dimarts, 31 d’agost del 2010

Ani DiFranco

Ani DiFranco va ser la primera aportació de la Blanca a l’acervo musical comú i probablement dels que he assumit més com propi.
Ani és una rebel conseqüent i total, fins i tot contra les discogràfiques, i una activista compromesa. Ho és en la seva vida, en la seva música i en la seva actitud davant la política, el racisme, el sexisme o l'abús sexual, l'homofòbia, la pobressa i la guerra.
Forma part del grup dels cantautors americans progressistes i rebels, des del mític Woodie Guthrie a Peete Seeger, Bob Dylan, Bruce Springsteen i també, en un estil més chiruquero, Joan Baez.
Ani és potent i virtuosa, i amb un fantàstic directe (fa uns anys van anar al concert de Razzmatazz), el seu estil barreja de forma natural rock, folk, blues o rap... amb un estil propi i vigorós que fa de l’al·literació un recurs permanent.
Té al mercat més de vint discs de producció pròpia.
La seva estètica també és coherent amb la seva personalitat i ha passat des de les rastes al cap afaitat. Tot un personatge una gran music.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Guardiola

No conec a Guardiola personalment, però m’agrada el seu estil, que tingui unes quantes coses clares i que les porti a la pràctica amb eficàcia.
M’agrada el discurs que defensa que l’èxit ve de treball dur i de la humilitat, i m’agrada, per sobre de tot, el plaer que ens ha proporcionat aquests dos últims anys.
En David Trueba, el cineasta i escriptor ha publicat aquest cap de setmana una llarga semblança sobre l’entrenador del Barça sota el títol “el hijo del albañil”, que en aquest cas sona molt més bé traduït: Guardiola el fill del paleta.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Guia de vins


En alguna entrada anterior he fet referència a una Guia de Vins de Catalunya, editada per Pòrtic i elaborada pel Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo, 1.500 referències en unes fitxes clares i entenedores, organitzades per denominacions d’origen.
A part de les valoracions basades en "tasts a cegues”, la guia fa una anàlisi de la situació del vi al nostre país i una aposta per la potenciació de les modalitats autòctones de cada zona: Garnatxes, Samsó, Carinyena, Picapoll, Ull de llebre... i les tradicionals del cava, en detriment de l’excessiu afrancesament, especialment de Cabernet i Merlot no sempre adaptat, i del que abusen moltes bodegues.

Seguint les recomanacions de la guia aquesta setmana hem fet dues troballes a l’Empordà, una comarca en la que la mitjana dels vins és de gran qualitat. A les cooperatives de Garriguella, Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera, es poden trobar bons vins per menys de 5 € l’ampolla.
A Garriguella hi ha una bodega “Mas Llunes” que no dona facilitats per ser trobada (la botiga està al centre del poble i no té rètol) que elabora un magnífic blanc amb criança, molt sec, que etiqueten sota el nom de Nívia i que costa 8 €.
La major sorpresa de l’excursió vas ser “Mas Estela”, una bodega a Selva de Mar, (s’arriba travessant el poble anant sempre a l’esquerra), un paratge, de gran atractiu, del que una parella es va enamorar fa vint anys i van decidir cultivar la vinya, amb modalitats autòctones i cultiu ecològic.
Mas Estela fa un Moscatell 2005, que és el producte més valorat de la guia i que costa 12 €, i un negre amb criança, del 2006, a base de Garnatxa, Carinyena i Syrah, per 10 €.
També tenen una Garnatxa dolça, que la serveixen a “El Bulli” amb les postres.

La guia de vins del J. Alcover i la S. Naranjo ja em va agradar en la seva formulació, ara després d’unes quantes comprovacions “in situ”, m’he convertit en un incondicional. El seu esforç desinteressat, valent, honrat, independent i sistemàtic (la guia no té publicitat) és una magnífica manera de fer país i de proporcionar felicitat a molts catalans.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Asa Larsson

A l’estiu s’incrementa el nombre d’hores dedicades a la lectura i tens temps de barrejar modalitats i estils molts diferents.
Casualment trobo per casa un llibre de Asa Larsson, Aurora Boreal, que suposo ha arribat en algun Nadal o sant Jordi dels últims anys i que descansava en alguna estanteria esperant la seva oportunitat.
A partir de Henning Mankell, tota una plèiade d’escriptors nòrdics han emplenat de novel·les negres les nostres llibreries.
La Larsson, que no té res a veure amb l’autor, també suec, de la famosa trilogia, és una escriptora amena i eficaç i el llibre es llegeix amb facilitat i manté la teva atenció les 350 pàgines.
El que sorprèn més des de la nostra latitud és, que és un llibre de total protagonisme femení, sense pretensions feministes manifestes i escrit des de la normalitat. Les protagonistes compatibilitzen les seves professions i investigacions amb un estat avançat d’embaràs que et pressiona la bufeta i t’obliga a pixar tot sovint, amb el desordre que genera la família o amb una rentadora que s’espatlla, o, també, a cuidar de dues nenes i un gos amb necessitats biològiques i escolars quotidianes.
No és alta literatura, però es llegeix bé, i de pas comproves que, fins i tot convivint també amb comportaments masclistes, les societats nòrdiques ens porten una considerable avantatja.

dissabte, 14 d’agost del 2010

"Supone a Fonollosa"

L’estiu, sovint, em porta a la recuperació de clàssics.
Albert Pla és un dels grans, pocs músics tenen la seva qualitat i la seva originalitat, si be la seva falta de prejudicis l’han fet poc digerible per algunes mentalitats.
En “Supone Fonollosa”, un dels seus millors discs, connecta a una altra personalitat controvertida i polèmica: el poeta barcelonès J.M. Fonollosa (1922-1991), un altre inconformista inadaptat al seu temps, que Pere Gimferrer, Serrat i Albert Pla van treure de l’oblit.
La poesia de Fonollosa és directa, de lectura fàcil, de vagades violenta i sempre políticament incorrecta. Llegim-lo, és fàcil entendre l’atracció per ell d’en Pla.
Reprodueixo un parell dels seus poemes.

Bedford Street

Ella me dio el cuchillo y dijo: «Clávalo
en el segundo espacio intercostal».
«¿Cuál es?», le pregunté. Se abrió la blusa
y señaló, risueña, un punto: «Aquí».

Algo debía de haber en aquel viaje
que lo hizo diferente. Más intenso.
Se veían más cosas. Ascendíamos
a inéditos sonidos y colores.
No había confusión. Hasta el detalle
más ínfimo nos era comprensible.
Sugerí: «¿Por qué no con barbitúricos?»
«Es lento», me objetó. «Ya lo he probado.
Y el lavado de estómago es horrible.
Como un trauma mental, pero en lo físico»

Sustituí su dedo por el mío
y apoyé allí el cuchillo suavemente.
Y lo empujé de súbito. No fuera
que cambiara de idea si iba lento.

***
No quiso comprender que había acabado.
Se cansa hasta la rosa de ser rosa.
Se cansa la botella de su vino.
Esperaba en la calle cada noche
que saliese al balcón y la llamase.
Entonces traje a casa otra mujer.
La sacaron del río un mediodía
cuando el sol sudoroso caminaba
pegándose a la sombra de las casas.
Tumbado en la colina vi su entierro.
Y me sentí tan leve y descansado
como esa nube ociosa de la tarde.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Contra los creyentes


No sempre comparteixo les seves opinions, però tampoc estic d’acord en la marginació que alguns pretenen. Savater és un pensador original i en temes de religió i de laïcitat sempre estic d’acord amb els seus escrits. “Contra los creyentes és un article que subscric en la seva totalitat.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Estúpido Zapatero

Al final acabaré creyendo que el poder vuelve a la gente imbécil. El amigo Zapatero fue elegido en un congreso, imponiendose al candidato oficial, hace ahora diez años e iniciando un proceso positivo para el PSOE. La base de su legitimidad fue el apoyo de los militantes.
Yo apenas conozco a Tomás Gómez, fué un alcalde con gran apoyo en su ciudad y és el candidato elegido por la dirección del PSM y al PSM corresponde elegir a sus candidatos.
Es cierto que cualquier militante de Madrid puede aspirar a ser candidato, Trinidad Jiménez también. Se harán primarias, espero que escrupulosamente democráticas, y decidiran los militantes de Madrid. ¿Pero que coño pinta en esta historia Zapatero?: si gana Tomás, él pierde, si gana Trinidad, és una cacicada, en definitiva, gane quien gane él pierde. Yo a eso le llamo estupidez.
Otra cosa es el papanatanismo de la prensa española: aplauden a rabiar las primarias americanas, como el sumum de la democracia, aunque se saquen los ojos y unas primarias en Madrid es el apocalisis y la división y muerte del PSOE.
A mi me parece positivo que haya opciones diferentes en un partido, que los candidatos expliquen sus programas y que los militantes elijan al mejor, que seguro saldrá reforzado en su enfrentamiento a la neoliberal y corrupta doña Espe.
Y todo esto hay que hacerlo sin espavientos y de forma natural, como corresponde a una organización que predica la democracia.
Y el señor Zapatero que se mantenga calladito y neutral, seguro que encontrará ocupaciones en el tiempo que dura el proceso.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Botifarra amb gambes

Cuinar, quan és fa per plaer, és divertit i relaxant. Si tens un cert domini de la tècnica i una mica d’imaginació el resultat de l’experimentació és sempre gratificant.
Casa meva és un encreuament de cultures culinàries sense prejudicis: l’empordanesa, una subespècie de la catalana, especialment en la cuina de festa major, no ha tingut manies de barrejar carn amb peix o salat amb dolç: quanta saviesa hi ha al darrera d’unes mandonguilles amb sèpia i que poques cuines tenen aquests plats intermedis com les botifarres dolces o les pomes de “relleno”. La Rosa procedeix d’aquesta tradició que domina de forma natural.
Aplicant la mateixa filosofia, és normal, per nosaltres, incorporar sabors procedents d’altres tradicions.
Al sud de la península hi ha un plat simple i savi que és l’”ajillo” del que cada cuinera o cuiner te la seva pròpia formula. La base és l’oli d’oliva i l’all, i admet pimentó, pebre, bitxo, vi blan sec i algun ingredient més.
La botifarra amb gambes al ajillo és un plat de barreges de tradicions: botifarra cuita (a la brasa o al forn per què desprengui grassa) i tallada en rodanxes primes. Gambes cuites i pelades. És saltegen junts en una paella amb oli i s’afegeixen els alls tallats, fins que estiguin rossos. Amb el foc bastant fort s’afegeix el vi blanc sec.
La idea és que la salsa que formen l’oli, el greix després, els alls i el vi blanc, no quedi massa líquida. El bitxo, el pebre i el pimentó (dolç o picant) depenen del gust de cada u i es poden afegir al mateix temps que els alls.
Es pot fer servir com aperitiu o com segon i marida, de forma fantàstica, amb un bon cava brut, un xerès o una “manzanilla”, secs.

dissabte, 7 d’agost del 2010

The Wire

Jo no soc aficionat a les sèries de TV i difícilment les segueixo. De fet miro molt poc les televisions en obert, les noticies i Polònia a TV3 i algunes, per la família més que algunes, retransmissions esportives.
Els multicanals i les multi difusions del canal digital, tampoc faciliten el seguiment i, com que l’oferta cinematogràfica és important, sempre dono prioritat a les pel·lícules.
Fa uns dies ens van fer arribar, en DVD, la primera temporada completa de The Wire, 13 capítols de més o menys una hora. Un format que funciona des de fa alguns anys en les cadenes americanes de pagament.
Donar el mateix nom, series, a The Wire o a The Sopranos, que a tants “engendros” que habiten en les programacions televisives, és com posar a la mateixa categoria a “El Padrino” i al cine casposo de Mariano Azores.
The Wire és una gran pel·lícula de més de 10 hores cada temporada, repartida en capitols, de la que Carlos Boyero diu que és “El retrato más lúcido y pavoroso de los mecanismos del narcotráfico que yo he visto nunca”.
L’acció es produeix a la ciutat de Baltimore i va ser emesa, per HBO en cinc temporades, des de 2002 al 2008.
Ha tingut un gran èxit de crítica i no tant de públic i a Espanya es van emetre alguns capítols, sense pena ni gloria, a TNT.
Ara s’ha convertit en una sèrie de culte i la versió DVD corre de ma en ma.
Per qui l’agradi el cinema, The Wire és un producte de gran qualitat, per alguns crítics, la millor sèrie de la historia de la TV.

divendres, 6 d’agost del 2010

Miquel Barceló

Barcelona és una de les ciutats més atractives d’Europa, que per tenir-la tant a prop no sempre valorem.
Durant 30 anys he baixat a Barcelona, pràcticament cada dia i he vist, en directe, la seva espectacular transformació.
Ara, és cert, algunes zones estan un tant despersonalitzades, masses guiris fent de guiris, un sector que probablement està desequilibrant cap a la incomoditat a l’economia local.
Certament, els progres, un pel “pijos” que han vist mon i han copiat bé, han fet una bona feina i si de mi depèn, han de tornar a governar la ciutat.
De quan en quan vaig a Barcelona a fer de guiri, l’excusa aquesta vegada: les dues exposicions de Miquel Barceló: la dels primers anys de l’artista a Arts Santa Mònica i una completa retrospectiva al Caixafórum.
Conec bé l’obra de Barceló, he tingut la sort de veure algunes de les seves impressionants exposicions de gran format: la de l’IVAM de València als anys noranta i la del MACBA de fa uns anys.
La provocació, la força, l’exuberància, l’entrega absoluta a la pintura, del pintor mallorquí no deixa indiferent a ningú. A mi m’agraden especialment quan fa esforços de contenció: els deserts minimalistes de gran format i les aquarel·les grises i corcades, pintades a Mali.
Val la pena passar-se unes hores veiem pintura i lamentant que les Rambles ja no són el que eren

dijous, 5 d’agost del 2010

Nivell

Comentari d'en Castells a la reacció del guaperes Mas. El gran líder i en Felip Puig competeixen a veure qui baixa més el nivell.

"Reacció de molt poca categoria. Cosa que acostuma a passar amb el senyor Artur Mas. Faig una reflexió d’una certa alçada. I la reacció és petita, mesquina, tacticista, de pensar en com fer mal a l’adversari polític, de poca categoria política. Em passa moltes vegades amb el senyor Mas, que és un home que cada vegada que té ocasió de demostrar que està a l’alçada, perd l’oportunitat i em decep profundament. Ahir m’hagués pogut dedicar a criticar el senyor Artur Mas... i la llista és llarguíssima. I ell l’únic que fa és tractar de burxar. Senyor Mas, quina poca categoria política que té el senyor Mas. Em decep sempre, només hi veu a l’alçada del seu nas, i aquesta reacció demostra això. M’ha passat sovint amb el senyor Mas: li falta categoria política per estar a l’alçada".

dilluns, 2 d’agost del 2010

Un home coherent

Important entrevista a l'Antoni Castells, en la que l'entrevistador no sempre està a l'alçada. Algú imagina un debat d'aquest nivell en qualssevol altre partit?

Antoni Castells,
“S'han vist molt clares les servituds amb el PSOE”

El conseller Castells reflexiona en aquesta entrevista sobre l'actualitat política i també sobre el seu futur.

Es va abstenir en la votació al Parlament sobre la supressió de les curses de braus, mentre que el president Montilla va dir que havia votat en contra de la supressió perquè creu en la llibertat. Vostè, doncs, no hi creu?

Em vaig abstenir i estic a favor de la llibertat. I estic convençut que molts dels que han votat a favor de la supressió de les curses de braus són també fervents partidaris de la llibertat. Hi ha prohibicions que protegeixen drets i llibertats. Segles enrere, la societat feia execucions públiques, i va arribar un moment en què es van prohibir. I no va ser una decisió que anés en contra de la llibertat. Va ser una decisió a favor de la llibertat i la dignitat de l'ésser humà. I ara estem davant del patiment dels animals.

Però vostè no hi va votar en contra. Es va abstenir.

La veritat és que vaig dubtar entre abstenir-me o votar a favor de suprimir les curses. Estava al 55% per una opció i al 45% per l'altra. Per mi, rarament les coses són tan clares per estar al zero o al 100%. I en aquest cas realment vaig dubtar. I em vaig inclinar per l'abstenció perquè penso que el millor hauria estat deixar que les corrides de toros s'extingissin de forma natural, per evolució de la societat, cosa que a mi em sembla que ja estava passant. En el fons, en prohibir-ho penso que es magnifica la causa contra la qual pretesament s'actuava.

Ha estat un debat identitari?

Els que ho han convertit en un debat identitari són els nacionalistes espanyols, que a nacionalistes no els guanya ningú. En el debat al Parlament ningú va dir que volgués suprimir les corrides de toros perquè és una tradició espanyola. Va ser just a la inversa, els grups van reconèixer que era una tradició també nostra. Però les societats modernes, madures i adultes es caracteritzen perquè evolucionen i són capaces de revisar, modificar o prohibir les seves tradicions. I això és el que hem fet. No es pot tancar els ulls a la realitat. I la realitat és que el que s'ha debatut és fins a quin punt la festa dels toros suposa un patiment cruel d'uns animals simplement per diversió d'unes persones. És decebedor que la reacció espanyola sigui tan simple, i que es dediquin a polititzar la decisió. La reacció que hi ha hagut a Espanya ha estat una exhibició d'intolerància nacionalista espanyola.

A banda del debat sobre els toros, en quin moment es troben les relacions entre Catalunya i Espanya?

En un moment delicat. D'un distanciament que jo, que vaig viure el franquisme, no havia vist mai. Mai havia vist una distància tan gran entre Catalunya i Espanya. Durant la Transició hi va haver corrents confluents entre Catalunya i Espanya, i ara és a la inversa, són corrents divergents. A Espanya és a veure qui la diu més grossa contra Catalunya, i a Catalunya hi ha un corrent de fons que diu que amb Espanya no hi ha res a fer, que s'ha acabat.

Aquests dos corrents també són en el PSC?

El PSC... El PSC se'n pot sortir si aconsegueix precisament que aquestes no siguin les dues dinàmiques dominants. En el PSC no hi ha dues ànimes, n'hi ha una. És una ànima de fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la de l'Espanya que reconeix l'autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de la Catalunya que s'implica amb l'Espanya democràtica.

Llavors, quan es parla que vostè és del sector catalanista, què es vol dir? No ho ha de ser tot, de catalanista, el PSC?

Ho he defensat sempre. Sempre he dit que jo sóc del PSC, perquè el PSC, en el seu conjunt, és un partit catalanista. I no ho seria si hi hagués el sector catalanista i el sector no catalanista. Tot i que és veritat que en alguns esdeveniments que s'han produït en les darreres setmanes, com ha estat la reacció a tot el tema de la sentència de l'Estatut, no tots coincidim. Ho he dit públicament i ho he dit en l'executiva del partit.

Què s'havia d'haver fet?

Altres consellers, i jo mateix, vam suggerir al president que demanés als 25 diputats del PSC que presentessin una resolució pròpia, sabent que no seria la mateixa que el PSOE, perquè en aquest tema, no ens enganyem, les posicions no són les mateixes. Estem en una situació que és el moment de la veritat, i en què una cosa o la fas o no la fas.

I no la van fer.

No. En un moment en què un milió de ciutadans van sortir al carrer, en què hi havia hagut la sentència del TC, el PSC havia de dir clarament que entre Catalunya i el PSOE, per a nosaltres el primer és Catalunya. Però van prevaler els equilibris amb el PSOE.

S'ha sentit decebut?

No en faré una valoració sentimental. Simplement, no comparteixo la decisió que es va prendre.

Vostè havia dit que no estaria en un partit que no fos del tot catalanista. El PSC ja no ho és?

He lluitat perquè això no passés, i continuaré lluitant perquè en un futur no passi.

“El PSC ha de tenir veu pròpia, ha de fer valer el seu pes, i ha d'actuar sempre en defensa dels interessos de Catalunya”. Ho va dir vostè en una entrevista a l'Avui ara fa dos anys. Això és el que no ha passat?

En aquella entrevista se'm preguntava si era partidari de tenir un grup parlamentari. I jo deia, i dic, que el nom no fa la cosa. I que l'important és actuar amb veu pròpia i tot això altre que vostè ha citat. He dit sempre que el grup propi el tindrem el dia que els 25 diputats del PSC votin una cosa diferent del PSOE perquè així ho hem decidit des d'aquí. Aquell dia, se li digui com se li digui, tindrem grup propi. Ara no el tenim. I per a nosaltres no tenir-lo té un cost polític molt alt.

El PSC ha deixat passar una oportunitat històrica?

Més que això, el que passa és que s'han vist molt clares les limitacions que ens planteja la nostra relació amb el PSOE, amb les seves hipoteques i servituds. Sóc partidari d'una independència més gran amb el PSOE. Ens cal més independència, i fer valdre els nostres vots.
Però això fa molts anys que ho sentim a dir, i no canvia res.

Doncs a mi hi ha qui em diu que no ho he dit prou. Hi ha qui diu que no ho defenso allà on ho he de defensar, i la realitat és que ho he fet cada cop que hi ha hagut una ocasió. Ho vaig defensar en el congrés del partit, ara fa dos anys. I de fet, el congrés del partit va acordar que la posició dels diputats del PSC a Madrid la fixaria, quan calgués, la comissió executiva. Per això lamento que no s'hagi fet aquest cop, en un moment tan important i excepcional, per marcar una posició pròpia.

El seu és un pensament minoritari en el PSC o hi ha molts altres socialistes que pensen com vostè?

Hi ha molts socialistes catalans que pensen això, i hi ha molta gent en la societat catalana que també ho pensa. I crec que aquests els hem de convocar per tornar a fer del PSC el partit més representatiu del país i el partit central de Catalunya.

En un altre partit se'n diria sector crític.

No. Això seria situar-se en la minoria. I jo lluito perquè el PSC no es resigni a ser un partit de minories, un partit amb vocació de ser el segon dignament. Hem de tenir vocació de ser majoritaris. No vull un partit que es resigni a l'alternativa o bé a repetir un altre tripartit o bé a ser un complement de CiU.

En què s'ha equivocat el PSC?

Deixant passar l'oportunitat, en els set anys en què ha governat, de convertir-se en el partit central de Catalunya. Desgraciadament, no ho hem aconseguit.
Potser perquè el PSC va arribar al govern massa desgastat com a partit?
O perquè l'acció de govern s'ha exercit amb unes hipoteques que no han permès complir aquest designi. Hi ha hagut hipoteques respecte als socis de govern, que han fet que marquéssim poc perfil propi i tinguéssim un desgast important. I hem tingut també les hipoteques amb el PSOE
.

El PSC és captiu del PSOE?

Quan es tracta de decidir en política espanyola, sobretot quan es tracta del Congrés de Diputats, el perfil del PSC apareix desdibuixat, a pesar de l'esforç que puguin fer els diputats catalans. Quan l'alternativa és fer allò que convé al PSC, o fins i tot al govern de Catalunya, o al PSOE, moltes vegades els diputats socialistes catalans fan el que convé al PSOE. I quan es tracta de fer sentir la veu de Catalunya a Madrid, que és un tema clau perquè el país ens vegi en aquesta centralitat, també apareixem diluïts.

Zapatero l'ha decebut?

M'ha produït una certa sorpresa veure com parlava de l'Estatut com si no fos cosa seva. Quan un pacta una cosa, el més normal és que les dues parts defensin el que han pactat. Vàrem pactar l'Estatut amb Zapatero, amb ell directament, i potser va ser un error fer-ho només amb ell. És a dir, vist en perspectiva, crec que l'Estatut també s'hauria d'haver pactat amb el PP. En tot cas, una vegada pactat amb ell, el que un espera és que el defensi. I la sensació ha estat que només el defensàvem nosaltres. Això m'ha produït una certa perplexitat, sincerament. La sensació és que ell ha especulat amb una sentència com la que ha sortit. I que quan ha sortit, ha dit allò de misión cumplida.

Se sent sol defensant la tesi que el PSC ha de tenir veu pròpia?

No, al contrari. Som molts els que creiem que a l'hora de negociar amb l'Estat, hem de fer valer la força que tenim. Quan negocies amb Madrid, gran part de la teva força és quants diputats tens al Congrés. I sovint no els hem fet valer.

Potser no se sent sol. Però se sent prou acompanyat per persones com ara la ministra Chacón?
No em faci polemitzar. Ara, constato un fet: Chacón va fer una valoració de la sentència de l'Estatut dient que n'estava satisfeta. Ja està tot dit.


Aquesta setmana pràcticament s'ha donat per enllestida la legislatura i entrarem aviat en campanya. Tornarà a anar a les llistes del PSC?

No. He decidit no anar a les llistes.

Es retira de la política?

No, no em retiro de la política, que quedi clar. Faig política des que tenia 17 o 18 anys i en seguiré fent tota la vida al servei d'unes causes i de la meva consciència. Però crec que en aquests moments és convenient que agafi una certa distància. Crec que així puc ajudar més el president Montilla, l'ajudaré amb tot el que pugui, perquè s'ho mereix humanament i políticament. I crec que així podré contribuir a fer les passes que convindrà fer perquè comencem a preparar el futur. Agafant una certa distància, tenint una certa llibertat i una certa independència. I per això he pres aquesta decisió.

Però no anirà a les llistes. No vol anar-hi de número dos?

És veritat que hi ha qui ha volgut alimentar una certa polèmica sobre qui serà el número dos de les llistes. És un debat estèril, que no ajuda ni el PSC ni el president Montilla. No és aquesta la raó, però segurament també des d'aquest punt de vista la meva decisió pot ser convenient. I escolti'm: creu algú que si jo hagués de competir per alguna cosa, ho faria per anar de número dos?

L'hi ha comunicat al president?

És evident que el president no s'ha d'assabentar d'aquesta decisió a través d'un diari.

Ha estat una decisió difícil?

Molt pensada. I crec que és la millor que puc prendre.

Què creu que cal fer?

Ara a aquest país li cal una regeneració radical de la vida pública. Hem de fer un projecte regeneracionista radical. I jo miraré de contribuir-hi des de la meva plena identificació amb l'espai socialista. Hem de ser capaços de tirar endavant un projecte que ocupi la centralitat d'aquest país.

Però parla de fer-ho des de l'espai socialista? No vol dir el PSC?

Crec que hem de reconstruir un espai polític que sigui majoritari, però que ho hem de fer a partir del PSC.

Però no només del PSC?

A partir del PSC. Jo el que no faré és renunciar a les meves arrels, a la meva identitat, i a la gent amb la qual he treballat tant de temps. Parlo de transcendir, d'agregar, d'ampliar. D'engegar un procés per evitar aquesta lenta pèrdua de centralitat on està situat el PSC. Estem davant d'un cicle polític, que va començar en la Transició, i que s'acaba. El país té tres grans reptes. La regeneració de la vida pública, les relacions entre Catalunya i Espanya, i la crisi econòmica, com sortir-ne enfortits i fent un país de primera.

Si vostè no va a les llistes, l'anomenat sector catalanista perdrà de moment visibilitat?

Al revés, espero que en guanyi, no el sector catalanista, sinó el catalanisme. Vull agafar una certa distància per actuar amb més autonomia i independència. I des d'aquesta situació tractaré d'ajudar amb totes les meves forces el president Montilla, que sap que pot comptar amb mi. Jo admiro el president Montilla pel coratge que ha tingut en moments difícils.
En aquesta necessitat de regeneració, fins a quin punt hi han contribuït els casos de corrupció?

Fixi's que el darrer ple del Parlament d'aquesta legislatura l'hem acabat parlant de la corrupció. Quan sentia les intervencions d'alguns portaveus, escampant brutícia els uns contra els altres, ho pensava. Algunes coses les diuen simplement per fer mal, sabent conscientment que són falses? A això ens hem de dedicar? Em sembla lamentable. La meva màxima ha estat sempre no tapar res, però no empastifar. No hem d'amagar res, per descomptat. Si hi ha una cosa mal feta, s'ha de dir i s'ha d'actuar. Però no ens podem dedicar a embrutar per embrutar, que és el que està passant. I es fa només per interessos partidistes, per fer mal a l'adversari. Em sembla indignant moralment i negatiu políticament i socialment. Perquè això no contribueix a fer un país més net. Al contrari, tot això fa un país més brut.

Les comissions d'investigació del Parlament, doncs, no serveixen per a res?

Ho vaig dir el mateix dia de la meva compareixença. Uns i altres hem de reflexionar seriosament sobre si tota l'actuació de la comissió d'investigació del cas Palau havia servit per dignificar la nostra vida pública i per augmentar la confiança que tenen els ciutadans en les nostres institucions. Crec, sincerament, que s'hauria de fer una profunda reflexió sobre com ha anat aquesta comissió.

Està fastiguejat?

No. Tot plegat és un estímul addicional per canviar les coses.