divendres, 27 de novembre del 2009

Editorial unitària

Jo també vull donar el meu recolzament a l’editorial de la premsa catalana

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.Avanç o retrocésLa definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Forja

De tant en tant, Forja ens dedica un editorial. En realitat no és un editorial sinó, més aviat, un article anònim, ja que una persona l’escriu i la resta de la redacció (?) ens ve a demanar excuses.
L’autor del pamflet no mereix massa consideració, algú que en unes línies és capaç de negar-nos el dret a votar d’acord amb el nostre criteri, faltar a la veritat (els socialistes no tenim res en contra que una entitat privada promogui una consulta) i embolicar-ho tot sota un discurs xenòfob i racista, ja ha travessat una frontera de la qual no hi ha retorn: queda clar el model de pàtria que defensa.
En realitat, és una prova més de l’estat de degradació de Forja des de fa anys, dirigida per enterradors recalcitrants, els interessos dels quals impedeixen obrir perspectives de futur.
Ells sempre es defineixen com a premsa independent, quan en realitat són un niu de cacics. Cal fer molts esforços per considerar-los premsa.
Curiosament, abans de les eleccions, de forma més o menys oberta, tots els partits criticaven una publicació que feia temps que havia perdut tots els trens; avui, en un gest farisaic, algú encara li fa homenatges.
Tres anys després, és cada vegada més una ganyota patètica.
60 anys d’història mereixerien estar en millors mans.

dijous, 19 de novembre del 2009

Pressupost

Si alguna cosa ha quedat clara en el debat de pressupostos, és que, avui a Castellar, només hi ha una alternativa de govern. Només el PSC és capaç de dirigir la nau municipal en una situació com l’actual, de crisis, després d’alguns anys d’excessos.
Mantenir la majoria dels serveis, amb els ingressos a la baixa, no serà fàcil i exigirà una disciplina ferma i un control exhaustiu. Ho farem, i sortirem enfortits i millors gestors.
ERC ha entès la situació, ha valorat l’esforç i ha donat una lliçó de responsabilitat.
A CiU no la entenem, s’ha negat a entrar en el debat pressupostari, tenia decidit el no, a priori, i no ha fet ni una sola proposta.
La seva intervenció al ple confusa, erràtica, anecdòtica, teatral i buida de contingut, sense entrar-hi en el moll del problema, demostren una certa irresponsabilitat i una clara despreocupació pels problemes reals de la gent, també dels seus electors.
Tindran les seves raons però crec que s’han equivocat.
Que continuïn insistint en les despeses de comunicació quan saben perfectament que al 2010 seran menys de la meitat que el 2007 i en l’hipotètica subvenció a l’auditori, de fa tres anys, sense fer referència a l‘estat de les obres de la plaça Major i la impossibilitat de començar res de nou en una plaça absolutament empantanegada, demostra no només que viuen fora de la realitat, sinó que no són conscients que Castellar continua avançant.
Els castellarencs pateixen la crisis com la resta dels ciutadans del país i amb els pressupostos intentem donar resposta, en la mida de les nostres possibilitats, a aquesta realitat.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Sistema electoral

En temps de crisi i de desafecció (especialment als mitjans), els amics tertulians i experts en tot s’afanyen a redimir-nos dels nostres pecats.
Evidentment, els culpables de tot són els polítics, i encara més els partits, i ells, la solució.
L’última alternativa és canviar la llei electoral, i el més important és aconseguir que les llistes siguin obertes (també és un tema que agrada a l'amic Francesc-Marc).
Probablement haurien de saber que les llistes obertes no es fan servir a cap país de pedigrí democràtic. Itàlia en va prescindir després d’una curta i desastrosa experiència que va potenciar els mals (finançament) que es pretenien corregir.
La democràcia existeix al món fa uns quants anys i tot està inventat.
Bàsicament, hi ha dos sistemes electorals: el proporcional i el majoritari. Tots dos tenen avantatges i inconvenients.
En el sistema majoritari (USA, Gran Bretanya), els districtes electorals són unipersonals i normalment més petits (si hi ha 150 diputats hi ha 150 districtes).
Avantatges:
- El ciutadà identifica el seu diputat, que haurà de donar compte de la seva gestió a les properes eleccions.
- Els partits són més dèbils (no tothom està d’acord que sigui un avantatge).
- Es formen majories de govern molt sòlides (un 40% dels vots et pot donar el 60% dels diputats) i per tant governs més forts.
- Les coalicions són impensables (és un avantatge?)
Inconvenients:
- Qui guanya s’ho emporta tot, i els que perden, res.
- Desapareixen les opcions minoritàries i per tant porta indefectiblement cap al bipartidisme.
- Generalment, el sistema és més car (cada diputat necessita assessors, col·laboradors, personal de recolzament... un petit partit).
- Una persona és més vulnerable a les pressions que un partit.
- Una part molt important dels votants es queda sense representació.
Aplicant aquest sistema a Catalunya i en el cas que els districtes fossin de dimensions de població similars, quedarien dos partits: PSC i CiU. La resta quedaria fora del parlament o representats de forma ínfima. També seria impensable el naixement de noves alternatives (ecologistes, ciutadans...).
El sistema proporcional pur pràcticament tampoc no existeix, sempre hi ha fòrmules de correcció (d’Hont, a Catalunya) per a facilitar les majories de govern.
- Afavoreix la presència de les minories al parlament, hi ha més pluralitat, però és més difícil generar majories i els governs són més dèbils.
- Les circumscripcions són més grans i els partits tenen més protagonisme en la tria dels candidats, i per tant hi ha més poder als aparells dels partits.
- Com que no existeix el diputat de districte, els representants són menys (o gens) identificables. La majoria dels països tenen fórmules corregides: majoritari a doble volta (França), en què a la segona volta es presenten els dos guanyadors, o proporcional amb correccions en la majoria dels països.
El sistema alemany, pel qual sembla que que es vol optar a Catalunya, és un sistema mixt amb diputats de districte i altres elegits en funció dels vots totals dels partits.
En qualsevol cas, cap sistema electoral és ideal, tampoc neutral, i no soluciona per si mateix la desafecció dels ciutadans o la confiança en la política.

Al·lucinant


Ja fa uns quants anys que estic en política, uns 40, i de forma continuada i activa des del 74. He participat en assemblees, consells, congressos, jornades, parlaments... llocs en què el debat, la discussió, la rèplica, la defensa dels teus criteris són una cosa habitual. Tothom entén la confrontació i la diferència de criteri, que formen part cosubstancial del debat.
Evidentment, aquest és el meu criteri a l’Ajuntament de Castellar, a les comissions informatives i als plens. Ningú no pot negar que, amb major o menor èmfasi, parlo clar, i crec que se m’entén; també que intento arribar a punts de trobada compartits.
A l’últim ple vaig fer una intervenció explicant la situació actual dels equipaments educatius, comparant-la amb l’anterior etapa municipal (tota explicació necessita un contrapunt per a comparar).
A l'oposició no els va agradar, fins i tot les joventuts convergents, per mitjà d’un tal Taló, van enviar una carta protestant, perquè critiquem la gestió del govern anterior (?) i perquè no comuniquem el contingut de la nostra intervenció (?).
Si jo hagués fet una proposta d’aquestes en un congrés o en una assemblea, m’haurien fotut directament al carrer. D’on han tret aquestes joventuts?
Es passen mesos criticant la política educativa, queixant-se sense motius que no tenen informació. Un dia aprofites un ple tranquil i expliques de forma extensa les actuacions dels últims mesos, i resulta que tampoc no estan contents: no sabien que la intervenció seria tan llarga, no s’han pogut preparar.
Que no coneixen el tema? Doncs, llavors, què criticaven? Que no es recorden de la seva actuació de l’anterior mandat? Els hem de passar la intervenció un mes abans perquè es puguin preparar? Probablement també voldran que els escrivim la seva intervenció.
Entenc que l’oposició s’oposi, però que ho faci amb una mica de criteri i, per cert, quin manament prohibeix criticar l’equip anterior si encara estem patin les conseqüències de la seva gestió, que és de les que es podrien estudiar a ESADE?
En vista de l’èxit, haurem d’anar incorporant punts informatius als plens.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Reivindicació de la política

Estem vivint una època complicada per a la política: la crisi econòmica, els casos de corrupció... generen desafecció i fan que una part de la ciutadania, especialment d’esquerres, es desvinculi del compromís polític.
El fenomen no és del tot actual, ni és només d’aquí. De fet, està instal·lat en el funcionament ordinari de les democràcies occidentals des de fa molts anys, i només s’altera en moments puntuals d’il·lusió col·lectiva, com fa un any als Estats Units amb l’elecció de l’Obama.
El nostre cas té una dinàmica pròpia: hem arribat a la democràcia més tard, des d’una dictadura i en un procés de recuperació de les llibertats nacionals, inicialment, il·lusionant que, lògicament, no ha complert totes les expectatives.
Tots els processos i totes les democràcies tenen clarobscurs i són millorables, i aquesta hauria de ser la nostra obsessió: aprofundir i fer més obertes i millors les democràcies.
El que ara està de moda, especialment a Catalunya, és posar de manifest i amb virulència els defectes; una operació que té molt de muntatge, i que en qualsevol país europeu sortiria a pàgines interiors dels diaris, quan aquí és motiu de fustigació col·lectiva, d’afirmacions de “tots són iguals” i de desprestigi absolut de la “cosa pública”.
A això contribueix especialment aquesta plaga pròpia, i molt ibèrica, de tertulians i opinadors, terroristes de la informació i ignorants de gairebé tot.
En els meus recorreguts, llargs i diaris, a la feina cada matí, vaig passant de Catalunya Ràdio a la Ser en una hora en què s’acumulen les parides amb total naturalitat.
Com a exemple pot servir el senyor Francesc Marc Álvaro, que es prodiga en tertúlies i col·lumnes per les quals segur que cobra més que la majoria dels polítics, sense tenir ni la més mínima idea de què està parlant. No sé com ho aconsegueix, quan és l’equivalent a allò que, quan jo era petit, es deia “un tonto del culo”. Probablement és una mostra del nivell al qual ha arribat la nostra premsa, que hauria de ser, algun dia, motiu de reflexió.
L’última ocurrència del senyor Álvaro és treure les competències d’urbanisme als ajuntaments... i es queda tan fresc. L’activitat de 900 ajuntaments de Catalunya (o de 8.000 a Espanya) els concentrem en un edifici a la Diagonal de Barcelona o a la Castellana de Madrid, i hala! A decidir com han de ser els nostres municipis. A això no s’hi hauria atrevit ni Stalin. Ja sabem on s’han de dirigir els promotors de tot el país per a facilitar-los la feina.
Si el senyor Álvaro fos més llegit (més intel·ligent no crec que estigui al seu abast), sabria que el model urbanístic català funciona francament bé, i no només ara amb el tripartit que ha augmentat la protecció, especialment a les costes, si no ja abans, des del començament de la democràcia, quan un director general del govern Pujol, el senyor Solans, va fixar unes bases de vegades una mica lentes i intervencionistes, però escrupuloses amb la legalitat.
Catalunya no és la Costa del Sol, la costa valenciana o la perifèria de Madrid. Aquí no hem tingut “pelotazos” urbanístics, la qual cosa no vol dir que no hi hagi corrupció, ni gent que intenti aprofitar-se’n.
El sistema urbanístic català és raonable, sensat, garantista i difícil de vulnerar, i el contrapès entre l’administració local i l’autonòmica ha demostrat ser eficaç i equilibrat.
Per altra banda, als 900 municipis catalans hi ha desenes de milers de regidors, la majoria molt mal pagats i que dediquen hores i esforços després de la seva feina, i centenars de milers de funcionaris, sensats eficaços i honrats.
Tots ells donen sentit a la democràcia, aquest sistema que podem gaudir tan pocs ciutadans del món.
Abans de ser tan crítics i de posar-ho tot a parir, ens hem d’involucrar, aportar solucions, defensar moltes coses que funcionen bé, especialment en la política local, i ser conscients de quina és l’única alternativa a la democràcia

dilluns, 2 de novembre del 2009

Cine grande


Juan José Campanella es un buen director y “el Secreto de sus ojos” un buena película.
Una buena historia, sólida y bien contada, llena de personajes reales y diálogos creíbles e inteligentes. Dirigida con habilidad y manteniendo la tensión hasta el final.
Campanella es un director-autor, que es co-autor del guión, participa en la producción y además es el montador, por lo que no se puede negar que es el responsable total del producto.
Aún estáis a tiempo y es absolutamente recomendable.

Johan Cruyff


Ja tenim un seleccionador de prestigi internacional.
Ha demostrat que sap de futbol i està arrelat a Catalunya.
Li demanem el nivell C? li fem un curset intensiu? o, definitivament, ho deixem correr?

diumenge, 1 de novembre del 2009

Educació

La gestió dels temes educatius a Castellar, tal com va quedar palès a l’últim ple i com m’han fet arribar alguns ciutadans gens sospitosos de proximitat partidària, és més que notable. L’artífex clau d’aquesta gestió és la nostra regidora d’educació, sens dubte la millor i més professional, dels que han ocupat aquesta responsabilitat al nostre ajuntament.
És cert que l’Antònia no és una gran oradora i també que, cosa que encara em sorprèn, pateix un excés de responsabilitat escènica provocada per algunes situacions, quan per la seva experiència ja hauria d’haver-ho superat; però la seva professionalitat, la seva experiència, el seu coneixement de la problemàtica i especialment la seva tossudesa i determinació, fins i tot de vegades un pèl excessives, han aconseguit que l’educació sigui, de forma permanent, una de les nostres prioritats.
Les escoles de Castellar, i especialment l’escola d’adults, l’escola de música i les escoles bressol no serien iguals sense l’Antònia.
Em consta que la comunitat educativa valora i reconeix l’esforç, la dedicació i els resultats de la seva gestió.

Això fa mal

Veure, aquests dies, gent que coneixes des de fa més de trenta anys, amb els quals has compartit projectes i clandestinitat, i que han estat a la presó per enfrontar-se a la dictadura, emmanillats i empresonats, és dur. Si es confirmen els presumptes delictes encara serà més dur.
Em costa entendre com arriben a això persones de qui mai no t’ho hauries pensat.
Evidentment, si algú ha fet un delicte, l’ha de pagar i ( il·lús) la justícia ha de ser igual per a tots.
Després hi ha aquest personatge injust, venjatiu i prevaricador que és Garzón, que en lloc d’instruir una causa, que hauria de ser el seu paper, jutja i condemna d’entrada, amb el major soroll mediàtic i les mesures més vexatòries possibles.
A Catalunya, afortunadament, no tenim terrorisme, tampoc no tenim màfies organitzades, per tant hi ha poques raons perquè intervingui aquesta anomalia jurídica que és l’“Audiència Nacional”.
Amb l’excusa del blanqueig, que ja veurem com queda, el senyor Garzón no podia resistir-se a posar al mateix paquet dos alts càrrecs convergents i un alcalde socialista. Fantàstica jugada! A Catalunya tots corruptes, i un alcalde socialista per poder justificar la teoria dels equilibris i la imparcialitat.
Era necessari el numeret? Té por que s’escapin corrent dos senyors de més de 70 anys?
I el desplegament de tant tricorni?. Era necessària tanta humiliació?
Quin gran jutge franquista que hauria estat Garzón!
Esperem que el dia que ell comparegui davant de la Justícia, que arribarà, el jutge instructor no li apliqui la mateixa fórmula.