dijous, 2 de juny de 2011

Indignats

No tinc cap dubte que hi ha motius suficients per la indignació i per que les mobilitzacions espontànies despertin simpaties.
També crec que la novetat i la originalitat de la proposta ha donat una ressonància mediàtica molt per sobre del pes real de la mobilització.
Accions "intel·ligents" com les del conseller Puig, també han afavorit l’efecte divulgatiu i d’increment de la indignació.
No sé, suposo que no ho sap ningú, quin serà l‘efecte, a mig i llarg termini, que generi les mobilitzacions ni en quina direcció, em temo que poc.
És indubtable el seu interès com experiència sociològica i participativa, però tinc la impressió que ha generat poc “corpus” polític i doctrinal. S’ha debatut més de com funcionar i de com continuar la mobilització que d’autèntiques alternatives a les polítiques dominants.
Sense alternatives és fàcil caure, abans o després, en la decepció.



Un moviment tant potent com el Maig del 68 ha tingut influència, en el pensament, fins ara, si bé sempre es podrà dubtar de la seva eficàcia política: és cert que un De Gaulle, vell i cansat, va dimitir poc després, però França va patir 13 anys més de polítiques conservadores.