dijous, 23 de maig de 2013

Port Coton




La Belle-Ille de Monet

L’últim baluard


El govern de l’estat amb la complaença o amb l’autisme del govern de la Generalitat, que viu abstret amb la consulta, està desmuntant un sistema de protecció i defensa de la igualtat d’oportunitats que ha costat construir els trenta anys de democràcia.
El govern de Catalunya reacciona davant de la llei Wert en relació a la llengua vehicular de l’escola, però és capdavanter i còmplice en el desmantellament de l’escola pública. Les accions contra la sanitat pública a Catalunya poc tenen a envejar a les que porta a terme el PP a Madrid. Però és clar, aquí tenim un “mantra” que ens protegeix de tot, el 2014 serem independents i s’hauran acabat tots el nostres problemes pels segles del segles.
El següent objectiu de la dreta espanyola és l’administració local, els ajuntaments, l’administració més propera al ciutadans, gràcies a la qual molts dels nostres convilatans troben encara un camí d’esperança al seus problemes i uns serveis al seu abast. Un petit baluard de poder i de resistència davant la insensibilitat dels que han fet del economicisme i la defensa dels privilegis els seus únics objectius.
Buidar de contingut els ajuntaments, suplir les seves funcions per administracions allunyades de la realitat quotidiana, amb la pretensió, no dissimulada, d’acabar privatitzant una part i suprimir la resta del serveis, és el nou objectiu.
No ens em enganyen, al darrera de les hipotètiques reformes, no està l’estalvi econòmic i molt menys la millora de la eficiència. El canvi de model pretén debilitar el sector públic, privatitzar l’administració local i reduir els serveis als ciutadans. De pas reduir el pes polític de l’administració local, seguim el model invers al que domina en la resta d’Europa en la que els ajuntaments tenen més capacitat de gestió i un finançament d’acord a amb les seves competències.
O som capaços d’articular una resistència activa o tornarem a un passat que suposaven superat.


diumenge, 5 de maig de 2013

Dret a decidir, què?


Tal com era previsible la tensió entre els nacionalistes catalans i espanyols continua la seva escalada. Evidentment la culpa sempre és dels altres que no respecten les normes que cadascú considera  que són las adequades, les que s’ajusten als seus interessos.
Del govern del PP, com que no esperava res, res em sorprèn. Del govern de CiU i de l’apèndix (govern i oposició a al vegada) estic bastant avergonyit.
Comparar la situació a Catalunya amb el nazisme com fan alguns, o acusar al govern del PP del mateix, és no respectar a la gent que va patir les conseqüències terribles d’uns règims assassins  i banalitzar la tragèdia, però,  al nostre país, s’estan produint, des de el poder, comportaments autoritaris impropis en una societat democràtica.
Tot el poder institucional i els mitjans de comunicació públics, treballen al servei, no de que els ciutadans puguin opinar, sinó d’una decisió ja pressa: que Catalunya sigui un estat independent.
I tot això es fa amb el beneplàcit d’una part de la població que comparteix l’estratègia i que veu legítim l’abús de poder,  també comparteixen  tractar als que s’oposen a aquesta estratègia de traïdors i enemics del poble. Des de aquesta perspectiva si es podrien fer paral·lelismes amb comportaments dels addictes a règims autoritaris. Però això no es nou i també ha estat habitual a l’altre costat de l’Ebre.
Aquest dies s’ha publicat l’estudi del CIS en que s’afirma que un terç de catalans estan a favor que Catalunya sigui un estat independent, el que significa que dos terços estan per altres opcions.  No seré jo qui sacralitzarà els resultats d’una enquesta, ni aquesta ni cap, i ja conec la resposta dels que veuen un argument més per preguntar als ciutadans.
Però,  els grans estrategues que ja han decidit que en un hipotètic referèndum  guanyarà l’opció ser un estat independent , han valorat com quedarem si perd la seva opció? O tot això és un muntatge per generar tensió, per que ens emprenyem més i així intentar incrementar les opcions segregacionistes?
Estem en l’estratègia leninista: contra pitjor, millor i que rebenti tot? És l’estratègia més intel·ligent tenint en compte la situació econòmica? Quan de temps el descontent social, si és que ho fa, afavorirà l’opció independentista?    
En qualssevol cas a aquells que encara creiem en la democràcia, CiU i ERC ens haurien de dir, que no és cert, que a ells l’opinió dels ciutadans les és igual, ells el que volen és que una majoria de ciutadans votin a favor de la independència.  Ni tan sols això, molts d’ells el que volen és la independència de Catalunya pensin el que pensin els seus ciutadans.
Ens haurien de dir que això de la consulta és, no més, un embolcall estratègic.     

Gènere i poder

Jo formo part de la generació en la que moltes dones han estat pioneres en les seves activitats polítiques, laborals o socials.
Com molts homes de pensament progressista, en aquells moments,  em creien una part important del discurs feminista, fins i tot que hi ha un model alternatiu femení d’exercir el poder. Una afirmació de l‘estil de “el dia que governin les dones no n’hi haurà guerres i el món serà més just i igualitari” podia resultar creïble.
Han passat bastants anys i, malgrat els avanços, és cert que als nivells més alts de decisió, la presencia femenina continua sent minoritària, però escoltant aquest dies a la senyora Fàtima Bàñez parlar del joves professionals que han d’emigrar  per no trobar feina a Espanya, a la senyora de Cospedal defensant com els votants del PP deixen de menjar per pagar l’hipoteca o escotant el seguit de mentides e incoherències que ens regala cada divendres la senyora Santamaria, començo a tenir la convicció que això no és un tema de gènere, que les dones tenen la mateixa capacitat que els homes per dir estupideses i que, al menys en la dreta espanyola, una dona pot ser ministra amb el mateix nivell d’incompetència dels homes.
No sé si es pot interpretar com un avanç cap la igualtat.