dilluns, 25 d’abril de 2011

Sabra

A part d’una ciutat d’ingrat record, sabra és el nom, en hebreu, de les figues de moro, el nom sona molt millor, també, que higo chumbo. Lleig nom per un interessant i infravalorat producte.
Ho vaig llegir ahir en una entrevista a una coneguda actriu que, al menys d’aparença, no se sembla de res amb mi i que se sentia un“sabra”, nom, que és fa servir “para describir a aquellos en apariencia duros, pero de lo más dulces en su interior”.
Els “chumbos” es podien comprar a preu irrisori als venedors ambulants, els matins d’estiu, als carrers de Granada. Eren molt més grans, dolços i sucosos que els que es veuen per a qui.
Aquest record i la percepció de la imatge, falsa, que alguns tenen de mi, m’ha portat a identificar-me amb la definició i a sentir-me també un “sabra”.

Ideologia funcional

Per la majoria de la gent la ideologia és un referent que facilita la interpretació del món. Quan tens activitat política la ideologia et permet adscriure’t a una opció que s’aproxima a la teva concepció, i a on trobes gent amb alternatives i solucions properes. Jo, al menys funciono amb aquesta lògica.
Certament una ideologia és quelcom més que una opció política, però les opcions polítiques, teòricament al menys, responen a ideologies. Per això sóc incapaç d’entendre que alguns tinguin aquesta tendència a la versatilitat. Tant se val uns o els altres si convé als meus interessos. En mesos pots passar de voler ser el referent de l’esquerra, a estar al servei de les opcions conservadores, de criticar des de la radicalitat al govern d’Entesa a passar a justificar les retallades en política social de CiU.
En aquests casos no pots més que pensar en motivacions al marge de la política, la funcionalitat i l’aprofitament no tenen ideologia.

diumenge, 24 d’abril de 2011

Sant Jordi

Sant Jordi és, sens dubte, la celebració que genera més consens i de la que la majoria dels catalans ens sentim més orgullosos.
Que en un dia no festiu tothom surti a carrer i que la justificació sigui regalar llibres i flors, dóna un atractiu especial pels ciutadans i també pels comerciants afectats. Aquesta vegada interessos emocionals, culturals i econòmics funcionen amb una considerable harmonia.
A Castellar, malgrat el mal temps la festa es va consolidant, hem d’aconseguir, això si, que les flors s’apropin a les parades de llibres i donar continuïtat a un espai com la Plaça Major renovada, molt adient per aquest tipus d’activitats.

25 anys de sanitat universal

Pels fràgils de memòria el president de govern era un tal Felipe González, i el ministre de sanitat l’Ernest Lluch.



La sanitat va ser per a tothom
La llei que va universalitzar l'atenció sanitària pública i va consolidar l'Estat del benestar fa 25 anys.

(El Periódico.cat)


El 25 d'abril del 1986, demà farà 25 anys, es va promulgar a Espanya la llei general de sanitat (LGS), el mecanisme que va reordenar l'obsolet i precari sistema sanitari que hi havia al país.
Tres van ser els pilars en què es va sostenir el text legal, que va tenir com a principal impulsor el socialista Ernest Lluch, ministre de Sanitat entre el 1982 i el 1986, assassinat per ETA el 2000. El primer pilar va establir la universalitat del servei. Tots els ciutadans tenen el dret de rebre tractament i visita mèdica i no només els que cotitzen a la Seguretat Social, com havia estat fins llavors. El segon va reforçar la cohesió estructural a través del Sistema Nacional de Salut, l'organisme encarregat de coordinar les diferents xarxes assistencials que havien funcionat de manera inconnexa. I el tercer va impulsar una descentralització que va permetre a les comunitats autònomes organitzar i desenvolupar els seus serveis sanitaris públics. En paral·lel, la llei va establir que la sanitat pública passava a ser finançada pels impostos generals i no des de la Seguretat Social.

divendres, 22 d’abril de 2011

Haevnen

La pel·lícula de Sussanne Bier és bastant més que un exercici de “bonisme” amb final feliç.
Amb el ritme pausat propi del cinema nòrdic, la directora danesa, reflexiona sobre la resposta a la violència: des de l’actitud d’un metge idealista que treballa en un camp de refugiats a Àfrica fins als petits (o grans conflictes) a una escola danesa.
Que la problemàtica està ben plantejada ho demostra que, al menys jo, dubtem de quina és la millor resposta a cada conflicte.
Estic convençut que no és casual el paral·lelisme de la falta d’autoritat que afavoreix l’abús de la força tant al país africà com a l’escola danesa.
Una bona alternativa per una tarda de divendres sant.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Di Stéfano

Al Madrid encara queda algú amb sentit comú. Una mica tard, això si, don Alfredo ha descobert la seva ànima culé.



Di Stéfano: "El Barça fue el león y el Madrid el ratón"
· "Me gusta y me admira el gran dominio del juego que tiene el Barcelona. Su fútbol no se mira con los ojos sino con el alma" · "El Real Madrid fue un equipo sin personalidad" · "Messi es el mejor del mundo, su fútbol es espectacular, no tiene rival" .








Youn Sun Nah



De forma inesperada la relació musical nord sud s’està invertint amb propostes més que interessants. És el que passa quan pressiones a la gent competitiva.
Impossible resistir-se al “bésame mucho” de la cantant coreana

dilluns, 18 d’abril de 2011

L'amic de Gaddafi


És cert que la política internacional ha portat a molts líders europeus a fer el ridícul i a justificar de forma innecessària a sàtrapes i dictadors que porten dècades explotant i atemptant contra les llibertats dels seus pobles, amb l’excusa del “mal menor” o la immaduresa dels pobles per governar-se democràticament.
Des de fa uns mesos recorre el nord d’Àfrica un corrent de llibertat, una esperança de democràcia. Hi ha un sector emergent que creu que estan preparats, que ha arribat el moment i crec que les democràcies occidentals hem de donar recolzament a aquests moviments.
Sabem que no serà fàcil, que el procés serà complex, fins i tot es poden tenir dubtes de la sinceritat democràtica d’alguns dels sectors mobilitzats, però, malgrat tot, val la pena el risc, molt més que recolzar una dictadura.
La dreta espanyola a través del seu autèntic portaveu, ens torna a demostrar que no creu en la democràcia. Para el senyor Aznar, enyorant, suposo, altres temps, un dictador assassí, passa a ser un simpàtic i extravagant amic.
El que menys va dubtar en bombardejar Bagdad, el més inflexible amb Cuba, Veneçuela o Bolívia, considera a Gaddafi un protector del seu poble.
Que gran favor ens faria reservant el seu anglès macarrònic per la intimitat.

Amb menys faran menys


Alguns “amics” de CiU s’ofenen quan els dius que el seu és un partit de dretes, probablement per què ells no se senten còmodes, per què es creuen això de l’interclassisme o per què pensen que la condició nacionalista ho justifica tot.
És veritat, han aconseguit que en època de crisi, el discurs nacional s’imposi al de classe, de fet a tota Europa, i a vegades de forma perillosa, es torna al discurs identitari.
Això és cert, però reduir els impostos als que més tenen i al mateix temps reduir prestacions socials en sanitat i educació, primant a l’escola concertada, aquí, a Califòrnia i a Finlàndia, és política de dretes.

Tapes


Fa unes setmanes, el gran Ferran Adrià feia unes declaracions en les que afirmava que el futur de la cuina està en les “tapes”, petites racions de menjar que permeten un menú molt més variat.
Si bé és cert que aquest sistema és relativament modern al nostre país i també que “racions, tapas i montaditos” tenen més tradició al nord d’Espanya, en els últims anys s’han consolidat, fent servir també la nostra cultura culinària i aprofitant una llarga tradició a moltes comarques catalanes de múltiples menjars i “platillos”, especialment per festa major.
A casa meva, que tenim una certa tendència al mestissatge, fa molts anys que practiquem una modalitat pròpia de tapes. Qualssevol excusa és bona per fer coincidir a taula 15 o 20 menjars diferents, de tradicions gastronòmiques també diferents.
Dóna una mica més de feina i es necessita una certa imaginació, però el resultat val la pena i les celebracions són més festa.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Mourinho



Extraño personaje, rácano, resultadista i mediocre, mezcla de gruñón i plañidera,elegido para gestionar el equipo más caro de la historia, contruido por el “ser superior” a golpe de pelotazo urbanístico.
Este és el mejor entrenador del mundo? Con esto disfrutan los espectadores de Chamartín? Esta es la versión actual del señorio? Y la corte mediática de aduladores, que se suponen que entienden de futbol, aún le rien las gracias.
Ya no les funciona ni el imperialismo.
¡Hala! Madrid.

dimecres, 13 d’abril de 2011

3 anys


Una dia d’aquests fa 3 anys, vaig començar aquesta història del Bloc de Notes.
La veritat és que m’ho he passat molt bé opinant, com qualsevol tertulià, sobre quasi bé tot el que d’una o una altra forma m’afecta o m’interessa.
636 entrades donen per molt i escriure ajuda a ordenar els teus pensament i t’obliga a prendre posició sobre multitud de temes més o menys compromesos.
També serveix per una funció no prevista inicialment: de tarja de visita pels nous amics, de mostar com ests i quines són les teves inquietuds.
També he de reconèixer que hi ha gent a qui no agrada, ho sento però entrar al Bloc és voluntari i a més són “pocos i cobardes”

dilluns, 11 d’abril de 2011

Hindi Zahra


Doncs no

No conec a Jaume Collboni, va dirigir la campanya del PSC a les eleccions al Parlament. En més de 30 anys de militància crec que és la més desafortunada campanya en la que he participat.
La setmana passada és va casar. Les fotos publicades del seu casament m’han generat sentiments contradictoris: per un costat me n’alegro que pugui fer-lo (algun dia valorarem l’aportació de Zapatero a la lluita per les llibertats) per una altra m’he sentit ofès pel desplegament de la faràndula més casposa.
Era imprescindible tal exhibició de luxe hortera i esperpèntic?

diumenge, 10 d’abril de 2011

Musica nuda


La música ha estat des de fa molts anys una font de plaer. En teoria a tothom li agrada la música, però moltes vegades ens limitem, de forma passiva, a recordar la música de la nostra època musicalment activa (normalment l’adolescència i joventut) i prestem poca atenció a les músiques noves i desconegudes.
Per raons no fàcils d’explicar, i que tenen a veure més amb la passió que amb els coneixements musicals, he tingut algunes oportunitats de generar en amics una nova actitud cap a la música i també el plaer de compartir els fruits del seu renovat entusiasme.
D’aquesta experiència m’arriba un atractiu suggeriment: Musica nuda, és una proposta que ens arriba d’Itàlia, Petra Magoni canta i Ferruccio Spinetti toca el contrabaix, el resultat son cançons pròpies i versions de cançons conegudes que semblen diferents. La veu de Petra és potent i versàtil i els arranjaments brillants i originals.
Que ens costi tant arribar a aquestes propostes des d'un país proper, incrementa el meu escepticisme sobre la viabilitat d’una Europa cultural, a part d’incrementar la sensació del caràcter perifèric de les nostres cultures.

Alea iacta est

A poc més d’un mes de les eleccions ja tothom ha ensenyat les cartes, tots han tirat els daus.
Poques sorpreses i, al contrari que fa quatre anys, poques novetats en el panorama polític local.
Ara cadascú intentarà convèncer als ciutadans de l’eficàcia del seu projecte de renovació o de la necessitat d’un model que valorem eficaç. Promeses en front de realitat, discurs en front de credibilitat.
Alea iacta est i Roma està girant la cantonada.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Promeses

Només qüestions pressupostàries impedeixen que el Roto col·labori amb l’Actual.



divendres, 8 d’abril de 2011

Revolució en la comunicació

La irrupció de les noves tecnologies està provocant una autèntica revolució en el món de les comunicacions.
Conscient d’aquesta realitat l’Ajuntament de Castellar ha fet una gran esforç d’adaptació, a fi de garantir un dret, el d’informació, que considerem fonamental.
Mai en l’historia del nostre municipi els ciutadans han tingut al seu abast, tanta informació i de tanta qualitat.
- El web municipal rep a prop de 30.000 visites mensuals de 14.000 usuaris únics.
- Lactual.cat, de recent creació, ja està per sobre dels 5.000 usuaris únics.
- Els 5.000 exemplars de l’Actual en paper, desapareix dels distribuïdors en les primeres 24 hores. No més la falta de mitjans econòmics frenen l’increment de tirada.
- Ràdio Castellar, malgrat moure’s en un món tan competitiu, incrementa la seva incidència en la vida local.
- Les xarxes socials de la ràdio, de l’Actual i l’estima Castellar, aglutinen milers d’amics i han demostrat la seva eficàcia en la convocaria d’actes socials i culturals.
- Els ciutadans poden accedir a través de l’actual.cat, a desenes de bloggs de castellarencs sobre les més variades temàtiques.
Crec, sincerament, que podem presumir d’un model de comunicació, públic i potent, que és l’enveja i un model a seguir per molts dels municipis de les nostres dimensions. Ha estat un gran esforç d’imaginació i de compromís dels treballadors municipals que participen en l’elaboració i en la incorporació de continguts, encara més meritori tenint en conte la reducció dràstica de mitjans econòmics que suposa aquest model respecte a l’anterior, molt menys eficaç.

Perdigonades

En els articles a l’Actual, les últimes setmanes CiU es dedica a disparar sobre tot el que passa.
Aquesta, toca parlar d’economia, de rigor i de bona gestió i sorprèn que ho faci la representant de un grup que va ser capaç de fer la concessió de les obres de la plaça Major sense tenir garantit el seu finançament. La broma a part de ser il·legal ens va deixar un regalet de 5 milions d’euros, això sense comptar un altre milió en factures sense consignació pressupostaria.
Ara es sorprenen que la mostra de cinema Bram, costi diners a l’Ajuntament, que els ingressos estiguin per sota de les despeses. No sé si és que no els agrada el cinema, no estaven d’acord amb la programació o és que creuen que totes les activitats han de cobrir despeses.
Amb aquesta filosofia, que fem a la setmana del Pallasso o amb els cicles de concerts o de teatre? Suspenem a partir d’ara la festa Major?
L’actual equip de govern ha donat mostres sobrades de la seva sensibilitat social i ha afavorit com ningú les politiques dirigides als més desfavorits, però això no suposa renunciar a les manifestacions culturals i a intentar proporcionar als nostres ciutadans productes culturals de qualitat.
Quina desgracia per Castellar que es governés amb aquesta falta de sensibilitat.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Terrassa, punt final

Aquest cap de setmana ha estat intensament musical, coincidint amb el final del festival hem disfrutar de dos magnífics concerts. Dissabte el pianista Kenny Barron, sol al piano i durant més de dues hores va desplegar el seu habilitat i exquisida tècnica plena de lirisme i sensibilitat. Inoblidable concert i no, no més, per raons musicals. El diumenge el format va ser radicalment diferent. Dave Douglas & Brass Ecstasy és un potent quintet de vent i bateria format per brillants solistes perfectament harmonitzats, versió actualitzada i de tècnica impecable de les originals bandes del Mississipi en l’origen del jazz. A part del líder del grup em va cridar especialment l’atenció el trombó hispà Luis Bonilla. Tot plegat un digne colofó per un bon festival.


dilluns, 4 d’abril de 2011

Programa

Un programa d’esquerres i més en època de crisi ha de tenir un alt component social.
És cert que molts ciutadans ens jutjaran per donar uns bons serveis, per fer-li la vida més còmoda i fàcil, perquè la nostra vila continuï ordenada, neta i atractiva, que funcioni i que ens faci sentir orgullosos de formar-hi part.
Però molts dels nostres convilatans tenen dificultats, ho passa malament i l’administració, també la local, ha de donar resposta a aquesta situació i afavorir dins de les nostres possibilitats, al més dèbils i lluitar per mantenir la integració social.
El dissabte, els candidats i l’executiva van dedicar el matí a tancar el programa i a incorporar propostes col•lectives i particulars. Serà un bon programa potent i d’alt contingut social.