dimarts, 29 de desembre de 2009

dissabte, 26 de desembre de 2009

The bridges of Madison County

Aquesta tarda he trobat, casualment, la pel·lícula de Clint Eastwood en un canal digital.
Sorprèn com el cowboy solitari i el poli dur sigui capaç d’enfrontar-se a una història com aquesta, sense caure en la sensibleria.
He vist moltes vegades la llarga seqüència, més de 5 minuts, del comiat sota la pluja, una lliçó magnífica de cinema i, especialment, de muntatge.
Pluja, finestretes que s’obren, anhel, semàfor, retrovisors, intermitents, cares compungides, ulls que ploren, mà que vol obrir la maneta, desencís, dissimulació, canvi d’emissora, més pluja, renúncia... creen una història que t’enganxa i que difícilment les paraules tenen capacitat d’explicar.
El vell Eastwood dona una altra lliçó de cinema.

Mitjons

Es un hecho comprobado que la preocupación estética en el vestir es más femenina que masculina. Muchos hombres, incluso jóvenes, se visten, cada mañana, con la ropa que le prepara su mujer (o su madre), que además ha sido quien previamente la ha comprado.
Es cierto que el daltonismo es una carencia especialmente masculina, pero no creo que el número de afectados sea, estadísticamente significativo, como para justificar esta práctica.
Yo que no soy determinista, confío que estas costumbres respondan a hábitos culturales y no a un determinismo genético, y que las mujeres se impliquen en un nuevo objetivo en la batalla por la igualdad: educar estéticamente a los hombres. Después cada uno ya irá sofisticando su paladar.
Algunos hemos tenido siempre una cierta intuición, pero en algún momento de la vida se produce un punto de inflexión: el mío fue en el verano del 80, necesitaba un traje para un acto político-protocolario de obligado cumplimiento, que probablemente ahora no haría. Un vendedor de can Sauquet competente y bastante amanerado me enseñó un principio básico: cualquiera puede llevar un buen traje y combinarlo bien con la camisa y con la corbata, para eso están los vendedores, pero son más difíciles los zapatos, ya que la gente aprovecha los que tiene, y lo que no cuida, casi nadie, son los calcetines. En eso se distingue de verdad una persona “elegante”.
El vendedor me colocó un fantástico traje de lana fresca, una camisa discreta, una corbata “con clase”, (sin corbata tenia aspecto de “sureño”), unos zapatos con cordones ("los mocasines no, no") y unos calcetines a juego de algodón ("nylon no por favor") cómodos y absorbentes.
No me acuerdo cuanto me costó la broma, supongo que una pasta, pero la lección fue gratis y para siempre.
En realidad todo este largo meandro tenía que acabar en los calcetines, siguiendo el discurso del vendedor de Sauquet.
Mi experiencia y reflexiones posteriores, me han llevado a definir un código de niveles en el uso de los calcetines, que todo el mundo se puede aplicar.
(Está más pensado para los hombres y prescindo del apartado “calcetines blancos” que darían para un capitulo especial).

Nivel 1: los primeros que encuentro. Puede pasar (y pasa) cualquier cosa.
Nivel 2: todos negros y más o menos iguales. Normalmente los compra la mujer con sentido práctico a un marido con escasa imaginación.
Nivel 3: del mismo color que los pantalones o los zapatos. Es un paso.
Nivel 4: combinar por gama de color. Marrones, beiges, tostaos incluso algún granatoso puede combinar entre sí. Está al alcance de cualquiera que quiera superar la rutina.
Nivel 5: en realidad una variante de la anterior. Ahora hay algunas marcas que los fabrican de rayas, dibujos, mezcla de colores....que tendrán que tenerse en cuenta con los colores, texturas... del resto de la ropa.
Nivel 6: combinar por contraste. No recomendable para inseguros.
Nivel 7: provocación. Romper con los estándares estéticos. Al alcance de pocos... es muy pequeña la distancia entre lo genial y lo ridículo.
Y todo esto sólo de calcetines: el vendedor de Sauquet estaría orgulloso de mis progresos.
Ahora que lo pienso, ¿no sé si estoy hablando de calcetines?
¿Que daría, ahora, por una mirada cómplice?

Patronals


Aquest senyor líder de la patronal madrilenya i espanyola ens havia d'ensenyar a governar el país. En aquest tema, Espanya continua sent diferent.
Espero que no es presenti per president al Perú.

Olores

Ando distraído. De pronto me inunda un suave y persistente olor a vainilla, busco en el entorno: el olor viene de una treintañera de aspecto gótico, pequeña y fibrosa.
Me sorprendo, su físico liga mal con la vainilla. Mi mirada, interrogante, se cruza un instante con la suya, limpia, sin malicia, pero con un punto de perversión.
Sé que muchas veces sobrevaloro los gestos, pero no tengo duda de que ella es consciente del efecto que genera su juego de estética y aroma.
En otra época estas pequeñas y confusas provocaciones podían hacerme caminar varias manzanas del ensanche.
Sin los chaneles, dior, armani, laroche... el mundo de los olores sería más divertido.

divendres, 25 de desembre de 2009

I la ideologia?

Portem tant de temps en el debat identitari que se’ns oblida la ideologia.
La meva motivació política inicial era profundament ideològica, i aquesta motivació es manté fins avui. Quin sentit té la política sense ideologia?
Probablement hem d’ajustar alguns paràmetres ideològics, però realment ha canviat tant el món? S’han resolt les situacions d’injustícia? Tanta diferència (apart de l’uniforme) hi ha entre els obrers de fa unes dècades i els mileuristes actuals?
Ja sé que l’expressió no agrada i sona antiga però, està superada la lluita de classes? En algunes situacions s’ha fet més difícil: els capitalistes s’amaguen darrere dels consells d’administració i la globalització ha fet desaparèixer la possibilitat d'identificar els responsables però, això justifica la renuncia?.
Els que ens hem sentit sempre socialistes, creiem que la ideologia socialista està, avui, plenament vigent. I parlo d’ideologia i no de les fórmules partidàries amb què podem coincidir més o menys.
Ser socialista és creure en la igualtat com a principi mobilitzador: les polítiques, i també les accions quotidianes, sempre han d'afavorir la igualtat i per tant lluitar contra les desigualtats.
La igualtat, la de veritat, és impossible sense llibertat, per aquesta raó no he acceptat el comunisme com a doctrina, ni el centralisme democràtic ni cap de les seves formulacions històriques.
Més socialisme és més llibertat i més igualtat, i aquest ha de ser un objectiu universal.
Ja sé que alguns prefereixen dedicar els seus esforços a la recuperació de la pàtria mítica o a la tornada a l’Arcàdia originària, el meu objectiu continua sent canviar el món i intentar fer una mica més feliç la gent.

A propòsit de l'Altraveu

Fa dies que vull escriure sobre l’Altraveu per evitar que m’acusin d’excés de maquiavel·lisme, però al final em ve la mandra.
Em preocupa no trobar el punt just, crític i objectiu, i em preocupa, encara més, que la gent sensible i intel·ligent no sigui capaç de separar els meus comentaris de la valoració identitària i de la defensa del grup.
És cert que l’Altraveu desperta simpaties: el discurs de la diferència, el “no partit”, l’amateurisme, l’ecologisme difús, connecta amb un discurs antipartit i antipolítica estès en una capa de la societat. És com una versió light o descafeïnada de la política, una mica “sobradeta” perquè, quan un està en la moda i neix amb la raó, ja se sap.
Es postulen com una nova forma de fer les coses, de concebre la política, i deuen estar satisfets ja que la seva valoració dels primers anys està immersa en l'autocomplaença.
Jo, des de la simpatia, sóc una mica més crític i difícilment puc compartir la valoració, ni de la concepció del projecte ni de la seva actuació.
Es presenten per a no guanyar, si guanyen els faràs una putada.
El dia més feliç dels seus regidors és el dia que marxen.
En el temps que estan de regidors, i amb la seva dedicació, no tenen temps d’adonar-se de què va, amb independència que personalment pugui ser molt enriquidor.
Presumeixen d’amateurs però, als altres amateurs, ens demanen que actuem com a superprofessionals i que ens adonem i ho controlem tot.
L'assemblea està molt bé (no hi ha res més fàcil de manipular que una assemblea) però no sóc capaç d’imaginar-me com ho farien per governar.
De quina ideologia és el grup? O canvia cada dia en funció dels que van a l'assemblea? Són una organització interclassista? Són diferents de la resta de les candidatures “alternatives”? Han inventat una nova ideologia? Ni jo mateix sóc tan pretensiós.
Van començar amb preocupacions locals (era la raó de la seva existència) però cada vegada estan més adscrits al monotema.
Realment saben quins són els problemes de la gent real? (com a assemblea, dic).
Crec, sincerament, que volen canviar el que no coneixen i, a més a més, amb poc esforç. Gestionar un municipi és molt més que un discurs o que una assemblea inoperant. La gent té problemes reals i enfrontar-se a ells suposa sacrifici, esforç i dedicació, i més esforç. I has de donar resposta cada dia a unes exigències que no marques sempre tu i que no poden esperar a la propera assemblea... en aquests moments ajuda molt la ideologia.
I, a més, has de tenir un model de municipi global que no es limiti a can Bages.
I acabo: quan es defensa la pluralitat ets més creïble si ets plural; quan no, s'és una versió bis, una mica rejuvenida i contraculturera, dels de sempre.

dijous, 24 de desembre de 2009

Decadencia y perversión

Cecilia Bartoli es una mezzo de voz poderosa. Sólo una cantante de su capacidad podía abordar un proyecto como SACRIFICIUM, doce piezas musicales compuestas en los siglos XVII y XVIII para ser interpretadas por castrati.
El disco, de una gran belleza i virtuosismo, pretende al mismo tiempo sensibilizarnos sobre un capítulo de la historia europea, en el que la iglesia católica tuvo un gran protagonismo (como no!), y en el que se era capaz de sacrificar a miles de púberes (se habla de 3.000 anuales en la zona de Nápoles) en la búsqueda de la belleza, en este caso, de la voz.
Cecilia Bartoli consigue que su voz suene masculina y femenina, de adolescente y de adulto y con una potencia y profundidad poco habitual en la voz femenina: el efecto que hace unos siglos se buscaba en los castrati.
El disco está a la venta y tiene éxito, también, entre los poco habituales a la música clásica. Esta vez calidad y popularidad van de la mano.
Sirva de homenaje a tantas víctimas de la decadencia y la perversión (hoy se podría aplicar a las modelos anoréxicas).
A mi me gusta especialmente Parto, ti lascio, o cara, de Nicola Porpora, propietario de la scuola dei castrati en la que se preparaba a los más privilegiados, los más capaces. Otros menos afortunados acababan de clérigos, en los coros eclesiásticos o los peores, muertos o dedicándose a la prostitución.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Nou fons estatal

Ahir vam presentar els projectes del FEOSL, 18, per un cost total de 1.955.849 €. Gràcies al fons podem resoldre problemes en equipaments i espais als que difícilment podriem arribar amb el pressupost ordinari.
Celebrem la coincidència amb els grups de l’oposició, especialment en els projectes de major quantia econòmica.

Projectes sol·licitats al Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local

Millora d’espais municipals.

- Rehabilitació i millores de l’edifici social de l’antic Ajuntament (540.000 euros): reforma integral de la planta baixa de l’edifici i rehabilitació estructural i de paraments de l’antiga sala de plens. També s’instal·larà un ascensor i s’adequarà l’entrada de l’edifici per eliminar-ne les barreres arquitectòniques.
- Rehabilitació i millores del pavelló polisportiu Joaquim Blume (330.923,08 euros): reforma total dels vestidors i serveis sanitaris situats a la planta soterrani de l’equipament.
- Rehabilitació i millores de la Sala Blava de l’Espai Tolrà (220.000 euros): condicionament interior de la sala per millorar-ne l’acústica i poder-la adequar idòniament com a sala de concerts.
- Rehabilitació i millores dels Safareigs de la Baixada de Palau (110.000 euros): reforma de l’edifici per adequar-lo en la seva totalitat com a espai gastronòmic. Amb aquesta actuació, es pretén també recuperar el valor arquitectònic de l’edifici.
- Millora de l’accessibilitat del Pavelló polisportiu Dani Pedrosa (90.588,41 euros): millora de l’accessibilitat del vial que envolta l’equipament i protecció dels talussos. Es reforçaran els murs laterals del mateix vial que, a més, es pavimentarà amb formigó.
- Obres de reforma de l’antic Mercat municipal (60.000 euros): s’habilitarà una rampa d’accés a la terrassa d’Ateneu, que s’adequarà per connectar aquest equipament amb el futur Espai Cívic. D’altra banda, es reformaran diversos espais del soterrani del mateix Espai Cívic.
- Arranjament coberta Casal d’Avis Pl. Major (55.673,36): reparació de les filtracions d’aigua de la coberta del Casal d’avis de la Plaça Major..Treballs d’instal·lacions en la reforma de l’Espai Tolrà (42.000 euros): S’instal·larà una antena de connexió en xarxa amb la resta d’edificis municipals i un sistema d’interfonia.
- Climatització i cel ras de l’Escola d’Adults (44.191,55):

Tecnologies de la informació i la comunicació.

- Xarxa WI-FI en edificis municipals (68.790,59 euros): accés a Internet gratuït mitjançant tecnologia WI-FI en 16 equipaments municipals (Ajuntament, Espai Cívic de la plaça Major, Cal Botafoc, antic Ajuntament, Casal Catalunya, Centre de Serveis, Ludoteca municipal, Cal Massaveu, Escola de Música, pavellons polisportius de Puigverd, Blume i Dani Pedrosa, Centre Feliuenc, local social de Can Carner i complexos esportius de l’Aire-Sol D i Ca n’Avellaneda). Aquests equipaments se sumaran als espais wi-fi que ja existeixen a Cal Calissó, l’Espai Tolrà i la plaça de Catalunya.
- Interconnexió d’edificis municipals mitjançant fibra òptica i wimax (92.000 euros): ampliació de la xarxa d’alta velocitat de veu i dades que interconnecta diversos edificis municipals amb el Palau Tolrà.
- Creació de la carpeta ciutadana i implantació de nous procediments al gestor d’expedients (84.795 euros): aquesta nova eina possibilitarà que la ciutadania pugui consultar les seves sol·licituds al registre telemàtic, l'estat dels seus tràmits amb l’Ajuntament, les seves dades privades de les aplicacions de padró i informació territorial o rebre notificacions telemàtiques.
- Millora de l’equipament informàtic de les escoles públiques (33.887 euros): la inversió consisteix a dotar amb pissarres interactives les escoles d’educació infantil i primària del municipi, l’Escola municipal d’Adults i l’Escola municipal de Música. En total, se n’instal·laran 10 unitats.
Intervencions ambientals.

- Rehabilitació del camí del Pont Vell del Riu Ripoll (51.308,81 euros): l’actuació consistirà en la restauració dels murs que es van esllavissar arran de les fortes pluges de l’octubre de 2005 en el camí situat entre la carretera de Terrassa i el Pont Vell.
- Recuperació i integració al nucli urbà del camí dels horts del Brunet al carrer de les Bassetes (32.164,19 euros
- Conservació i millora paisatgística de la zona d’horta municipal del Boà (31.349,26 euros): amb l’objectiu de reordenar aquesta zona, s’eliminaran les tanques entre horts ja existents i es farà un tancament perimetral únic.
- Adequació i senyalització itinerari autoguiat patrimoni modernista de les Arenes (35.177,74 euros): es consolidarà el camí d’accés a les cases de les Arenes, des de l’àrea d’esbarjo. A més, es senyalitzarà el patrimoni modernista de la zona.
- Millora de la xarxa de sanejament de l’av. Airesol de l’Aire-sol D (32.999,99 euros): el projecte consisteix en la recollida de les aigües residuals d’una desena d’habitatges d’aquest carrer.

diumenge, 20 de desembre de 2009

I ara què?

Tots sabem que aquest ha estat un any irrepetible: el 2-6, la Champions, els sis títols... amb una presencia massiva de jugadors del planter i jugant de cine.
Té raó Guardiola quan diu que no més podem empitjorar.
Preparem-nos per assaborir cada u dels moment de plaer que aquest gran equip ens proporcionarà. Jo quasi que tinc prou si guanyem al Bernabeu i si hem de triar que sigui la Champions.

Mediterrània

Aquest any, recuperant una antiga tradició, hem decidit elaborar una felicitació de producció pròpia, en aquest cas un disc.
19 composicions en total, amb un element comú: estar interpretades per músics mediterranis, des de Tarifa a Göreme, de les “campinyes” europees als deserts africans.
A part d’una felicitació vol ser una reivindicació de dues pàtries, la Mediterrània i la música: un mar que és el líquid. amniòtic del qual van sorgir la nostra cultura i la nostra concepció del món i un llenguatge que és el més universal i el més gran generador de vincles...i també d’una protesta sonora, contra l’excés de presència de la música anglosaxona, no sempre de qualitat, en detriment d’una excel.lent música pròpia.
Al final ha estat un projecte familiar en què la Blanca ha aportat eficiència tècnica i la Rosa i la Clara, diferents nivells de protagonisme i col.laboració.


Pressupostos participatius

Avui hem vist plasmat en la realitat el resultat dels processos participatius de Can Carner i de la plaça Europa: 150.000 € en cada projecte.
Els veïns han demostrat que amb pocs mitjans, amb ingeni i sentit comú, es poden millorar de forma notable els espais públics.
Malgrat el fred intens, la presència de veïns ha estat massiva. Grans i petits han estrenat unes instal·lacions que sentien pròpies i han manifestat la seva conformitat amb un procés impulsat per un ajuntament que ara senten proper.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Madrid Sur

Salgo del hotel de cadena catalana en el que se lee El Periódico y La Vanguardia (definitivamente la estética funcional de las cadenas hoteleras catalanas se ha impuesto en Madrid).
Me he puesto los Lotusse de ante (cada vez me gusta menos lo brillante), los pantalones Dolce & Gabbana, una camiseta de Purificación (hace tiempo que me resisto a las corbatas) y un chaleco de Armand Basi. La tarde es fría y he cogido el abrigo de cachemir de Antonio Miró, de Gonzalo Comellas del passeig de Gràcia.
Me miro de reojo en el espejo y me embarga una cierta sensación de pijo.
He quedado a cenar en una ciudad del cinturón industrial de la periferia de Madrid. Pasan las estaciones... Entrevías, El Pozo, Santa Eugenia...de tan triste recuerdo y compruebo que la gente ya ha superado el miedo a las mochilas...Vuelven a casa con aspecto cansado, poco expresivo y macilento (la luz del vagón no favorece la belleza). La fibra sintética se ha convertido en la prenda universal contra el frío.
Una mujer entrada en los 40 me recuerda a una conocida de Gavà: no es ella, habla con un marcado acento del sur.
Nadie tiene cara de leer El Mundo, La Razón o el ABC, a lo sumo la prensa gratuita.
Intento imaginármelos como enemigos de Catalunya, como expoliadores, como agresores de nuestra lengua y nuestras libertades, pero veo sobrevivientes que no saben donde está Mollerusa o Castellar.
Insisto en la búsqueda, no pueden estar lejos, pero veo gente frágil, más bien triste, algunos incluso de los que siempre me han provocado esa mezcla de congoja, de desasosiego y ternura, compatriotas de un pasado de incertidumbre y afán.
Siento que éstos son los míos y de pronto me siento disfrazado y un poco ridículo: o sigues siendo de izquierdas o te estás volviendo gilipollas.
La cena bien, gente encantadora que propone cava para cenar, que siente una envidia sana por los catalanes, que odia a doña Espe y lamenta la incapacidad de los madrileños para articular una alternativa progresista.
Otro día será, pero hoy he sido incapaz de encontrar a los enemigos.

divendres, 18 de desembre de 2009

Vale


Suposo que si l’has dit a algú bruixa en públic, has d'assumir que et digui el malo.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Mediocritat


Profunda anàlisi sobre el 13D. Algú és capaç d'imaginar més mediocritat?


"Qui pot dir que no n’hi ha prou? Sobretot, que no ho diguin els socialistes que van donar per bona una consulta sobre l’edifici de la plaça Major, que resulta que sí va ser vinculant, i van donar per bo un resultat de 1.100 votants, és a dir, no arribava al 6% de participació. Recordeu que aleshores l’alcalde va sortir amb declaracions triomfalistes, com si el poble hagués votat massivament, i es van gastar uns diners a treure quatre ferros del darrer pis de l’edifici".

dilluns, 14 de desembre de 2009

Conclusions estúpides

Per un moment penso en els que no van anar a votar ahir. Per què no ho van fer?, era una actitud conscient i activa?, passen?, estan aturats i no estan per transcendències?, seria interessant saber quants aturats van votar.
Són espanyolistes o pitjor, patriotes espanyols? O potser són catalans que encara no han caigut del cavall camí a Damasc?.
De totes maneres eren molts: 15.390 a Castellar, el 82,03%.
Què farem, per a què entrin en raó? Per a què entenguin que nosaltres els independentistes estem en possessió de la veritat?
De fet fins ara ens ha agradat marcar perfil propi: que la majoria vota l’estatut, nosaltres en contra, que tots han acceptat una senyera que ens uneix i ens identifica com a país, nosaltres en busquem una de diferent, fins i tot estem buscant una forma de llengua catalana, arrossegant les vocals, que ens identifiqui i ens faci diferents.
El risc: estar sempre en minoria, però què importa si tenim la raó!!

13D a Castellar

En un ambient festiu, les dates acompanyen, i de llibertat, el poble ha parlat.
3.372 castellarencs han donat el sí a la pregunta proposada (el 17,97 % del padró).
El 18,92% ha participat a la consulta.
(Els organitzadors haurien de corregir el petit error, ja que si els ciutadans de 16 anys o més poden votar, també s’han de comptabilitzar, de forma que eren 18.762 i no 18.218 els ciutadans cridats a les urnes).
Ara cadascú arribarà a les seves conclusions, els satisfets presumiran dels resultats i els insatisfets intentaran buscar un culpable per justificar el seus dèficits o errors: tot normal.
Si jo fos independentista no partidista, no estaria massa satisfet, al menys a Castellar: ERC que no va tenir protagonisme a Arenys, ha intentat posar-se al davant del procés i ha fet campanya partidària pel sí, fet que, crec, ha estat contraproduent.
CiU, com moltes vegades, juga a la “puta i la ramoneta”: primer es manté a l'expectativa, després envia a les joventuts a fer campanya i el “dia d'autos” es despleguen com si fossin els protagonistes, amb visita del “capo” inclosa: normal també.
Era impossible una acció unitària i no partidista cridant només a la participació? També en un tema com aquest, s’han de buscar rèdits electorals?. El patriotisme ha de ser sempre interessat?
El que és segur és que, els de sempre, trobaran alguna excusa per criticar al PSC.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Ken Loach

Loach és un director pel qual sento una gran debilitat des de l’època de Lloviendo piedras i Ladybird, ladybird, dures pel·lícules sobre la reconversió industrial al nord d’Anglaterra.
Després em va guanyar definitivament el cor amb Terra i Llibertat, versió cinematogràfica d'Homenatge a Catalunya de George Orwell.
Com tothom coneix, Orwell pren partit pel POUM i en contra de l’estalinisme. Loach també és un antiestalinista declarat i contrari als partits comunistes clàssics, sentiment que sempre he compartit.
A l’època que vaig veure la pel·lícula per primer cop feia uns quants anys que tenia una estreta relació amb el Manel Alberich i d’altres vells militants del POUM, integrats des de 1978 al PSC.
Per contingut i per qualitat cinematogràfica, Terra i Llibertat ha estat sempre una de les meves pel·lícules preferides.
Aquests dies està en cartellera una nova pel·lícula de Loach: Looking for Eric.
No sé si és l’edat, però aquesta vegada, sense renunciar a descriure les classes populars del seu país, cosa que fa com ningú, Ken Loach ha fet una pel·lícula a estones dura però simpàtica i esperançada sobre l’amistat i l’esperit de superació, i també de la dificultat pel compromís dels membres d’una generació eternament adolescents, que a Anglaterra ja passen dels 40 i que comencen a ser avis.
Peculiar el paper del gran Eric Cantona, el davanter francès del Manchester United, que demostra que el compromís social i intel·lectual és perfectament compatible amb el plaer de compartir un bon partit de futbol i de ser apassionat d’uns colors.

dijous, 3 de desembre de 2009

Roïndat i misèria

Hi ha regidors a l’ajuntament que escriuen poc i que, quan llegim els seus escrits, tenim sensació que fins i tot escriuen massa. Són com un personatge de la meva mitologia infantil familiar, “el niño de la horquilla”, que lamentava que una branca que havia provocat a un veí, en un accident, la pèrdua d’un ull, no tingués forma de forqueta.
L'escrit tracta de l’escultura d’en Jordi Martí Clerch, homenatge a les víctimes de la guerra civil. La senyora regidora escriu:
“...el regidor de tot plegat, el Sr. González... La seva relació amb el senyor escultor va decidir per tots nosaltres... ni convocatòria per a tots els escultors interessats, ni mirar de donar feina a la gent de Castellar. I això que d'aquesta manera ens faria menys mal haver-nos gastat en aquests temps 6.000 euros.”
I s’oblida d’algunes coses:
- que l’escultor es va oferir a fer l’escultura pel preu del material, que finalment ha estat 4.600 €, com a mostra d’estima al nostre municipi (no vull fer referència al cost de les magnífiques obres d’art, fetes per castellarencs, que adornen Castellar, instal·lades anys enrere; però tinc les factures).
- que Jordi Martí Clerch és un artista notable, i la seva obra, d’un alt nivell artístic i simbòlic.
- que considerem la senyora regidora poc capacitada per a valorar una obra d’art.
- que aquesta mentalitat restrictiva (tot per Castellar) contrasta amb la seva activitat actual: càrrec de confiança, i a dit, a l’ajuntament de Palau, atenent al seu mèrit fonamental: ser militant de CiU. Mentrestant, la seva plaça d’administrativa està vacant a l’ajuntament de Castellar, que perd l’oportunitat de gaudir de la seva saviesa.

Davant d’aquesta actitud miserable només ens queda dir: gràcies Jordi, gràcies per la teva generositat, pel teu esforç i pel teu art, sempre seràs benvingut a Castellar.

(la foto és de Josep Graell)

Noche creativa

En la gestión municipal hay días de todo, que van desde el tedio y la rutina hasta la euforia.
Por circunstancias personales e históricas, yo soy un afortunado y mis responsabilidades y mi actividad tienen multitud de momentos creativos. Si además estamos en una dinámica de generación de nuevas actividades y abiertos al futuro, el efecto es multiplicador.
Compartir cena, argumentos y discusión apasionada, con dos grandes profesionales como Carles Casanovas y Pablo Antoñanzas y hacerlos cómplices de nuestros proyectos y de nuestras ilusiones es un lujo difícilmente imaginable hace unas semanas.
Es un privilegio compartir mirador y reflexiones que nos permiten “fer poble”, mirando al futuro y consolidando lo que nos hace ser quienes somos.