divendres, 13 de setembre de 2013

12 de setembre

El dia després confirma el que ja es preveia: que la mobilització seria massiva, que alguns partits intentarien treure rèdits a favor, que des de el govern central intentarien minimitzar la importància i que el dia després la situació és bàsicament la mateixa que el dia abans.
Una sorpresa agradable va ser l’aire festiu i poc transcendent, sense dramatismes ni solemnitats, expressat per la majoria dels participants. Aquesta “naturalitat” hauria de portar-se al comportament dels polítics, dels de que, a partir de ja, hauran de canalitzar reivindicacions, dubtes, recances i sentiments.
Alguns voldran iniciar, ja, la campanya de convenciment de contraris i dubtosos, altres consolidar els arguments per justificar la barrera infranquejable, molts continuaran preocupats pels resultats incerts d’una confrontació inevitable des de la incomoditat d’una decisió difícil.
Als que, històricament, ens han mogut poc les banderes, els himnes i els sentiments patriòtics, la preocupació fonamental és recuperar un projecte compartit pel nostre poble, capaç de ser denominador comú d’una ampla majoria de ciutadans.
A aquestes alçades del procés, la consulta als ciutadans és inevitable i encara més, és convenient. Quan més aviat arribin a aquesta conclusió el govern d’Espanya, la direcció federal del PSOE i, evidentment tots els partits catalans, millor.
La dificultat, i aquesta és la feina dels politics, és com establir el denominador comú que es pugui convertir en un projecte compartit. Ja sabem que per alguns tot el que no sigui la independència no serà acceptat, també sabem que altres no volen tocar res i fins i tot voldrien fer marxa enrere.
Sembla també evident que una solució genèrica per totes les autonomies , ni que sigui de caràcter federal, no serà una solució. S’ha de trobar una alternativa pròpia i singular d’encaix de Catalunya, que permeti mantenir els símbols i elements compartits imprescindibles, fins que Europa sigui capaç d’unificar politiques fiscals, estructures de representació exterior i estratègies i estructures militars.
La monarquia,(i jo soc republicà) tan desprestigiada, amb una certa renovació, podria convertir-se en un nexe comú compartit de indubtables ressonàncies històriques.
I, evidentment, hem de salvar la lliga de futbol.



dimarts, 10 de setembre de 2013

La barrera fatídica



Les incertes barreges de dubtes i certeses, la barrera fatídica, el Cap d’Hornos, el punt de no retorn, la treva del Pacífic abans  dels pirates filipins, les turmentes tropicals, el paludisme, l’escorbut, la calma txitxa, la calor sufocant...i l’intercanvi profitós d’uns quants “abalorios” per les desitjades especies i el luxe de les sedes.

LA CHARTE DE LA LAICITE A L'ECOLE


La nation confie à l’école la mission de faire partager aux élèves les valeurs de la République.

La République est laïque

1. La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l’égalité devant la loi, sur l’ensemble de son territoire, de tous les citoyens . Elle respecte toutes les croyances.
2. La République laïque organise la séparation des religions et de l’Etat. L’Etat est neutre à l’égard des convictions religieuses ou spirituelles. Il n’y a pas de religion d’Etat.
3. La laïcité garantie la liberté de conscience à tous. Chacun est libre de croire ou de ne pas croire. Elle permet la libre expression de ses convictions, dans le respect de celles d’autrui et dans les limites de l’ordre public.
4. La laïcité permet l’exercice de la citoyenneté, en conciliant la liberté de chacun avecl’égalité et la fraternité de tous dans le souci de l’intérêt général.
5. La République assure dans les établissements scolaires le respect de chacun de ces principes.

L’école est laïque

6. La laïcité de l’école offre aux élèves les conditions pour forger leur personnalité, exercer leur libre arbitre et faire l’apprentissage de la citoyenneté. Elle les protège de tout prosélytisme et de toute pression qui les empêcheraient de faire leurs propres choix.
7. La laïcité assure aux élèves l’accès à une culture commune et partagée.
8. La laïcité permet l’exercice de la liberté d’expression des élèves dans la limite du bon fonctionnement de l’école comme du respect des valeurs républicaines et du pluralisme des convictions
9. La laïcité implique le rejet de toutes les violences et de toutes les discriminations, garantie l’égalité entre les filles et les garçons et repose sur une culture du respect et de la compréhension de l’autre.
10. Il appartient à tous les personnels de transmettre aux élèves le sens et la valeur de la laïcité, ainsi que des autres principes fondamentaux de la République. Ils veillent à leur application dans le cadre scolaire. Il leur revient de porter la présente charte à la connaissance des parents d’élèves.
11. Les personnels ont un devoir de stricte neutralité : ils ne doivent pas manifester leurs convictions politiques ou religieuses dans l’exercice de leurs fonctions.
12. Les enseignements sont laïques. Afin de garantir aux élèves l’ouverture la plus objective possible à la diversité des visions du monde ainsi qu’à l’étendue et à la précision des savoirs, aucun sujet n’est a priori exclu du questionnement scientifique et pédagogique. Aucun élève ne peut invoquer une conviction religieuse ou politique pour contester à un enseignant le droit de traiter une question du programme.
13. Nul ne peut se prévaloir de son appartenance religieuse pour refuser de se conformer aux règles applicables dans l’école de la République.
14. Dans les établissements scolaires publics, les règles de vie des différents espaces, précisées dans le règlement intérieur, sont respectueuses de la laïcité. Le port de signes ou tenues par lesquels les élèves manifestent ostensiblement une appartenance religieuse est interdit.
15. Par leurs réflexions et leurs activités, les élèves contribuent à faire vivre la laïcité au sein de leur établissement.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Populismes



Ho saben des de sempre, en temps de crisi i segurament per falta d’encert dels partits, es generen crisis d’identitat i els projectes populistes afloren i són capaços d’un protagonisme difícilment comprensible en unes altres circumstàncies.
Va passar amb els moviments autoritaris als anys 30, el lerrouxisme a la república espanyola, el Peronisme, Chaves... i ha estat una constant en la descomposició  post-soviètica de l’Europa de l’est.
El nostre país no és aliè a aquest fenomen. Sota la pancarta d’un sobiranisme difús, personatges més o menys grotescos i de ideologia confusa van apareixent en el panorama polític català amb un cert èxit mediàtic.
Primer va ser l’Anglada i el seu PxC amb un programa d’extrema dreta, el va seguir el Laporta no se sap massa amb quin programa però també conservador.
Ara s’ha canviat el model, es tracta de condicionar l’agenda del país sense el risc de les urnes. La monja Forcades  i la funcionaria i regidora fracassada  Forcadell tenen en comú, a part de l’arrel dels cognoms, que no els ha triat ningú, això no evita que, especialment la segona, es permeti la gosadia de exigir, qüestionar i dictar al president de la Generalitat, quina ha de ser la política del país. Ben és cert que el propi president és responsable del protagonisme de la susdita.  
En una altra categoria de populisme estaria el senyor Junqueras, ERC és un partit històric, però l’actual formulació del partit permet cremar als líders a una velocitat vertiginosa, aquesta circumstancia ha facilitat l’ ascensió meteòrica del senyor Junqueras, que,  amb un únic punt en el seu programa,  ha passat en poc temps de l’anonimat ha dirigir el país. Res a dir si no fos perquè des de una situació electoral modesta, insisteix en parlar en nom de Catalunya i postular de forma categòrica que és el que més convé al país.
ERC va treure en les últimes eleccions 498.124 vots, pel darrera de CiU (1.116.259) i el PSC (524.707). Els seus vots representen el 13,7% dels votants i el 9% del cens electoral.
Entén que estigui contents pel resultat,  però trobo excessiu que s’arroguin la representació del poble de Catalunya.
L’estat d’excitació en el que viu el país és evident i les preses per aprofitar una oportunitat que sembla única, l’única estratègia. És la mateixa estratègia leninista antidemocràtica, l' avantguarda que pensa i que decideix el que més convé a la majoria, pensi aquesta el que pensi.
La decisió  és massa important per deixar-la en mans de populistes i de il·luminats exaltats. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

Tàpies

Fins a Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva del pintor.
Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi perfectament identificable i singular.
Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment,  estètic.
A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.
Els grans espais del muntatge del MNAC aporten  un bon escenari per contemplar els Tàpies de gran format