Reivindicació de la política

Estem vivint una època complicada per a la política: la crisi econòmica, els casos de corrupció... generen desafecció i fan que una part de la ciutadania, especialment d’esquerres, es desvinculi del compromís polític.
El fenomen no és del tot actual, ni és només d’aquí. De fet, està instal·lat en el funcionament ordinari de les democràcies occidentals des de fa molts anys, i només s’altera en moments puntuals d’il·lusió col·lectiva, com fa un any als Estats Units amb l’elecció de l’Obama.
El nostre cas té una dinàmica pròpia: hem arribat a la democràcia més tard, des d’una dictadura i en un procés de recuperació de les llibertats nacionals, inicialment, il·lusionant que, lògicament, no ha complert totes les expectatives.
Tots els processos i totes les democràcies tenen clarobscurs i són millorables, i aquesta hauria de ser la nostra obsessió: aprofundir i fer més obertes i millors les democràcies.
El que ara està de moda, especialment a Catalunya, és posar de manifest i amb virulència els defectes; una operació que té molt de muntatge, i que en qualsevol país europeu sortiria a pàgines interiors dels diaris, quan aquí és motiu de fustigació col·lectiva, d’afirmacions de “tots són iguals” i de desprestigi absolut de la “cosa pública”.
A això contribueix especialment aquesta plaga pròpia, i molt ibèrica, de tertulians i opinadors, terroristes de la informació i ignorants de gairebé tot.
En els meus recorreguts, llargs i diaris, a la feina cada matí, vaig passant de Catalunya Ràdio a la Ser en una hora en què s’acumulen les parides amb total naturalitat.
Com a exemple pot servir el senyor Francesc Marc Álvaro, que es prodiga en tertúlies i col·lumnes per les quals segur que cobra més que la majoria dels polítics, sense tenir ni la més mínima idea de què està parlant. No sé com ho aconsegueix, quan és l’equivalent a allò que, quan jo era petit, es deia “un tonto del culo”. Probablement és una mostra del nivell al qual ha arribat la nostra premsa, que hauria de ser, algun dia, motiu de reflexió.
L’última ocurrència del senyor Álvaro és treure les competències d’urbanisme als ajuntaments... i es queda tan fresc. L’activitat de 900 ajuntaments de Catalunya (o de 8.000 a Espanya) els concentrem en un edifici a la Diagonal de Barcelona o a la Castellana de Madrid, i hala! A decidir com han de ser els nostres municipis. A això no s’hi hauria atrevit ni Stalin. Ja sabem on s’han de dirigir els promotors de tot el país per a facilitar-los la feina.
Si el senyor Álvaro fos més llegit (més intel·ligent no crec que estigui al seu abast), sabria que el model urbanístic català funciona francament bé, i no només ara amb el tripartit que ha augmentat la protecció, especialment a les costes, si no ja abans, des del començament de la democràcia, quan un director general del govern Pujol, el senyor Solans, va fixar unes bases de vegades una mica lentes i intervencionistes, però escrupuloses amb la legalitat.
Catalunya no és la Costa del Sol, la costa valenciana o la perifèria de Madrid. Aquí no hem tingut “pelotazos” urbanístics, la qual cosa no vol dir que no hi hagi corrupció, ni gent que intenti aprofitar-se’n.
El sistema urbanístic català és raonable, sensat, garantista i difícil de vulnerar, i el contrapès entre l’administració local i l’autonòmica ha demostrat ser eficaç i equilibrat.
Per altra banda, als 900 municipis catalans hi ha desenes de milers de regidors, la majoria molt mal pagats i que dediquen hores i esforços després de la seva feina, i centenars de milers de funcionaris, sensats eficaços i honrats.
Tots ells donen sentit a la democràcia, aquest sistema que podem gaudir tan pocs ciutadans del món.
Abans de ser tan crítics i de posar-ho tot a parir, ens hem d’involucrar, aportar solucions, defensar moltes coses que funcionen bé, especialment en la política local, i ser conscients de quina és l’única alternativa a la democràcia