diumenge, 30 de maig del 2010

¿Cambio de tendencia?

Tengo el hábito, desde la época lejana de la adolescencia poética, de escribir mentalmente. Los textos se van configurando en un proceso de acumulación y corrección y escribir, al final, es trasladar al papel o al ordenador ideas ya configuradas que sólo hay que acabar de ordenar y corregir.
Décadas de práctica y miles de horas de soledad, especialmente en coche y en ese momento mágico del duermevela, han acabado de configurar una práctica que ahora ya me parece natural.
Hace semanas que un texto se pasea de forma insistente entre mis neuronas y al que me resisto darle entrada: no me gusta (y quizás me quedo corto en la expresión) lo que pasa en el mundo y aun me gusta menos lo que intuyo en un futuro próximo y esto se lleva mal con una mentalidad optimista como la mía. Incluso, después de bastantes años, me fallan incluso los sagrados principios macroeconómicos.
Si Europa, la primera economía del mundo y mucho más saneada que Estados Unidos y Japón se tambalea, tras los ataques de los especuladores, obligándose a tajantes reducciones en el estado del bienestar. Si el paraguas de una moneda fuerte deja de ser garantía de estabilidad, si de las ventajas de la globalización sólo pueden aprovecharse los especuladores, si desde los gobiernos democráticos no se pueden poner límites al gobierno sin controles del capital, la democracia se convierte en una broma.
Es cierto que el mundo desarrollado lleva muchos años de burbuja en burbuja, hasta el punto de habernos creído que esta situación forma parte de la esencia del capitalismo, pero no parece lógico que nos saquen del sueño y que quieran hacernos de psicólogos los que más se han enriquecido con la situación. Los mismos que crean la situación, luego aparecen como salvadores.
Ver al amigo Zapatero intentando enfrentarse a los molinos no deja de ser un poco lamentable, ver como se arrodillan las Merkel, los Sarcozy... y eso que son los representantes de la derecha neoliberal es un ejercicio de frustración colectiva.
La historia nos enseña que en estas circunstancias el pueblo soberano elige más derecha (la izquierda desencantada se queda en casa).
Ya sé que algunos pensarán que es igual y que en cualquier caso contra la derecha se vive mejor (ya no se acuerdan de Aznar o de Bush). Yo continuo pensando que es preferible tener la oportunidad de ir cambiando las cosas aunque sea poco a poco y con contradicciones.
Si es que sigue existiendo la lucha de clases, las armas son demasiado desiguales.
Suerte que todo lo arreglaremos con una consulta popular.

La Vella Dixieland

Després de molts anys de trajectòria, la Vella Dixieland, continua sent una bona orquestra d'honrats professionals.
Aquest diumenge han estat a Castellar, a l’Auditori. L’actual proposta “L’aventura del jazz”, en la que té un important protagonisme la cantant canària Ester Ovejero, és una visió entretinguda i pedagògica d’alguns elements de l’història del jazz.
La Vella Dixieland fa un jazz clàssic, poc arriscat però d’una indubtable qualitat tècnica, que agrada a molta gent i que és una bona porta d’entrada a la que inqüestionablement, ha estat la música del segle XX.

divendres, 28 de maig del 2010

La dona del cèsar

En les últimes hores dos insignes representants de l’Altraveu m’han fet objecte dels seus escrits. És curiós que tantes vagades acabis discutint amb la gent que consideres més propera.
El senyor Centeno desprès d’una llarga estança al túnel del silenci, arranca amb una d’aquestes frases fetes que a mi “me joden” especialment, per reaccionaria: la de la dona del Cèsar. Aquesta pobra dona, de la que mai he sabut el nom, no sé si posava la mà a la caixa, especulava, tenia un amant (home o dona) o es tirava a Marco Antonio. No podem perdonar ja a la pobra senyora, fer una lectura “progre” i arribar a la conclusió que era partidària de l’amor lliure?
Fent una demostració de la seva enorme capacitat de deducció, connecta la no realització del ple amb un viatge que, i aquí arriba al súmmum, no s’improvisa.
És cert, el viatge, no privat i en l’organització del qual van participat les autoritats turístiques dels països de destí, estava tancat tres mesos abans i va començar amb la sortida de l’aeroport del Prat (Baix Llobregat) el matí del dia 27.
Una ment obtusa o mal intencionada connecta de forma immediata els dos fets i, fins i tot, són capaços d’adjudicar-nos dosis equivalents de maquiavel·lisme i estupidesa ( al menys jo, no soc capaç de simultaniejar els dos conceptes).
Posats a especular, no hi havia més alternatives?: avançar el ple al dilluns 26, fer-lo amb algun regidor menys (no seria la primera vegada), opció poc arriscada, tenint en compte que en els últims plens els temes han estat poc conflictius i treien de l’ordre del dia, si cal, algun tema problemàtic.
És tan difícil reconèixer la veritat quan tens tots els elements? (no més heu de comprovar el desenvolupament del ple del mes de Maig).
Però ja sé que servirà de poc i que alguns continuaran preocupant-se pels comportaments sexuals, reals o ficticis de la dona del Cèsar.
L’Elisenda que no vol ser políticament simpàtica, té raó en moltes coses com: reconèixer la intel·ligència no significa donar la raó o coincidir, i també té raó a l’intuir que per estar 40 anys en primera línia s’ha de tenir una edat i que, si és veritat que l’essència no canvia, els temps són diferents.
No té raó en assumir en primera persona les crítiques a un col·lectiu que he pogut comprovar heterogeni i si se’m permet bastant contradictori.
No sé que vol dir política estratosfèrica: és fàcil comparar les propostes de cada grup al ple i comprovar en quin planeta navega cada u i qui especula al marge de la realitat.
En qualsevol cas per alguna raó estem en opcions diferents i benvingut sigui el debat sincer i creatiu. El que no acceptaré és l’especulació insultant i molt menys les lliçons d’ètica. Ah!.. i tampoc que em considerin un estúpid.

Ètica

A mi, en general, la gent de l’Altraveu no em cauen malament i fins i tot tinc una considerable simpatia per algun/a dels seus components, però hi ha algunes coses que em carreguen: acaben d’arribar, tenen, com a grup, una ideologia difusa, per no dir confusa o dubtosa, tenen un compromís d’horari restringit i la responsabilitat municipal és una febre que han de patir i que és preferible que no duri massa.
Això sí: estan instal·lats en la superioritat moral i són els distribuïdors dels carnets d’ètica.
Amb motiu de la no celebració del ple del mes passat han fet un desplegament de les seves millors armes, inclosa la demagògia i ens han ensenyat com s’interpreta un reglament i què s’ha de fer per estar a l’alçada de la seva puresa. Massa lliçons per tan poc mèrit!, massa estètica per tan poc compromís.
Els que portem tota la vida dedicant hores i esforç mental a l'activitat pública simplement perquè pensem que s’ha de fer, tenim una altra vara de mesurar els mèrits.
Dret a donar lliçons tenen gent com la Pilar Llaquet o la Rosa Massot, que han estat capaces de mantenir la bandera en alt uns quants mandats ( més d’una dècada) en la soledat i la incomprensió dels moments més durs per l'opció que representaven i amb molt poques compensacions fins i tot morals, només perquè creien que era la seva obligació
Que ara alguns s'incorporin a la política per incrementar el descrèdit de la política i dels “polítics”, des de l'etèria inoperància dels àngels, com si acabessin de descobrir la democràcia, no deixa de ser un altre exercici de teoria especulativa al marge dels problemes reals que pateix la gent real.

dilluns, 24 de maig del 2010

Tres anys al teu costat

Alguns podrien pensar, amb raó, que fer un acte polític en aquest moment i en un local amb més de tres-cents seients és un atreviment.
Volíem, fa un parell de mesos, quan ens van proposar celebrar els tres anys al govern municipal, comprovar la temperatura política i la capacitat de mobilització de la gent més propera.
Avui, el dia després, no podem més que estar satisfets de la prova, la gent ha respost fins i tot en les circumstàncies més complicades i a nosaltres ens toca manifestar una profunda gratitud i una renovació del compromís de seguir al teu costat, al costat de cadascun dels castellarencs.
També hem pogut comprovar com faciliten el treball els mitjans tècnics de l’Auditori remodelat, que, per cert, en la propera setmana millorarà, ampliant en 5 cm la distancia entre seients, la comoditat de les últimes files.

dijous, 20 de maig del 2010

La dictadura dels mercats

Finalment no s’ha pogut aguantar: la internacionalització de l’economia i el govern econòmic dels especuladors fa inviable una política econòmica autònoma tant a nivell espanyol com europeu.
Ideològicament soc partidari de l’ortodòxia neokeynesiana i d’una política proteccionista que garanteixi la cohesió social. En moments de crisi s’ha d’activar l’economia, incrementant la inversió pública i s’ha d’ajudar als més desfavorits, especialment els aturats.
És cert que això suposa un increment del dèficit públic i si la situació s’allarga molt, pot generar problemes d'endeutament, però la situació de les finances públiques a Espanya permeten aquestes polítiques expansives.
Ara ens arriba que el gran problema espanyol no és l’endeutament públic sinó l’enorme deute d'empreses financeres, no financeres i especialment particulars, molt per sobre de la situació del nostre entorn i amb una relació bastant directa amb la bombolla immobiliària.
És cert que hem viscut com a país molt per sobre de les nostres possibilitats. El drama del govern Zapatero no és haver de gestionar els dèficits de les administracions, que és raonable, sinó el deute del país, amb la desconfiança dels que han provocat la situació actual i que ara encareixen sense escrúpols el finançament del deute.
Mercats financers desregulats que cada vegada s’assemblen més a un casino, especuladors sense control i gent que s’està fent molt rica en molts casos amb diners procedents del sector públic.Si les economies avançades, especialment Europa i Amèrica no són capaços d'introduir elements de regulació, la democràcia econòmica es convertirà en una broma, estarem, cada vegada més sotmesos a la dictadura dels mercats, és a dir dels especuladors.

dilluns, 17 de maig del 2010

De nou el Barça


Després d’una setmana amb pocs motius d’alegria, el Barça ens torna a fer feliços. És fantàstic sentir-se part de l’equip més il·lusionant, brillant i solidari.

dissabte, 15 de maig del 2010

ni dios, ni patria ni rey


Es difícil encontrar un eslogan que contradiga más mi pensamiento incluso salvando las diferencias geográficas y culturales. No he podido evitar reproducirlo.

Accents




Al començament del segle XX, els religiosos francesos van adaptar el vietnamita a l’alfabet llatí, quan el veus escrit tens la impressió que van tenir algunes dificultats amb els accents.

Transport universal


divendres, 14 de maig del 2010

Puesta de sol



No importa que la puesta de sol te traicione si sale un foco en tu ayuda

Halong



L’hem vist mil vegades en fotos. En directe Halong continua mantenint el mateix aire irreal.
1.500 quilometres quadrats d’aigües tranquil·les i fantasmagòriques roques.

Las nuevas vietnamitas


Estoy seguro que si Huan hubiera encontrado a su vuelta de Cuba, jóvenes bien alimentadas como las de la foto, su incorporación a la vida vietnamita hubiera sido más fácil.

Nus de comunicacions


La primera vegada em va sorprendre, després vaig adonar-me que era un element més del paisatge. Segur que ells et veuen com un imbècil que fa fotos cap el lloc equivocat.
Quan començava a perdre l’interès, vaig pensar en algú de la brigada intentant trobar-ne l'avaria.

Huan, el hombre bueno de Hanoi

Intentar entender un país en 10 dias, visitando los lugares más turísticos, en hoteles de lujo y sin conocer el idioma es una pretensión estúpida.
Te paseas por tu cuenta por las calles (el país es absolutamente seguro), te mueves por lugares públicos, visitas mercados y regateas (también aquí es lo usual) por unos céntimos de dólar en casi cada puerta de cada ciudad o pueblo.
Ves como se la juegan en sus motos ligeras y como rezan en esa mezcla de religión con elementos budistas, confucionista y culto/temor a les muertos. Observas un cierto militarismo comunista en la tumba de Ho chi min y un capitalismos salvaje sin normas comerciales, económicas o urbanísticas especialmente en las dos grandes urbes.
Compruebas el nivel de sofisticación en sus hoteles de lujo, del servicio, imposible en Europa, del personal refinado, amable, de sorprendente elegancia y sutiles formas...
Huan es amable pero no es elegante ni refinado, tiene más de cincuenta años y ha vivido la historia tortuosa y dramática de un país que ha convivido tantos años con la guerra.
Curiosamente considera más enemigos a los chinos que a los americanos, de los que nunca ha entendido que pretendieran impedir la expansión del comunismo chino atacando a Vietnam, que era su mayor enemigo.
Se declara budista y en decenas de horas de conversación, ni una sóla vez le he notado un comentario que pudiera hacer pensar en una mínima inclinación comunista.
Durante 7 años estuvo en Cuba, por lo que su castellano es más que correcto, estudió microbiologia, disfrutó de la vida alegre, de la música, de las costumbres relajadas, de la cerveza y el ron y de la exhuberancia y afectividad de las caribeñas.
Su vuelta al Vietnam fue traumática, el control social, el conservadurismo en las costumbre, el intervencionismo de los padres en la elección matrimonial, el peso de la tradición, la miseria y los cuerpos “planos” de las mujeres de su generación, fruto de años de hambre, le hicieron huir, alistarse como soldado en la frontera con China buscando que lo mataran, pero “cuando uno busca la muerte, las bales no lo encuentran”.
Huan, aunque sea más cosmopolita y tenga contactos asiduos con turistas occidentales, creo que representa las virtudes, los defectos y las contradiciones del Vietnam actual: están contentos de haber superado la miseria, desbordan entusiasmo y ganas de avanzar, a veces demasiado de prisa, y al mismo tiempo son esclavos de las superticiones y de un sistema social rígido, ultraconservador y agobiante.
Tiene el trato natural y amable del mejor anfitrión, no tienen prejuicios en contarte su vida desde el primer minuto, es limpio de mente y sin dobleces y tras su aspecto canijo estoy seguro que se esconde un hombre bueno.

dimecres, 12 de maig del 2010

Xocolata i reglament

La xocolata, si és de bona qualitat, és un producte atractiu i especial, també és cert que un mal tractament del cacau pot convertir-lo en un producte vulgar i sense interès.
De la bona xocolata, els experts i els mestres xocolaters en diuen cobertura.
La cobertura només té cacau (mantega i pasta en la proporció que doni el fruit), sucre normalment de canya, una petita quantitat de lecitina i, ocasionalment, llet en pols.
També admet, en elaboracions sofisticades, espècies, esperits, olis, fruit secs...
El cacau és un producte sofisticat i amb un procés d’elaboració, que inclou fermentació, complex. La qualitat, com en el raïm, ve donada pel fruit, les condicions climàtiques, les característiques de la terra...però curiosament només hi ha tres varietats de fruits: el Forastero, el més abundant, el Criollo, el més aromàtic i fràgil, i el Trinitario procedent de l’encreuament dels anteriors.
La resta és una altra cosa: greixos o pastes d’altres procedències, excés de sucres o de baixa qualitat... tenen la mateixa denominació, però no és el mateix producte.
Quan t’acostumes a la cobertura ja no admets l’excés de dolçor, l'opacitat o la textura terrosa.
És com si algú ens té acostumat a un cert nivell intel·lectual i de cop entra en una deriva reglamentista estúpida sense haver-se llegit el reglament. O confón els interessos petits amb els drets sacrosants de la democràcia o pensa que sempre, per principi, hi ha una voluntat malintencionada i que algú, sota d’un llum, passa les nits intentant trobar fórmules per a perjudicar-te.
La vida és més fàcil, les explicacions més lògiques i les expressions: “escàndols... indignacions ...o les pèrdues de grans coses” s’han de reservar per a causes més nobles.
És millor llençar els productes vulgars i tornar a la cobertura.

Pa amb xocolata
Si, malgrat l’edat, encara t’agrada la xocolata amb pa, hi ha una petita i fantàstica recepta:
Talles unes llesques de pa ben primes.
Les torres una mica al forn.
Poses a sobre, mig quadradet de xocolata (cobertura, si us plau).
Ho poses al forn, fluix, fins que es comenci a fondre.
Poses a sobre una mica de sal maldon i un rajolí d’oli del que més t’agradi.
Lliga bé amb un moscatell natural lleugerament dolç, també amb alguns vins negres amb criança amb fusta, però que conservin els aromes i els sabors a fruits madurs i a espècies.
Un producte humil i tot un luxe.

Vietnam 2010

Des de fa molts anys ACAV ( associació catalana d’agències de viatge ) organitza, en temporada baixa, un fam trip, un viatge de familiarització, a algun lloc del món, normalment a un país turísticament emergent. En l'organització participa l’administració del país de destí, així com els professionals del sector, hotels, restaurants, empreses organitzadores d’esdevinements, de turisme receptiu... L’objectiu és donar als professionals catalans i a la pròpia associació una visió del país visitat i contactes amb els professionals i les administracions locals. La fórmula és tan vella com el propi turisme.
La meva responsabilitat en l’empresa que em paga m’ha portat unes quantes ocasions a acompanyar-los. Passar 8 o 10 dies immers al món turístic, compartint reflexions, converses i, per què no dir-ho, menjars i copes, amb gent a la qual de forma quotidiana veus només ocasionalment, és fonamental de cara a les futures relacions professionals.
També és cert que, per un preu raonable, tens accés a les millors instal·lacions turístiques del país, i als serveis d’acollida i a l'hospitalitat que fa temps que es va perdre al nostre entorn cultural.
A canvi d'alguna presentació i algun “discurset”, més o menys emotiu o professional, d’ambaixadors, viceministres, directors de turisme o exiliats de luxe, emocionats per la relació quotidiana amb compatriotes i al darrere de tot “business i més business”, interessos compartits: per uns, un destí d’un cert nivell per a promocionar i vendre a Catalunya, pels altres, una manera d'incrementar els turistes d’un país amb poca presència (més del setanta per cent del turisme a Vietnam i Cambodja procedeix del mercat asiàtic (Xina, Japó i Corea).
El país sorprèn en tots els sentits i en molts moments té més interès sociològic que monumental. Ha donat el pas definitiu cap al capitalisme salvatge sense normes que només és possible en les dictadures orientals, confiem que no ho destrossin tot en les properes dècades.
També sorprèn que les creences tradicionals, plenes de supersticions, tenen més força que Confuci i que les doctrines marxistes no han afectat ni a l'epidermis de la gent.

Sembla que aquestes activitats quotidianes professionals també han generat polèmiques a Castellar, no em sorprèn: les petites misèries de la gent miserable de sempre, una altra demostració de la seva talla moral i la seva capacitat intel·lectual.
Un ja té assumit que és el dolent, però aquesta barreja de maquiavel·lisme i estupidesa que alguns ens adjudiquen, és un insult a la intel·ligència.