diumenge, 5 de setembre de 2010

Camille


Les llengües configuren una forma de concebre el pensament i tenen, fins i tot, efectes sobre la fisiologia. La boca, quan es parla, s’acaba adaptant a la pronunciació.
En alguns casos és especialment evident i atractiu: els morros de les noies franceses quan canten, quan diuen “oui” o “l’amour”, són elements de la identitat francesa que el seu estat hauria de protegir.
A part de participar dels components lingüístics-antropomòrfics del país veí, Camille és una músic i cantant excepcional. Blanca em va gravar fa tems Le Fil el seu disc del 2005 i va ser una gran sorpresa, Music Hole (2008) encara m’agrada més.
Camille té una magnífica veu i és fa acompanyar per un grup “a cappella” capaç de transformar les seves veus en originals percussions i instruments sofisticats. Algunes peces com The Monk, són absolutament emocionants. En moments em recorda al gran Bobby Mcferrin.
Que bé aniria que aquest projecte sense ànima que és Europa, dediqués un major esforç a difondre els elements culturals comuns. Igual acabarien, fins i tot, evolucionant fins a tenir els morros de les noies franceses quan diuen l’amour.