dilluns, 13 de juny de 2011

Saber acabar

Quan fa unes setmanes un grup d’“indignats” instal.lava un campament a La Puerta del Sol de Madrid, amb alguna rèplica, especialment a la plaça de Catalunya que va generar un important corrent de simpatia.
Hi ha motius de sobra per estar indignats i per enfrontar-se a una situació injusta.
L’originalitat de la proposta, conjuntament amb la mala consciència i l’oportunisme de molts mitjans de comunicació, van donar una imatge de les mobilitzacions molt per sobre de la seva realitat, molt lluny d’un nou maig del 68 o de l’inici de la revolució pendent. Molts coneixem la Puerta del Sol i la Plaça de Catalunya i hem vist l'evolució d’aquests dies.
Segur que entre els primers mobilitzats i els que després s’han anat afegint, hi havia bona fe i ganes de canviar el món i segur que en les assemblees han sorgit idees positives, que van més enllà del “com seguim” o de l'ingenu “estem canviant el món”.
En qualsevol cas el contingut teòric que ha transcendit ha estat insignificant.
Però un moviment obert també posa de manifest les seves fragilitats: què passa si entra un grup no tan pacifista? Què fem amb els “professionals” del tant se me’n fot? o amb la intrascendència i la marginalitat? Com reaccionem quan alguns no respecten els resultats de les assemblees? quan li neguen legitimitat? per què es vota, doncs?
Ja sé que cada generació, de fet cada grup actiu, creiem que hem inventat la democràcia, la representativitat i la participació, tots hem tinguts atacs d’egòlatres estúpids. Però fa molts segles que existeixen fórmules democràtiques, i d'assembles se'n fan des de les tribus de l’edat de pedra.
Un element bàsic, estudiat fins a la sacietat, és saber acabar una mobilització i aprofitar l’impuls per fer-la créixer. Quan no es fa bé, es frustren expectatives, generes decepcions i t’acabes convertint en un fre pels objectius que intentes aconseguir.
Desgraciadament crec, i m’agradaria equivocar-me, que aquestes mobilitzacions deixaran poc pòsit.