dimecres, 29 d’octubre del 2008

Democràcia municipal

Conec, amb satisfacció, que els regidors de l’Altraveu tindran més autonomia de funcionament. Això és una mostra clara que estan madurant com organització.
Un regidor o un representant d’un col·lectiu, sense sortir de la filosofia global que representa, ha de tenir marge de maniobra per poder actuar, sinó perd sentit la democràcia.
Quin sentit tenen els debats o les discussions en una comissió informativa o fins i tot en un ple, si tens la certesa que el teu interlocutor no té capacitat de decisió?.
Anteposar de forma absoluta la decisió de l’assemblea (presa a vegades sense tota la informació) als processos de presa de decisions dels òrgans de l’ajuntament, és desvirtuar la democràcia municipal.
Sigui, doncs, benvinguda l’autonomia dels regidors.
Tothom coneix que s’ha produït un canvi de cares en el grup municipal de l’Altraveu. Lògicament encara estan en procés d’adaptació. En Xavi Arderius, el coneixíem més i sabíem que és un dels apòstols del “monotema”, en el seu cas portat de vegades a extrems malaltissos: qualsevol dels temes, per important que sigui, es converteix en una mera excusa per parlar de Can Bages.
Més sorpresa ha estat l’Elisenda Alamany. La veig més polièdrica i versàtil i ha portat una certa “frescor” i “desparpajo” al ple. Confio que la llibertat recuperada faciliti les seves aportacions a les decisions comuns.
Siguin benvinguts i bona sort a tots dos, en aquesta curta etapa que inicien.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Crisi econòmica i política municipal

Un Ajuntament són moltes coses, tant a nivell econòmic, com polític i social.
A nivell econòmic és una administració i també una empresa de serveis. De fet l’ajuntament és l’empresa més gran de Castellar, empresa que té l’obligació de gestionar amb eficàcia i rigor els mitjans que posa al seu servei el consell d’administració, és a dir, els ciutadans.
Aquesta ha estat la nostra filosofia des de què, per voluntat popular, ens vam fer càrrec de la gestió municipal.
Castellar té la desgràcia de patir una doble crisi, la provocada per la mala gestió del sistema financer, especialment l’americà, i la pròpia, provocada per la disbauxa i la falta de criteri, en la gestió de l’anterior equip de govern.
És veritat que la situació econòmica de l’Ajuntament no és bona i que, un any i mig de rigor pressupostari no ha estat suficient.
El proper pressupost tornarà a ser contingut i reduirem, al màxim, totes les partides que no siguin imprescindibles, sense que afecti a la qualitat del servei. Farem el mateix que qualssevol dels ciutadans a casa seva.
Però un ajuntament també és administració i això, per una part li dóna avantatges ja que té més facilitats creditícies, però també té l’obligació d’atendre les necessitats dels més desfavorits: les èpoques de crisis obliguen a incrementar les polítiques socials.
També tenim una altra obligació com administració: contribuir a la sortida de la crisi. No és temps de reduir inversions sinó de generar riquesa fins al màxim que ens permeti la llei i les nostres possibilitats econòmiques.
Davant de la crisi la fórmula progressista ha de ser: estalvi en el pressupost ordinari, increment en polítiques socials i aportació a la creació d’activitat a través del pressupost d’inversions.

Els González


Els González som un equip.
Els González som 5 i som com a la foto, diferents i capaços de riure'ns de tot.
La veritat és que no ens prodiguem massa i que costa fer-nos coincidir a tots, però a vegades passa, i una càmera de fotos compacta i automàtica és capaç de captar un moment divertit.

Paul Samuelson

Interessant article de Paul Samuelson, vell economista (la veritat és que no sabia que encara estava viu) que va rebre el premi Nobel d’economia el 1970, en què critica la política econòmica dels conservadors americans.
Paul Samuelson autor del més conegut manual d’economia, va ser un referent pels estudiants d’econòmiques de la meva generació.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

algunes fotos més
















Adrià


Adrià va ser emperador a Roma entre els segles primer i segon de la nostra era. Pocs éssers humans en la història han tingut tants poders.
Adrià va ser soldat molts anys de la seva vida i va arribar a emperador amb més de 40 anys. Després de posar ordre en les fronteres i en la governació de l’imperi, va governar amb poder absolut més de vint anys.
He de reconèixer que la meva visió de l’Adrià està absolutament mediatitzada per la magnifica novel·la de Marguerite Yourcenar, en la versió que, als anys cinquanta, va fer Julio Cortázar.
Ara, racionalment, sé, que l’Adrià real no era el personatge profund, filosòfic, que reflexionava sobre el sentit del poder i conscient que vivia una època sense interferències dels déus clàssics ja desprestigiats ni del nou deu encara no consolidat.
El que està documentat, és la seva passió desenfrenada per Antinous, un atractiu adolescent grec que va conviure amb l’emperador, bastants anys i que va morir ofegat al Nil en circumstàncies dubtoses.
Antinous, després de la seva mort, va ser nomenar déu per Adrià (coses semblants fa el Papa actual fins i tot amb gent amb menys mèrits). La seva divinitat va tenir bastant èxit, molta més que Escrivà de Balaguer, això explica la gran quantitat d’escultures que es coneixen d’ell.
Uns anys desprès va competir fins i tot amb Jesucrist, raó per la qual els cristians el van convertir en un personatge maleït.
Sorprèn que l’Antinous no s’hagi convertit, al menys al nostre país, en una icona gay , quan és un personatge que per la seva vida i per les llegendes que es van crear després de la seva mort es presta com pocs.
L’emperador Adrià i la seva època son motiu d’una magnifica exposició al “british musseum”. L’excusa britànica és l’ “Hadrian’s Wall” una muralla de 100 milles entra l’Anglaterra i l’Escòcia actuals, feta construir per Adrià i de l’existència de la qual, al menys jo, no en tenia ni idea.
No puc recomanar l’exposició, perquè acabava aquest cap de setmana i no es farà enlloc més, però fins i tot el catàleg és magnífic.

divendres, 24 d’octubre del 2008

Londres

Tothom està d’acord que Londres és una de les ciutats més suggerents, vives, intenses i atractives del món. A mi, particularment m’atrau més que París i fins i tot que New York.
La setmana passada vaig estar-hi tres dies. Aquesta vegada he fugit del, a vegades, pesat turisme cultural. Només una visita a una meravellosa exposició temporal al “British” sobre Adrià, l’emperador romà, i la resta patejar carrers, places, “mercadillos” botigues i “pubs”.
Impressionant l’ambient dissabte a la nit al Soho o a l’entorn de Covent Garden. Sorprenent la multitud oriental a Trafalgar, en un espectacle portat directament de Bollywood. Increïble el caos organitzat que és Camden Town, el mercat més plural “abigarrat”, colorista, dens, fantàstic, cosmopolita i universal en què mai he estat.
Quan tornes, tens la sensació de què has tornat al poble i entens algunes interpretacions cinematogràfiques de com serà el futur.
I tot això aquí, al costat, a poques hores de low cost.




Intermediacions interessades

L’activitat a l’ajuntament, si no es contrasta permanentment al carrer, et porta a vegades a una visió deformada de la realitat.
Fa uns mesos, 3.641 ciutadans van confiar en la nostra oferta electoral i van fer possible que governéssim Castellar.
Aquesta és la base de la nostra legitimitat: la nostra oferta, més que cap altra, va connectar amb el sentiment majoritari dels castellarencs.
Després arriba l’activitat quotidiana, i en el nostre entorn es multipliquen els intèrprets de la realitat, en la qual, evidentment, son súper experts, a més de tenir una legitimació especial.
Els seus coneixements sobre ecologia, barreres arquitectòniques, edificis, activitats artístiques, participació, drets ciutadans, física quàntica, o el que sigui, sempre són millors i més complets que els teus i molt més democràtics.
En el fons, partits, grups electorals, entitats, associacions permanents o ocasionals, sempre es postulen com els intermediaris idonis i desinteressats.
No seré jo qui negui el paper de l’associacionisme, ni la importància que tenen per a una comunitat els col·lectius organitzats, però a vegades tinc la sensació que ens deixem portar massa per l’opinió que generen unes poques persones, sens dubte socialment actives, que de forma gràfica i, sense que responguin al lloc on viuen, jo qualifico com els de l’ombra del campanar.
La manifestació contra Can Bages i algunes reunions mantingudes aquestes setmanes, tornen a situar algunes coses al seu lloc i ens obliguen, si algú no ho tenia clar, a mantenir una relació permanent amb els ciutadans: els organitzats i els no, els que es mouen per criteris globals, els que ho fan per particulars i els que no es mouen per res, els que ens voten, els que ens votaran o els que no ens votaran mai.
Un equip de govern, ha de governar per a tots i tenir la voluntat de conèixer totes les opinions i després decidir, sense deixar-se pressionar per l’opinió publicada, ni per les intermediacions interessades.

Poema

Fa dies que em persegueix un ínfim poema escrit fa no se sap quants anys.
Des de llavors tinc una gran debilitat per la paraula “zozobra”, que per mi té connotacions estimulants. M’agraden les situacions d’un cert equilibri inestable.


¿responsables? los dos.
...Y hasta el dogma más puesto en entredicho,
zozobra en los aleros.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Nit de Blues

El divendres vam anar a un concert a Cerdanyola, dins del marc del festival de Blues.
Per mi el paradigma del blues és John Lee Hooker. M’agraden les seves gravacions amb poca instrumentació en les quals se sent el peu marcar el ritme.
El concert de Cerdanyola era una altra cosa, buscava ser massiu i plural:
Eric Sardinas és un “guitarra” nordamericà, d’estètica entre texana i “gòtica” que practica un blues “white” i rocker, bastant allunyat del blues original.
Raimundo Amador és un magnífic guitarrista que ja des de l’època de “Pata Negra” va apostar per la fusió entre el blues i les músiques flamenques.
Van ser gairebé quatre hores de música intensa i amb moments brillants. A mi en va agradar especialment una llarga improvisació en la que l’Eric Sardinas es va sumar al grup de Raimundo Amador, vint minuts en què va destacar la força de l’americà i el virtuosisme a la guitarra de l’espanyol.

Mariano el patriota

Té raó Mariano, un “desfile”, totes les desfilades són un “coñazo”. I les manifestacions militaristes pretensioses i “cutres” encara més.
El problema és que Mariano és el líder de la dreta i amb aquesta afirmació demostra que és un poca vergonya i un cínic.
La dreta en general i l’espanyola en particular no creuen en els símbols. Els fan servir per separar i per alimentar les baixes passions. L’any passat, el mateix dia, el propi Mariano va fer una crida en defensa de la unitat d’Espanya i de rebot contra Catalunya i contra Zapatero.
També és cert que l’any passat estàvem a prop d’una campanya electoral.
Estic desitjant conèixer quina és la seva opinió, l’autèntica, sobre la família o sobre l’Esglesia.
A veure si resulta que coincidim en més coses de les que jo pensava.

Això es Can Bages

És habitual entre els partits, organitzacions, grups o persones que viuen fora de la realitat, inventar-se teories i desprès obligar a la realitat a què s’adapti a les seves teories. El problema és que la realitat és molt tossuda i es resisteix a adaptar-se a les teories absurdes.
Fa uns mesos, la majoria dels membres de l’Altraveu no sabia a on era Can Bages, la primera informació els va arribar en una visita que va organitzar l’ajuntament.
Ara els mateixos són experts, han decidit que el “paratge” té un alt valor ecològic i que, per tant, s’ha de convertir en el tema clau del mandat municipal, fins a convertir-se pràcticament en monotema.
Jo fa anys que sóc habitual d’aquesta zona. Forma part del meu circuit ciclista fins a la Salut i bordejant el riu fins el Molí d’en Busquest i can Bages, quan no estic en condicions físiques per fer el Puig de la Creu, Can Catafau, Sant Llorenç i Gallifa, que és un circuit més dur però molt més atractiu.
Considerar Can Bages, un paratge ple d’abocadors, indústries marginals i cultius abandonats com d’alt valor ecològic és, o tenir una visió peculiar del que és “gran valor”, o mentir de forma descarada.
L’Altraveu sap que el 60% de la zona d’actuació, a on està els paratges d’interès i especialment el torrent, queden fora del polígon i sap també que l’espai que ocuparà el polígon són terrenys privats (amb uns drets adquirits) l’ús dels quals es va decidir, unànimement, fa 10 anys.
Per il·lustrar les meves afirmacions penjo algunes fotos recents, també hi ha la possibilitat d’entrar a google earth (hi ha un enllaç al bloc *), si bé la millor opció és fer una petita excursió i contemplar-lo “in situ”.

*Pàgina editada per Roger Rocabert i el Centre Excursionista de Castellar.













Manel de Solà-Morales

"El respeto al pasado es apropiarselo, no negarlo".
Solà-Morales és un urbanista de prestigi responsable de molts projectes, entre ells l’obertura de Barcelona al mar. Les seves reflexions sobre l‘urbanisme, l’arquitectura i la política, són interessants i queden reflectides en l’entrevista del suplement dominical de El País.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Mucho más que una crisis financiera

John Gray

Són molts els analistes que afirmen que estem davant del final del lideratge econòmic i polític dels Estats Units. L’anàlisi de Jonh Grey lligant l’acceleració del procés a la relació guerra -deute és molt interessant.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Mostra d'Entitats

Tots a Castellar hem presumit alguna vegada de l’alt nivell d’associacionisme de la nostra vila, contradient aquells que parlen de ciutat dormitori.
56 de les nostres entitats han decidit participar en la mostra d’aquest cap de setmana. Una mostra en què ells eren els autèntics protagonistes i a la que els castellarencs han respost amb una presencia massiva.
Ha estat fantàstic comprovar la vitalitat d’un moviment que és una de les mostres més clares de com es canalitza la participació en l’activitat quotidiana dels ciutadans, ja sigui aquesta lúdica, solidària, cultural, esportiva o reivindicativa.
Darrera de cada entitat hi ha moltes hores d’esforç, de treball voluntari, d'alguns disgusts i moltes satisfaccions, d’aprendre a debatre i a prendre decisions. Una entitat és també una escola de democràcia
És evident que una iniciativa com aquesta ha de tenir continuïtat.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

proves fotogràfiques fruit d'una conversa

Veus com no és tan complicat?







Premios Ig-Nobel

Los Ig-Nobel eligen las 10 investigaciones científicas más absurdas del año

RAFAEL TAPOUNET
Una patata frita rancia tiene mejor sabor si en el momento de comerla se oye el sonido de una patata frita crujiente. De igual modo, un helado de huevos con beicon (hay gente para todo) sabrá más a beicon si su ingesta va acompañada por el ruido de una tira de beicon friéndose en la sartén.
Estas son algunas de las conclusiones del estudio científico realizado por los profesores de la Universidad de Oxford Charles Spence y Massimiliano Zampini que ha sido galardonado este año con uno de los premios Ig-Nobel (la versión gamberra y humorística de los Nobel), que el jueves por la noche se otorgaron en la Universidad de Harvard.
Desde el año 1991, un comité internacional coordinado por la revista de humor y ciencia Annals of Improbable Research elige los 10 trabajos de investigación más absurdos del año (algunos de ellos publicados en revistas de prestigio) y los da a conocer en una gala que está a medio camino entre los premios de la Academia sueca y El club de la comedia.
En la lista de galardonados en la historia de los Ig-Nobel brillan con luz propia los estudios sobre la transmisión de la gonorrea mediante el uso de muñecas hinchables, el efecto del Prozac en las almejas y el cacareo de los pollos como medida de la velocidad del viento durante un tornado.
Aquí está la lista completa de los ganadores de este año:
NUTRICIÓN Los ya citados Spence y Zampini, por demostrar que las patatas rancias saben mejor cuando se oye el ruido de una patata crujiente.
MEDICINA Dan Ariely, de la Universidad de Duke (Carolina del Norte), cuyas investigaciones le llevaron a concluir que los placebos caros son más eficaces que los baratos.
BIOLOGÍA El equipo francés formado por Marie-Christine Cadiergues, Christel Joubert y Michel Franc, que descubrió que las pulgas de los perros pueden saltar más alto que las pulgas de los gatos.
QUÍMICA Un estudio coordinado por un hospital de Boston y publicado en el New England Journal of Medicine que prueba que la Coca Cola mata los espermatozoides. En una pirueta típicamente ig-nobel, el premio es compartido con un equipo de científicos taiwaneses que demostró exactamente lo contrario.
ECONOMÍA Geoffrey Miller, Joshua Tyber y Brent Jordan, de la Universidad de Nuevo México, que tras un trabajo de campo al parecer exhaustivo descubrieron que las bailarinas de estriptís ganan más propinas cuando están ovulando.
FÍSICA Los británicos Dorian Raymer y Douglas Smith, por demostrar que los hilos, los pelos y cualquier otra cosa susceptible de enredarse se acaba, en efecto, enredando.
ARQUEOLOGÍA Los brasileños Astolfo Gomes de Mello Araujo y Jose Carlos Marcelino, por investigar el daño que los armadillos pueden causar en una excavación arqueológica.
CIENCIA DEL CONOCIMIENTO Los japoneses Toshiyuki Nakagaki y Hiroyasu Yamada y la húngara Ágota Toth, que se preguntaron si los organismos unicelulares que viven en el lodo son capaces de salir de un laberinto. Y concluyeron que sí.
LITERATURA El británico David Sims, por el estudio titulado Tú, bastardo. Una exploración narrativa de la experiencia de la indignación en el seno de una organización.
PAZ El organismo suizo llamado Comité Federal de Ética para la Biotecnología No Humana, y los ciudadanos suizos en general, por adoptar el principio legal de que las plantas tienen dignidad.

Alguns dels nostres amics, especialment el sr. Centeno, segur que es senten reconfortats per aquest premi de la PAU.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Artur Mas

Avui, baixant cap a Barcelona, he sentit com entrevistaven el senyor Mas a Catalunya Ràdio.
A part de defensar els seus plantejaments partidistes, cosa lògica, ens ha volgut donar lliçons de com arreglar la situació del món, criticant, com no, al president Montilla, per no ser, com ell, un líder mundial.
Si no fos perquè ja el coneixem i hem superat aquesta capacitat, ens sorprendríem de la falta de sentit del ridícul i de la capacitat de dir ximpleries del personatge, fatxenda patètic i analista de fireta, encantat d’escoltar-se i d’haver-se conegut.
No sé per a qui es va inventar l’expressió “la ignorància és molt atrevida”, però no devia ser massa diferent del senyor Mas.
En fi, beneïts els Montilla de la terra que, al menys, tenen la virtut de la discreció i de callar a temps. Amen.

Jacques Prevert

La gent que em coneix sap que no sóc un virtuós de les llengües i que no sempre funciona, amb rapidesa suficient, la connexió d’un cervell que vol ser molt ràpid i una boca que, no sempre, és capaç d’anar a la mateixa velocitat.
Sempre m’havia consolat amb l’afirmació d’un professor que tenia un problema similar i que deia que, quan domines molt la teva llengua, tens dificultat per fer-ho amb altres. Evidentment que aquesta teoria no s’aguanta, però va complir la seva funció.
Fa més de 40 anys vaig trobar-me amb un poema que m’ha acompanyat tota la vida, malgrat la precarietat dels meus coneixements de la llengua de Racine.
Com tots els grans poemes té lectures diverses i contradictòries: parla d’amor i també de despit, de dependència, de renúncia i de llibertat. És afectiu i cínic.... i probablement és moltes més coses.
Casualment he tornat a trobar-me amb el poema i no he pogut resistir la temptació de penjar-lo al bloc.



Pour toi mon amour

Je suis allé au marché aux oiseaux
Et j'ai acheté des oiseaux
Pour toi
Mon amour
Je suis allé au marché aux fleurs
Et j'ai acheté des fleurs
Pour toi
Mon amour
Je suis allé au marché à la ferraille
Et j'ai acheté des chaînes
De lourdes chaînes
Pour toi
Mon amour
Et je suis allé au marché aux esclaves
Et je t'ai cherchée
Mais je ne t'ai pas trouvée
Mon amour

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Amy Winehouse

Feia molts anys que una intèrpret de soul, de jazz o d’això que els anglosaxons anomenen rhythm and blues, no despertava tantes expectatives.
L’Amy és una cantant de veu potent i complexa i una personalitat peculiar que, amb 25 anys i dos àlbums gravats, s’ha convertit en un fenomen de masses, poc habitual en la modalitat musical que interpreta.
Alguns comparen la seva veu amb la de Sarah Vaughn o la Nina Simone i a la Billie Holiday en el seu instint d’autodestrucció.
Back to black, el seu segon àlbum, del que no m’acaba d’agradar l’acompanyament, mostra, d’una forma evident, les possibilitats de la seva veu.
Estic convençut que si és capaç d’imposar-se a les seves inclinacions, aquesta veu, més madura, farà historia en el jazz.

Edifici PERSIANA

La setmana passada els arquitectes ens van portar el projecte executiu de l’edifici cultural, pantalla.... que algú ha començat a batejar com edifici persiana.
En les properes setmanes, una vegada que els serveis tècnics de l’ajuntament verifiquin la seva idoneïtat, iniciarem el concurs d’adjudicació de les obres.
De vegades comentem, amb la resta de l’equip, la desgràcia que suposa trobar els comptes de l’ajuntament sota mínims i haver de posar ordre en els comptes del passat i ara trobar-nos amb la crisi econòmica i haver de continuar gestionant misèria. És trist tenir milers d’idees i no tenir la possibilitat de trobar mitjans per portar-les a termini.
Acabar mínimament la plaça major, fins i tot reduint les pretensions anteriors, condicionarà les inversions de tot el mandat, però hem pensat que no podem mantenir molts més anys aquesta part de Castellar en situació de provisionalitat. Especialment la reobertura de l’Auditori és una necessitat ineludible.
En un moment de precarietat i de dificultats econòmiques hem d’afinar especialment unes decisions en què no ens podem equivocar.

Diumenge intens

L’activitat municipal obliga molts caps de setmana, a una certa activitat més o menys política. En alguns casos té més caràcter d’obligació, però moltes vegades pot ser, fins i tot, una font de plaer.
El diumenge passat va ser llarg i vaig tenir temps per tot:
Després del ritual quotidià de llegir el diari tranquil·lament mentre esmorzo, vaig sortir amb 180 castellarencs més, a pedalar contra el canvi climàtic per un circuit urbà amb un desnivell que anava des de les pistes d’atletisme a l’Ajuntament. Els ciclistes eren de totes les edats i condició física, i van demostrar que a Castellar la “bici” és una alternativa real de transport. Feia temps que no agafava la bicicleta i el passeig em va despertar les ganes de pedalar. Amb una mica d’esforç, això si, vaig anar fins a la Salut tornant pel molí d’en Busquets.
A la nit, malgrat que el diumenge no és el millor dia, teníem entrades per un concert a la sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona, una sala que m’encanta.
La discogràfica ECM té programats uns concerts fins al març de l’any que ve, de presentació dels seus últims enregistraments.
Aquesta vegada era un doble concert:
El Bobo Stenson Trio, un grup de jazz escandinau d’una perfecció insultant i pel nostre gust amb moments una mica freds, amb un percussionista, Jon Faelt, per recordar.
I un altre grup: Norma Winstone Trio, anglès, alemany, italià, en què la Norma ens va demostrar com la veu pot ser, per sobre de tot, un instrument musical.
Concerts com aquests, civilitzats i sofisticats ens mostren els avantatges de viure a prop de Barcelona, un centre que forma part dels circuits mundials i també de les mancances de tants anys de dèficit d’educació musical al nostre país.