dimarts, 9 d’abril del 2013

Memorias líquidas


Enric González és un periodista que sempre ha despertat les meves simpaties i una certa enveja. Ser corresponsal, en una època de vaques grosses, a Nova York, Londres, París i Roma (i finalment a Jerusalem) d’un diari que donava un pes important i de prestigi a la informació internacional no deixa de ser un privilegi.
Aquest cosmopolitisme el fa fugir de localismes i li dóna, necessariament, una visió oberta i cosmopolita del món, a part de permetre viure, amb un sou decent, en les ciutats més atractives del món.
No fa gaire, després de deixar el País, ha publicat un petit llibre de memòries. A part de passar comptes i deixar clara la seva falta de simpatia pel senyor Juan Luis Cebrián, el llibre és una bona mostra de l’evolució de la premsa escrita en l’Espanya de la transició i fins al nostres dies.
Enric González té una ploma fàcil i el llibre és amè. De pas et fa reflexionar en l’evolució del periodisme i la professionalitat dels periodistes, el futur dels mitjans, la possibilitat d’una premsa lliure i potent, la llibertat de premsa, l’adaptació a una realitat molt més plural a on la informació, veraç o no, flueix amb facilitat.
Sembla evident que l’etapa idíl·lica dels grans diaris poderosos, influents i independents, està superada i ara, tots, també els mitjans i els periodistes, haurem d’adaptar-nos a una nova realitat.