Fa dies que vull escriure sobre l’Altraveu per evitar que m’acusin d’excés de maquiavel·lisme, però al final em ve la mandra.Em preocupa no trobar el punt just, crític i objectiu, i em preocupa, encara més, que la gent sensible i intel·ligent no sigui capaç de separar els meus comentaris de la valoració identitària i de la defensa del grup.
És cert que l’Altraveu desperta simpaties: el discurs de la diferència, el “no partit”, l’amateurisme, l’ecologisme difús, connecta amb un discurs antipartit i antipolítica estès en una capa de la societat. És com una versió light o descafeïnada de la política, una mica “sobradeta” perquè, quan un està en la moda i neix amb la raó, ja se sap.
Es postulen com una nova forma de fer les coses, de concebre la política, i deuen estar satisfets ja que la seva valoració dels primers anys està immersa en l'autocomplaença.
Jo, des de la simpatia, sóc una mica més crític i difícilment puc compartir la valoració, ni de la concepció del projecte ni de la seva actuació.
Es presenten per a no guanyar, si guanyen els faràs una putada.
El dia més feliç dels seus regidors és el dia que marxen.
En el temps que estan de regidors, i amb la seva dedicació, no tenen temps d’adonar-se de què va, amb independència que personalment pugui ser molt enriquidor.
Presumeixen d’amateurs però, als altres amateurs, ens demanen que actuem com a superprofessionals i que ens adonem i ho controlem tot.
L'assemblea està molt bé (no hi ha res més fàcil de manipular que una assemblea) però no sóc capaç d’imaginar-me com ho farien per governar.
De quina ideologia és el grup? O canvia cada dia en funció dels que van a l'assemblea? Són una organització interclassista? Són diferents de la resta de les candidatures “alternatives”? Han inventat una nova ideologia? Ni jo mateix sóc tan pretensiós.
Van començar amb preocupacions locals (era la raó de la seva existència) però cada vegada estan més adscrits al monotema.
Realment saben quins són els problemes de la gent real? (com a assemblea, dic).
Crec, sincerament, que volen canviar el que no coneixen i, a més a més, amb poc esforç. Gestionar un municipi és molt més que un discurs o que una assemblea inoperant. La gent té problemes reals i enfrontar-se a ells suposa sacrifici, esforç i dedicació, i més esforç. I has de donar resposta cada dia a unes exigències que no marques sempre tu i que no poden esperar a la propera assemblea... en aquests moments ajuda molt la ideologia.
I, a més, has de tenir un model de municipi global que no es limiti a can Bages.
I acabo: quan es defensa la pluralitat ets més creïble si ets plural; quan no, s'és una versió bis, una mica rejuvenida i contraculturera, dels de sempre.
4 comentaris:
No me n'he pogut estar. Un matí amb temps i una qüestió suggerent sobre la taula: http://calaixdelagemma.blogspot.com/2009/12/municipalisme-de-moviment.html
Gràcies Gemma pels teus comentaris, amb tu sempre tinc la sensació d’estar al mateix costat de la barricada.
No seré jo qui defensi certes pràctiques municipals o partidàries, sempre he pensat que en la política s’ha d’estar de pas (Jo ja havia marxat i he tornat, i cada vegada soc més del Partit Socialista de Castellar), però això ha de ser compatible amb una certa eficàcia en la gestió: no crec que l’alcalde d’Otxandio el canviïn cada any.
No sé quants habitants te Otxandio ni si les seves formules són aplicables a una ciutat.
Per mi te, poc interès la participació dels que ja participen (els que viuen a l’ombra del campanar i els conscienciats políticament), aquest ja tenen fórmules, però, que fem amb els que no participen mai?
Tots tenim les nostres contradiccions, però realment, des de l’Altraveu esteu fent el que proposes? (de veritat, no de discurs).
Algun dia, sense prejudicis, haurien de parlar de tot això.
Compañera: en la barricada nos encontraremos.
Si, cert, contradiccions en tenim totes... Però crec que com està el pati calen exercicis radicals de regeneració democràtica. I una rotació de càrrecs o una gestió col.lectiva dels recursos poden ser un bon revulsiu a nivell local. I si estigués al govern apostaria per prendre’m en serio alguns mecanismes democratitzadors. I a nivell de polítiques substantives, ser agosarada quan cal... que crec que és el principal error que ha fet el vostre govern. En fin, te espero en la barricada (lo mismo digo, sin prejuicios). PD: Los puentes de madison, una mica nyonya, no?
Tia dura!
Quedat amb l’exercici tècnic de la seqüència. Està be, no?
Publica un comentari a l'entrada