo, crític, hedonista, brillant, friqui, perillós, irreverent, burleta, intel·ligent, geni incomprès... són qualificatius utilitzats pels seus crítics.
El concert del dissabte als jardins del Palau Tolrà va ser bastant divertit. Quim Vila com es diu en castellà “no deja titere con cabeza” i ho fa amb un discurs intel·ligent i amb una considerable qualitat tècnica.
No vaig poder deixar, en molts moments, de sentir-me identificat.

La pedrera de Vallsallent

Aquesta setmana l’Actual dóna un tractament en estèreo de la visió dels veïns del Racó sobre la pedrera (coses de l’estiu suposo), un article de l’associació i unes declaracions d’aquest personatge peculiar que és Pep Llop.
Sense entrar a valorar la perícia o els coneixements, pocs, de la periodista sobre el tema, de la lectura es dedueixen algunes consideracions peculiars:
La pedrera és una cosa entre la AAVV i la UTE que la restaurarà: a l’ajuntament hi ha quatre imbècils que han negociat fatal i per això estan ells, per resoldre el “entuerto”.
L’AAVV del Racó és la representant legítima dels interessos dels castellarencs i per tant, els interlocutors per decidir forma d’explotació, horaris, rutes dels camions etc etc.
Evidentment tot això ho fan pel bé comú, cosa que no fa l’ajuntament, i sense cap interès econòmic. No com als altres que els mou la cobdícia.
A més, el sr. Llop ens retreu que no l’informéssim de l’acord a què havíem arribat amb CiU (?). I dic jo, per què l’hem d’informar?
D’entrada hem de dir que la AAVV no és propietària de la pedrera i que els veïns del Racó seran els més beneficiats per la restauració, però no els més perjudicats per les possibles molèsties (poques i sobre tot de trànsit) que generi.
Què els fa pensar que tenen dret a res?, per què han de cobrar en la hipòtesis de 10 milions de metres cúbics de terres i runes, més de 3 milions d’€?, mesurats en pes no en volum. (La proposta escrita existeix).
D’on han tret aquestes expectatives?
La realitat és una altra:
l’Ajuntament va firmar un conveni amb la UTE, fa un any, que va ser ratificat pel ple municipal.
CiU i l’AAVV van presentar al·legacions, cada u pel seu compte, parcialment acceptades per l’ajuntament, al pla especial de restauració de la pedrera. El resultat final es va pactar amb CiU i es va aprovar al darrer ple.
El PSC va recolzar també dues mocions acordades també amb CiU, sobre la problemàtica de l’aigua al Racó i sobre un conveni firmat amb l’AAVV uns dies abans de la constitució del nou ajuntament.
El Racó és una urbanització més, amb problemes, com totes, fruit d’un procés històric que tots coneixem i el Sr. Llop un ciutadà més, que representa el que representa i res més. Això sí, amb una peculiar evolució i una indubtable capacitat d’adaptació i versatilitat. En poc més d’un any va passar de postular-se com líder de l’esquerra local a convertir-se en el fixatge estrella de l’alcalde Coromines i càrrec de confiança durant quatre anys (sempre pel bé comú i sense interès econòmic), que certament va aprofitar poc per resoldre els problemes del Racó.
En definitiva, l’ajuntament de Castellar va firmar un bon acord, només hem de mirar les condicions d’instal·lacions similars arreu de Catalunya.
Que Castellar està ben representada i no necessita l’ajuda de redemptors ni d’il·luminats.
Que no hi ha res que justifiqui que l’AAVV del Racó cobri ni un euro de la pedrera.
Que el senyor Llop faria bé en tornar al seu paper tradicional de voler quedar bé amb tothom, que sembla que històricament l’hi ha anat més bé.

divendres, 10 de juliol del 2009

La Montse Gatell es fa de la JNC?

No tinc res en contra, que consti, podria fer-ho perfectament.
Sorprèn de totes maneres que el mateix article tingui dues firmes: la seva i la de la JNC. També pot ser que la comunió sigui tal que s’hagi arribat a una simbiosi en el pensament (sigui qui sigui JNC).
De totes maneres ni la reiteració, ni la comunió, ni la simbiosi fan que sigui veritat una afirmació falsa: el mercat encara no s’ha inaugurat i si cada vegada que fem una activitat es considera una inauguració, s’inaugurarà centenars de vegades.
Amb la plaça Catalunya passa el mateix: aprofitant una remodelació de la que celebro la valoració positiva, es va fer un acte lúdic, (no tots s’han de fer al Palau Tolrà).
Estic convençut que la regidoria de Cultura, a partir d’ara, tindrà en compte aquest espai i altres espais centrals de Castellar, en les seves programacions.

Bon rotllo

Un amic m’envia un article publicat en un blog que predica el bon rotllo. Recullo un extracte:

Però sempre hi ha el típic paio que és tot el contrari d'això i a Castellar en tenim un. Aquella mala baba que forma part d'ell. Aquell personatge que sempre interromp, que et mira amb menyspreu, que t'insulta i es creu amb el dret d'aixecar-te la mà, aquell que et censura perquè li molesta la teva opinió, aquell que et tracta amb paternalisme, aquell que de la mentida en fa un hàbit, aquell que impedeix el bon rotllo, aquell que fa impossible arribar a acords, aquell que per darrere te la clava de mala manera.”

Com es pot comprovar el paràgraf respira bon rotllo.
Se suposa que el paio sóc jo, el que se m’escapa (pobre de mi) és el “per darrere te la clava de mala manera” (¿)
El mateix amic m’envia l’adreça d’un web de contactes que prefereixo no fer públic, però que m’ajuda a entendre algunes fixacions pels uniformes i de la poca importància que per alguns, té la llengua davant de necessitats més peremptòries.
En fi “ca cuà és ca cuà” i fa amb la seva vida el que vol, o el que pot, i dels personatges de bolero no hem de fer massa cas.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Versatilitat


Cap idea ni cap excusa
Justifica a un assassí
Que ens ha costat déu i ajuda
Arribar fins aquí.

diumenge, 5 de juliol del 2009

El gran gurú

Hi ha gent que ha vingut al món per donar lliçons i que políticament, malgrat representar al 4% del cens de Castellar, sempre tenen raó.
Un d’aquests personatges és el president local d’ERC. Ell, com d’altres del seu partit, tenen una legitimitat que suposo que prové de formar part d’una casta especial originària del cel estelat.
Llegint el seus comentaris es podria pensar que va arribar la setmana passada, suposo que prefereix oblidar els anys que han estat al govern municipal i la seva brillant gestió.
Dotze anys no són prou per a fer tots els consells del món i fer-los funcionar? I per fer pactes locals d’infraestructures educatives, culturals, socials, esportives? On són aquests brillants documents que amaguen tanta saviesa i que no hem trobat?
Com pot tenir la barra de parlar del transformador de la plaça quan la seva ubicació es va decidir al mandat anterior? Sap quant costarà aquella decisió?
De quines negociacions mig d’amagat sobre l’arribada del tren parla, si ERC també han parlat amb la conselleria i tenen la mateixa informació que nosaltres?
De quines propostes parla? De la constitució de consells que no volen els afectats? O de fer servir les marquesines dels autobusos com a taulell de propaganda en contra de les ordenances que ells mateixos han aprovat?
El grup socialista té elaborat, des de fa més d’un any, un Mapa Escolar que és públic i que coneix tota la comunitat educativa, i el nom ens agrada més que el de pacte local.
Ara resulta que denunciar un assassinat és d’allò mes repugnant i per tapar una intervenció que curiosament es va produir molt després. Dir a uns veïns el que penses sobre la seva actuació? Dir que et sents traït en una negociació, és una relliscada que justifica una denúncia del terrorisme? Aquí algú s’ha begut l’enteniment.
Tal com diu el senyor president de la secció local, ERC és la quarta força política i va perdre en les últimes eleccions la meitat dels seus vots, probablement per no fer algunes de les coses de les que ara predica.
Confio que els dos anys de mà estesa seran els que falten fins les properes eleccions, nosaltres estaríem encantats.

Miratge?

No sé si va ser un miratge o ens haurem d’anar acostumant a una nova realitat, però l’últim Ple Municipal es va assemblar més a la idea que ens havíem fet que seria aquest mandat.
Els grups municipals no cal que vegem els temes de la mateixa manera, però és lògic que els grups majoritaris fem un esforç de trobada i d’aproximació, especialment en els temes més estratègics. Si no es parteix de plantejaments tancats i dogmàtics és bastant probable arribar a punts de trobada.
Certament, aquest procés exigeix bona voluntat i una certa confiança mútua, no tenir la sensació que te l’estan jugant o que estàs traint els interessos que representes i intentar que les sigles de referència condicionin al mínim les teves decisions a nivell local.
També al ple es va confirmar una altra tendència: l’agrupació d’electors que va néixer amb voluntat local, al menys per a les iniciatives que presenta, s’està fent global; probablement és més fàcil preocupar-se pels destins de l’univers que pels dels veïns del teu poble.
El que no vaig entendre és que es busquin excuses per a no denunciar un assassinat.

Manel, una agradable sorpresa

La participació del grup Manel a les “Nits d’Estiu” havia despertat moltes expectatives, per tant no va ser cap sorpresa la presència massiva de castellarencs i visitants als jardins del Palau Tolrà.
El concert va respondre a les expectatives, Manel és un cop d’aire fresc en la música catalana: unes lletres intel·ligents, uns comentaris càustics i divertits, una gran facilitat de connectar amb el públic, una absoluta naturalitat i una indubtable qualitat musical fan comprensible la seva popularitat amb, només, un disc gravat.
Em va agradar especialment l’estil propi en connexió amb músiques que s’estan fent arreu del món i sense renunciar a les més brillants de les nostres tradicions.

Traicionar al planeta

Tras la aprobación por parte de la Cámara de Representantes norteamericana del informe Wasman-Markey sobre el cambio climático, el Nobel de Economia, Paul Krugman, hace unas reflexiones sobre un tema que sorprendentemente aún genera controversias sobre sus efectos e incluso sobre su misma existencia.

dijous, 2 de juliol del 2009

Tribunal Europeo dels Drets Humans

Per alguns, la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans i el propi tribunal, tantes vegades proposat com exemple, ja no té credibilitat. Per a mi és un fet inqüestionable: per cap raó es pot justificar l’assassinat.
En un país com Euskadi, la nació sense estat amb més privilegis d’Europa i amb un sistema de finançament que ja voldríem per Catalunya, la lluita armada que diuen, l’assassinat, no té la més mínima justificació.
Lamentablement fins i tot a la nostra vila, alguns, que sembla que ja han renunciat als seus originaris interessos locals, pretenen jugar a l’equidistància. Res no justifica treure la vida a un ésser humà.
L’editorial d’avui de “El Periodico” parla del tema.


La compareixença pública del dirigent de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegi va demostrar ahir el fort cop que ha suposat per al món radical la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que confirma la il·legalització de Batasuna i Herri Batasuna, un pronunciament que sepulta la seva última esperança d’aconseguir alguna representació institucional en pròxims comicis. Otegi es va lamentar que el tribunal d’Estrasburg hagi donat «protecció jurídica a la retallada de llibertats a Europa».
L’esquerra abertzale va necessitar més de 24 hores per fer una anàlisi «d’urgència» sobre la sentència en una roda de premsa celebrada a Sant Sebastià. Otegi va qualificar la decisió, sense pal·liatius, de «molt mala notícia» i de «catàstrofe per al conjunt de la ciutadania europea» perquè, va dir, avala jurídicament l’«apartheid» de l’esquerra abertzale.
Va lamentar també que suposi «un pas enrere» respecte a altres sentències d’Estrasburg sobre partits polítics il·legalitzats a Turquia, i va aventurar que el tribunal deu haver trobat «enormes dificultats» per dir que un Estat membre de la Unió Europea «conculcava drets fonamentals».
Per al líder radical, la interpretació que el tribunal fa en la seva sentència parteix de «paràmetres del passat» al seguir la «filosofia» encunyada per l’expresident dels EUA George Bush d’apostar per la «guerra preventiva» contra el terrorisme.
Amb tot, Otegi va intentar aparentar que la decisió era esperada i que no empitjora la situació en què es troba l’esquerra abertzale. Va destacar que s’ha constatat el fracàs dels intents de deixar en la «invisibilitat» aquest col·lectiu, i va posar com a exemple la presència d’Iniciativa Internacionalista (II) en les eleccions europees.
Precisament, aquesta força va acusar ahir el Govern espanyol d’haver fet tot «el necessari» perquè el tribunal d’Estrasburg decidís a favor de la il·legalització de Batasuna. Ángeles Maestro, dirigent d’II, va assegurar que «hi ha hagut de tot» perquè els jutges espanyols no quedessin en entredit.
No més una altre cosa, la sentència respon a un recurs de H.B.