dimecres, 30 de juny del 2010

Preferències

Enric González és un periodista intel·ligent i cult que ha tingut el privilegi de viure de la seva professió, com a corresponsal, en les ciutats més atractives del món. El seu llibre sobre Londres és una delícia i els seus articles fan que els conceptes intel·ligència i premsa esportiva no siguin antitètics.
Té defectes, és clar, el més greu ser de l’Espanyol, però en el seu cas és perdonable, especialment tenint en compte l’elegant distanciament amb el que porta les seves passions.
L’article que reprodueixo és una mostra.

La pasión patriótica nunca me ha tirado mucho. Yo creo que con un poco de civismo, con no defraudar a Hacienda y con no hacer demasiado la puñeta a los demás uno cumple razonablemente como ciudadano. Me supera la cosa del patriotismo, lo de inflamarse a la vista de una bandera (cualquiera de ellas) o lo de atribuir cualidades antropológicas o morales a un concepto tan abstracto como el de “nación”.
Lo cual no significa que no me guste que gane España. Me gusta. Me alegra por mí y por la mayoría de mis conciudadanos. Y por mi mujer, muy forofa de este equipo. Reconozco, sin embargo, que las victorias de España me parecen ligeramente menos embriagantes que las de mi club. Y las derrotas (confiemos en que no lleguen), menos dolorosas.
Será, tal vez, porque al club lo elige uno mismo, mientras que con la selección hay lo que hay. O será que siento afecto, en mayor o menor medida, por más de una selección. Simpatizo con
Italia, porque llevo años siguiendo con fruición (ya sé que suena a contrasentido) el fútbol italiano. Simpatizo con Inglaterra, porque la anglofilia no se me va a curar ya nunca. Simpatizo con Argentina por muchísimas razones, algunas tan nimias como los anuncios mundialistas de la cerveza Quilmes o por el ronco “vamos, vamos”. Antes simpatizaba con Alemania, pero me libré de esa rareza en el Mundial de 1982. Reconozco, sin embargo, que la Alemania de este año es simpática y atractiva.
De los partidos que quedan ahora, me gustaría que
Holanda ganara a Brasil. Por simple deformación profesional: la gente de mi oficio vive de las sorpresas, porque son noticia. Y Brasil lleva tiempo ganando mucho y ofreciendo poco.
Con
Uruguay-Ghana voy a llevarme un disgusto, pierda quien pierda.
Argentina debería eliminar a Alemania, porque de lo contrario existiría el riesgo de que Alemania, que aún puede crecer mucho, ganara dos Mundiales seguidos: este y el próximo.
Lo siento por
Paraguay; soy del Espanyol y uno de mis héroes de infancia fue el paraguayo Cayetano Re, pequeño ariete de los “Delfines”, pero España es mejor y sufriría más que Paraguay con la decepción de la derrota.
Si las cosas salieran a mi gusto (cosa que jamás ha ocurrido), disfrutaría como un enano con la semifinal España-Argentina. Volvemos a lo del principio: es una suerte contemplar un partidazo sin miedo a sufrir uno de esos íntimos desgarros patrióticos que, según dicen, duelen muchísimo.

dimarts, 29 de juny del 2010

Indignant i patètic

El tribunal Constitucional ha deixat clar el que és: un grup de juristes incompetents representants del més ranci nacionalisme espanyol. Quatre patètics anys han necessitat per arribar a aquesta parida, quatre anys de desestabilització i de confrontacions, per acabar dient que un preàmbul no te validesa normativa i que la llengua pot ser pròpia i vehicular però no preferent (menuda xorrada).
A on sí han demostrat el que són, és en la valoració del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aquí al nacionalisme ranci sumen el corporativisme d’un poder de l’estat, el Judicial, al que encara no ha arribat l’esperit de la transició i que ara és mes reaccionari que el propi exercit.
El Partit Popular i el Tribunal Constitucional han fet un gran servei al país.

diumenge, 27 de juny del 2010

Boutade


Una prueba clara de madurez, es dejar de sentir interés por las cosas que no tienen interés... y llegar a la conclusión que trascendente... ni la propia muerte

Nacionalismes


En general coincideixo bastant amb l’escriptor gironí Javier Cercas i amb els seus esforços d’explicar la realitat des de la racionalitat.
Fent servir com excusa el gest incomprès del torero català Serafí Marín, a les Ventas de Madrid, escriu l’article “Una viga como una casa” per explicar el poc assumit, des d'Espanya, nacionalisme espanyol i la seva retroalimentació amb els nacionalismes perifèrics.

Rubalcaba

Juan José Millás es un buen escritor y sus entrevistas, “a fondo”, en el dominical de El País, siempre son importantes.
Si bien esta entrevista no es la mejor que he leido de Millás, me ha gustado como explica el proceso de incorporación del antifranquismo a la politica y del tránsito ideólogico desde el anarquismo al socialismo, que supongo común a otros muchos integrantes de nuestra ideologia y nuestra generación.
Con una frase me siento especialment identificado “ Si, soy un tipo que está de acuerdo con su vida”.
Si a alguien le interesa la entrevista completa está en: Rubalcaba privado.

dissabte, 26 de juny del 2010

Je suis


JE SUIS COMME JE SUIS
Jacques Prévert

Je suis comme je suis
Je suis faite comme ça
Quand j’ai envie de rire
Oui je ris aux éclats
J’aime celui qui m'aime
Est-ce ma faute à moi
Si ce n’est pas le même
Que j’aime chaque fois
Je suis comme je suis
Je suis faite comme ça
Que voulez-vous de plus
Que voulez-vous de moi
Je suis faite pour plaire
Et n’y puis rien changer
Mes talons sont trop hauts
Ma taille trop cambrée
Mes seins beaucoup trop durs
Et mes yeux trop cernés
Et puis après
Qu’est-ce que ça peut vous faire
Je suis comme je suis
Je plais à qui je plais
Qu’est-ce que ça peut vous faire
Ce qui m’est arrivé
Oui j’ai aimé quelqu’un
Oui quelqu’un m’a aimé
Comme les enfants qui s’aiment
Simplement savent aimer
Aimer aimer...
Pourquoi me questionner
Je suis là pour vous plaire
Et n’y puis rien changer.



Jacques Prévert sempre és una font d'inspiració.

Poema

Yo no soy yo.
Soy este
que va a mi lado sin yo verlo,
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pie cuando yo muera.

Juan Ramón Jiménez


divendres, 25 de juny del 2010

Històries de la ràdio

Cada final de temporada Ràdio Castellar organitza un sopar, amb la modèstia que exigeix la crisi, compartit pels professionals, becaris i especialment els voluntaris, sense els quals una ràdio municipal no seria viable.
La ràdio és un mitjà atractiu que genera dependència i que ha de conviure en un món altament competitiu. Les ràdios municipals no tenen fàcil fer-se un lloc entre les propostes d’emissores nacionals i estatals, públiques i privades, per això el voluntariat i la funció formadora són determinant en la nostra fórmula radiofònica.
En la taula vaig coincidir amb la Cristina, l’Anna, l’Alba, la Mireia i amb la corresponsal esportiva a les terres de Castella, M. Catena, gent jove i entusiasta, professionals, becàries o voluntàries.
Mentre la ràdio sigui atractiva per gent com aquesta, el futur està assegurat.

dijous, 24 de juny del 2010

Rastros

Todos los actos dejan marcas, señales, huellas, rastros, pageload activity del stat.counter...en horario laboral.
Se pueden meter los bigotes con mente de archivero clandestino y alma de monja vieja disfrazada, en las vidas ajenas.
Se puede jugar al paternalismo autoritario y hasta comprar silencios y obediencias.
Frente a la fortaleza y la libertad quizás lo que no pueda evitarse son los riesgos y las consecuencias.

La llei de l'embut

La veritat és que arriba un moment que t’acostumes i sembla que formi part de l’estat natural, del funcionament lògic del món:
Si algú et critica, amb motius o sense, posa en qüestió la teva capacitat o la teva honorabilitat, interpreta de forma esbiaixada i conscient les teves actituds, les teves actuacions o els teus comentaris, està fent oposició i per tant complint amb la seva sacrosanta obligació, no importa que menteixi de forma conscient i descarada: està complint amb el deure democràtic que justifica la seva existència.
Si tu fas crítiques: denunciant falsedats o exageracions, desacreditant propostes inviables, ridícules o malintencionades, o posant de manifest, actituds sectàries o d’aprofitament il·lícit d’una situació, resulta que és una cosa lletja, que no saps assumir les crítiques, i a més ets un “bronques” i un mal educat.
Suposo que és cosa de percepcions o de defensa del propi entorn i fins i tot, podria acceptar una petita part del mèrit: aquesta mania de no posar l’altra galta.

diumenge, 20 de juny del 2010

Krugman, una vegada més.


Els últims dies s’han aixecat veus autoritzades sobre la política que la senyora Merkel i la banca alemanya estan imposant a Europa. Alguns especialistes de prestigi defensen que la política econòmica d’austeritat i antidèficit, prematura, és un gran error que perjudicarà l’incipient recuperació de l’economia.
Krugman en l’article publicat a les pàgines de negocis de “El País”, Esa sensación de los años treinta, explica amb la seva facilitat habitual aquesta tesi.
La foto és de la fotògrafa americana Dorothea Lange, sobre els efectes de la gran depressió.

dimarts, 15 de juny del 2010

La pell fina

La setmana passada CiU va fer una nota de premsa comentant l’últim Consell Escolar, en què posaven en boca de la senyora Vallès afirmacions com les que reproduïm i que són un model d’objectivitat, rigor i respecte, del respecte que ara demana.
Parlant del 3er institut diu:

.... segons paraules de la regidora Mercè Vallès... (parlant de la regidora d’educació).. "tampoc va deixar clars quins mòduls de cicles formatius s'han demanat... Poca informació i poca transparència, com quasi sempre", ha conclòs Vallès.

La Generalitat no ha decidit res, encara no hi ha projecte, però ja hem de saber els cicles formatius.

... problemes amb la preinscripció. Hi ha hagut un excedent de 16 alumnes, que han quedat fora de l'escola pública, i se'ls ha redistribuït a l'escola Immaculada... CiU va denunciar un cop més la manca de planificació de l'equip de govern en matèria educativa: "No tenim notícies de la setena escola... la regidora d'educació, Antònia Pérez, ens assegurava que estava tot controlat i que no calia patir perquè no faltaven places, ens trobem que aquest any ja n'han faltat 16", ha manifestat Vallès.

Aquest paràgraf és la demostració palpable de què no sap de què parla: barreja un tema de primària (setena escola) amb uns hipotètics alumnes de secundària que podrien o no anar a l’Immaculada (que per primera vegada cursarà secundària). Realment els seus coneixements són una base ferma per planificar.

... des de CiU també s'ha denunciat la manca de places d'escola bressol, que ha fet que alguns nens de 0 a 3 anys s'hagin quedat sense plaça (?).

Absolutament impressionant: una regidora de CiU donant lliçons d’escola bressol pública.

...es van presentar les conclusions del Consell d'Infants, ha apuntat Vallès... CiU ha denunciat el poc tacte que té la regidora a l'hora de tractar els nens i nenes de l'escola concertada, ... " La regidora s'equivoca i no entén que aquests nens i nenes són ciutadans i ciutadanes de Castellar, que tenen els mateixos drets, vagin a una escola o una altra, és una afirmació lamentable i equivocada, i que posa de manifest el poc tacte de la regidora i el poc interès cap a models educatius que no sigui l'escola pública, quan el deure de la regidora és governar per tota la comunitat educativa", ha conclòs la regidora nacionalista.

Magnífica manera de convertir un tema positiu i de consens, en un “model de respecte CiU”, només li falta dir que la regidora maltracta els nens.

La senyora Vallès pot tenir raó en el sentit que les declaracions no són seves, però això és un tema que haurà de resoldre a nivell intern i tenir en compte que usurpar la personalitat és més delicte que penjar una foto.

dilluns, 14 de juny del 2010

Europa


No sé si es el tiempo gris y melancólico o que en realidad el Mediterráneo me provoca pasión y Europa escepticismo, pero en estos días tengo la sensación de que el barco europeo está embarrancado y nadie tiene interés en el proyecto común.
No podemos negar que 25 años de Unión Europea, nos han traído beneficios económicos y estabilidad monetaria, tampoco, que los países del norte y especialmente Alemania se han beneficiado, aún más, de un mercado unificado y sin aranceles. Todos contentos.
Ahora llega una época de vacas flacas y la solución es imponerle al sur una política draconiana para defender los intereses de los bancos alemanes, que han invertido demasiado en la burbuja inmobiliaria española y en la norteamericana. ¿Como es posible que los “inteligentes” banqueros alemanes, tan estrictos con sus propios ciudadanos, sean tan estúpidos con los bonos basura y los productos inmobiliarios del sur de Europa?, ¿tiene algo que ver con la codicia?
En los últimos meses, las políticas económicas de Europa y de Norteamérica son cada vez más divergentes. América en línea con una cierta tradición keynesiana, propia de un gobierno progresista, continua con estímulos a la economía, dando prioridad al crecimiento y a la creación de empleo. Europa, bajo la amenaza alemana, se obsesiona con el déficit, elimina los estímulos, renuncia a crecer y es incapaz de plantar cara al capital especulativo. Alemania sacrifica a Europa en beneficio de sus exportaciones.
No hay que ser un genio para adivinar quien saldrá antes de la crisis.

dissabte, 12 de juny del 2010

Manuel Rivas

Manuel Rivas és un poeta i narrador gallec que col·labora de forma habitual en la contraportada de “El País”.
Va adquirir certa notorietat amb la publicació dels llibres de narracions “¿Qué me queres, amor?” i “O llapis do carpinteiro”.
Del primer llibre, José Luis Cuerda va realitzar “La lengua de las Mariposas” una magnifica pel·lícula sobre un vell mestre republicà, ambientada a Galícia en els anys de la república i el final de la guerra.
Avui, El País publica un divertit article de Manuel Rivas sobre la “conversió” ideològica del PP.

dijous, 10 de juny del 2010

Consell Escolar

La senyora Vallès és la representant de CiU al Consell Escolar Municipal i té uns elements comuns amb la resta del seu grup: mai aporta res i s’oblida que el Consell també és un òrgan de participació, només va amb la idea de a veure què escolta per poder criticar desprès.
També té coses pròpies: no coneix el passat i no té ni idea d’educació, això la porta a criticar les polítiques que han corregit les mancances dels seus companys en el passat, i a barrejar-ho tot, a confondre-ho tot.
Com s’atreveix a criticar l’oferta d’escola bressol pública, de la que l’equip actual ha creat 150 places, quan CiU no en va crear cap en 28 anys? Sobre la resta d'escoles bressol, trobarà més informació en un company del seu grup.
Sap quina diferència hi ha entre primària i secundària? Li ha arribat la noticia que l’Immaculada s’incorpora als centres que imparteixen secundària i que això incrementa la oferta? Sap que l’actual model educatiu català, i que defensa el seu partit, es basa en l’existència de centre públics i concertats? No ens faran creure que s’han convertit en paladins de l’escola pública?
No li agrada com funciona el consell d’infants?, per què? perquè és una iniciativa socialista?
De veritat entén el significat del concepte planificació? Sap quines són les competències de cada administració en matèria educativa? Se’n recorda quan havia més de mil alumnes en un sol institut? Sap qui governava a Castellar i a Catalunya?
Preocupa pensar què faria (més aviat què no faria) la senyora Vallès, si tingués competències per fer-ho.
Hi ha una dita que diu: la ignorància és molt atrevida. Senyora Vallès renuncii a la seva ignorància, això és un altre esport, estudii més, entreni més, vagi al Consell amb esperit constructiu com si fos un equip, faci aportacions, col·labori de manera lleial a millorar l’educació a Castellar. I si no és capaç, al menys no faci el ridícul, segur que calladeta està mes guapa.

dimecres, 9 de juny del 2010

Malintencionats i mediocres

Fa una estona he tingut una conversa amb el Jordi Martin Clerch, l’autor de l’escultura de la plaça Major d’homenatge a la memòria històrica.
En Martin Clerch és un home honrat i generós, un bon artista i un patriota que regala el seu treball amb l'única motivació de fer país. Per l’escultura de Castellar només va cobrar el preu del material i pel disseny de la coloració de les boles ni un euro.
Avui, amb raó, està emprenyat amb alguns castellarencs que des de la ignorància, la mala intenció i la mediocritat, s’han dedicat a difamar-lo i a qüestionar la seva honorabilitat.
No sé si tornarà a tenir gestos com el que ha tingut amb el nostre municipi, probablement no, després de comprovar com l’insulten per ser generós, com utilitzen la seva bona fe per fer oposició, com la política pot ser de vegades mediocre i roí.
Fa un any que conec a J. Martin Clerch i estic orgullós de ser el seu amic i, com castellarenc, profundament agraït per la seva generositat amb la nostra vila.

dilluns, 7 de juny del 2010

PER ESTALVIAR 80.000 MILIONS
Alemanya anuncia el seu pla d'ajust més important des de la postguerra
Merkel retallarà la despesa en Treball, Afers Socials, Construcció i Defensa però manté els impostos.

Cameron adverteix que l'economia del Regne Unit està "pitjor" del que s'esperava
El primer ministre afirma que les retallades de despeses previstes afectaran la "forma de vida" de tota la població.
(El Periodico)

Suposo que ningú dubta que el culpable és Zapatero

diumenge, 6 de juny del 2010

Israel

Són capaços d’atacar un vaixell en aigües internacionals i matar a una dotzena dels seus ocupants amb l’excusa estúpida de què eren una amenaça, fa dècades que mantenen en una situació infrahumana als habitants de la franja de Gaza, donant peu a què s’imposin entre els palestins els sectors més radicals.
Fa al menys 5.000 anys que viuen en conflicte permanent, han estat expulsats de mig món i han viscut en guetos en totes les ciutats d’Europa, des de Rússia a la península Ibèrica, evidentment sempre per culpa dels altres.
La corrent de simpatia i comprensió generada per l’holocaust l’han dilapidat en poques dècades en les que han passat de víctimes a posar-se a l’alçada dels seus botxins.
Israel és avui la principal font de conflictes de l’Orient Mitjà i l’estat que menys respecta les resolucions de l’ONU.
Jo no seré mai favorable als governs teocràtics ni a què sigui la religió la que determini el govern dels pobles. Tampoc justificaré les monarquies corruptes enriquides pels beneficis del petroli ni els moviments radicalitzats fruit d’una interpretació religiosa tendenciosa, però després de tantes dècades demostrant una nul·la voluntat de resoldre un conflicte en el que tots defensen uns pretesos drets mil·lenaris, començo a creure que la creació, desprès de la segona guerra mundial, de l’estat d’Israel, va ser un lamentable error.

dimarts, 1 de juny del 2010

Spotify

Fa bastant mesos que vaig entrar en contacte amb Spotify, crec que va ser la Blanca qui va enviar-me la invitació.
Aquest cap de setmana, l’Eduard i el Xavi han dedicat unes quantes hores a instal·lar els equips que donen al portal tot el seu potencial: avui tinc tota la música del mon connectada a l’amplificador d’alta fidelitat i a la pantalla LCD.
El dia que existeixi un Spotify de cinema podré tenir cobertes amb qualitat i baix preu, moltes de les necessitats d’oci que em produeixen més satisfacció, gràcies a les noves tecnologies i amb programari lliure.