diumenge, 26 de juny de 2011

19 dias y 500 noches

Ayer, creo que en el Plus, Juanjo Millás, que además de un buen escritor, especialmente de cuentos, es un excelente entrevistador, hacia una larga entrevista a una copia un poco desdibujada de Joaquín Sabina. Los excesos de muchos años le provocaron un serio aviso. Hoy aparece como alguien más hogareño y controlado, aunque no pueda prescindir de una cierta dosis de “mala llet”
que ha sabido como Serrat y Aute, conectar y establecer puentes con la sensibilidad del otro lado del Atlántico. Gente como ellos, me hacen sentir orgulloso de mi otra cultura.
Especialmente impactante la descripción del proceso de creación del disco, 19 dias y 500 noches, dos meses de aislamiento a base de dormir poco, mucho alcohol y coca y poca comida. El resultado: un gran disco con una canción genial... y poco después una depresión.
No es hoy el momento de valorar la relación tan común y documentada entre las drogas y los procesos creativos, prefiero reproducir el resultado.

Lo nuestro duró lo que duran dos peces de hielo en un güisqui on the rocks,
en vez de fingir, o, estrellarme una copa de celos, le dio por reír.
De pronto me vi, como un perro de nadie, ladrando, a las puertas del cielo.
Me dejó un neceser con agravios, la miel en los labios y escarcha en el pelo.
Tenían razón mis amantes en eso de que, antes, el malo era yo,
con una excepción: esta vez, yo quería quererla querer y ella no.
Así que se fue, me dejó el corazón en los huesos y yo de rodillas.
Desde el taxi, y, haciendo un exceso, me tiró dos besos...uno por mejilla.
Y regresé a la maldición del cajón sin su ropa, a la perdiciónde los bares de copas,
a las cenicientas de saldo y esquina, y, por esas ventas del fino Laina,
pagando las cuentas de gente sin alma que pierde la calma con la cocaína,
volviéndome loco, derrochando la bolsa y la vida la fuí, poco a poco, dando por perdida.
Y eso que yo, paro no agobiar con flores a María, para no asediarla

con mi antología de sábanas frías y alcobas vacías, para no comprarla con bisutería,
ni ser el fantoche que va, en romería, con la cofradía del Santo Reproche,
tanto la quería, que, tardé, en aprender a olvidarla, diecinueve días y quinientas noches.
Dijo hola y adiós, y, el portazo, sonó como un signo de interrogación,
sospecho que, así, se vengaba, a través del olvido, Cupido de mi.
No pido perdón, ¿para qué? si me va a perdonar porque ya no le importa
...siempre tuvo la frente muy alta, la lengua muy larga y la falda muy corta.
Me abandonó, como se abandonan los zapatos viejos, destrozó el cristal de mis gafas de lejos,
sacó del espejo su vivo retrato, y, fui, tan torero, por los callejones del juego y el vino,
que, ayer, el portero, me echó del casino de Torrelodones. Qué pena tan grande,

negaría el Santo Sacramento, en el mismo momento que ella me lo mande.
Y eso que yo, paro no agobiar con flores a María, para no asediarla con mi antología

de sábanas frías y alcobas vacías, para no comprarla con bisutería,
ni ser el fantoche que va, en romería, con la cofradía del Santo Reproche,
tanto la quería, que, tardé, en aprender a olvidarla, diecinueve días y quinientas noches.
Y regresé...etc.

dijous, 23 de juny de 2011

Opinar

Ja sé que ho he dit unes quantes vagades, el Bloc de Notes no és un fòrum de debats, no és una plataforma per recollir l’opinió de ningú. Encara menys si el remitent s’amaga al darrera de l’anonimat. És un diari privat i obert.
A part d’algun esporàdic exabrupte generalment desinformat i estúpid, en general els comentaris que arriben son positius, de gent propera o són crítics sense massa arguments, des de la superioritat intel·lectual, és clar, i per que si.
Els últims dies, coincidint amb un article sobre el últim ple, ha arribat algun comentari des de la sensibilitat “altraveu”, justificant la intervenció de la portaveu del grup al ple. Sempre m’ha semblat curiós la facilitat que tenen per criticar (és el seu dret) i la poca capacitat de receptivitat a les crítiques.
Em sembla perfecta la seva organització i el seu funcionament, però tots sabem que això serveix per estar a l’oposició però no per governar: una eficàcia mínima administrativa i els problemes dels ciutadans, moltes vegades, no poden esperar les deliberacions de l’assemblea i governar exigeix, d’alguns regidors, més que algunes horetes a la setmana. Tothom entén que si algú és dedica de forma prioritària a l’Ajuntament, no pots demanar-li que doni el sou al partit, que és del que presumeixen alguns.
També em sembla fantàstic canviar de regidors cada any, malgrat comprovar les dificultats dels nous regidors, cada any, per entendre, per exemple, els pressupostos (les actes dels plens de pressupostos són públiques i es poden consultar les intervencions dels seus portaveus). El debat de pressupostos és el més important de l’any i el paper d’alguns portaveus, sense posar en dubte la seva bona fe, és bastant lamentable.
La majoria dels regidors són gent normal que no tenen una qualificació especial, una administració és complexa i no s’aprèn en unes setmanes.
Tot això ja ho sabem, com també que forma part del guió, però el que em va molestar profundament va ser el to depreciatiu, prepotent, ignorant i falto de respecte cap a les persones, amb que van valorar la tasca i la funció d’en Jordi Domingo i de Sebastià Vivas. I no és la primera vegada, s’ha convertit en un tema fix d’algunes intervencions, vingui o no a compte. També sorprèn el desinterès manifestat pels politics de Castellar que eren càrrecs de confiança en altres ajuntaments.
En totes les administracions del món, des de la Presidència dels Estats Units fins a l’últim poble de las Batuecas, hi ha personal eventual.
Jo soc partidari d’aquesta fórmula, gent que té un contracte lligat al mandat i que plega quan ho fa l’equip de govern: permet cobrir dèficits organitzatius amb una formula més flexible que els contractes per vida. Evidentment sempre que siguin professionals contrastats i que aportin valor afegit.
Probablement hi ha alguns “progres” que pensen que tothom a l’ajuntament ha de ser funcionari i entrar per concurs, jo crec que les administracions han de anar cap a formules més flexibles i menys funcionarials.
Tampoc em faig il·lusions que aquest tema deixi de ser recorrent, però jo renuncio a tornar a tractar-lo al meu bloc.
Canviant de tema: pensava que la participació, més o menys activa, en les manifestacions, era lliure, sembla que també estic equivocat.

dimarts, 21 de juny de 2011

Demagògia barata

Ja coneixem la tendència d’alguns polítics locals a la demagògia, cap sorpresa per aquesta part.
Quan és parla de retribucions, la demagògia creix de forma exponencial. Els regidors de l’equip de govern haurien de treballar gratis i evidentment gestionar, conèixer els temes en profunditat, governar i donar respostes a tot el que planteixin l’oposició. I de matinada escombrar els jardins municipals.
La vocació política s’entén sense cobrar. Si tens vocació de professor o d'astronauta, aspires a guanyar-te la vida treballant en el que t’agrada i si és possible amb un sou digne.
Que miserable és que els propis polítics menyspreïn i desprestigiïn la política!
En el tema dels professionals eventuals l’actitud arriba fins a l'insult i al menyspreu. No importa que Castellar sigui l’ajuntament del Vallès que menys personal d’aquestes característiques té, que siguin un exemple de dedicació i professionalitat i que no tinguin la seguretat del personal fix. Des de la prepotència ignorant i estúpida, el més fàcil és l'insult.
Que difícil és reprimir-se les ganes de pagar amb la mateixa moneda!

Organització municipal



diumenge, 19 de juny de 2011

Indignats

A la gent d’una generació i d’una ideologia ens costa resistir-nos al magnetisme que genera una manifestació.
Via Laietana, a l’alçada del Palau, anava plena (deixo per uns altres les guerres de xifres) de gent, plural i en actitud festiva i no gaire sorollosa.
Poca estètica obrera i poc joves “contraculturals”, majoria de gent madura i professionals i funcionaris de mitjana edat.
Eslògans diversos i contradictoris entre si, de vegades sofisticats i de vegades simplistes. Un crit comú: Puig dimissió, i la salutació entre riures a l’helicòpter de presència continuada. Ni la més mínima referencia ni en eslògans ni en pancartes a la reivindicació nacional
He d’admetre que la majoria eren dels nostres. Ara entenc una mica millor els resultats electorals de fa unes setmanes.

dissabte, 18 de juny de 2011

El PSC

Sóc del PSC des de la seva fundació i crec que mai havíem estat en una situació de precarietat com l’actual. Amb algunes excepcions, entre les que es troba Castellar, la situació de la nostra presència a les institucions és profundament depressiva.
Són especialment greus els resultats de les municipals, els pitjors de la democràcia per un partit que presumeix de municipalista. Dóna la impressió que, en molts de llocs, les sigles que eren un plus, s’han convertit en un element que juga en contra.
És cert que la crisi econòmica està afectant especialment als partits governants, però això només explica una petita part de la situació.
El mes d’octubre tindrem congrés, poc temps des d’ara per una sortida que no sigui transitòria. Aquest partit ha de fer un canvi radical, també de model, i això no es fa en 3 mesos. El model de partit fort, justificat a l’inici de la democràcia per la debilitat de les institucions, ara ja no té sentit.
S’ha de desmuntar la concepció de partit centralitzat del que emana el poder i legitimar altres fonts de poder territorial. Hem de substituir per autèntics líders locals i sectorials els funcionaris sortits de Nicaragua i que farceixen les nostres candidatures. Hem abusat del criteri, sota l’excusa que a les ciutats del cinturó guanyem amb qualsevol, d’afavorir la bona relació amb l’aparell en lloc de potenciar líders locals.
També a nivell de les federacions s’abusa de caciquisme i d’autoritarisme. L’intervencionisme, necessari de vegades, es converteix, massa sovint, en pràctica habitual.
Hem creat en aquests anys una casta de polítics professionals més basada en l’adhesió a l’aparell del partit que en la seva qualificació i coneixements.
També em preocupa que en el congrés caiguem en la deriva identitària, aquest tampoc és el problema. Segur que tenir grup parlamentari propi a “las Cortes” ens faria més visibles, (a Europa formem part d’un únic grup socialista) però és una qüestió de protagonisme: a quants dels 25 diputats a Madrid del PSC coneixem? Amb quin criteri es van triar? On viuen? A qui representen? Què es va pensar en el moment de confeccionar la llista: en els ciutadans o en deixar contents a les diferents famílies del partit?. En mantenir l’equilibri?
Fa massa anys que al PSC estan els mateixos grups, la política d’equilibris ha portat a la pau interna, però ha restat vitalitat. S’han d’obrir les fórmules de legitimitat. O obrim, perdó, o entreguem el partit a la ciutadania o no ens en sortirem.
Aquest partit està malalt, la seva malaltia ve de molts anys de males pràctiques i això no es cura amb una aspirina.
Tenim gent excel.lent al partit i malgrat les dificultats de resposta a la crisi, el socialisme continua sent el referent ideològic per a la majoria dels qui creuen en la igualtat i en la justícia social. Siguem valents i reinventem el futur. Reinventem el PSC.

dimecres, 15 de juny de 2011

Indignat

Fa molt anys que sabem quina és l’alternativa a la democràcia imperfecta.
També que estava cantat que del moviment del 15 M se n’apoderarien els anti-sistema.
Avui no sé si estic més indignat amb els que no volen permetre el funcionament democràtic del Parlament o amb la incompetència d’un conseller i d'un govern que és incapaç de garantir el funcionament democràtic de les institucions.
El senyor Puig es va equivocar quan va intervenir a la plaça de Catalunya i s’ha tornat a equivocar avui.
A veure, quants no justifiquen la violència legítima o no tant legítima.

dilluns, 13 de juny de 2011

Saber acabar

Quan fa unes setmanes un grup d’“indignats” instal.lava un campament a La Puerta del Sol de Madrid, amb alguna rèplica, especialment a la plaça de Catalunya que va generar un important corrent de simpatia.
Hi ha motius de sobra per estar indignats i per enfrontar-se a una situació injusta.
L’originalitat de la proposta, conjuntament amb la mala consciència i l’oportunisme de molts mitjans de comunicació, van donar una imatge de les mobilitzacions molt per sobre de la seva realitat, molt lluny d’un nou maig del 68 o de l’inici de la revolució pendent. Molts coneixem la Puerta del Sol i la Plaça de Catalunya i hem vist l'evolució d’aquests dies.
Segur que entre els primers mobilitzats i els que després s’han anat afegint, hi havia bona fe i ganes de canviar el món i segur que en les assemblees han sorgit idees positives, que van més enllà del “com seguim” o de l'ingenu “estem canviant el món”.
En qualsevol cas el contingut teòric que ha transcendit ha estat insignificant.
Però un moviment obert també posa de manifest les seves fragilitats: què passa si entra un grup no tan pacifista? Què fem amb els “professionals” del tant se me’n fot? o amb la intrascendència i la marginalitat? Com reaccionem quan alguns no respecten els resultats de les assemblees? quan li neguen legitimitat? per què es vota, doncs?
Ja sé que cada generació, de fet cada grup actiu, creiem que hem inventat la democràcia, la representativitat i la participació, tots hem tinguts atacs d’egòlatres estúpids. Però fa molts segles que existeixen fórmules democràtiques, i d'assembles se'n fan des de les tribus de l’edat de pedra.
Un element bàsic, estudiat fins a la sacietat, és saber acabar una mobilització i aprofitar l’impuls per fer-la créixer. Quan no es fa bé, es frustren expectatives, generes decepcions i t’acabes convertint en un fre pels objectius que intentes aconseguir.
Desgraciadament crec, i m’agradaria equivocar-me, que aquestes mobilitzacions deixaran poc pòsit.

Krugman, contra corrent

L’Economista i premi Nobel nord-americà, defensa una política econòmica alternativa des del començament de la crisi, en la que és premi la creació de lloc de treball per sobre de la contenció del dèficit i per tant en la que té més protagonisme el sector públic.
Els rectors econòmics dels dos costats de l’Atlàntic, contràriament, propugnen les polítiques de control, amb l’inevitable increment de l’atur
L’article publicat al dominical de El País es titula “El error del 2010”

diumenge, 12 de juny de 2011

Ignasi Giménez, el teu alcalde



Lliçons de democràcia

És evident que a alguns no ha agradat el resultat electoral, normal. Fins i tot hi ha qui el considera una desgràcia per Castellar i qüestiona si no la seva legalitat sí una certa legitimitat democràtica.
Com era inevitable també al ple d’investidura van rebre la corresponent lliçó de democràcia i legitimitat, és el que passa quan es té sempre la raó: els seus 900 i escaig vots, és la societat civil organitzada, els nostres quasi 5.000, ciutadans inconscients que fan “seguidisme” dels polítics tradicionals.
Fins i tot un “papà” em va fer el corresponent, i per ell legítim, comentari impertinent.
És curiosa la facilitat amb què es passa de demanar democràcia real, democràcia autèntica, a negar la democràcia. En democràcia tens la raó que et donen els ciutadans.
Fa molts anys que vaig deixar de creure en les avantguardes conscienciades, que tenen sempre raó i que són la consciencia de les masses.

Festa democràtica

Ahir Castellar, com altres municipis, va elegir alcalde. Va fer efectiu el resultat de les últimes eleccions municipals. L’Ignasi, aquesta vegada per ampla majoria, va revalidar per quatre anys més la direcció del nostre consistori i del nostre municipi.
Veiem cerimònies equivalents en municipis arreu del país, ens hem de sentir orgullosos, Castellar és especial: enlloc es fa un acte tan multitudinari i participatiu, més de 400 persones en els jardins del Palau Tolrà oberts al públic, en un ambient solemne i al mateix temps festiu.
De fet, pocs municipis tenen una presència continuada de públic als plens com a Castellar a l’últim mandat.
Ahir va ser un dia de festa, de felicitacions i abraçades, demà comença una nova etapa una altra vegada carregada d’il·lusions. Sabem que serà dur, però estem preparats.

dilluns, 6 de juny de 2011

Ple d'investidura

Dissabte que ve comença el nou mandat municipal.
A les 12 del migdia, en els jardins del Palau Tolrà, si ho permet el temps, els nous regidors prendran possessió del seu càrrec i elegiran l’alcalde pels propers quatre anys.
L’atractiu de l’espai, l’emotivitat i la importància de l’acte fan que sigui uns dels moments més transcendents i emocionants de la política local.
Poques vegades es plasma d’una forma més plàstica la representació de la democràcia, fruit de la voluntat popular manifestada en les urnes el passat dia 22 de Maig.
Nous regidors i renovades il·lusions i una voluntat comuna de servei als ciutadans

diumenge, 5 de juny de 2011

Puig el destraler

Sembla que el conseller d’Interior té presa per demostrar les seves “habilitats”.
No sé que pensaran alguns amics convergents, que es tenen per progressistes, quan veuen aquestes mostres d’agressivitat innecessària i injustificada contra manifestants pacífics. Realment no pot ser més apropiada la caricatura amb el “bate” de beisbol.
Això si, en una mostra clara de com no barrejar política i religió, és porta a missa als mossos d’esquadra, perquè puguin sentir de boca del bisbe “el senyor està present en les vostres actuacions”
No sé si l’hòstia en la seva boca és una al·legoria de la seva pretensió: que combreguem amb rodes de molí.

Contra la impotència

Krugman és cada vegada més una veu que clama en el desert. Té raó quan afirma que l’atur és el més important problema econòmic mundial que condicionarà de forma determinant el nostre futur, especialment a les generacions més joves.
La dictadura dels especuladors en la seva obsessió antidèficit, està impossibilitant accions eficaces per crear llocs de treball. I els governs no demostren voluntat de definir polítiques globals.
L’article de Krugman “Contra la impotencia aprendida”, reflexiona sobre aquesta problemàtica

dijous, 2 de juny de 2011

Indignats

No tinc cap dubte que hi ha motius suficients per la indignació i per que les mobilitzacions espontànies despertin simpaties.
També crec que la novetat i la originalitat de la proposta ha donat una ressonància mediàtica molt per sobre del pes real de la mobilització.
Accions "intel·ligents" com les del conseller Puig, també han afavorit l’efecte divulgatiu i d’increment de la indignació.
No sé, suposo que no ho sap ningú, quin serà l‘efecte, a mig i llarg termini, que generi les mobilitzacions ni en quina direcció, em temo que poc.
És indubtable el seu interès com experiència sociològica i participativa, però tinc la impressió que ha generat poc “corpus” polític i doctrinal. S’ha debatut més de com funcionar i de com continuar la mobilització que d’autèntiques alternatives a les polítiques dominants.
Sense alternatives és fàcil caure, abans o després, en la decepció.



Un moviment tant potent com el Maig del 68 ha tingut influència, en el pensament, fins ara, si bé sempre es podrà dubtar de la seva eficàcia política: és cert que un De Gaulle, vell i cansat, va dimitir poc després, però França va patir 13 anys més de polítiques conservadores.

Perdó

Al final sí, haurem de demanar perdó per tenir majoria absoluta, com si aquesta circumstància no tingués res a veure amb la voluntat popular.
Primer et feliciten, després no entenen el resultat, necessàriament injust especialment en el que fa referència a la seva opció, a continuació dubten de la teva voluntat de mà oberta i d’arribar a acords, actitud que serà un cataclisme per Castellar.
Ja ningú es recorda que a Castellar sempre s’ha governat amb majoria, moltes vegades absoluta, que en el ple s’han sentit arguments tan sòlids en contra de les nostres propostes com “ pues va ser que no” i que consens significa apropar posicions i no: dóna'm tot el que et demano si no et voto en contra.
El nostre alcalde ha ofert política de consens i mà oberta, que ningú dubti que aquesta serà la nostra actitud.

dimecres, 1 de juny de 2011

Temps de comiat

Les eleccions també tenen això. Posen fi a etapes polítiques i personals.
Ahir es va celebrar el ple de comiat de l’actual mandat, 14 regidores i regidors, un nombre inusualment gran, no continuaran el proper mandat.
Aquests actes tenen molt de simbòlic i de sentimental, la gent fa el seu últim discurs al ple, sotmès a una certa pressió emocional posant de manifest els seus sentiments. Crec que ahir, treient petites referències innecessàries, els regidors acomiadats van ser fidels al que són i van estar a l’alçada de l’emotivitat de l’acte.
Avui toca desitjar-los sort en l'etapa que comença i oferir-los una promesa d’amistat.
La setmana que ve començarà un altre capítol de la nostra petita història local.