divendres, 28 de novembre del 2008

Iniciatives atees

Una campanya als autobusos de Londres diu: Probablement no hi ha déu, deixa doncs de preocupar-te i gaudeix de la vida.
Algunes publicacions recullen una noticia sobre el llibre de Richard Dawkins.
Sembla que alguna cosa es mou entre els no creients.


Los mandamientos de Dawkins.

En 'El espejismo de Dios', el biólogo Richard Dawkins presenta una lista de principios morales laicos válidos universalmente. La elaboró a partir de una lista encontrada al azar en Internet, para demostrar que son unos valores comunes que no necesitan legitimación religiosa.
Estos son algunos.

- No hagas a otros lo que no quieras que te hagan.
- No pases por alto la maldad ni te acobardes al administrar justicia, pero disponte siempre a perdonar el mal hecho si media el arrepentimiento.
- Prueba todas las cosas: revisa tus ideas frente a los hechos y prepárate para descartar incluso las creencias más arraigadas.
- Respeta el derecho de los demás a estar en desacuerdo contigo.
- Fórmate opiniones independientes basadas en tu razón y en tu experiencia: no permitas ser manejado.
- Cuestiónalo todo.
- Disfruta de tu vida sexual (en tanto no hagas daño a nadie) y deja a los demás que disfruten de la suya.
- No adoctrines a tus hijos. Enséñales cómo pensar por sí mismos y cómo estar en desacuerdo contigo.

Sortir de l'armari

He decidit sortir de l’armari (amb forma de confessionari) i cridar-ho als quatre vents:
estic fart de les agressions permanents dels creients que pensen que tenen dret a tot. Dret a matar en nom de déu, dret a negar la llibertat en nom de déu, dret a disposar de la teva vida, de la teva consciència i del teu cos en nom de déu.
Estic fart de bisbes, conferències episcopals, “ayatollahs”, rabins, pastors, papes, predicadors, xamans, bruixots i qualssevol altres professionals de la mentida que sempre s’han aprofitat de la ignorància per abusar de la bona gent.
Surto de l’armari i confesso que sóc ateu, com milions de ciutadans.
A Catalunya els no creients són més que els que van regularment a l’església i mai ens hem proposat imposar el nostre pensament als altres.
A Espanya és especialment insultant la farisaica jerarquia de l’església catòlica, que no deixa, cada dia, de posar de manifest la seva ideologia reaccionària.
De quina llibertat pot parlar el que l’ha negat quan ha tingut el poder i ha passejat al caudillo “bajo palio”.
De quina democràcia pot parlar una organització teocràtica que nega el paper de les dones en la pròpia organització.
Com poden reivindicar a Jesucrist quan neguen la seva doctrina, cada dia, amb la seva actuació.
Per a què serveix una Església?
Quin és el déu verdader: el catòlic, el d’alguna altra secta cristiana, l’ortodox, el musulmà, el jueu, Ra, Júpiter, Sihharta, algun déu grec o d’alguna cultura precolombina.
És cert que històricament té explicació el fenomen religiós, però qui necessita avui a déu i sobretot qui necessita l’església per explicar al món?.
Hi ha alguna altra invenció humana que hagi provocat més guerres i més morts?.
Hem de treballar per una ètica laica que mantingui les creences a l’àmbit privat, l’única capaç de garantir, de veritat, la llibertat.

diumenge, 23 de novembre del 2008

Música i estat d'ànim

Jo sóc una persona que escolta música habitualment.
Dues hores de viatge cada dia i bastants hores els caps de setmana, quan ho permeten les activitats municipals, dóna per molt.
Hi ha gent que escolta música i gent que recorda música, recorda la música de quan l’escoltava. Jo sóc més d’escoltar que de recordar i si bé, de vegades, em deixo portar pel que sento a la ràdio, la majoria de les vegades controlo el que escolto.
És difícil explicar el perquè tries una música quan tens centenars d’opcions.
Què et fa escoltar de forma reiterativa a Sigur Rós que fa unes setmanes ni coneixies? Que t’enganxa al “Cantando” de Bobo Stenson i a repetir insistentment el sol de contrabaix d’Anders Jormin?
Per què tantes vegades torno a la lentitud i melancolia del “The Melody At Night, Witth You” del Keith Jarrett en la seva etapa més indolent?.
Què et fa preferir una versió determinada de les “suites” per “celo” de Bach? La intensa, perfecta i controlada de Rostropovich o l’apassionada i desbordant de Jacqueline du Pré?.
Per què a vegades prefereixes el Glenn Gould juvenil i impetuós de la versió de les Variacions Golberg de 1955 i moltes més vegades la gravació lenta i densa de la mateixa obra de 1981?
Segur que l’estat d’ànim condiciona les teves eleccions musicals i també que la música canvia el teu estat d’ànim, això passa especialment en la música en directe.
Quantes vagades has d’imposar-te a la mandra de sortir, vas a un concert i surts absolutament entusiasmat?
Poques coses hi ha a la vida que participi tant dels teus sentiments com la música.

Jordi Martín Clerch

Ahir vaig conèixer al Jordi Martín Clerch, un personatge, en el millor dels sentits, peculiar. S’ha guanyat la vida fent d’enginyer de motos i cotxes de competició, però és un artista polifacètic i notable.
A darrera del seu físic d’home de poble s’amaga un esperit sensible, lúcid i inconformista.
Amb el Jordi, que és nascut a Caldes i viu a Sentmenat, hem començat a parlar d’un projecte de col·laboració a Castellar.
Penjo algunes fotos de les seves escultures que estan exposades a la plaça de la font del Lleó de Caldes.

Sigur Rós

Islàndia és un país tres vegades i escaig més gran que Catalunya però bastant despoblat, poc més de tres-cents mil habitants, cent vint mil dels quals viuen a Reykjavík.
Fins ara jo coneixia musicalment a Islàndia per la Björk, magnífica i polifacètica música i cantant, una de les preferides de la Blanca.
Fa poc he conegut Sigur Rós, un quartet inqualificable, que ja porten uns quants anys al mercat, absolutament recomanable.
El seu últim àlbum de nom impronunciable es tradueix mes o menys con “Amb un brunzit a les orelles toquem sense parar”.
No sé si és el fred o el sistema educatiu, però fa una mica d’enveja que un país amb tan poca gent sigui capaç de tenir artistes d’abast internacional i a més cantant, la majoria de les cançons, en una llengua que parlen tres-centes mil persones al món i que no entén ningú.
De vegades crec que si ens dediquéssim més a conquistar el món i menys a plorar, a queixar-nos i al victimisme, ens aniria molt millor com a país.


dimecres, 19 de novembre del 2008

L'ínclit Papell 2

El senyor Papell és d’aquells a qui agrada donar lliçons de participació, d’ètica... exigències que poques vegades compleix.
El senyor Papell participa cada setmana en un programa de ràdio a on s’expressa amb plena llibertat i critica a qui vol.
És normal que un regidor participi setmanalment en un programa de ràdio?.
Que diria l’ínclit senyor Papell si això ho fes un regidor socialista? què diria si tingués un programa setmanal a la ràdio el regidor de comunicació?
Perquè no predica amb l’exemple i plega?. Plantejarà també al Consell de Comunicació les incompatibilitats? o això només afecta a l’equip de govern?.

dimarts, 18 de novembre del 2008

l'ínclit Papell


Desprès de dos mesos de “siesta” es desperta l’esperit crític de l’ínclit Papell.
I, com no, per criticar l’aCTUAL el mitjà escrit més lliure i plural de la història democràtica de Castellar.
La crítica d’avui és que l’alcalde surt massa. La veritat és que ho fa molt menys del que correspon per la seva quantitat d’activitats.
L’alcalde fa moltes coses i va a molts llocs en què, per cert, poques vegades trobem al senyor Papell.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Tardor

Diuen que la ignorància és molt atrevida. Aquest atreviment només pot ser fruit de la ignorància.

Tornen al matí del dissabte la mandra ressacosa,
la música de fons i els llençols càlids.
... i torna la tardor, tant de temps poc creïble,
esperant que es tenyeixi el terrat de colors.
Els dits, hàbils i experts, despullen les castanyes
per després amagar-se en les butxaques tèbies
Aquest any, fent ganyotes al canvi climàtic,
ha tornat la tardor.

diumenge, 16 de novembre del 2008

New Deal


Avui sessió doble de New Deal, Franklin Roosevelt i política econòmica keynesiana.
S’ha convertit en un clamor, sobretot entre els economistes progressistes, la reivindicació de les teories de l’economista britànic, el més brillant del segle XX.
Krugman i Samuelson ens il·lustren sobre l'etapa posterior a la gran depressió, buscant paral·lelisme a la situació actual

L'art d'entrevistar


Kazuyo Seyima és, sense voler, una arquitecta estrella que defensa la discreció i el treball perfeccionista i que no mesura la importància d’un projecte per la seva dimensió.
Anatxu Zabalbeascoa és periodista i li fa una entrevista per “el País Semanal”.
Poques vegades en unes quantes pàgines he notat com es fa tan clar un personatge, descrit i entrevistat des de la complicitat i la simpatia.
Anatxu ha aconseguit que m’agradi Kazuyo i també que l’autora de l’entrevista surti de l’anonimat en què gairebé sempre els situem, demostrant ser una magnífica entrevistadora.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Treballant els pressupostos

Malgrat els somriures no ha estat un dia fàcil, mai és fàcil decidir com s’ajusta el pressupost, com s’exprimeix sense renunciar a donar un servei de qualitat als ciutadans.
Enfrontar-se al mateix temps a la crisi econòmica i a l’herència de l’anterior govern només és possible en un equip cohesionat i amb les idees clares.


8 hores de discussió intensa i franca, i una coordinació efectiva de l’Òscar amb l’ajuda de la Mercè (la interventora) han permès arribar a un resultat raonable.



El premi: un dinar generós en un restaurant “de luxe” i pagant-s’ho cadascú. Coses de la crisi i d’un determinat sentit de l’austeritat sobre els cabals públics.



divendres, 14 de novembre del 2008

Primàries


La Montse Gatell ens proposa la lectura de l’article de Francesc-Marc Àlvaro amb qui està absolutament d’acord.
Jo no estic del tot d'acord, malgrat que consideri l’Obama ideològicament proper. El sistema americà té les seves virtuts, però també els seus defectes i la seva transllació a la política europea és absolutament inviable.
És cert que el sistema de partits europeu necessita una revisió a fons, però si ens hem de guiar pels resultats, per la distribució de la riquesa i especialment pel sistema de protecció social, prefereixo mil vegades el sistema europeu.
Si és veritat que està tan d’acord amb l’article, deu està molt incomoda en un partit que la va posar d'alcaldessa a dit i que té un president que va triar com a successor el llavors omnipotent Pujol, en el procés més allunyat possible d’unes primàries a l’americana.


Aquí està l'article.
"La nostra campanya no va ser pensada als passadissos de Washington. Va començar als patis de les cases de Des Moines, a les sales d'estar de Concord i als porxos de Charleston"
Barack Obama, president electe dels Estats Units d'Amèrica.

Una de les coses que fan més riure són segons quines comparacions entre la política nord-americana i la que es fa per aquests verals. I no em refereixo al fet absolutament delirant que Saura i la seva colla considerin que Barack Obama defensa el mateix que ells, perquè això ja entra dins ladimensió desconeguda. Parlant seriosament: no s'hi val a elogiar la renovació que suposa Obama mentre aquí es mantenen regles de joc i estructures de partit escleròtiques, opaques i pensades només per facilitar que les cúpules facin i desfacin al seu gust. En això, tots els partits catalans són igualment tramposos.
Obama surt de baix, perquè el sistema nord-americà – contra el que diuen tants indocumentats i tants demagogs – té algunes coses ben positives que haurien de ser copiades per la política europea. Les organitzacions de base, els col·lectius veïnals, els grups de persones mobilitzades, els sindicats, les plataformes i d'altres expressions d'activisme democràtic són fonamentals en el procés polític en aquell país, i també en el camí d'unes eleccions presidencials. Això, com és lògic, obliga el ciutadà a treballar de valent de forma voluntària i obliga els dirigents polítics a escoltar molta gent i fer molts equilibris. El premi és que, de tant en tant, apareix la sorpresa i es capgira la truita. Hillary Clinton tenia al seu costat els grans lobbys, les celebritats, els donants més potents i tot l'establishment de Washington i Nova York, però va perdre davant d'una figura prou desconeguda abans de començar les primàries. Per què? Entre d'altres raons, perquè Obama va saber engrescar molts votants demòcrates anònims i aquests van generar un efecte en cadena que, finalment, va arribar a dalt de tot i també a gent desinteressada, i va ser multiplicat pels mitjans, abocats sobre un fenomen que trencava totes les expectatives.
Els partits catalans i espanyols, quan han provat de fer primàries, són com un acudit. Sovint, són capaços de fer primàries amb un sol candidat, tota una comèdia que els hauria de fer caure la cara de vergonya. D'altres vegades, les primàries esdevenen un festival de despropòsits que acaba com el rosari de l'aurora, com va passar amb l'elecció de Josep Borrell com a cap de llista del PSOE a les generals. El drama és que no s'ho creuen, cap partit aposta de debò per aquest mecanisme. Els nuclis dirigents no volen obrir la porta a aquestes fórmules perquè perdrien la capacitat de fer passar per l'adreçador els seus càrrecs electes. Mentre les llistes siguin tancades i tot depengui de la generositat del líder i el seu entorn, tots els diputats deuen obediència cega al boss en lloc de retre comptes als electors del seu territori o districte. Ara, cada líder és com un senyor feudal envoltat de dòcils vassalls preocupats només per no perdre el seu lloc a la llista. En privat, ningú t'ho nega.
Detesto que els dirigents catalans s'omplin la boca cínicament parlant del nou estil d'Obama i no facin res per regenerar el nostre tauler. Hem tocat sostre i la gent en comença a estar tipa. Les llistes obertes, les primàries de debò, apropar els elegits als electors i d'altres sanes ruptures es fan imprescindibles. No vull escoltar més lletanies sobre la desafecció política ni més udols de gat mesquer sobre el desinterès per la cosa pública mentre no se sigui prou valent per fer foc nou.

CDC Castellar


Els convergents de Castellar no tenen remei: cada vegada entenc més bé les raons de la seva derrota.
Ara intenten fer una oposició barroera i fora de la realitat.
Critiquen unes ordenances que intenten pal·liar mínimament una situació econòmica provocada per la seva gestió.
Critiquen hipotètics retards, falsos, de setmanes en les obres de la zona de vianants quan ells portaven retards d’anys en les obres que van començar.
Es converteixen en paladins de la participació quan ells mai la van afavorir.
I el pitjor, intenten generar insídies sobre hipotètiques corrupteles parlant d’una empresa que ocupa un despatx al Centre de Serveis, sense comprovar que la petició està feta quan ells estaven al govern.
I tot això sense fer menció que alguns regidors de Convergència estan imputats per un delicte urbanístic.
En una propera entrada parlarem de la seva meravellosa intervenció en el pla especial dels Fruiters de què ara tant presumeixen.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Las prioridades de Obama


Una altre vagada Paul Krugman, el recent premi Nobel d’economia, ens regala un article clarificador sobre la realitat nord-americana.

Per aquells que pensen que a EEUU totes les polítiques són iguals o que ja han caigut en el tòpic, una mica estúpid, que Obama a Europa seria de dretes, els recomano que segueixin els articles de Krugman, als que penso continuar donant-li espai al Bloc.

dissabte, 8 de novembre del 2008

...Y 100


...”a los veinte años era poco más o menos lo que soy ahora, pero sin consistencia”.

... “con una mezcla de reserva y de audacia, de sometimiento y rebelión cuidadosamente concertados, de exigencia extrema y prudentes concesiones, he llegado finalmente a aceptarme a mi mismo”

(Adriano según Yourcenar)


Parece que fué ayer y en realidad fue ayer.
Sólo hace 7 meses que esto empezó a andar, el 30 de marzo, exactamente, “colgué” un primer escrito de prueba.
Mis conocimientos de como funcionaba un blogg eran ningunos, la primera versión fue un “regalo”, medio en broma, de Ignasi. Con el tiempo, se ha convertido en un juguete, muchas veces divertido y otras perverso, con el que he conseguido una cierta habilidad.
Los cambios del tipo y tamaño de letra, los colores, la incorporación de fotos o de enlaces, por no hablar de las multiples opciones de diseños ya estandarizados, abren un amplisimo abanico de posibilidades y colman si no eres muy exigente ( y yo en este tema no puedo serlo) incluso tus veleidades diseñadoras.
Pero evidentemente la motivación fundamental es escribir. ¿Que nos lleva, aparte de un cierto “autovoyeurismo” o afán exhibicionista a escribir?, ¿para quien escribimos?, ¿importa que nos lean?.
En una de las primeras entradas del blogg, decia que tenia ganas de hablar de muchas cosas, muchas más de las publicables en los medios locales. Es verdad que muchas semanas, por razones obvias, te quedabas con las ganas de dar tu opinión , de contestar a opiniones ajenas o de manifestestar tus sentimientos.
Con toda seguridad el “Bloc de notes” ha cubierto esta función, pero también muchas más: Tener un medio a tu entera disposició sin otra limitación que tus propias posibilidades, es un lujo hasta hace poco impensable, que me ha ha llevado a recuperar una parte del pasado: escribir por escribir, opinar y compartir todo aquello que te motiva de manera cotidiana, la política, la economía, la literatura, la música...., con la única limitació del pudor de exponerte en un escaparate limitado pero público.
Los bloggs, y en Castellar hay unos cuantos, también se han convertido en un intrumento de debate político. No sé si és la parte que más me gusta, pero, en cualquier caso, han suplido déficits de foros que, quizás por una cierta incapacidad colectiva, no hemos sabido crear.
A nivel personal ha sido un elemento enriquecedor: escribir, por lo general, obliga a pensar, a profundizar y a ordenar tus ideas sobre un tema, a expresarlo en orden y acotado a un número limitado de palabras.
Y en un caso, como el mio, de limitaciones lingüísticas, con la ayuda inestimable de Rosa, ir acercandome a un catalán más o menos estandard.
Esta es la entrada que hace cien, lo placentero de la experiencia augura una larga continuidad.

dijous, 6 de novembre del 2008

Aparcaments de cul

El regidor Lluís López està preocupat pel tema de l’aparcament. El preocupa el funcionament de la zona blava, que, faltaria més, el seu partit va resoldre molt millor, i el preocupen els aparcaments de cul no sé si perquè són grans o per anar de cul.
(La veritat és que hauria d’anar en compte. Jo vaig emportar-me una “bronca” per citar un apèndix proper a la part del cos que amb tanta naturalitat cita. No troba que queda més fi entrar d’esquena?).
Com probablement intueix el senyor regidor, les dimensions de les línies no són casuals, busquem estrènyer la calçada, ens agradaria guanyar més espai per les voreres, però, desgraciadament, la situació econòmica en part provocada per la gestió del seu partit, no ens ho permet. Pintar és mes econòmic que ampliar voreres i ens permet complir una part dels objectius: un vial més estret obliga a reduir la velocitat i, per tant, és més segur. Que no permeti aparcar en doble fila, afavoreix l’ordre i la fluïdesa.
Aparcar d'esquena també té una explicació relacionada amb la seguretat: un nombre important d’incidents a la ciutat es produeixin a l'incorporar-se de l’aparcament a la calçada. Segur que si pensa una mica comprovarà que és molt més segur sortir de cara i en la direcció de la marxa, ja que té molt millor visió de la calçada, lògicament si ha de sortir de cara ha d’entrar d'esquena, no creu?.
I a més es creen 500 noves places de pàrquing.
Tot això amb una mica de pintura.
Vostè creu que ens poden els titulars. No és més cert que a vostè li perd la necessitat de criticar per criticar, fins i tot una actuació brillant que, a més, a costat quatre euros i que és fàcilment reversible?.

dimecres, 5 de novembre del 2008

El trio de les Azores

Aquests tres personatges, un dels quals és el comparsa “tonto” útil, se sentien en l'època de la foto els amos del món, un a darrera de l’altre han anat caient, cada vedada més desprestigiats.
L’últim, té la consideració generalitzada de ser el pitjor president americà de tots els temps.
Un dia, i no tardarà molt, aquest tipus de personatges han de ser jutjats per les seves accions criminals.

Juan Luis Cebrián dedica un article a l'herència de Bush i els seus amics.



Congratulations president Obama

Al final ha estat que sí, i amb la participació més alta des de fa 100 anys els americans han triat a Obama president.
No puc ni vull dissimular la meva felicitat. Em fa il·lusió que hagi guanyat l’Obama i no només per la major proximitat ideològica o perquè suposa la fi d'una de les èpoques més sinistres de la història d'EEUU (i n'ha tingut unes quantes), també pel caràcter d'autèntica revolució pacífica que suposa contra l’stablishment econòmic i polític nord-americà i pel simbolisme de l’arribada d’un membre d’una minoria ètnica al càrrec polític més gran del món.
Avui ens toca felicitar al poble americà, tan maltractat habitualment, que ha demostrat tenir menys prejudicis racials que alguns països europeus que presumim del contrari.
També les eleccions americanes em porten a una reflexió: que guanyi un conservador és el més normal i serveix qualssevol, fins i tot un personatge limitat i mediocre com Bush, o un impresentable com l’Aznar. La victòria dels progressistes sempre té connotacions heroiques. El vot de la dreta sempre està mobilitzat, mentre que el progressista o s'il·lusiona o es queda a casa.
També, i aquí hi ha un cert corporativisme, ens hem de treure el barret per la campanya electoral impecable dels demòcrates, que sumada a un magnífic candidat, han fet la victòria inevitable.
Estic convençut que hi haurà un abans i un després en el disseny i execució de les campanyes electorals. Impressionant la percepció de campanya popular i de participació massiva darrera de la qual hi ha una sofisticadíssima estratègia, amb prou feines perceptible.
M’encanta quan els bons són també els més intel·ligents i sofisticats.
El discurs després de la victòria és un digne colofó de la campanya.
Magnífic, vibrant, emocionant i convincent discurs, molt per sobre de les possibilitats del millor guionista d'Hollywood (i si no, pregunteu-li a Jesse Jackson).



¡Hola, Chicago!

Si todavía queda alguien por ahí que aún duda de que Estados Unidos es un lugar donde todo es posible, quien todavía se pregunta si el sueño de nuestros fundadores sigue vivo en nuestros tiempos, quien todavía cuestiona la fuerza de nuestra democracia, esta noche es su respuesta.
Es la respuesta dada por las colas que se extendieron alrededor de escuelas e iglesias en un número cómo esta nación jamás ha visto, por las personas que esperaron tres horas y cuatro horas, muchas de ellas por primera vez en sus vidas, porque creían que esta vez tenía que ser distinta, y que sus voces podrían suponer esa diferencia.
Es la respuesta pronunciada por los jóvenes y los ancianos, ricos y pobres, demócratas y republicanos, negros, blancos, hispanos, indígenas, homosexuales, heterosexuales, discapacitados o no discapacitados. Estadounidenses que transmitieron al mundo el mensaje de que nunca hemos sido simplemente una colección de individuos ni una colección de estados rojos y estados azules.
Somos, y siempre seremos, los Estados Unidos de América.
Es la respuesta que condujo a aquellos que durante tanto tiempo han sido aconsejados a ser escépticos y temerosos y dudosos sobre lo que podemos lograr, a poner manos al arco de la Historia y torcerlo una vez más hacia la esperanza en un día mejor.
Ha tardado tiempo en llegar, pero esta noche, debido a lo que hicimos en esta fecha, en estas elecciones, en este momento decisivo, el cambio ha venido a Estados Unidos.
Esta noche, recibí una llamada extraordinariamente cortés del senador McCain.
El senador McCain luchó larga y duramente en esta campaña. Y ha luchado aún más larga y duramente por el país que ama. Ha aguantado sacrificios por Estados Unidos que no podemos ni imaginar. Todos nos hemos beneficiado del servicio prestado por este líder valiente y abnegado.
Le felicito; felicito a la gobernadora Palin por todo lo que han logrado. Y estoy deseando colaborar con ellos para renovar la promesa de esa nación durante los próximos meses.
Quiero agradecer a mi socio en este viaje, un hombre que hizo campaña desde el corazón, e hizo de portavoz de los hombres y las mujeres con quienes se crío en las calles de Scranton y con quienes viajaba en tren de vuelta a su casa en Delaware, el vicepresidente electo de los Estados Unidos, Joe Biden.
Y no estaría aquí esta noche sin el respaldo infatigable de mi mejor amiga durante los últimos 16 años, la piedra de nuestra familia, el amor de mi vida, la próxima primera dama de la nación, Michelle Obama.
Sasha y Malia, os quiero a las dos más de lo que podéis imagina. Y os habéis ganado el nuevo cachorro que nos acompañará hasta la nueva Casa Blanca. Y aunque ya no está con nosotros, sé que mi abuela nos está viendo, junto con la familia que hizo de mí lo que soy. Los echo en falta esta noche. Sé que mi deuda para con ellos es incalculable
A mi hermana Maya, mi hermana Alma, al resto de mis hermanos y hermanas, muchísimas gracias por todo el respaldo que me habéis aportado. Estoy agradecido a todos vosotros. Y a mi director de campaña, David Plouffe, el héroe no reconocido de esta campaña, quien construyó la mejor, la mejor campaña política, creo, en la Historia de los Estados Unidos de América.
A mi estratega en jefe, David Axelrod, quien ha sido un socio mío a cada paso del camino. Al mejor equipo de campaña que se ha compuesto en la historia de la política. Vosotros hicisteis realidad esto, y estoy agradecido para siempre por lo que habéis sacrificado para lograrlo.
Pero sobre todo, no olvidaré a quién pertenece de verdad esta victoria. Os pertenece a vosotros. Os pertenece a vosotros.
Nunca parecí el aspirante a este cargo con más posibilidades. No comenzamos con mucho dinero ni con muchos avales. Nuestra campaña no fue ideada en los pasillos de Washington. Se inició en los jardines traseros de Des Moines y en los cuartos de estar de Concord y en los porches de Charleston. Fue construida por los trabajadores y las trabajadoras que recurrieron a los pocos ahorros que tenían para donar a la causa cinco dólares y diez dólares y veinte dólares
Adquirió fuerza de los jóvenes que rechazaron el mito de la apatía de su generación, que dejaron atrás sus casas y sus familiares para hacer trabajos que les procuraron poco dinero y menos sueño.
Adquirió fuerza de las personas no tan jóvenes que hicieron frente al gélido frío y el ardiente calor para llamar a las puertas de desconocidos y de los millones de estadounidenses que se ofrecieron voluntarios y organizaron y demostraron que, más de dos siglos después, un gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo no se ha desvanecido de la Tierra.
Esta es vuestra victoria.
Y sé que no lo hicisteis sólo para ganar unas elecciones. Y sé que no lo hicisteis por mí. Lo hicisteis porque entendéis la magnitud de la tarea que queda por delante. Mientras celebramos esta noche, sabemos que los retos que nos traerá el día de mañana son los mayores de nuestras vidas -dos guerras, un planeta en peligro, la peor crisis financiera desde hace un siglo-.
Mientras estamos aquí esta noche, sabemos que hay estadounidenses valientes que se despiertan en los desiertos de Irak y las montañas de Afganistán para jugarse la vida por nosotros.
Hay madres y padres que se quedarán desvelados en la cama después de que los niños se hayan dormido y se preguntarán cómo pagarán la hipoteca o las facturas médicas o ahorrar lo suficiente para la educación universitaria de sus hijos.
Hay nueva energía por aprovechar, nuevos puestos de trabajo por crear, nuevas escuelas por construir, y amenazas por contestar, alianzas por reparar.
El camino por delante será largo. La subida será empinada. Puede que no lleguemos en un año ni en un mandato. Sin embargo, Estados Unidos, nunca he estado tan esperanzado como estoy esta noche de que llegaremos.
Os prometo que, nosotros, como pueblo, llegaremos.
Habrá percances y comienzos en falso. Hay muchos que no estarán de acuerdo con cada decisión o política mía cuando sea presidente. Y sabemos que el gobierno no puede solucionar todos los problemas.
Pero siempre seré sincero con vosotros sobre los retos que nos afrontan. Os escucharé, sobre todo cuando discrepamos. Y sobre todo, os pediré que participéis en la labor de reconstruir esta nación, de la única forma en que se ha hecho en Estados Unidos durante 221 años bloque por bloque, ladrillo por ladrillo, mano encallecida sobre mano encallecida.
Lo que comenzó hace 21 meses en pleno invierno no puede terminar en esta noche otoñal. Esta victoria en sí misma no es el cambio que buscamos. Es sólo la oportunidad para que hagamos ese cambio. Y eso no puede suceder si volvemos a como era antes. No puede suceder sin vosotros, sin un nuevo espíritu de sacrificio.
Así que hagamos un llamamiento a un nuevo espíritu del patriotismo, de responsabilidad, en que cada uno echa una mano y trabaja más y se preocupa no sólo de nosotros mismos sino el uno del otro.
Recordemos que, si esta crisis financiera nos ha enseñado algo, es que no puede haber un Wall Street (sector financiero) próspero mientras que Main Street (los comercios de a pie) sufren.
En este país, avanzamos o fracasamos como una sola nación, como un solo pueblo. Resistamos la tentación de recaer en el partidismo y mezquindad e inmadurez que han intoxicado nuestra vida política desde hace tanto tiempo.
Recordemos que fue un hombre de este estado quien llevó por primera vez a la Casa Blanca la bandera del Partido Republicano, un partido fundado sobre los valores de la autosuficiencia y la libertad del individuo y la unidad nacional.
Esos son valores que todos compartimos. Y mientras que el Partido Demócrata ha logrado una gran victoria esta noche, lo hacemos con cierta humildad y la decisión de curar las divisiones que han impedido nuestro progreso.
Como dijo Lincoln a una nación mucho más dividida que la nuestra, no somos enemigos sino amigos. Aunque las pasiones los hayan puesto bajo tensión, no deben romper nuestros lazos de afecto.
Y a aquellos estadounidenses cuyo respaldo me queda por ganar, puede que no haya obtenido vuestro voto esta noche, pero escucho vuestras voces. Necesito vuestra ayuda. Y seré vuestro presidente, también.
Y a todos aquellos que nos ven esta noche desde más allá de nuestras costas, desde parlamentos y palacios, a aquellos que se juntan alrededor de las radios en los rincones olvidados del mundo, nuestras historias son diversas, pero nuestro destino es compartido, y llega un nuevo amanecer de liderazgo estadounidense.
A aquellos, a aquellos que derrumbarían al mundo: os vamos a vencer. A aquellos que buscan la paz y la seguridad: os apoyamos. Y a aquellos que se preguntan si el faro de Estados Unidos todavía ilumina tan fuertemente: esta noche hemos demostrado una vez más que la fuerza auténtica de nuestra nación procede no del poderío de nuestras armas ni de la magnitud de nuestra riqueza sino del poder duradero de nuestros ideales; la democracia, la libertad, la oportunidad y la esperanza firme.
Allí está la verdadera genialidad de Estados Unidos: que Estados Unidos puede cambiar. Nuestra unión se puede perfeccionar. Lo que ya hemos logrado nos da esperanza con respecto a lo que podemos y tenemos que lograr mañana.
Estas elecciones contaron con muchas primicias y muchas historias que se contarán durante siglos. Pero una que tengo en mente esta noche trata de una mujer que emitió su papeleta en Atlanta. Ella se parece mucho a otros que guardaron cola para hacer oír su voz en estas elecciones, salvo por una cosa: Ann Nixon Cooper tiene 106 años.
Nació sólo una generación después de la esclavitud; en una era en que no había automóviles por las carreteras ni aviones por los cielos; cuando alguien como ella no podía votar por dos razones -porque era mujer y por el color de su piel. Y esta noche, pienso en todo lo que ella ha visto durante su siglo en Estados Unidos- la desolación y la esperanza, la lucha y el progreso; las veces que nos dijeron que no podíamos y la gente que se esforzó por continuar adelante con ese credo estadounidense: Sí podemos.
En tiempos en que las voces de las mujeres fueron acalladas y sus esperanzas descartadas, ella sobrevivió para verlas levantarse, expresarse y alargar la mano hacia la papeleta. Sí podemos. Cuando había desesperación y una depresión a lo largo del país, ella vio cómo una nación conquistó el propio miedo con un Nuevo Arreglo, nuevos empleos y un nuevo sentido de propósitos comunes.
Sí podemos
Cuando las bombas cayeron sobre nuestro puerto y la tiranía amenazó al mundo, ella estaba allí para ser testigo de cómo una generación respondió con grandeza y la democracia fue salvada.
Sí podemos.
Ella estaba allí para los autobuses de Montgomery, las mangas de riego en Birmingham, un puente en Selma y un predicador de Atlanta que dijo a un pueblo: "Lo superaremos".
Sí podemos.
Un hombre llegó a la luna, un muro cayó en Berlín y un mundo se interconectó a través de nuestra ciencia e imaginación.
Y este año, en estas elecciones, ella tocó una pantalla con el dedo y votó, porque después de 106 años en Estados Unidos, durante los tiempos mejores y las horas más negras, ella sabe cómo Estados Unidos puede cambiar.
Sí podemos.
Estados Unidos, hemos avanzado mucho. Hemos visto mucho. Pero queda mucho más por hacer. Así que, esta noche, preguntémonos -si nuestros hijos viven hasta ver el próximo siglo, si mis hijas tienen tanta suerte como para vivir tanto tiempo como Ann Nixon Cooper, ¿qué cambio verán? ¿Qué progreso habremos hecho?
Esta es nuestra oportunidad de responder a ese llamamiento. Este es nuestro momento. Estos son nuestros tiempos, para dar empleo a nuestro pueblo y abrir las puertas de la oportunidad para nuestros pequeños; para restaurar la prosperidad y fomentar la causa de la paz; para recuperar el sueño americano y reafirmar esa verdad fundamental, que, de muchos, somos uno; que mientras respiremos tenemos esperanza.
Y donde nos encontramos con escepticismo y dudas y aquellos que nos dicen que no podemos, contestaremos con ese credo eterno que resume el espíritu de un pueblo: Sí podemos.
Gracias. Que Dios os bendiga. Y que Dios bendiga a los Estados Unidos de América.


dilluns, 3 de novembre del 2008

Josep Gibert

Ahir, diumenge, vam dedicar unes hores a recordar a Josep Gibert, el conegut paleontòleg, mort l’any passat i veí des de fa molts anys de Castellar.
Una exposició d’artistes amics a la galeria Aguilart, que es podrà veure les properes setmanes i un acte emotiu a l’Ateneu integrat per una conferència sobre el paper del científic per part del seu fill Lluís i el documental “Humans a Venta Micena” del director sabadellenc Germán Beltrán, van definir, globalment, un retrat emotiu i convincent d’un home entusiasta i apassionat, capaç de contagiar el seu entusiasme a familiars, deixebles i amics.
Jo sé poc de paleontologia, més aviat no en sé res, però ahir vaig sortir convençut que en Josep Gibert tenia raó, i també que si hem de creure a la gent que l’estimava, la seva categoria científica, sent molt alta, no era el seu principal valor.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Eleccions USA

Les eleccions nord-americanes ocupen molt espai en els noticiaris i en la premsa del món. Obama o McCain, per no parlar de la inaudita Sarah Palin, són més coneguts, en la seva vida personal i en la seva visió del món, que qualssevol dels polítics del nostre país i formen part de la nostra realitat quotidiana.
En les eleccions americanes cobra total sentit l’afirmació de Churchill, que la democràcia és el pitjor dels sistemes de govern si prescindim de tots els altres. Que Bush hagi estat 8 anys president, que la crítica a Al Gore és que era massa intel·lectual per ser president o que encara hi hagi dubtes de la victòria demòcrata després de la desatrossa gestió republicana, dóna que pensar.
Recorrent al tòpic, són les grandeses i misèries de la democràcia americana.
Paul Krugman, el recent premi Nobel d’Economia, publica aquesta setmana un interessant article amb un títol significatiu “En busca desesperada de la seriedad”