diumenge, 31 de maig de 2009

Amiga


Hoy es un dia feliz y de celebración, en el que la amistad adquiere densidad y presencia.
Ya sé que no debo, que lo que exige la amistad es buena cara y sonrisas, recrearse en los momentos de placer... pero estoy triste.
La semana que viene empiezas tu batalla más dura, contra el mal más traidor. Te van a machacar, van a indagar hasta en la celula más oculta, van a forzarte hasta el último recuerdo...recuerdas?, estupida pregunta a una mujer.
Es extraña la vida, verdad? Que lejos y que fuera de tu lucha, de tu defensa de lo que de verdad importa. Quiero estar y no estoy, quiero sentir ... quiero ser solidario con tu dolor, quiero entender que significa pedir un aplazamiento por que alguien te necesita viva.
Quisiera recuperar (pretensioso) la ilusión de hacerte olvidar. Lo sé, ya no.
Me impresiona la entereza, la gallardia delante de la vida, la certeza procedente de los ancestros celtas, “haberlas hailas”, la sonrisa deformada, el cuerpo derrotado y el espiritu vivo.
No has gestionado (se gestiona?) tu vida demasiado bien, lo sabes, y ahora tienes delante la oportunidad definitiva. Sé que te defenderás hasta el último aliento, hasta el primer aliento de tu próxima vida.
Escucho, mientras escribo, a Zbigniew Preisner, el “Requiem for my friend”, ya sabes estos jodidos católicos, no es un canto de muerte, es un canto de resurrección, te veo volver entre trompetas y cantos angelicales, orgullosa de ti, débil y vencedora.
Sé que no serán capaces de doblegar tu debilidad aparente y tu espiritu indomable.
Estaré, estaré... usa toda mi fuerza, mientras lo necesites estaré... y esta vez es verdad.
No me dejes llorar, te espero amiga.

dissabte, 30 de maig de 2009

La llei de l'embut o avís a navegants

Ja havia començat abans, durant la llarga pre-campanya electoral: Pepe González era l’encarnació de tots els mals i el que portaria a Castellar i al seu Ajuntament a la perdició.
Desprès de les eleccions, que havíem tingut la gosadia de guanyar, s’obre la veda, tot és permès: Pepe González es converteix en la quintaessència de la maldat: provocador, mal educat, manipulador, insensible, representant de l'imperialisme espanyol, amic d’en Bustos, el “policia dolent”, i desenes més d’epítets dirigits des dels estimats amics dels partits de l’oposició i voltants.
És el dolent i és el que mana, d’aquesta manera també podran debilitar la figura de l’alcalde que és bon nen, però està al dictat i al servei del gran Satan.
Alguns podran pensar que va amb el càrrec, i és probable, però llavors que no es queixin d’incomprensió ningú que tingui un càrrec, sigui aquest de partit, d’entitat o d'associació. Si critiques que no et sorprenguin les crítiques, siguin o no amb raó.
Jo, com tothom sap, no soc cristià. No estic per la llei del Talió, però tampoc per posar “la otra mejilla” i tal com deia Adrià:
“tota tolerància concedida als fanàtics els mou immediatament a creure que la seva causa mereix simpatia”.
No tinc interès en riure les gràcies als fanàtics ni deixar passar els insults, per tant contestaré, i si veig coincidències sospitoses o intents d’instrumentalització els denunciaré.
Fa molt anys que corro pel món i sé, gairebé des de sempre, que la pitjor actitud és no plantar cara a temps als covards.

Interpretar o mentir

Unes de les fixacions de CiU i especialment de la seva portaveu és l’acTUAL. L’objectiu és desprestigiar la publicació i acusar l’equip de govern de malgastadors, sorprenentment mai s’han preocupat del que costava el Casa de la Vila, els centenars de follets que s’han deixat de fer o Ràdio Castellar. La seva obsessió li fa dir:

Rebem del regidor de Comunicació, al cap de molt de temps, una resposta de tres línies on diu: INGRESSOS: 28.623 euros, DESPESES: 81.800 euros. No hi ha els costos de personal inclosos, ni els de publicitat, ni la inversió que van suposar els dispensadors del setmanari, ni els costos de fotografia, ni els extres... Tornem a demanar-ho, especificant bé què volem, i el regidor ens respon que no hi ha compte d'explotació de l'Actual, que el que hi ha és el que hi ha: que val molts diners.

Se suposa que interpreten aquesta resposta meva:

Benvolguda Sra.,
En resposta a la petició efectuada per vostè en data 16 d’abril de 2009 i número de registre 2009/5467, li fem arribar els següents aclariments:

- No existeix un compte d’explotació del setmanari L’Actual
- El personal de redacció i els serveis de fotografia són comuns a diverses unitats de la Regidoria de Comunicació (Departament de Premsa, Unitat de Disseny, Ràdio Castellar, L’Actual), per la qual cosa són despeses no segregables.
- El contracte amb Diguescom per l’arrendament d’espais publicitaris de l’Actual no genera despeses de publicitat per part de l’Ajuntament. El contracte amb Diguescom genera ingressos: l’any 2008 van ser 28.623 euros per l’Actual i 3.480 euros per Ràdio Castellar l’any 2008; mentre que la previsió per aquest 2009 és d’un mínim de 45.240 euros.
- Els dispensadors ubicats a diferents establiments del municipi (més un fons que es va adquirir per reposicions o ampliacions de punt de distribució) es van adquirir amb càrrec a una partida d’inversions de l’any 2008 per un import 7.849,72 euros.

Li recordem que el pressupost de la Regidoria de Comunicació per a l’any 2009 s’ha reduït en un 25,11% respecte l’any 2006, en un 19,53% respecte el 2007, i en un 3,03% respecte el 2008.

Atentament,

Pepe González
Regidor de Comunicació.


Entenc que no l’agradi la resposta però hi ha més de tres línies i bastants més explicacions. No sé si el seu comentari és una mentida però s’hi assembla molt.

En qualsevol cas els pressupostos són públics i estic convençut que amb l’habilitat pressupostària que han demostrat mentre governaven, li serà molt fàcil arribar a conclusions.

Demano excuses

M’han arribat algunes crítiques sobre les meves intervencions en relació a la mobilització d’alguns pares i mares de l’escola El Sol i la Lluna.
La més repetida té a veure a la denúncia de manipulació o als intents d'instrumentalització: alguns pares pensen que les meves paraules eren un menyspreu de la seva intel·ligència o la seva capacitat de decidir.
El post que va donar peu a la polèmica és el següent:

ERC de Castellar demostra una altra vegada la seva coherència política, mentre el portaveu parla de no polititzar l’escola i en buscar el consens, el president convoca una mobilització per un tema en el qual l’Ajuntament no té competències.

És evident que no més faig referencia a l’estratègia d’un partit polític que és molt exigent quan es tracta dels altres i molt poc amb ell mateix.
Lamento que alguns pares i mares se sentin menyspreats o insultats, no era la meva intenció i els demano excuses, però evidentment no comparteixo la seva estratègia.
Crec que l’actitud oberta i receptiva de l’equip de govern no mereixia l’actuació del dia de la visita del president Maragall i per aquesta raó els regidors ens van sentir injustament tractats. Una cosa és instar-te a resoldre un problema i una altra entrar amb xiulets a rebentar un acte.
S i aquesta és la idea que es té de civisme, evidentment tenim problemes d’interpretació.

divendres, 29 de maig de 2009

Bola de Nieve

Ignacio Villa (Bola Nieve) fue un magnífico músico cubano que vivió su mayor época de esplendor en los años cincuenta y sesenta, a pesar de lo cual sus grabaciones me parecen absolutamente actuales.
Pocos cantantes tienen tantas personalidades y tan diferenciadas, hasta el punto de parecer personas diferentes: el vendedor ambulante del Manisero, el indígena analfabeto de Babalú, el intelectual relamido del Caballero de Olmedo, el homosexual apasionado de los boleros como Vete de mí o ¡Ay, amor! O el incalificable Vito Manué.
Escuchándolo se entienden mejor alguna de las músicas iberoamericanas actuales.

Als CiU de Tossa no li agrada el sexe a la platja


És cert que té alguns inconvenients, que hi ha llocs més còmodes, però tinc la impressió que la preocupació de l’ajuntament de Tossa no és la comoditat (que es podria resoldre amb hamaques). S’ha accentuat el sentit de la propietat? o és un atac de moralitat?.
Que passa en aquest país?, no ha estat sempre la platja un lloc de manifestacions afectives?. Cap regidor convergent ha copulat a la platja? Quants processos d’iniciació han començat acompanyats del rumor de les onades?
Entenc que es demani una certa discreció, però que deixin que la gent s’estimi en pau.

Y además son estúpidos

Que la pederastia y el abuso de menores es una constante entre el clero católico es algo comunmente aceptado.
Que el celibato es una fuente de perversiones sexuales consentidas, mientras el sexo sano entre adultos es pecado, forma parte del manual.
Que históricamente la iglesia ha sido refugio de pervertidos i enfermos sexuales es algo que ya sabemos todos.
Que la jerarquia ha sido condescendiente con estos comportamientos (probablemente compartidos) está sobradamente documentado.
Lo que me resulta nuevo es la estupidez: ¿es necesario justificar la pederastia para atacar el aborto?. Ahora ya no son sólo corruptos además son estúpidos.

Pep


A on s'aprenen aquestes coses?

dijous, 28 de maig de 2009

Barça, Barça...Barça

Això és l’hòstia, el millor Barça de l’historia.
Ha estat fins i tot massa fàcil. El Barça fa insignificants a la resta dels equips.
No sé si es bo que ens acostumen a aquesta permanent i continuada font de plaer.

És curiós però per sobre d’aquesta magnífica final, el moment més alt d’eufòria de la temporada var ser el 2-6.

dilluns, 25 de maig de 2009

El Barça més gran

Interessant i divertida entrevista a Serrat i Vila Matas, amb el Barça de fons. Aquesta setmana Xavi, Messi, Iniesta, Henry, Eto’o i companyia podran demostrar que aquest és el millor Barça de l’historia contra un equip dels grans. Sort Barça, perquè el bon joc està garantit.

dijous, 21 de maig de 2009

Aquel año


Avui tinc ganes d'un canvi de registre


Aquel año fue especialmente lluvioso.
Fue un tiempo de sentimientos encontrados
de incertidumbres
de reacciones ante una realidad al mismo tiempo acogedora y hostil.
Catorce, son pocos años y son todos los años
en una madurez sobrevenida
y aceptada (o impuesta) a regañadientes.
Ya está, ya eres tú
sólo
descubriéndote
aprendiendo a aceptarte
dejando atrás el sentimiento infantil de formar parte de un todo.
De aquí debe venir el individualismo
el espíritu rebelde
y esa sensación de que a partir del último repecho
la subida a la montaña se hace sólo.
Atrás quedaba todo un mundo feliz y contradictorio
los amigos ahora ya desdibujados
la mirada o el roce de una mano
el barrio mal urbanizado, los patios de hormigón
la Alhambra presidiendo las horas tontas
los partidos de futbol y el primer cigarro
los largos días de verano en las plazas polvorientas
compartiendo amistad de sol a sol.
Y llegas o te traen y el universo cambia
el tiempo adquiere pautas y deja de ser tuyo.
Descubres, de golpe, la parte hostil del mundo adulto.
Te compran y te pagan (que placer el primer sobre)
y aprendes que un “caddy” es un mierda
al que se puede humillar sin argumento ni razón.
Y te comes tus lágrimas y tus mocos y te vas
y decides que no habrá más lágrimas ni más mocos.
Te endureces, te conjuras contra todo y te haces fuerte.
Después vino el taller y el espíritu solidario de los obreros
la sirena y el bocata gigante con coca-cola…
y las clases nocturnas, las jornadas inacabables y la poesía
disimulada, para no parecer más raro.
Y descubres esa lengua
aún no tuya, aún no absuelta, aún encorbatada.
Más tarde vino el vértigo y el olor a motor y a bronceador
pero eso… fue otro año mucho menos lluvioso.

dimecres, 20 de maig de 2009

Obres, escola i responsabilitats

Ahir varem viure un acte de manipulació portada a terme per alguns representants d’una AMPA, arrastrant pares i nens (no sé si forma part del model educatiu) a una “protesta” no se sap contra qui, i aprofitant un acte institucional que commemorava els 30 anys d’ajuntaments democràtics.
Tothom sap que les escoles les construeix la Generalitat i la majoria sap que la decisió de fer la sisena escola a les antigues piscines va ser una decisió equivocada que ha encarit i ha dificultat de forma notable la construcció de l’escola.
Tothom sap que la situació financera de l’Ajuntament, fruit d’una determinada aposta urbanística i de la crisi econòmica actual, no permet fer-se càrrec d’unes obres, en les quals legalment no podem intervenir perquè són competència d’una altra administració
Entenc la preocupació dels pares perquè no s’allargui la situació de provisionalitat actual. Tothom ha de saber que l’Ajuntament està fent totes les gestions possibles per tal que l’escola s’acabi en els terminis previstos.
Sorprèn que alguns responsables de l’AMPA i dels partits de l’oposició no estiguin recolzant aquestes accions en lloc de plantejar solucions utòpiques, inútils, que no porten enlloc i debiliten la posició de l’ajuntament davant les altres administracions.
El lloc de pressionar és el Departament d’Educació, que és qui te les competències i aquesta pressió es pot fer des de l’Ajuntament, des de la comunitat educativa i des dels partits a través dels seus grups parlamentaris, especialment si aquests partits formen part del govern.
ERC seria més útil ajudant-nos a aconseguir diners de la Conselleria de governació i administracions públiques (avançant un PUOSC per exemple) que mobilitzant als ciutadans contra no se sap què.
Ha estat l’Ajuntament qui ha convocat al departament d’Educació, a Gisa, a la direcció d’obres i a l’empresa constructora i ha exigit el compliment del termini de les obres. La nova situació obligarà a fer alguna modificació del projecte i del sistema constructiu, garantir la seguretat i valorar el cost addicional. La negociació serà dura però necessàriament curta. GISA i l’Ajuntament coincidim que el tema del finançament no ha d’endarrerir ni un dia les obres.
Nosaltres ens neguem a contemplar una alternativa diferent al començament del curs 2010-2011 a la nova escola.

dimarts, 19 de maig de 2009

Coherència


ERC de Castellar demostra una altre vegada la seva coherència política, mentre el portaveu parla de no polititzar l’escola i en buscar el consens, el president convoca una mobilització per un tema que l’Ajuntament no té competències.

diumenge, 17 de maig de 2009

Mélodies hébraïques

Desde hace decadas Maurice Ravel es uno de mis compositores preferidos. Me gustan especialmente las pequeñas canciones acompañadas sólo al piano e inspiradas en músicas populares.
Dos pequeñas canciones Kaddish y L’énigme eternelle agrupadas con el titulo genérico de Mélodies hébraiques me han perseguido toda la vida. La culpa la tiene en parte la “mezzo” norteamericana Federica von Stade, su versión de les canciones de Ravel me encanta. El vinilo estaba absolutamente desgastado.
El cambio tecnológico al CD me llevó a una busqueda desesperada no resuelta, que internet tampoco soluciona: sólo se editó en vinilo, no está en ningun archivo conocido.
La busqueda me ha llevado ha escuchar versiones de decenas de sopranos y mezzosopranos, pero no es lo mismo, nadie iguala el recuerdo de Federica... y el vinilo esta ya irrecuperable.
Hoy, no sé muy bien por qué, he escuchado una versión completamente distinta en la voz de del baritono José Van Dam, me ha gustado, especialmete el Kaddish, le va bien la voz potente y casi de bajo de Van Dam, que le da caràcter de ritual y te conecta, desde la complicidad, con la parte más ancestral y mas auténtica de la cultura hebrea.
Mientras no encuentre la versión de la Von Stade aprenderé a disfrutar con Van Dam.

Una altra vegada Sigur Rós

Fa uns mesos vaig escriure una nota sobre Sigur Rós i sobre l'enveja, sana, que provocava que un petit país (Islàndia), tingués tan important presència en el panorama musical (Björk també és islandesa).
Sorprenenment un tema com aquest també ha provocat controvèrsia entre els que han fet de la mediocritat i la mala fe el seu signe d’identitat.
En Carles em va passar fa uns dies un DVD de Sigur Rós, d’una experiència iniciàtica que els va portar a fer concerts per tot el país, la majoria de les vegades en petits pobles perduts.
La pel·lícula és molt clarificadora i et fa entendre el país, la seva gent i la seva música i també conèixer millor al Sigur Rós acústic i intimista de les petites aldees i la versió més rockera i elèctrica del concert de Reykjavik.
El DVD té una virtut addicional: mostra els impressionants paisatges d’Islàndia i et provoquen una immediata necessitat de conèixer i estimar l’illa.

Euskadi

Ja sé que genera dubtes a molts en les nostres files, que un acord, amb independència del seu abast, amb el PP genera desconfiança i mal rotllo.
A Catalunya seria impensable i incomprensible, però Euskadi és una altra història: hi ha morts, traïcions, falta de compromís i molt mirar cap un altre costat.
Vull creure que Patxi López té raó i que ell serà capaç, malgrat les dificultats, de generar actituds conciliadores i avançar en el reconeixement d’una societat plural.
El periodista José Maria Calleja fa una anàlisi de la situació amb un govern socialista a Euskadi.

dijous, 14 de maig de 2009

Models

Al futbol, com a la política, hi ha models diferents.
Per raons que se m’escapen, molts afeccionats i alguns polítics defensen el model de l’Ath. de Bilbao i li posen un vitola d’autenticitat que no respon a la realitat.
Em sembla magnífica la política de planter, per raons d’estil i per raons econòmiques, però l’Athletic, durant molts anys, més que política de planter, ha fet política identitària, comprar cars uns jugadors no massa bons per la seva relació amb un territori, em sembla una opció com a mínim discutible.
Evidentment, prefereixo el model Barça. Del planter del Barça en formen part Iniesta, d’Albacete, o Messi, argentí, que junts amb Xavi, Puyol, Piqué, Bojan, Busquets... integren el millor planter del món.
Però també m’encanta que en el meu equip hi juguin Alves (el trobarem a faltar a Roma), Henry, Eto’o o Márquez (tant de bo ho fossin, del planter).
Tots ells, un model clar i una direcció intel·ligent fan possible que puguem aspirar a tot.
Jo vull que el meu equip, sense perdre la seva identitat, pugui aspirar al màxim nivell.
No ho sé, potser és que m’agrada guanyar.

diumenge, 10 de maig de 2009

El futur de la premsa

Interessant reflexió de John Carlin sobre la situació actual de la premsa i del periodisme, amb el rerefons de la crisi de les edicions en paper de molts diaris.
200 anys de premsa s’enfronten a un moment crucial en què, a la crisi econòmica, s'hi suma la revolució Internet.
Es poden treure conclusions per la definició del model de comunicació local? Quin paper ha de jugar la premsa escrita? Quin pes ha de tenir i durant quant de temps?

Klaus Nomi

El otro día, en la radio del coche, hablaban de Klaus Nomi, y pincharon una de las canciones de su disco más conocido, el que lleva su nombre.
La canción, Cold Song, es una versión sorprendente y maravillosa de un fragmento de la ópera de Purcell, “El Rey Arturo”.
El disco me lo habían vendido, en mi época valenciana, en una tienda que confío que aún exista, exquisita, a la medida del dueño, y en la que sólo vendian música de calidad.
Klaus Nomi tenía vocación de extraterrestre, vivió su época más gloriosa en los primeros 80, en los que se convirtió en un icono y un músico de culto, en el East Village neoyorquino.
Su música es original y diferente, su voz de contratenor pasa sin complejos de la ópera al rock, al pop o al cabaret, en versiones siempre muy personales.
Murió en el 83, aún joven, una de las primeras víctimas famosas del sida.
No sé si el disco aún está en el mercado. Vale la pena. Ha sido un grato reencuentro.

dijous, 7 de maig de 2009

Setmana de glòria


No sé si és millor matxucar fins al 2-6 al contrincant de sempre o guanyar, en un instant final, el que estava perdut.
Avui s’ha imposat a l’objectivitat, la passió…. I ja en portem 2.
Aquest Barça és una màquina de produir plaer.

dimecres, 6 de maig de 2009

Patxi lehendakari


Patxi lehendakari ... sort company.

diumenge, 3 de maig de 2009

Dinero a cambio de nada


Paul Krugman el nostre economista de referència dona, en el seu últim article una lliçó econòmica i una lliçó moral: és legítim que els banquers, responsables de la situació econòmica, l’activitat dels quals està subsidiat per l’estat, cobrin sous estratofèrics?

Cyminologie

Ahir l’Eduard em va portar un disc. Ell coneix la meva debilitat pel mestissatge musical.
Cyminologie és un grup alemany (berlinès) multicultural. La cantant i líder del grup és Cymin Samawatien nascuda a Alemanya de pares iranians, bilingüe i bicultural. El pianista és un alemany nascut a França, el percussionista és de pares hindús.
La música sona fantàstica, la veu de vellut de Cymin serveix de connexió entre les tradicions poètiques i musicals iranianes i les occidentals.
Experiències com aquesta justifiquen la globalització. Obrim fronteres, obrim comportes i barregem-ho tot.
El disc, editat per ECM, es diu As Ney.

Etiquetes

Hi ha gent a qui li agrada etiquetar, la seva estructura mental els obliga a tenir un calaix per a cada categoria amb la seva etiqueta. La realitat no sempre és tan rígida i et deixa moltes coses fora dels calaixos.
Fa unes setmanes, la “insigne intel·lectual” i gens sectària Carme Laura Gil va encendre’s d’ira, perquè la Generalitat concedia la creu de Sant Jordi a l'escriptora nascuda a Barcelona Ana María Matute. L’argument és que era una traïdora, ja que havia optat, com a escriptora, per la llengua castellana (la senyora Matute va néixer a l’any 1926 i als 4 anys va anar a la Rioja per problemes de salut).
A part del sectarisme habitual de la senyora Gil i alguns dels seus companys, es dóna al nostre país un debat malt resolt de terminologies, en què es barregen els conceptes llengua, literatura, cultura, nació, moltes vegades utilitzats des de la politització i des de la ideologització.
Es tendeix a identificar una literatura a una llengua i, per tant, l'única literatura catalana és la que s’escriu en català; per tant, el que escriuen Juan Marsé o Vázquez Montalbán no és literatura catalana. Des d'aquest punt de vista (literatura= llengua), hi ha poques literatures. Hi ha literatura anglesa o castellana, no hi ha literatura nord-americana, argentina o mexicana, la literatura del Quebec és literatura francesa (no sé què en pensaran ells? De fet si que ho sé).
Si hi ha una literatura mexicana o argentina, ¿com és diu (a part de traïdora) la literatura que és fa a Catalunya, en la que Catalunya és l’absoluta protagonista, que s’escriu en castellà?
I els escriptors que escriuen en castellà, són catalans? Podem considerar compatriotes a Eduardo Mendoza, Carles Barral, els germans Goytisolo, Carlos Ruiz Zafón, González Ledesma, Felix Azúa... ?
S’enfadarà la senyora Gil i els seus amics si algun dia, a aquests grans escriptors, la Generalitat els dóna la creu de Sant Jordi, que per cert, en la seva prodigalitat, li han donat a gent bastant mediocre.
Ja sé que per a alguns, la cultura catalana és només la que es fa en català i respon a uns cànons tradicionals catalans, i que la resta de manifestacions culturals, literàries i artístiques que es donen al nostre país estan en una espècie de llimbs.
A mi, que continuo sense tenir clares les definicions, em resulta més atractiva una concepció oberta, mestissa, plural, més semblant al què passa al carrer, difícil d’etiquetar i en la qual tothom tingui cabuda.
Jo tendeixo a ser molt generós amb el qualificatiu de català.

2 - 6


Una manera fantástica de acabar con un debate falso..... y además en Chamartín y el 2 de Mayo.

divendres, 1 de maig de 2009

Bloc de notes

En més d’una entrada he reflexionat sobre l’impacte de les noves tecnologies, també, en la comunicació més directa, més personal, i en la relació amb els amics.
Escriure, continua sent un acte personal i normalment solitari, fruit de les teves reflexions i dels imputs que et genera l’entorn; els bloggs, i ara també els facebook i similars, permeten una ona expansiva i una immediatesa impensable fa poc.
Ara els teus escrits ja no es limiten al coneixement dels més íntims abans d’anar-se’n a dormir al calaix. L'oportunitat de ser llegit et fa més atrevit, més expansiu i més promiscu, trobar-li un altre sentit a l’onanisme de l’escriptura solitària i anar cap un cert autovoyerisme que imagines compartit.
Aquesta realitat m’ha fet entusiasta de les noves tecnologies: mantenir converses i discussions filosófico-existencials amb amics que no veus des de fa anys, escalfar afectiva i emocionalment la propera trobada, intercanviar imatges i records de moments compartits, continuar aquella conversa, divertida, malèvola o perversa, que el soroll, l’excés de “roncito” o la falta de temps no et va deixar acabar, comprovar la sintonia filosófica, literària, musical o cinematogràfica....
Tot això fa més rica la teva existència i més plaent.
Però, evidentment, un blogg, el Bloc de Notes, és un espai compartit, però privat. Dissenyat i pensat per compartir reflexions i emocions amb els amics i amb tots aquells que tinguin la benevolència, el “morbo” o la curiositat d’entrar.
El Bloc de Notes no és un espai obert ni públic en què qualssevol, amb tendències al cretinisme, pugui dir la seva, i molt menys si ho fa de forma anònima. Encantat de compartir opinions respectuoses i intel.ligents, a això el Bloc està obert, però que una petita part de la meva activitat sigui pública, no habilita als sectaris a tenir entrada en un espai que és privat.
Un bloc no deixa de ser un diari que has decidit compartir.