dissabte, 15 de desembre de 2012

l'Ajax

Fa uns dies, feien en alguna cadena de TV, el Madrid-Ajax.
Miro alguns partits del Madrid amb l’esperança de veure com perden, després l’interès va decaient a mida que aquesta esperança es dilueix.
Aquesta vegada la derrota  sense pal·liatius de l’Ajax en va generar un cert desencís.
L’Ajax, el gran Ajax, el nostre model tants anys, el del planter inesgotable, amb 4 champions i 2 UEFA, amb 2 intercontinentals. L’equip d’una ciutat potent, (a l’àrea d’Amsterdam   viuen més de 2 milions d’habitants) situada en una regió, el Radstant,  on viuen 6 milions.
En un país Holanda, no massa més gran que Catalunya, però on viuen 17 milions d’habitants amb 43.000 $ de renta per càpita,  i que són independents des de fa 4 segles. I els agrada el futbol, és l’esport amb més practicants.
Per que l’Ajax s’ha convertit en un equip mediocre? Per què cap equip holandès guanya res?
De cop, he vist al Barça competint en una lliga catalana i m’ha vingut una profunda tristesa.  

ERC


ERC té una rara habilitat: a cada elecció es presenten com si fossin nous, però han estat presents en totes les legislatures d’aquesta etapa democràtica.
A on són els Barrera, Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós, Ridao? Algú els reivindica o esperaran a que estiguin morts?
Barrera va fer president a Pujol, quan a Catalunya havia majoria d’esquerres, conseqüència: unes quantes majories absolutes per CiU i quasi la desaparició de ERC.
Ara sembla que han tingut una gran victòria, però es deu més a l’enfonsament del PSC que als propis resultats: la candidatura encapçalada per Carod va treure 23 diputats al 2003.
Si es cert que, fossin el que fossin, sempre han actuat con si tinguessin majoria, és el que dona el tenir sempre raó.
Passi el que passi en les negociacions actuals amb CiU, jo tinc una certesa: que no seran lleials, no ho han sigut mai. És fals que el seu interès prioritari sigui Catalunya, són ells, i en tot cas, la seva visió de Catalunya, no la Catalunya real.
Com ho van ser al Tripartit, continuaran sent un element de inestabilitat. La legislatura serà, inevitablement, curta i el lideratge del senyor Junqueres, com tots els de ERC, efímer. És la marca de la casa des de 1980.

Wert


S’han dit moltes coses sobre aquest personatge, que sembla sortit de la  «Commedia dell’Arte» o del grup de bufons de la monarquia decadent.
Però no ens enganyem no és l’actitud d’un personatge més o menys patètic, és la política de sempre de la dreta espanyola: escoles separades per raons lingüístiques, controls dels continguts, religió a l’escola i aposta per la privada, en aquest punt d’acord amb CiU, que ha fet el mateix sempre que ha pogut.
Ells saben que quan ens toquen la llengua  a l’escola sempre entrem al drap, després mig lo arreglen, especialment perquè saben que és impossible una política alternativa. CiU s’apuntarà el triomf per la seva “aferrissada “ resistència, i entre uns i els altres ens hauran colat una altre paquet de retallades i d’ajuda a la privada.
I ERC, que diu que és d’esquerres, amb el calendari Maya buscant un dia per la independència.   

dimarts, 27 de novembre de 2012

I si el resultat fos contrari?

Assumim que la consulta és viable, que una majoria important es posa d’acord i imposa al Govern de Madrid unes condicions de consulta.
· Artur Mas sempre havia parlat d’una majoria molt qualificada, que significa? El 60% dels que votin, el 50% més 1?, un percentatge del cens electoral?
· La pregunta hauria de ser inequívoca (la del 95 a Quebec era, intencionadament, incomprensible). El més honrat seria preguntar sobre la independència sense additaments.
· Tots estem d’acord que hauria de fer-se amb totes les garanties democràtiques: censos contrastats i acordats, procés llarg, igualtat d’oportunitats a totes les opcions, administracions i mitjans de comunicació neutrals (al menys els públics).
· Compromís de tots d’assumir el resultat. Compromís de no repetir la consulta, en qualssevol dels sentits, en un període de temps llarg (20 anys?). Per cert, s’accepta que el procés sigui reversible?
Ja estan pactades les condicions i es fa la consulta. En el cap d’alguns polítics i especialment d’alguns periodistes (?) visionaris, es contempla la possibilitat que el resultat fos contrari? Quina és l’alternativa? Estarem en una situació fantàstica per millorar l’"estatu quo"  actual.
Sigui qui sigui el procés seria interesant tenir en compte totes les opcions, perquè el risc de perdre és gran, i un referèndum s’hauria de fer per guanyar.
Com element de reflexió suggereixo, a part del voluntarisme i la passió, tenir en compte alguns indicadors objectius:
· Sentit de pertinença identitaria que donen de forma reiterada les enquestes, també les actuals.
· Espectadors de les diferents cadenes de TV i ràdio. (TV3 està per sota del 15% de mitjana i les altres, en català, són residuals).
· Relacions familiars, afectives i d’origen, amb les diferents regions espanyoles.
Sóc crític, com el que més, amb la classe funcionarial i política del Madrid oficial, però alguns discursos despectius contra Espanya, sense matisos, des d'aquí, fereixen els sentiments de molts catalans. ERC ha tingut un gran triomf, però l’han votat el 9.43% del cens i en un hipotètic referèndum, no es valorarà el patriotisme i tots els vots valen igual.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Eleccions

De forma habitual, en les nits electorals es diuen moltes tonteries , tothom guanya i fa els “anàlisi” escombrant cap a casa.
Aquesta vegada, en consonància amb el que ha estat el comportament amb la campanya, els periodistes, tertulians i similars, han superat en subjectivitat i estupidesa  als polítics.
No seré jo qui justifiqui els resultats del PSC, la desfeta ha estat històrica i la feina per redreçar una pendent que ja dura molts anys, de dificultat extrema.
Però justificar la aposta absolutament errònia del president Mas, amb la victòria sobiranista que genera la pujada d'ERC, és, si més no, ridícula
La suma dels escons de CiU i ERC  (71)  és dels mes baixos de la història. No més en les eleccions  del 2003 i 2006 havien sumat menys  (69). Des de el 84 fins avui, l’evolució ha estat: 77, 75, 81, 73, 76, 69, 69, 72, 71 (ahir), sempre per sobre de la majoria absoluta.
En percentatge de vots, també des de el 84, l’evolució ha estat:  51.21%,  50.15%, 54.79%, 50.93%, 46.81%, 47.82%, 46.54%, 45.43% i 44.36% d’ahir.
Algú podria pensar que amb la CUP (3.48%) tot resolt. He seguit una mica la CUP en la campanya i si algú pensar que pot coincidir en alguna cosa amb el senyor Mas, és que te moltes ganes  de treure conclusions errònies.
També es dona per suposat que tot  CiU, es sobiranista, quan la part de la U, que per pacte és el 25% del total, (de 50 toquen 12 ó 13) si hem de fer cas al seu líder han dit sempre que no, que el seu model és confederal.
Ho deia fa un dies comentant una enquesta sobre identitats:  aquest és un país tossut, complex i plural, que no sempre és fàcil d’interpretar.
El que si he notat és una polarització de posicions identitaries que no m’havien semblat tan fortes abans i , d’això, també és víctima el PSC. 

dimecres, 21 de novembre de 2012

És el nostre país


Votar CiU és votar corrupció
Jaume Reixach
Si un turista em demana que li mostri l'edifici més emblemàtic de Catalunya no l'acompanyo a la Sagrada Família o a la Pedrera. Li ensenyo la Ciutat de la Justícia, ubicada a L'Hospitalet de Llobregat, obra del prestigiós arquitecte britànic David Chipperfield. Per a mi, aquest conjunt d'edificis multicolors -on s'imparteix el valor suprem de la democràcia, la justícia- és el paradigma de la Catalunya que hem construït des de la mort de Franco fins avui.

Les obres de construcció de la Ciutat de la Justícia, pressupostades en 300 milions d'euros, van ser adjudicades per l'últim Govern de Jordi Pujol a la UTE formada per Ferrovial, OHL, Fomento, Comapa i Emte. Segons queda demostrat de manera fefaent en el sumari del "cas Millet" que instrueix el jutge Josep Maria Pijuan, la constructora Ferrovial va pagar un 4% de l'import d'aquesta adjudicació com a "subvenció" al Palau de la Música que, a la seva vegada, va fer arribar el 2'5% d'aquest "impost convergent" a la Fundació Trias Fargas (l'1'5% restant se l'embutxacaven els testaferros Fèlix Millet i Jordi Montull).

De quina manera van pagar l'"impost convergent" les altres empreses de la UTE de la Ciutat de la Justícia? Això no ho sabem i molt possiblement no ho sabrem mai. Però, en tot cas, ha quedat acreditat per a la història de Catalunya que els edificis de David Chipperfield on radica l'Estat de Dret -i on, algun dia, seran jutjats Fèlix Millet, Jordi Montull i tota la "banda del Palau"- estan construïts sobre els fonaments de la corrupció. Amb quina legitimitat s'administra justícia a Catalunya si les parets que l'acullen són el "monument al 4%"?

Jo acuso Jordi Pujol d'haver portat, des de 1980, el càncer de la corrupció a la vida pública catalana. I com bé saben els països que l'han patit i la pateixen, el pitjor enemic de la democràcia és la corrupció. Com a periodista no m'he cansat, ni em cansaré, de denunciar aquest flagell que ens assota. Jo tinc molts amics, bona gent, que són militants, simpatitzants o votants de CiU. Ho sento per ells, però en la seva ingenuïtat han estat i són còmplices d'un règim, en essència, corrupte.

Ho escric de memòria, però el nombre de casos de corrupció que han esquitxat la Generalitat convergent des de 1980 fa feredat: els crèdits de la CARIC, l'adjudicació dels mercats i poliesportius, les loteries de la Generalitat, l'autopista Terrassa-Manresa, la revista "Anàlisi", les subvencions fraudulentes a la Crida, el "cas Casinos-La Vanguardia", el finançament del diari "Avui", la trama gironina de les obres públiques, Javier de la Rosa, el jutge Lluís Pascual Estevill, Hidroplant, les subvencions europees per la formació dels aturats, el despatx de Ganduxer, les presons de Can Brians i Quatre Camins, el "cas Prenafeta", el "cas Planasdemunt", el "cas Cullell", el "cas Roma", els plans de pensions de FGC, Adigsa, la "màfia de la Sanitat", Europraxis, les obscenes adjudicacions als empresaris Josep Cornadó, Carles Sumarroca i Ramon Bagó, el "cas Millet", el pastís de les ITV, etc., etc., etc.

Ho dic amb rotunditat: no hi ha cap país a la Unió Europea on la corrupció institucionalitzada hagi arribat als extrems que hem patit i patim a Catalunya. I ho dic amb pena: no hi ha cap país a la Unió Europea on la societat civil, els mitjans de comunicació i la justícia hagin estat tan permissius -per activa o per passiva- amb el càncer de la corrupció que ens va inocular Jordi Pujol des que va arribar al poder. M'adreço als il.lustres professors de la Iniciativa Wilson: què hauria passat als Estats Units amb el governant que hagués perpetrat un, tan sols un, dels casos de corrupció que he esmentat?

En el nom sagrat de Catalunya hem permès que s'hagi instal·lat una mentalitat cleptòmana i mafiosa en el cor de la Generalitat. Catalans, mirem-nos al mirall: és per això que Lluís Companys va morir afusellat? és aquesta la nació que Pau Casals va exaltar a les Nacions Unides? és aquesta Catalunya -bruta i corrupta- per la qual milers de compatriotes van patir exili, repressió i mort?

Jo no sé si és cert, com diu el suposat "esborrany" de la UDEF que aquests dies publica el diari "El Mundo", que una part dels diners del "cas Millet" van anar a parar a uns comptes que les famílies d'Artur Mas i Jordi Pujol tenien a Liechtenstein i Suïssa. Jo no sé si Jordi Pujol, Marta Ferrusola, Jordi Pujol Jr. i Oriol Pujol administren un compte opac amb 137 milions d'euros a la banca Lombard Odier de Ginebra. En tot cas, vistos els antecedents, puc dir que no m'estranyaria.

Aquest diumenge 25 de novembre ens toca votar. No voteu CiU. Votar CiU és votar corrupció. La majoria absoluta de CiU vol dir la corrupció absoluta. Catalunya té dret a decidir, Catalunya pot ser independent si així ho volem. Però si per assolir la independència hem de passar per l'ominós peatge de la corrupció, haurem creat un monstre que devorarà la nostra dignitat i la nostra llibertat.

Complexa i plural


dimarts, 20 de novembre de 2012

Bons patriòtics




Demà, alguns milers de catalans trobaran un increment  en els seus comptes corrents, la Generalitat no té solvència per renovar el que s’havia anomenat el deute patriòtic.
En 2 anys, el senyor Mas no ha aconseguit credibilitat suficient, per que alguns puguem actuar com patriotes .
Igual ha arribat el moment d’obrir un compte a Suïssa.    

dissabte, 17 de novembre de 2012

Sensat i honrat



Ja sabem que ho te difícil i que no ha tingut temps de consolidar un nou projecte socialista.
No és fàcil fer-se lloc entre un debat radical identitari entre els nacionalismes espanyol i català. A CiU i al PP els convé  aquest debat per amagar el fracàs de les seves polítiques de retallades sense alternatives contra l’atur.
En Pere ha plantejat una proposta raonable i sensata a la que el temps acabarà donant la raó. Amb independència del resultat de les properes eleccions crec que tenim un projecte en el que treballar.
I un líder amb seny, sensat i honrat...i això és molt en els temps que corren. 

dimecres, 14 de novembre de 2012

14 N




El  Bloc de notes està en vaga

dilluns, 12 de novembre de 2012

Paolo Fresu & Quartetto Aborada

Paolo Fresu, trompeta, fiscorn i electrònica
Anton Berovski, violí
Sonia Peana, violí
Nicola Ciricugno, viola
Piero Salvatori, violoncel

Paolo Fresu  és un músic versàtil i d’amplis registres. El concert d’aquesta setmana en el festival de jazz de Barcelona tenia aquesta carta de presentació, que descriu bé el contingut del concert:
Potser el trompetista més líric del jazz europeu, Paolo Fresu –protagonista d´una singular Carta Blanca aquest any al festival de jazz– presenta dins del cicle Clàssics un dels seus projectes més personals en col•laboració amb el Quartetto Alborada. Música pròpia, contemporània, popular sarda, i també versions de grans compositors, de Georg Friedrich Händel fins a Arvo Pärt, formen part del bagatge d´un quintet que enlluerna.
Després en directe és molt més: el so de la trompeta i el fiscorn de Fresu generen un clima de profunda emoció. És capaç d’adaptar-se amb la mateixa ductilitat a un piano, a un quartet de corda o a una formació clàssica de jazz, aportant sempre un estil propi i inconfusible.
He tingut la sort d’assistir a un quants concerts seus, de formats diferents,  (ve bastant per Catalunya) i he sortit sempre amb una barreja d’emoció i beatitud, amb unes ganes irrefrenables de sentir-me feliç.
Després d’escoltar, més de 100 vegades, la seva  versió de “Si dolce è il tormento “de Monteverdi, encara em deixa sense paraules. 

La pell fina


Dedueixo per les reaccions, que a l’Altraveu no van agradar massa les meves intervencions al ple, ja que,

 “Aquesta formació “lamenta profundament el baix to demostrat per el regidor socialista Pepe González i espera que actituds d’aquest tipus no tornin a produir-se en el plenari municipal”. Els regidors de L'Altraveu Elisenda Alamany i Xavier Bella consideren que l’alcalde hauria d’haver reprès González per haver fet servir expressions com “a la puta calle” (no referides a L’A) i també opinen que el to del regidor de Comunicació en aquest punt del debat mostra una actitud “que fa un nul favor a la institució”.

Probablement no és de bon gust auto citar-se , però per tenir una visió més complerta, reprodueixo algunes altres frases (una petita mostra) que també vaig dir al ple.

...Amb independència de l’ús que donin als diners, no sé, senyors regidors (vostès ho poden calcular) a quan surt a l’Ajuntament, el cost del preu/hora dels regidors de l’Altraveu. Especialment tenint en compte la presència  en les comissions, a les que estan obligats a assistir i per les que cobren...
...per felicitar públicament als dos treballadors eventuals del nostre ajuntament, per agrair el seu treball, la seva dedicació i el seu compromís,  per compensar-los  del menyspreu i  les agressions gratuïtes, que han rebut aquests anys dels regidors de l’Altraveu. Els actuals i els anteriors...
...Vostès dediquen unes hores a l’Ajuntament, un anyet i de mala gana, i se senten uns herois del sacrifici. Hi ha regidors que dediquen, amb sacrificis econòmics i personals, una part de la seva vida i vostès els tracten com a delinqüents...
..Ja no és un tema de divergència ideològica o de model. Llegint el seu pamflet, és difícil arribar a la conclusió de que tinguin el més mínim interès per la gestió municipal. El que sí és probable és que contribueixin, encara més, a desprestigiar l’activitat política... Ho deia abans, exactament igual que la dreta més reaccionaria...

 Parlant de l’Actual:

La primera proposta que va presentar  l’Altraveu era, en la pràctica, l’eliminació de l’Actual  i tot el que comporta:
- Fer inviable l’empresa de publicitat, fer innecessari el fotògraf i el redactor d’esport  (4 persones més a l’atur).
- Suprimir una potent plataforma d'informació i publicitat per comerciants i industrials de la vila.
- Eliminar l’únic instrument de comunicació per les desenes d’activitats lúdiques i culturals que es fan cada setmana a Castellar.
Senyores regidores i regidors, l’Actual és un producte  equilibrat i solvent.
La impressió, inclòs paper (de 52 grams i 80% de blancor), com hem dit moltes vegades, costa a cada castellarenc  1 €/any

I sobre la presencia de l’Altraveu al Consell de comunicació:

-  Perquè en contra del que diu el reglament aprovat per unanimitat, l’Altraveu envia una persona diferent a cada reunió del Consell.  I es clar, ni tenen continuïtat, ni tenen política ni s’enteren.
-  Excepte en l’etapa que el representant era el senyor Xavi Bella, l’actitud de l’Altraveu mai ha estat de col•laboració, mai han vingut a aportar, com fan la resta de  consellers. Ells callen i aprofiten  la informació per utilitzar-la fora.
Si tots els consellers actuéssim igual, no tindríem consell.

Quan es té tanta facilitat per criticar i per donar lliçons des de la superioritat moral, has d’assumir que, de tant en tant, també pots rebre.

dijous, 8 de novembre de 2012

Josep Fontana



Una altra vegada  OT DOWN i una altra vegada Enric González .
Un interesant anàlisi, lúcid i racional, espacialment dels orígens de les diferencies.
El discurs de Josep Fontana és dels més interesants i atractius dels que hem llegir aquest mesos

dimecres, 7 de novembre de 2012

divendres, 2 de novembre de 2012

Premsa adicta


Aquest dies, Ciutadans ha fet públic un vídeo sobre opinions antigues de Jordi Pujol, publicades en un llibre (per tant no improvisades, ni en calent).
Sorprèn que la premsa que  recull el video,  fa una extensa exculpació de l’ex-president,  que, "fins i tot", quan ja era president, va enviar una carta a l’ajuntament de Puerto Real (?) en la que s’excusava d’alguns paràgrafs del seu llibre.
Jo no tinc la més mínima simpatia per Ciutadans, no conec el llibre de Jordi Pujol, ni sé si és el de capçalera d’alguns sectors  integristes del nostre país, tampoc tinc clar que aquests temes hagin de sortir en campanya, però, si és veritat el que és publica, el senyor Pujol de l’època, agradi o no, pensava com un racista i un nazi.
L’excusa és que era un adolescent de 30 anys?
Ha demanat alguna vegada perdó als andalusos d’aquí i d’allà?  
De totes maneres el més greu és, com una premsa sempre tan crítica amb els que pensen diferent,  és tan exculpatòria amb els de casa. Aquesta forma d'actuar era la pròpia de la “prensa del Movimiento” 

dijous, 1 de novembre de 2012

Mediterrani



Mira que m’esforço, però no aconsegueixo veure les fronteres. Estaré massa lluny o hauré de canviar-me les olleres.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Omar, Paolo i Cristina.








Ahir, en Luz de Gas, primer concert del Festival de Jazz de Barcelona.
Omar Sosa i Paolo Fresu ja van tocar junts l’any passat en un concert difícil d’oblidar.
El concert d’ahir va ser fantàstic, la incorporació en la segona part de la gaitera Cristina Pato, va donar una impressionant dosi de potencia.
És increïble com un pianista caribeny d’una gran capacitat rítmica, el trompeta més líric del jazz actual i una gaitera amb moments de dramatisme i amb una presencia física impactant, són capaços d’arribar a construir un producte tan harmoniós i brillant. Feia temps que no m’emocionava tan, amb la música, com en alguns moments del concert.
Va ser un moment únic en  un concert original fet per l’ocasió. Confio que algun dia la fórmula es reculli en una gravació. 

I mentre que fem?



Ho han aconseguit . A Catalunya no hi ha atur, ni dèficit. La sanitat i l’escola no han patit retallades. Si hi ha algun petit problema, la culpa, tota, és dels altres, ja que nosaltres som perfectes, bo, no tots nosaltres som tant perfectes.
 El deute de la Generalitat té mes prestigi que el bo alemany, ens financem a cost cero en el mercat internacional.
Mentre duri la campanya aquest és un país meravellós, un país  de conte.
Al dia següent tornarà el malson. Tornarem a ser un país amb més de 800,000 aturats, amb una taxa escandalosa   d’increment de la pobresa i la injustícia. Un país que s’està carregant la sanitat i l’escola pública.
Mentre els venedors de fum  segueixen en els núvols predicant sobre els seus somnis de futur i destrossant el país, algú haurà de pensar en els problemes de la gent, en com introduir una mica de justícia i de cordura en aquesta infame situació.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

El poble de Catalunya


Encara no ha sortit als debats, però serà un  tema que es posarà aviat de moda.
A alguns partits, especialment els nacionalistes, els agrada parlar en nom del poble de Catalunya, però qui forma part d’aquest ens teòric? Tots els ciutadans? Els que voten?
Una decisió tan transcendent com la independència s’ha de prendre per majoria simple dels que participen en la votació o per majoria qualificada del cens electoral?
En les últimes eleccions autonòmiques la participació va ser la següent:
CENS ELECTORAL                         5.230.8O6
VOTS CONTABILITZATS:               3.135.764              59.95 %
ABSTENCIONS:                               2.095.122               40.05 %
VOTS NULOS:                                       21.727                  0.69 %
VOTS EN BLANC:                                 92.331                 2.94 %
El partits que avui defensen la independència (suposant que sigui el cas de CiU), sumen més o menys 1.600.000 vots, el 51% dels que van votar i el 30,5% del cens electoral. No estic segur que en un referèndum la participació sigui mot més alta.
És fàcil comprovar que el criteri que es faci servir és determinant.
En qualssevol cas haurien, tots, de ser més prudents a l’hora de parlar en nom del poble de Catalunya. Si el poble està format pels que tenen dret a votar, CiU representa al 22,9% i ERC, un altre habitual en arrogar-se la representativitat de tots, el 4,6%.
Per sort, el nostre poble és complex i plural   

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Intel·ligència

La intel·ligència  tampoc està en el seu millor moment  de prestigi i, molt menys, si no es tradueix de forma ràpida en popularitat, o millor encara, en riquesa.
En Estats-Units, fins i tot s’ha acusat a algun candidat presidencial de ser massa culte o massa intel·lectual, massa intel·ligent. Sembla que majoritàriament preferim la mediocritat.
A risc de caure en la pedanteria o de ser titllat d’elitista, comprovar que encara hi ha projectes editorials amb vocació intel·lectual i d’altíssima qualitat, em provoquen un “subidón”   d’emoció.  És el cas de Jot Down, un magazine en format digital que, recentment, ha publicat una entrevista d’Enric González a l’escriptor i cineasta Gonzalo Suárez:  La necesidad de huir.
L’entrevista és llarga i no és per llegir-la en diagonal sinó per mastegar-la amb paciència.
  

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Alfredo



Ho sabem des de sempre, la vida és capritxosa i fràgil i la natura, profundament injusta.
Ara, aprofitant un moment de distracció, torna a equivocar-se de destí.
Era necessari arrancar-lo dels horts i dels camins? Qui ens recordarà, de forma apassionada, el passat que no va ser? Qui, la utopia ingènua i la revolució pendent?
Tornen, la sensació de debilitat i el desconcert.
Avui, definitivament, has marxat. Descansa amic.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Mala fe?


D’un equip de govern s’espera i, fins i tot s’exigeix, tot: que siguin competents, que coneguin els temes, que decideixin,  que no s’equivoquin, que tinguin dedicació...i millor encara, que ho facin gratis, com els “Procuradores en Cortes “en l’època franquista.
Amb els regidors de l’oposició, que  se suposa que ja tenen prou càstig, el nivell d’exigència és mínim, es poden permetre el luxe de no tenir ni idea dels temes dels que parlen, i fer-ho de forma recurrent, reiterada i repetitiva.
Quant hi ha dubtes de que criticar, sempre tenen un tema recurrent: mitjans de comunicació. No falla, i això que ja han demostrar de forma reiterada el seu desconeixement  i la seva sordesa permanent.  A un regidor de l’oposició, al menys, s’hauria d’exigir la capacitat d’escoltar, de reflexionar , de treure conclusions després  d’un intercanvi de informació.
 A Castellar, des de l’anterior mandat,  existeix un Consell de Comunicació format per experts i representants dels grups municipals. Té un funcionament positiu i proactiu, si be és cert que als representats dels grups no aconseguim donar-li continuïtat (en algun cas, a cada reunió ve una persona diferent i deu ser molt difícil la coordinació en un grup tan nombrós). Conclusió: un parell de vegades a l’any, ens trobem  les 
mateixes propostes que ja hem discutit i, teòricament aclarit, deu vegades.
· De res serveix dir (i demostrar) que el pressupost de comunicació s’ha reduït a la meitat des de que estem al govern.
· De res, posar de manifest que l’Actual , a més de despeses, genera ingressos.
· De res, que els ingressos de publicitat (més del 60% del cost d’impressió) estan condicionats per la qualitat del producte i la seva periodicitat.
· De res, que el cicle vital de la nostra forma de viure és la setmana, que la gent funciona per setmanes i que qualssevol altre format no s’ajusta a les necessitats ciutadanes.
· Que l’edició setmanal de l’Actual ha permès la supressió de díptics, follets, anuncis, cartells...que generaven un cost superior al de l’Actual.
· De res, que el cost, net, de la impressió de l’Actual és 1€ per castellarenc, a l’any.
Ells en la seva lucidesa i experiència, en la seva capacitació professional, en saben més i tenen la solució.
Tindrà alguna cosa a veure que el 73% dels ciutadans manifestin, de forma espontània, que és l’instrument que els permet conèixer que passa a Castellar? 
O, segurament, que el 95% tingui una opinió positiva de l’Actual?
Fins i tot per la dedicació i coneixement exigibles a alguns regidors de l’oposició, les xifres haurien de portar a una certa reflexió.


dissabte, 13 d’octubre de 2012

La bilateralitat

L'Estat autonòmic és irreversible: es pot desenvolupar en sentit federal, però ja no té marxa enrere.

Juan-José López Burniol

Fa uns dies, el toro Segador va interpel·lar el seu habitual interlocutor Enric Juliana, a propòsit de la situació política a Catalunya, en aquests termes: "Què suggereix? Juliana va respondre: Imaginació. El 1977, uns polítics amb la camisa blava acabada de desar a l'armari van anar a buscar Josep Tarradellas a l'exili i van inserir un fragment de legalitat republicana en la predemocràcia vigilada per l'exèrcit. Quan va interessar, Catalunya va rebre un tracte específic. Imaginació i no tenir por. Reivindico el dret a no tenir por". Els mateixos dies, un amic -Josep-Maria Vegara- em va preguntar per correu si, seguint la meva proposta habitual de reformar el Senat per convertir-lo en una autèntica cambra territorial amb caràcter decisori, aquest Senat reformat "seria amb Catalunya, País Basc, Galícia i la resta o seria de les disset comunitats autònomes".

És obvi que batega, tant en la resposta de Juliana com en la pregunta de Vegara, el mateix tema: si Catalunya hauria de tenir o no una posició singularitzada -un tracte específic- dins d'un hipotètic Estat espanyol modernitzat gràcies a un nou pacte constitucional. La posició de Juliana és clarament afirmativa; la de Vegara, inquisitiva. La meva resposta a Vegara va ser aquesta: "(...) Sempre he defensat el mateix: un Estat federal simètric pel que fa a la relació de tots i cadascun dels disset Estats federats amb el Govern central, i asimètric quant a l'extensió de les competències de cada Estat federat. Podria haver estat d'una altra manera, però ja és tard: l'Estat autonòmic és irreversible. Es pot desenvolupar en sentit federal, però ja no té marxa enrere". I, sobre el diàleg entre Segador i Juliana, no hi vaig intervenir per por d'una cornada, òbviament de Segador.

Aquesta actitud és la mateixa que vaig defensar -la tardor del 2005- en un article titulat "Final de trajecte personal", que va establir la meva posició sobre l'Estatut, llavors en tràmit d'elaboració, i la mateixa que vaig defensar al meu llibre España desde una esquina (2007) amb aquestes paraules: "A Espanya li interessa més (...) una Catalunya independent que una Catalunya lligada per una relació bilateral amb l'Estat, que, estenent-se inevitablement a altres comunitats, en provocaria el col·lapse, ja que no hi ha Estat mereixedor d'aquest nom que resisteixi mitja dotzena de relacions bilaterals".

En conseqüència, afirmo que només hi ha dues sortides al contenciós entre Espanya i Catalunya: federalisme o independència. Un federalisme amb un Senat potent -com el nord-americà- que assumeixi la dialèctica centre-perifèria, essencial a la Península, i faci impossible -per innecessària- qualsevol mena de relació bilateral; un federalisme que també adopti un sistema de finançament semblant a l'alemany, que faci efectiu el més estricte principi d'ordinalitat; un federalisme, finalment, asimètric pel que fa a les competències assumides pels diferents Estats federats, més grans en uns que en altres. Tot això -insisteixo una vegada més- amb explícit reconeixement del dret a decidir, amb la finalitat que els catalans puguin expressar, lliurement i democràticament, si volen o no continuar formant part d'Espanya en aquests termes que defineixen -a parer meu- una oferta de màxims.

Les raons per les quals Espanya no ha d'accedir a la demanda d'una relació bilateral o confederal són aquestes: a) Una relació confederal semblant a la que s'establís amb Catalunya seria reivindicada tot seguit per altres comunitats, amb el resultat que l'Estat es desintegraria en un mosaic de taifes. b) Per què caldria esforçar-se a arribar a un acord confederal amb algú que només el concep com una simple etapa cap a al destí irrenunciable de la independència total? Com es diria popularment, per a aquest viatge no necessitàvem alforges. c) Quin sentit tindria una relació confederal dins de la Unió Europea, quan, si es consolida, serà precisament en forma de federació?

N'hi ha que afirmen que uns problemes es resolen sols i d'altres els resol el temps. Potser sí que és així. Però també hi ha problemes que es podreixen si no s'afronten amb diligència. El problema de la relació entre Espanya i Catalunya és d'aquests. Per tant, ha arribat el moment de decidir, i això exigeix: 1. Establir amb claredat -gairebé diria que descarnadament- les posicions respectives. 2. Emprendre un procés de negociació amb tanta fermesa en la defensa dels interessos propis com flexibilitat i intel·ligència per destriar el que és essencial del que és accessori. 3. Tenir clar que un acord transaccional és sempre millor que una ruptura. 4. Embridar la llengua i calmar el gest. 5. I ser molt conscients que mai no s'arriba a un acord si cada part s'entossudeix a imposar a l'altra la seva voluntat sense cedir res a canvi. Només s'arribarà a un acord si les dues parts accepten perdre-hi alguna cosa: Espanya, la uniformitat, i Catalunya, la bilateralitat -el tu a tu-. Però en aquesta recíproca concessió hi hauria la victòria més gran.

Llenguatge objectiu

La Commonwealth és una solució intel·ligent per mantenir llaços econòmics-culturals entre països, la Francofonie la mateixa idea pels països francòfons, els Països catalans un brillant projecte d’integració polític  i cultural assumit, de forma entusiasta, per les parts, Estats Units el resultat d’una història de llibertat amb el protagonisme absolut dels indígenes, que ara són la majoria de la població i detecten el poder polític i econòmic , la Hispanitat, un genocidi en el que, evidentment,  els catalans no vàrem prendre part.
Espanyolitzar els alumnes catalans una agressió estúpida d’un nacionalista espanyol. Catalanitzar els alumnes a l’escola, una idea genial d’una consellera, pel bé dels alumnes. Formar, en l’escola,  alumnes lliures capaços de pensar per si mateixos i sense adoctrinament, probablement alguna ingenuïtat dels que encara creiem en l’escola. 

divendres, 12 d’octubre de 2012

12 de Octubre


A tots aquells que en algun moment s'han sentit "de ningún sitio"

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Newsroom

Fa unes setmanes, en Canal +, ha començat l’emissió de la sèrie Newsroom, del prestigiós Aaron Sorkin per la cadena HBO.
L’acció es produeix en l’estudi del noticiari d’una TV nord-americana. El tema fonamental, el paper del periodisme en la nostra societat i especialment l’aposta d’una redacció per la independència de criteri i la llibertat de premsa,  en front de les pressions  econòmiques i polítiques. La recuperaració de l’estil dels grans comunicadors de l’època dorada, en que al periodisme se l‘anomenava el quart poder.
Al mateix temps estem vivim al nostre país,  la degradació vergonyant de TV3, cada vegada menys televisió pública  i més TV al servei d’una causa, al mateix nivell de les tan denunciades televisions valenciana o madrilenya.
TV3 està traint els principis que van justificar la seva creació, al servei  d’una cultura i una llengua, per posar-se al servei d’una ideologia . Mai com avui havia estat un mitjà tan sectari, en el que no més opinen periodistes d’un perfil. Últimament, fins i tot,  els tertulians i els “experts” són del mateix perfil. La dreta no ha tingut mai complexes.
Ara, segons TV3, a Catalunya tothom és independentista i a Espanya tots són enemics de Catalunya. Ja s’ha fet la consulta i hem guanyat, sota el mant heroic del gran líder Artur el redemptor.
Comparant els dos productes, no puc més que pensar com ens separem d’Europa i ens apropem al patètic perfil de república bananera. Vaja! com Espanya.



diumenge, 7 d’octubre de 2012

El peso (leve) de ser español



Cioran, Bernhard, Nietzsche, Jacques Brel, Hugo Claus... nos enseñan que cualquier persona que simplemente respete su propia inteligencia, ni adulará a la masa ni se pondrá al servicio del gobernante de turno
IGNACIO VIDAL-FOLCH

Mi admiración por Cioran jamás flaqueará, porque pudiendo nacionalizarse francés, que le hubiera facilitado la vida en términos administrativos y burocráticos, mantuvo su estatuto de apátrida, que es muy incómodo pero él lo consideraba el más apropiado para un filósofo.
Él lamentaba los siglos de incuria, la fatalidad de la sangre balcánica, brutal, salvaje, que corría por sus venas, y el balance de la historia de su patria: “N’a fost sa? fie” (todo ha salido mal).
¿A quién no le resultan divertidas las maldiciones y exabruptos que, en sus novelas, escupía Thomas Bernhard sobre sus compatriotas, los austriacos? Respuesta: a muchos austriacos. Con reiteración a veces cansina, Bernhard les reprocha no sólo los crímenes morales más repugnantes y un supuesto nazismo genético, sino incluso el estado calamitoso de los cuartos de baño de Viena, los más sucios del mundo, según su severo juicio en Maestros antiguos.
¡Qué interesantes las soflamas de Friedrich Nietzsche contra la “pesadez” de sus compatriotas, los alemanes, y qué magnífico es que, con motivo de la guerra de 1870, el filósofo de la “voluntad de poder” y la “transvaloración de todos los valores” les alertase contra la victoria, que era para ellos más peligrosa aún que la derrota! El hecho de que además acabase harto de la música de Wagner y prefiriese, o afectase preferir, la Carmen de Bizet y la zarzuela La Gran Vía, agranda su figura, ya de por sí colosal, hasta dimensiones míticas.
Stendhal al final abominó de la “Francia grave, moral y triste”, de la burguesía avarienta…
Yo tributo una ovación virtual a las canciones Les flammands y Les flamingans, en las que Jacques Brel se ríe con desgarro y crueldad de la mentalidad de sus paisanos, que le parecía extremadamente mezquina. “¡Os prohíbo que ladréis a mis hijos en flamenco!”, gritaba, descompuesto, aquel flamenco de Schaerkeek. Y sin salir de los Países Bajos, recuerdo con gran placer la lectura de Belladona, la sátira salvaje contra el nacionalismo flamenco, de Hugo Claus, gran escritor en lengua flamenca, nacido en Brujas, que se definía a sí mismo como “flamencoide francófono”.
Aunque tiene en La cartuja de Parma unas páginas involuntariamente cómicas sobre la jovialidad y galanura de los soldados de Napoleón, a los que supuestamente recibían con los brazos abiertos las mujeres de los pueblos que conquistaban, Stendhal al final abominó de la “Francia grave, moral y triste”, del pueblo atontado, de la burguesía avarienta… y zanjó el asunto haciéndose enterrar como “Arrigo Beyle. Milanese”.
¡Qué ejemplos tan altos! Ellos nos enseñan que un intelectual, o un artista, o cualquier persona que simplemente respete su propia inteligencia (sea poca o mucha), ni adulará a la masa ni se pondrá al servicio del gobernante de turno.
Ahora bien, aunque con plumas de menor nivel que las que acabo de mencionar, en punto a autocrítica a los españoles no nos gana nadie. Es el deporte nacional. Este “intratable país de cabreros”, como lo definió el citadísimo poeta Gil de Biedma una tarde en que se sentía inspirado en su oficina de la Compañía de Tabacos de Filipinas, se ve flagelado a la vez, por un lado, por los voceros de la secesión o la entropía; y por otro, por algunos intelectuales hastiados. Para los primeros, los españoles somos poco menos que caníbales. “Una de las constantes de la historia de España es la persecución del marrano, del distinto, del que habla como un perro”, nos recordaba hace poco un docto comentarista de Girona, y con lo de “hablar como un perro” no aludía ni a los millones de inmigrantes que en los años de bonanza se nacionalizaron españoles, ni a la gracieta del señor Mas: “A los andaluces no se les entiende el castellano que hablan”.
Como Casal, partamos decididamente hacia “otro cielo, otro monte / otra playa, otro horizonte...”
También a algunos intelectuales hiperestésicos el país se les queda pequeño. Lo sienten como Baroja enEl árbol de la ciencia. Les parece que queda fino denunciar cuán basto es el populacho y qué mal habla inglés el alcalde. Ellos merecerían algo mejor. Merecerían estar siempre en, no sé, la tertulia del Algonquin o en algún chaletito de Bloomsbury, tomando el té.
—Es que en España “el nivel cultural” es muy bajo, la gente es muy bruta, los políticos son un desastre, las ciudades son ruidosas y el paisaje está degradado… ¡Yo me iría de inmediato, ahora mismo, a cualquier lugar!
(Pero los que se van son otros, en busca de empleo). En parte esa tendencia, tan acusada en España, a lo que podríamos llamar “autoflagelación en la espalda del vecino” es pura inercia y seguimiento de una tradición que se remonta a Larra, cuaja en el 98 y el regeneracionismo, y encuentra en el aborrecimiento del régimen franquista su apoteosis. Entonces parecía obligado criticar las lacras de una nación injustificadamente pomposa, y minimizar sus logros.
Yo mismo incurrí alguna vez en ese deporte de escupir hacia el cielo; pero me hizo reflexionar un escritor argentino que había llegado a Barcelona huyendo de la Triple A: “Mira, no te quejes”, me decía, “aquí no te matan por las calles, hay una vida editorial notable y algunas buenas librerías, el transporte público funciona razonablemente, las comunicaciones son fluidas, el clima es grato y la gente, por lo general, es tolerante, abierta y cordial. Si no te metes en casa del vecino a joderle, puedes hacer casi lo que quieras. ¿Qué más quieres? ¿Un chalet en Arcadia?”.
Y tenía razón; entre la afirmación de José Antonio Primo de Rivera “ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en el mundo”, y la de Cánovas del Castillo, que, según Galdós, quería llevar a la Constitución un artículo que dijese: “Es español el que no puede ser otra cosa”… seguramente la verdad esté en un término medio más que aceptable; tal vez ese término medio sea el que propone Paolo Conte en su canción Sosías: “¡Esto es España, una casa de tolerancia!”. (Sí, vale, la expresión viene con doble sentido; pero qué le vamos a hacer, esa es la imagen que damos).
¿Italia? Es el país más bello de Europa, pero ¿quién quiere vivir en un plató de Tele 5?
Pero cuando una delegación del Estado — la Generalitat— organiza grandes demostraciones contra el mismo Estado, con gran cañoneo previo de prensa, radio y televisión, y hasta un senador —Jordi Vilajoana— vocifera “¡Español el que no bote” mientras da alegres saltitos en medio de la multitud, sin que nadie le diga “¡un poco de respeto! ¡Decoro, senador!”… entonces quizá ese desprecio que intelectuales cejijuntos y patriotas de aldea le vienen infligiendo al pueblo ha calado tanto, que el Estado se autodestruye, asistimos al punto de colapso total, y ha llegado el momento de buscarse otro país mejor.
Como Casal, partamos decididamente, y yo el primero (¡quita, bicho, tú no!), hacia “otro cielo, otro monte / otra playa, otro horizonte, / otro mar, / otros pueblos, otras gentes / de maneras diferentes / de pensar”. Hacia un país más competente. Pero ¿cuál, dónde está? ¡Por supuesto, ni en América, ni en Asia ni en África! Ni, desde luego, en los Balcanes. De Israel o los países árabes, ni hablar, vivir allí es vivir en la tragedia.
¿Italia? Es el país más bello de Europa, pero ¿quién quiere vivir en un plató de Tele 5?... Suiza sí que… Bueno, funciona de maravilla, pero mejor no explicar en base a qué “industria” repugnante llevan los suizos su espléndido tren de vida…
¡Y cuánta grandeza, pero también cuánto espanto que digerir conlleva el mero hecho de ser ruso! ¡Por no hablar la carga que llevan los alemanes por los pecados de sus abuelos! Habermas tuvo que inventarse el “patriotismo constitucional” para aliviarla un poco.
Diré que podríamos ir por todo el mundo comprobando que en todas partes hay gente encantadora, y que todas las naciones tienen un montón de “muertos en el armario”.
La “pertenencia” a un sitio es una carga más o menos leve, y la “identidad”, como dijo Carlo Ginzburg hace unos meses en Barcelona, un concepto funcional sólo en lo relativo al DNI, no una categorÍa filosófica seria.
Dicen que Tomás Moro describió una isla perfecta llamada Utopía; que Fourier quería organizar unas comunidades estupendas; y en Los viajes de Gulliver Jonathan Swift da noticias de Laputa, Balnibarni, Luggnagg, Glubbdrubdrib y el País de los Houyhnms. Parecen sitios interesantes pero, dado que sólo existen en el terreno de la imaginación, va a ser difícil, por ahora, instalarse allí.

dijous, 27 de setembre de 2012

Demografia



Catalunya, un país d'emigrants.

Sense els efectes de les migracions sobre la demografia catalana des de començaments del segle XX, Catalunya tindria avui 2.7 milions d’habitants.

dilluns, 24 de setembre de 2012

diumenge, 23 de setembre de 2012

Los dos fatigados


En este ruido de relojes estropeados, se habla mucho de “separatistas” y muy poco de los “separadores”

MANUEL RIVAS

Cuanto más a la derecha, en el espectro ideológico del dial de la radio, más jaleaban los resultados de las elecciones catalanas. Montilla y su coalición, el calamitoso tripartito, el demoníaco Carod, el ansiolítico del nuevo Estatut, todo se había ido al carajo. ¡Qué alegría, qué jolgorio, qué frenesí! Los que habían azuzado al boicot a los productos catalanes, brindaban con cava por el gran acuerdo que ya se oteaba en el horizonte. La derecha catalana nacionalista y la nacionalista derecha española, otra vez del ganchete, con un destino común en lo universal: hacer de los servicios públicos un negocio privado. Lo recuerdo bien. Escuchaba perplejo. ¿Cuántos siglos de ignorancia acumulada hablaban por aquellas bocas que se mofaban del federalismo, la nación de naciones y el Estado plural? Y llegó la felicidad calculada. El matrimonio de conveniencia. El partido de Rajoy apoyaba a Arturo Mas en Cataluña, y el partido de Mas apoyaba a Mariano Rajoy en el Congreso. Hasta que se desató este Tardor, el otoño catalán, y en un calendario político de vértigo con próximas elecciones en Galicia y Euskadi. En este ruido de relojes estropeados, se habla mucho de “separatistas” y muy poco de los “separadores”. Una parte de la desafección catalana tiene su causa en las campañas tóxicas de los separadores, que parecen fundamentar su identidad en el anticatalanismo. Otra causa, y creo que no la menor, es la castración de la idea federal de España. El federalismo, como el genuino liberalismo, tiene hondas raíces hispanas, pero fue talado por las sucesivas turbas autoritarias. Cuando te declaras federalista, de todas partes saltan jubilosos caníbales: “¡Ya tenemos churrasco!”. ¿Cómo es posible que Rajoy y Mas se fatiguen en dos horas? ¿Qué clase de erotismo es ese? ¿Se les ha elegido para solucionar conflictos o empeorarlos? ¿Se han preocupado de debatir los modelos federales que funcionan? ¿O solo leen sus propios discursos, escritos en 1898?

Ni espanyola ni estelada, bandera roja


És evident que els catalans som fantàstics, meravellosos, honrats i democràtics, i els espanyols estúpids, xoriços i sectaris.
La nostra televisió és modèlica i els seus professionals,  plurals, representen tots els sectors ideològics del país, la resta de les cadenes manipulades i corruptes.
En Catalunya el nostre gran govern, presidit pel príncep Artur és un model d’equanimitat. No ha retallar la sanitat i  tampoc l’escola i ha pujat els impostos als més rics per afavorir als més necessitats.
Els últims 2 anys CiU no ha rebut el recolzament al Parlament  del PP ni ha votat, de forma acritica, a favor de la política de retallades del govern del PP a Madrid.
Que ens volen fer creure? Que significa la pantomima de la visita de Mas a Rajoy, com si fos el compte de Barcelona que demana una rebaixa dels delmes al emperador de les Espanyes? Que no ha estat una burda maniobra electoral? Que no pretén que la senyera (ara estelada) amagui una gestió desastrosa i injusta?
És evident que Catalunya té dret a un tracte fiscal més just, però en una Catalunya independent, en una Espanya federal  o en una Europa més integrada, alguns continuarem defensant la supressió de totes les fronteres i seguirem mantenint com a bandera la vermella, la que representa els anhels de llibertat, igualtat i solidaritat.

dissabte, 22 de setembre de 2012

La frontissa


Ser conscient del total coneixement i al mateix temps caure en el desconcert.
No entendre i veure’l tot tant clar. També la fragilitat, el discurs i la forma de vida, l’agenda exigent, la compatibilitat, els principis inamovibles, allò que era "ideal" i ja no ho és.
Les necessitats, les obligacions, emplenar , recuperar la sensació de la teva eficàcia. Enfrontant-se a la tornada més dura i el temps més llarg.
La reacció davant la incomprensió de l’estat emotiu, la distancia i la proximitat. l’auto-retret a la creixent dependència de la paraula cordial i el gest afectuós, fins que arribi el moment del rencontre, cicatritzant i intens.
I així, fins a trobar una nova versió de l' equilibri estable.

La frontissa de les contradiccions

Reticències i perspicàcia escrita, el neguit de llegir la situació i decidir: què tinc, què em falta, on ho trobo. Salvats per la creació literària i la qualitat de l’expressió.
Elle est comment, la lune, en ce moment ?
si ce n’est pas dû à la lune, c’est dû à quoi ?
Un certain débordement d’affection , main dans la main,
avant et après que la respiration se fasse haletante
et que tout se mélange.
Bien sur, ça m’a fait très plaisir !

divendres, 14 de setembre de 2012

12 S


Sense entrar a valorar l’elasticitat d’alguns carrers de Barcelona, és cert que la manifestació de la diada va ser una de les mes multitudinàries de l’historia de la democràcia i també que, l’esperit majoritari dels manifestants,  era la reivindicació sobiranista.
No és pot negar que les posicions independentistes han tingut un considerable increment en el nostre país: la evolució social, la frustració generada pel desafortunat i desgraciat procés d’aprovació de l’estatut, la “intel·ligent” instrumentalització dels efectes de la crisis, en el marc d’un sistema de finançament clarament injust amb Catalunya, han portat a molts catalans a veure en la independència d’Espanya, la solució de tots els nostres mals.
No puc més que admirar l’habilitat del govern de CiU i del president Mas al posar-se per davant de la pancarta i de pas,  aconseguir l’inici de curs més plàcid en molts anys, malgrat les escandaloses retallades en política social.
Crec que és positiu que en un país democràtic cap tema sigui tabú i que la política sigui la resultant de la voluntat dels ciutadans. Fins ara, la unitat del nostre poble ha estat un valor universalment acceptat per les forces catalanistes, molts som els que pensem que la situació actual no és sostenible i que hem d’avançar en l’autogovern i en la consecució d’un finançament just i sabem que la millor garantia d’èxit és compartir un projecte comú.
   

Els altres

Interesant Sergi Pamies

Els sentiments i les idees expressades a la manifestació de dimarts culminen un llarg procés de transformació. Amb una expressió benintencionada però injusta, el president Artur Mas ha descrit la marea humana com "la millor Catalunya". Els catalans que no combreguen amb la secessió, doncs, no pertanyen a la millor versió del seu país. En altres àmbits també s'han sentit veus minoritàries que, empeltades per la intransigència que tot idealisme genera, acusen de traïdors els que, per acció o omissió, no se sumen a l'objectiu de la independència. El català que, amb respecte democràtic però sense compartir-les, entén les raons de l'independentisme és doblement orfe. Des de l'espanyolisme separador o desinformat l'acusen de col·laboracionisme o d'haver estat abduït per la hipnosi separatista. Des de "la millor Catalunya", o bé l'ignoren o bé l'exclouen o bé li perdonen la vida convidant-lo a participar, com a contribuent de pedra, en la transició nacional o a sumar-se a la passa (espectacular i, en alguns cassos, tragicòmica) de canvis de jaqueta.
L'èxit de la manifestació (que té, com una de les primeres pedres, el concert de Lluís Llach al Camp Nou) modifica les regles del joc i la transcendència de les apostes però també el repertori de trampes i de tafurs que, seguint una tradició ancestral, s'emboliquen amb la bandera per amagar la pròpia incompetència (no oblidem el vell acudit, crec que del gran Perich, que anunciava el traspàs "d'incompetències" de l'estat a les autonomies). Precisament per això, seria important que els catalans que no volen separar-se d'Espanya però que són respectuosos amb els que sí que ho volen, s'expressessin sense ser devorats per una reactivitat linxadora ni ridiculitzats per una mena de cagarel·la preadolescent.
El sobiranisme ha estat clar i coherent. Ara convindria que, amb la mateixa naturalitat i el mateix civisme majoritari, i amb prou astúcia per no ser picolats per l'oratòria dels predicadors d'una i altra trinxera, els catalans no secessionistes, que no se senten identificats ni amb el regionalisme uniformador del PP, ni amb l'extravagància populista de Ciutadans, ni amb els dilemes patològics del PSC, diguessin què en pensen, de tot això. Haver patit el bunyol estatutari inconstitucional (rebutjat per Espanya en nom d'una constitució igualment inconstitucional) i assistir ara a la beatificació d'un star system messiànic que vol fagocitar la rotunditat de la manifestació hauria d'haver-los preparat per expressar arguments i discrepàncies que, si em permeten la ingenuitat pròpia dels súbdits de la pitjor Catalunya, poden ser útils i necessaris.

dimarts, 11 de setembre de 2012

dimecres, 5 de setembre de 2012

Un país una bandera



No fa massa temps aquest era un eslògan compartit, un desig manifestat per tots els que consideràvem la unitat del nostre poble com el més gran valor.
Com altres tantes ficcions de la llarga transició, aquesta ha estat també una manifestació falsa: Jo estic d’acord amb la unitat sempre que acceptis el meu criteri.
En qualssevol país els que se senten més patriotes intenten apoderar-se de la bandera i de l’himne, aquí es busquen un altre com si necessitessin una altre pàtria, fugint dels valor comuns que han corromput l’autenticitat.
El que si comparteixen amb la resta del sectaris del món és l’actitud  excloent , que no vingui ningú que no pensi com jo, que no defensi  el mateix que jo.
És aquest el model del futur? I encara pretenen ser originals!

Jot Down



Un projecte de comunicació digital diferent i interessant.
Un article del sempre original Enric González: Cosas que no me creo 

dimarts, 4 de setembre de 2012

Lògica CiU



El curs començarà amb 20.000 alumnes més i 1.700 professors menys

Els alumnes de secundària, els més afectats per l'increment de ràtios. Rigau presenta el nou curs escolar com el del "canvi" per "millorar resultats"

"amb menys farem més"

dimarts, 28 d’agost de 2012

El cabo de Gata


Trobar més de 60 kms de costa protegida en el Mediterrani espanyol, és un privilegi  que respon a la confluència d’alguns factors irrepetibles.
Almeria ha estat tradicionalment, i fins que no van començar a funcionar els hivernacles, la província més pobre d’Espanya. Les terres properes a la costa són un autèntic desert, improductiu i despoblat, amb l’excepció d’algun petit nucli de pescadors.
Als anys 80, la Junta de Andalusia va declarar la majoria dels terrenys i una part del mar, parc natural, amb un considerable nivell de protecció.
Avui, el cabo de Gata és una zona turística bastant controlada, accessible i poc sofisticada, sense grans hotels, sense Parks aquàtics, sense restaurants d’estrelles ni boutiques de moda. Amb magnifiques platges naturals no sempre d’accés fàcil i amb un paisatge, dur d’entrada, al que tardes poc acostumar-te.
Una magnífica opció de turisme alternatiu que, encara, no està del tot de moda.     

Granada


Después de algunos años he vuelto a Granada, la ciudad de una parte de mi infancia y adolescencia.
Tiene razón quien afirma que las vivencias de la época en que se forma tu personalidad, te marcan de una forma especial. Los años de Granada y los primeros (en Roses y Girona) en una Catalunya pre democrática, han configurado, sin duda, mi visión del mundo.
Puedo estar muchos años sin ir a Granada, sin echarla a faltar, no tengo allá ningún referente afectivo ni familiar, mi relación no es con la gente, que me tratan como a un turista más, por mucho que pretenda recuperar un acento que no sé si he tenido nunca.  El objeto de mi atracción es la ciudad o mejor,  una mezcla de la ciudad de mi adolescencia y la actual.
Creo que no es una afirmación interesada decir que Granada  es la ciudad (de sus dimensiones) más atractiva que conozco, con ese componente mágico que tienen pocos lugares del mundo.
La ciudad menos conocida, trufada de monumentos renacentistas y barrocos, la Cartuja, la excesiva catedral, la magnífica capilla real y el barrio colindante… la plaza Bib rambla.
El recorrido desde la plaza Nueva, santa Ana, carrera del Darro hasta el Paseo de los tristes. El triángulo de la calle Elvira y la Calderería Nueva y Vieja, hoy repletas de teterías en una ocupación pacífica de magrebíes. El mágico Albaicín y el mirador de San Nicolás. La indescriptible montaña de la Alhambra y el Generalife. Es difícil recordarlo sin emoción.
Sólo por poner una pega, producto sin duda de la globalización del comercio: ha desaparecido la actividad artesanal local, activa en otras épocas, el cobre, el damasquinado, la bisutería, el textil, incluso la cerámica, han sido sustituidas por productos estandarizados y en apariencia de un mayorista común.
Me gusta tener el privilegio de sentir a Granada como una cosa propia.

  

dissabte, 25 d’agost de 2012

Contrareforma de tot


A aquestes alçades de l’historia costa entendre la insistència en la política econòmica Europea.
Avui arriba la noticia que, després de pujar els impostos,  a Portugal disminueix la recaptació, aquí passarà igual. Si no s’incrementen els ingressos i augmenta la prima de risc, s’incrementarà l’endeutament... i l’única resposta de la dreta serà més sacrificis .
És evidentment que sense una política de foment de l’activitat, no superarem la crisi o ho farem a costa de incrementar de forma gratuïta i innecessària el patiment dels més dèbils.
El que si està clar és que les nostres dretes estan aprofitant per desmuntar, a corre cuita, els 30 anys de conquestes socials, fins i tot les que no tenen un cost económic.
Lamentable tot plegat...i encara riuen.

dilluns, 6 d’agost de 2012

Una mirada externa: els municipis


Tots els que estem informats de la realitat política sabem que els municipis han estat l’eslavó dèbil de procés polític espanyol, l’assignatura pendent de la, ja llarga, transició.
Ara en un plantejament pre-constitucional i en contra dels processos històrics, el govern del PP ha iniciat el desmantellament, quan l’actual crisi demostra que només els ajuntaments, la política de proximitat, està en condicions de contrarestar els efectes més insolidaris de la crisi.
Sense ànims de considerar-lo un model perfecte, ni de treure conclusions definitives que els meus coneixements no permeten, aquestes setmanes he pogut comprovar la solidesa de l’estructura municipal francesa.
Un ajuntament francès té el doble pressupost per habitant que un català o espanyol. Això permet, a part d’una economia sanejada, una incidència real en les politiques socials. En habitatge, escola, serveis social, gent gran, transport... l’ajuntament té la capacitat per promoure polítiques d’igualtat.
La solució no està en debilitar encara més als ajuntaments sinó tot al contrari, enfortir-los i finançar-los d’acord amb el seu paper de estructura bàsica i fonamental de l’administració.

La fragilitat




Ho sabem des de sempre, la vida és capritxosa i fràgil, i la natura profundament injusta.
Ara, aprofitant un moment de distracció, torna a equivocar-se de destí.
Era necessari  arrancar-lo dels horts i dels camins? Qui ens recordarà el passat que no va ser? Qui, la utopia ingènua i la revolució pendent?
Tornen, la sensació de debilitat i el desconcert.   

dijous, 2 d’agost de 2012

Una mirada externa


Aquest juliol, amb l’excepció dels dies del ple, he estat estudiant en una petita universitat francesa.
Suposo que estudiar francès va en contra de la tendència general. Els europeus hem deixat d’interessar-nos per la llengua i la cultura dels altres europeus. La llengua francesa avui interessa més a americans (de fet americanes) i a orientals.
Deixant al marge motivacions, coneixements previs i interessos presents i futurs, compartir classes i conversa amb universitaris de 25 països diferents és una experiència enriquidora.
Viure en una ciutat que aquí seria “de províncies”, parlar amb la seva gent, conèixer el seu funcionament i els seus problemes, et dóna una perspectiva que permet objectivar la realitat del teu país.
En les properes entrades intentaré analitzar algunes qüestions, si més no, curioses.
  

dijous, 26 de juliol de 2012

Recuperar la confiança



Després de la magnifica gestió de Rajoy i del govern del PP, aquesta és la imatge de confiança que tenen d’Espanya. 

dilluns, 18 de juny de 2012

El nostre càstig


Es diu que cada país té el govern que es mereix.  Suposo que la nostra culpa deu ser molt gran per merèixer un president com Rajoy.
Ja va demostrar la seva profunditat de pensament amb el tema dels “hilitos”, en la marea negra de Galicia fa una quants anys, però ara, de president, està arribant a demostrar la seva autèntica vàlua.
Entenem que parli poc,  ja que cada vegada que parla puja la prima de risc, la gestió de la “nacionalització” de Bankia i del “rescat” de la Banca espanyola per la Unió Europea,  és per ensenyar-les a les escoles de negocis. És l’”hazmerreir”  (riota) de tot Europa  i ja l’han adjudicat el títol del governant més incompetent.
I encara va pel món donant lliçons amb aires de quixot "carpetovetonico" i malintencionat.
Fa tems que no tenia aquest sentiment de vergonya aliena.