diumenge, 26 de setembre del 2010

Tony Judt

Admirado tanto por su talla intelectual, como por su valiente respuesta a la enfermedad que le llevó a la muerte, el historiador defiende en un libro póstumo la necesidad de ser críticos con quienes nos gobiernan y mantiene que la disconformidad es la savia de la vida social

"Si los ciudadanos activos o preocupados renuncian a la política, están abandonando su sociedad a sus funcionarios más mediocres y venales. La Cámara de los Comunes británica ofrece actualmente un espectáculo penoso: un reducto de enchufados, subordinados serviles y pelotas profesionales -al menos, tan lamentable como en 1832, la última vez que fue asaltada y sus "representantes" expulsados de su sinecura-. El Senado estadounidense, en el pasado un bastión del republicanismo constitucional, se ha convertido en una parodia pretenciosa y disfuncional de su carácter original. La Asamblea Nacional francesa ni siquiera aspira al visto bueno del presidente del país, que la soslaya cuando quiere".

dijous, 23 de setembre del 2010

Una vegada, un temps

La setmana passada, en la visita a Castellar, l’Ernest Maragall va fer, en públic, un comentari exageradament elogiós de la meva persona.
Jo he tingut més relació amb el Pasqual a través de la Marta Mata i la gent de Saifores i comprovo, amb satisfacció que també, i això explica el comentari de l’Ernest, sóc un cert referent per un grup de companys que han tingut una relació estreta amb l'educació.
Vaig tenir el privilegi de formar part de la ponència redactora de la primera llei de normalització lingüística. Durant els dos anys que va durar, vam tenir un debat intens i des de totes les perspectives, analitzant totes les experiències significatives del món, els drets individuals i col·lectius, els de la llengua i els dels parlants i el que va ser clau, el paper integrador i de cohesió social de la llegua.
Tots érem conscients que el gran tema era el paper de la llengua a l’escola.
Els socialistes (els ponents érem la Marta Mata i jo) des de la minoria, vam aconseguir convèncer a la majoria dels grups que l'aposta a Catalunya (al contrari del que es va fer a Euskadi, al País Valencià i a Galícia) era generalitzar una única xarxa escolar, adaptable a la situació lingüística de cada comarca i amb el català com a llengua vehicular.
Vist amb la perspectiva d’avui, estic convençut que va ser la decisió educativa més important en la història del país.
La decisió suposava, a part de defensar els drets dels catalanoparlants, fer una aposta forta en les comarques de menys presència del català, incorporar als drets històrics i culturals una aposta a favor de l’igualitarisme social.
Evidentment estic molt orgullós d’haver contribuït a aquesta decisió i agraeixo a l’Ernest el seu record.

Fixacions

Hi ha coses que em sorprenen.
La senyora Gatell és una dona aparentment intel·ligent, s’expressa bé, diu coses amb sentit comú, té actitud institucional, però per alguna raó (psicològica?) en alguns temes no és racional.
Que li passa amb l’educació? Que té contra l’Antònia?
Té la sensació que als seus anys d’alcaldessa l’educació ve ser el seu taló de l'Aquil·les i ara es vol revenjar?
Ja sé que pensa que totes les idees les ha tingut ella abans i, evidentment, ella mai s’equivoca: l’escola El Sol i la Lluna ha quedat bé, és cert, l'hem controlada dia a dia, també és cert que ha costat 2 milions d’euros més que la mitjana i també és cert que l’Ajuntament ha hagut d’aportar una important quantitat addicional per garantir que arribàvem a temps de començar el curs. També és cert que projecte i obres s’han fet quan ella ja havia marxat.
La història de l’escola bressol és encara més sorprenent: la firma de l’acord amb la Generalitat, ubicació, projecte, sistema de gestió i finançament, construcció... tot s’ha fet en aquest mandat. Quin és el mèrit de la senyora Gatell? probablement que l’agrada l’equipament. A mi també.
L’animadversió contra l’Antònia tampoc l’entenc: és una persona de tracte fàcil i que cau bé, ha fet una bona gestió, coneix com ningú com funciona l’educació a Castellar i les seves necessitats de futur, per què aquesta fixació d'intentar desprestigiar-la vingui a compte o no?
No sé si realment som sempre esclaus de la nostra personalitat, però certes actituds expliquen el passat i probablement explicaran el futur.

Regidors

No sé si la gent inclou sempre als regidors en la categoria de polítics, un qualificatiu desprestigiat no sempre de manera justa.
La política local és la base del sistema democràtic i és probablement la que dóna més satisfaccions i la que exigeix més dedicació i esforços.
¿Són conscients els ciutadans de les hores de dedicació, dels cap de setmana sacrificats, de les renúncies a nivell personal, familiar i professional, de les incomprensions, del menyspreu i les mirades per sobre de l’espatlla del éssers superiors, dels comentaris dels que ho saben tot?.
I en la majoria dels casos actuant de forma amateur, compatibilitzant l’activitat de regidor amb la teva feina, amb la que menges i pagues l’hipoteca.
Algú podrà pensar que és una feina voluntària, que no s’obliga ningú i és cert, com també que molts que podrien fer una bona gestió prefereixen o no s’atreveixen a donar el pas.
Entre tots hem de revalorar una funció agraïda però difícil, que exigeix dedicació, esforç i compromís i al contrari de lo que molta gent pensa no compensada econòmicament.

indecents

"la moral es una convención privada; la decencia una cuestión pública”

M.Yourcenar

Entre els polítics, com a la resta de col·lectius, hi ha de tot: gent més brillant, més intel·ligent, més honrada, més treballadora, amb més capacitat de comunicació... i és lògic que sigui així, al cap i a la fi no deixa de ser una representació del poble.
El que no és assumible és la indecència i la falta d’escrúpols.
Hi ha una aspirant a política que desprès d’intentar-lo a altres partits, ha aterrat en un col·lectiu de sigles dignes, amb la intenció, suposo, d’acabar d’ensorrar-les a Castellar.
Amb el millor estil stalinista ha arribat a la conclusió que l’equip de govern és incapaç de fer res bé, i a més viu immers en el negoci privat i en la corrupció encoberta.
Normalment no en fem cas, no val la pena. A més ens apunten que no és ella, que té un “negre” que l’escriu, que és l’autèntic ressentit, especialment en els temes de comunicació.
L’última acció té a veure amb una publicitat apareguda a Castellar, d’una empresa privada que sembla que no coincideix amb la moralitat de “la senyora" i que, no podia ser d’una altra manera, respon a la voluntat de l’equip de govern.
En fi, cadascú és responsable de les seves misèries, però amb els excrements mentals és difícil fer poble.

dimecres, 22 de setembre del 2010

sin abusos


El col·lectiu catòlic Iglesia sin Abusos organitzarà accions el 7 de novembre.

Jo no deixaré de ser ateu, però està bé que el cristians de base es mobilitzin.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Festa Major

Quan s’acaba la festa sempre queda una certa ressaca emocional.
Són molts mesos de treballs de molta gent, que es concentren en pocs dies d’activitat frenètica.
També queda la sensació de que el poble funciona, que hi ha molts castellarencs que dediquen esforços físics i mentals a la festa, i que s’ho passen bé fent-lo. Que la gran majoria ocupa de forma pacífica el carrer i disfruta de les activitats festives i s’oblida per uns dies les complicacions de la realitat quotidiana.
Aquest any com cada any s’ha produït, una altre vegada, el miracle de la Festa Major

La foto, suposo, és de J. Graells.

dijous, 9 de setembre del 2010

Tremosa

Tremosa enverina en unes hores la campanya.
L'eurodiputat de CiU es reafirma a considerar Montilla el president que Franco hauria desitjat
Que diu aquest feixista imbècil?
No anava a canviar el món des de l’escó solitari?
O és que al fill de papà, ja l’avorreix Europa?

diumenge, 5 de setembre del 2010

Camille


Les llengües configuren una forma de concebre el pensament i tenen, fins i tot, efectes sobre la fisiologia. La boca, quan es parla, s’acaba adaptant a la pronunciació.
En alguns casos és especialment evident i atractiu: els morros de les noies franceses quan canten, quan diuen “oui” o “l’amour”, són elements de la identitat francesa que el seu estat hauria de protegir.
A part de participar dels components lingüístics-antropomòrfics del país veí, Camille és una músic i cantant excepcional. Blanca em va gravar fa tems Le Fil el seu disc del 2005 i va ser una gran sorpresa, Music Hole (2008) encara m’agrada més.
Camille té una magnífica veu i és fa acompanyar per un grup “a cappella” capaç de transformar les seves veus en originals percussions i instruments sofisticats. Algunes peces com The Monk, són absolutament emocionants. En moments em recorda al gran Bobby Mcferrin.
Que bé aniria que aquest projecte sense ànima que és Europa, dediqués un major esforç a difondre els elements culturals comuns. Igual acabarien, fins i tot, evolucionant fins a tenir els morros de les noies franceses quan diuen l’amour.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Orgull de mare


Després del descans de l’Agost torna a sortir l’Actual.
116 números ja són una història.
És difícil imaginar-se els divendres sense donar-li una ollada al setmanari que s’ha convertit en el referent informatiu de Castellar, fins al punt que ja forma part del paisatge.
Els que van contribuir a la seva gestació no podem dissimular el nostre orgull.

El cuerpo


Hay una máxima en el Corón: “acuerdate que tienes cuerpo”, que a pesar de estar siempre presente no siempre le haces caso.
Después de muchos meses de dejadez, un verano propicio me ha permitido empezar a plantearme objetivos: esta mañana, con Antonio, hemos ido a Sant Lloreç por Can Catafau. La subida ha sido siempre el punto de inflexión entre sufrir y empezar a disfrutar de la bicicleta.
Aunque mucha gente no lo entienda, es reconfortante el placer del cansancio

divendres, 3 de setembre del 2010

A que sí ?


Castellar, un poble de postal


Les fotos són de Jordi Serra

Janus

Em sortia la meitat en cada llengua i he decidit traduir-me i fer-ne dues versions. El tractament separat de cada text m’ha portat a significats diferents.

Buscas, aun, la vieja cerradura.
¿Te mueve l’añoranza, el recuerdo
o huellas, a borrar, de tu presencia
en el rastro sutil?
Tal vez sea la inercia, ahora,
que el cric crac se transforma en silencio.

Busques, encara, el pany vell.
Et mou l’enyorança, el record
o esborrar les empremtes de la teva presència
en el rastre subtil?
Pot ser sigui la inèrcia, ara,
que el cric crac es transforma en silenci.

Comença el curs

Reprodueixo un article de l’Antonia sobre el començament del curs escolar, que suposa l’estrena de dos magnífics equipaments.

(la foto és de Jordi Serra)
Una vegada més comença un nou curs i aquest any amb novetats que afectaran a una part important de la comunitat educativa.
Per fi l’escola el Sol i la Lluna pot iniciar les classes en el seu emplaçament definitiu. Ja no estan en els mòduls i ja podran començar el procés de fer-se seva la nova escola.
Tant els mestres, alumnes i pares disfrutaran d’uns espais fets i pensats per els infants i per la tasca que s'hi farà.
L’escola està en un lloc de difícil accés i és possible que generi alguna complicació en la mobilitat del seu entorn que esperem que es minimitzi amb la responsabilitat d’alumnes i pares. Complicació que segur compensarà la lluminositat i les vistes privilegiades.
Superades les dificultats passades ara podem dir: ja tenim escola.
Una altra novetat és l’escola bressol municipal Colobrers que aquest curs també inicia l’activitat escolar. Els tècnics municipals i els responsables de la gestió, han fet una feina ben feta i la nova escola és una instal·lació modèlica.
Conjuntament amb el Coral pretenem una oferta d’escola bressol pública de qualitat, una línia pedagògica innovadora que ens agradaria que fos un referent com algunes de les que hem anat a visitar abans de iniciar la nostra.
L’escola Immaculada s’ha animat a iniciar una nova etapa allargant l’escolaritat fins als 16 anys i ampliant l’oferta educativa secundària. Ànims i que tingueu èxit en l’aventura.
Durant el curs passat s’han consolidat a nivell urbanístic els espais d’ús educatiu. Ja podem dir que amb la reserva de sol per equipament escolar tenim cobertes les necessitats i configurat el mapa escolar per uns quants anys.
Hem millorat l’escola de música, insonoritzant alguns espais i a l’escola d’adults, que s’havia ampliat el curs passat, li hem rentat la cara.
Tot i les dificultats d’un any que serà difícil, esperem que la comunitat educativa pugui disfrutar de l’educació dels seus fills i filles i entre tots seguir millorant l’educació a l’escola.
Una vegada més , i no em cansaré de dir-ho mai, gràcies a tots per la voluntat i esforç que hi poseu per aconseguir aquesta fita.