Etiquetes

Hi ha gent a qui li agrada etiquetar, la seva estructura mental els obliga a tenir un calaix per a cada categoria amb la seva etiqueta. La realitat no sempre és tan rígida i et deixa moltes coses fora dels calaixos.
Fa unes setmanes, la “insigne intel·lectual” i gens sectària Carme Laura Gil va encendre’s d’ira, perquè la Generalitat concedia la creu de Sant Jordi a l'escriptora nascuda a Barcelona Ana María Matute. L’argument és que era una traïdora, ja que havia optat, com a escriptora, per la llengua castellana (la senyora Matute va néixer a l’any 1926 i als 4 anys va anar a la Rioja per problemes de salut).
A part del sectarisme habitual de la senyora Gil i alguns dels seus companys, es dóna al nostre país un debat malt resolt de terminologies, en què es barregen els conceptes llengua, literatura, cultura, nació, moltes vegades utilitzats des de la politització i des de la ideologització.
Es tendeix a identificar una literatura a una llengua i, per tant, l'única literatura catalana és la que s’escriu en català; per tant, el que escriuen Juan Marsé o Vázquez Montalbán no és literatura catalana. Des d'aquest punt de vista (literatura= llengua), hi ha poques literatures. Hi ha literatura anglesa o castellana, no hi ha literatura nord-americana, argentina o mexicana, la literatura del Quebec és literatura francesa (no sé què en pensaran ells? De fet si que ho sé).
Si hi ha una literatura mexicana o argentina, ¿com és diu (a part de traïdora) la literatura que és fa a Catalunya, en la que Catalunya és l’absoluta protagonista, que s’escriu en castellà?
I els escriptors que escriuen en castellà, són catalans? Podem considerar compatriotes a Eduardo Mendoza, Carles Barral, els germans Goytisolo, Carlos Ruiz Zafón, González Ledesma, Felix Azúa... ?
S’enfadarà la senyora Gil i els seus amics si algun dia, a aquests grans escriptors, la Generalitat els dóna la creu de Sant Jordi, que per cert, en la seva prodigalitat, li han donat a gent bastant mediocre.
Ja sé que per a alguns, la cultura catalana és només la que es fa en català i respon a uns cànons tradicionals catalans, i que la resta de manifestacions culturals, literàries i artístiques que es donen al nostre país estan en una espècie de llimbs.
A mi, que continuo sense tenir clares les definicions, em resulta més atractiva una concepció oberta, mestissa, plural, més semblant al què passa al carrer, difícil d’etiquetar i en la qual tothom tingui cabuda.
Jo tendeixo a ser molt generós amb el qualificatiu de català.