dilluns, 12 de novembre del 2012

Paolo Fresu & Quartetto Aborada

Paolo Fresu, trompeta, fiscorn i electrònica
Anton Berovski, violí
Sonia Peana, violí
Nicola Ciricugno, viola
Piero Salvatori, violoncel

Paolo Fresu  és un músic versàtil i d’amplis registres. El concert d’aquesta setmana en el festival de jazz de Barcelona tenia aquesta carta de presentació, que descriu bé el contingut del concert:
Potser el trompetista més líric del jazz europeu, Paolo Fresu –protagonista d´una singular Carta Blanca aquest any al festival de jazz– presenta dins del cicle Clàssics un dels seus projectes més personals en col•laboració amb el Quartetto Alborada. Música pròpia, contemporània, popular sarda, i també versions de grans compositors, de Georg Friedrich Händel fins a Arvo Pärt, formen part del bagatge d´un quintet que enlluerna.
Després en directe és molt més: el so de la trompeta i el fiscorn de Fresu generen un clima de profunda emoció. És capaç d’adaptar-se amb la mateixa ductilitat a un piano, a un quartet de corda o a una formació clàssica de jazz, aportant sempre un estil propi i inconfusible.
He tingut la sort d’assistir a un quants concerts seus, de formats diferents,  (ve bastant per Catalunya) i he sortit sempre amb una barreja d’emoció i beatitud, amb unes ganes irrefrenables de sentir-me feliç.
Després d’escoltar, més de 100 vegades, la seva  versió de “Si dolce è il tormento “de Monteverdi, encara em deixa sense paraules. 

La pell fina


Dedueixo per les reaccions, que a l’Altraveu no van agradar massa les meves intervencions al ple, ja que,

 “Aquesta formació “lamenta profundament el baix to demostrat per el regidor socialista Pepe González i espera que actituds d’aquest tipus no tornin a produir-se en el plenari municipal”. Els regidors de L'Altraveu Elisenda Alamany i Xavier Bella consideren que l’alcalde hauria d’haver reprès González per haver fet servir expressions com “a la puta calle” (no referides a L’A) i també opinen que el to del regidor de Comunicació en aquest punt del debat mostra una actitud “que fa un nul favor a la institució”.

Probablement no és de bon gust auto citar-se , però per tenir una visió més complerta, reprodueixo algunes altres frases (una petita mostra) que també vaig dir al ple.

...Amb independència de l’ús que donin als diners, no sé, senyors regidors (vostès ho poden calcular) a quan surt a l’Ajuntament, el cost del preu/hora dels regidors de l’Altraveu. Especialment tenint en compte la presència  en les comissions, a les que estan obligats a assistir i per les que cobren...
...per felicitar públicament als dos treballadors eventuals del nostre ajuntament, per agrair el seu treball, la seva dedicació i el seu compromís,  per compensar-los  del menyspreu i  les agressions gratuïtes, que han rebut aquests anys dels regidors de l’Altraveu. Els actuals i els anteriors...
...Vostès dediquen unes hores a l’Ajuntament, un anyet i de mala gana, i se senten uns herois del sacrifici. Hi ha regidors que dediquen, amb sacrificis econòmics i personals, una part de la seva vida i vostès els tracten com a delinqüents...
..Ja no és un tema de divergència ideològica o de model. Llegint el seu pamflet, és difícil arribar a la conclusió de que tinguin el més mínim interès per la gestió municipal. El que sí és probable és que contribueixin, encara més, a desprestigiar l’activitat política... Ho deia abans, exactament igual que la dreta més reaccionaria...

 Parlant de l’Actual:

La primera proposta que va presentar  l’Altraveu era, en la pràctica, l’eliminació de l’Actual  i tot el que comporta:
- Fer inviable l’empresa de publicitat, fer innecessari el fotògraf i el redactor d’esport  (4 persones més a l’atur).
- Suprimir una potent plataforma d'informació i publicitat per comerciants i industrials de la vila.
- Eliminar l’únic instrument de comunicació per les desenes d’activitats lúdiques i culturals que es fan cada setmana a Castellar.
Senyores regidores i regidors, l’Actual és un producte  equilibrat i solvent.
La impressió, inclòs paper (de 52 grams i 80% de blancor), com hem dit moltes vegades, costa a cada castellarenc  1 €/any

I sobre la presencia de l’Altraveu al Consell de comunicació:

-  Perquè en contra del que diu el reglament aprovat per unanimitat, l’Altraveu envia una persona diferent a cada reunió del Consell.  I es clar, ni tenen continuïtat, ni tenen política ni s’enteren.
-  Excepte en l’etapa que el representant era el senyor Xavi Bella, l’actitud de l’Altraveu mai ha estat de col•laboració, mai han vingut a aportar, com fan la resta de  consellers. Ells callen i aprofiten  la informació per utilitzar-la fora.
Si tots els consellers actuéssim igual, no tindríem consell.

Quan es té tanta facilitat per criticar i per donar lliçons des de la superioritat moral, has d’assumir que, de tant en tant, també pots rebre.

dijous, 8 de novembre del 2012

Josep Fontana



Una altra vegada  OT DOWN i una altra vegada Enric González .
Un interesant anàlisi, lúcid i racional, espacialment dels orígens de les diferencies.
El discurs de Josep Fontana és dels més interesants i atractius dels que hem llegir aquest mesos

dijous, 1 de novembre del 2012

Mediterrani



Mira que m’esforço, però no aconsegueixo veure les fronteres. Estaré massa lluny o hauré de canviar-me les olleres.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Omar, Paolo i Cristina.








Ahir, en Luz de Gas, primer concert del Festival de Jazz de Barcelona.
Omar Sosa i Paolo Fresu ja van tocar junts l’any passat en un concert difícil d’oblidar.
El concert d’ahir va ser fantàstic, la incorporació en la segona part de la gaitera Cristina Pato, va donar una impressionant dosi de potencia.
És increïble com un pianista caribeny d’una gran capacitat rítmica, el trompeta més líric del jazz actual i una gaitera amb moments de dramatisme i amb una presencia física impactant, són capaços d’arribar a construir un producte tan harmoniós i brillant. Feia temps que no m’emocionava tan, amb la música, com en alguns moments del concert.
Va ser un moment únic en  un concert original fet per l’ocasió. Confio que algun dia la fórmula es reculli en una gravació. 

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Intel·ligència

La intel·ligència  tampoc està en el seu millor moment  de prestigi i, molt menys, si no es tradueix de forma ràpida en popularitat, o millor encara, en riquesa.
En Estats-Units, fins i tot s’ha acusat a algun candidat presidencial de ser massa culte o massa intel·lectual, massa intel·ligent. Sembla que majoritàriament preferim la mediocritat.
A risc de caure en la pedanteria o de ser titllat d’elitista, comprovar que encara hi ha projectes editorials amb vocació intel·lectual i d’altíssima qualitat, em provoquen un “subidón”   d’emoció.  És el cas de Jot Down, un magazine en format digital que, recentment, ha publicat una entrevista d’Enric González a l’escriptor i cineasta Gonzalo Suárez:  La necesidad de huir.
L’entrevista és llarga i no és per llegir-la en diagonal sinó per mastegar-la amb paciència.
  

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Alfredo



Ho sabem des de sempre, la vida és capritxosa i fràgil i la natura, profundament injusta.
Ara, aprofitant un moment de distracció, torna a equivocar-se de destí.
Era necessari arrancar-lo dels horts i dels camins? Qui ens recordarà, de forma apassionada, el passat que no va ser? Qui, la utopia ingènua i la revolució pendent?
Tornen, la sensació de debilitat i el desconcert.
Avui, definitivament, has marxat. Descansa amic.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Mala fe?


D’un equip de govern s’espera i, fins i tot s’exigeix, tot: que siguin competents, que coneguin els temes, que decideixin,  que no s’equivoquin, que tinguin dedicació...i millor encara, que ho facin gratis, com els “Procuradores en Cortes “en l’època franquista.
Amb els regidors de l’oposició, que  se suposa que ja tenen prou càstig, el nivell d’exigència és mínim, es poden permetre el luxe de no tenir ni idea dels temes dels que parlen, i fer-ho de forma recurrent, reiterada i repetitiva.
Quant hi ha dubtes de que criticar, sempre tenen un tema recurrent: mitjans de comunicació. No falla, i això que ja han demostrar de forma reiterada el seu desconeixement  i la seva sordesa permanent.  A un regidor de l’oposició, al menys, s’hauria d’exigir la capacitat d’escoltar, de reflexionar , de treure conclusions després  d’un intercanvi de informació.
 A Castellar, des de l’anterior mandat,  existeix un Consell de Comunicació format per experts i representants dels grups municipals. Té un funcionament positiu i proactiu, si be és cert que als representats dels grups no aconseguim donar-li continuïtat (en algun cas, a cada reunió ve una persona diferent i deu ser molt difícil la coordinació en un grup tan nombrós). Conclusió: un parell de vegades a l’any, ens trobem  les 
mateixes propostes que ja hem discutit i, teòricament aclarit, deu vegades.
· De res serveix dir (i demostrar) que el pressupost de comunicació s’ha reduït a la meitat des de que estem al govern.
· De res, posar de manifest que l’Actual , a més de despeses, genera ingressos.
· De res, que els ingressos de publicitat (més del 60% del cost d’impressió) estan condicionats per la qualitat del producte i la seva periodicitat.
· De res, que el cicle vital de la nostra forma de viure és la setmana, que la gent funciona per setmanes i que qualssevol altre format no s’ajusta a les necessitats ciutadanes.
· Que l’edició setmanal de l’Actual ha permès la supressió de díptics, follets, anuncis, cartells...que generaven un cost superior al de l’Actual.
· De res, que el cost, net, de la impressió de l’Actual és 1€ per castellarenc, a l’any.
Ells en la seva lucidesa i experiència, en la seva capacitació professional, en saben més i tenen la solució.
Tindrà alguna cosa a veure que el 73% dels ciutadans manifestin, de forma espontània, que és l’instrument que els permet conèixer que passa a Castellar? 
O, segurament, que el 95% tingui una opinió positiva de l’Actual?
Fins i tot per la dedicació i coneixement exigibles a alguns regidors de l’oposició, les xifres haurien de portar a una certa reflexió.


dissabte, 13 d’octubre del 2012

Llenguatge objectiu

La Commonwealth és una solució intel·ligent per mantenir llaços econòmics-culturals entre països, la Francofonie la mateixa idea pels països francòfons, els Països catalans un brillant projecte d’integració polític  i cultural assumit, de forma entusiasta, per les parts, Estats Units el resultat d’una història de llibertat amb el protagonisme absolut dels indígenes, que ara són la majoria de la població i detecten el poder polític i econòmic , la Hispanitat, un genocidi en el que, evidentment,  els catalans no vàrem prendre part.
Espanyolitzar els alumnes catalans una agressió estúpida d’un nacionalista espanyol. Catalanitzar els alumnes a l’escola, una idea genial d’una consellera, pel bé dels alumnes. Formar, en l’escola,  alumnes lliures capaços de pensar per si mateixos i sense adoctrinament, probablement alguna ingenuïtat dels que encara creiem en l’escola. 

divendres, 12 d’octubre del 2012

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Newsroom

Fa unes setmanes, en Canal +, ha començat l’emissió de la sèrie Newsroom, del prestigiós Aaron Sorkin per la cadena HBO.
L’acció es produeix en l’estudi del noticiari d’una TV nord-americana. El tema fonamental, el paper del periodisme en la nostra societat i especialment l’aposta d’una redacció per la independència de criteri i la llibertat de premsa,  en front de les pressions  econòmiques i polítiques. La recuperaració de l’estil dels grans comunicadors de l’època dorada, en que al periodisme se l‘anomenava el quart poder.
Al mateix temps estem vivim al nostre país,  la degradació vergonyant de TV3, cada vegada menys televisió pública  i més TV al servei d’una causa, al mateix nivell de les tan denunciades televisions valenciana o madrilenya.
TV3 està traint els principis que van justificar la seva creació, al servei  d’una cultura i una llengua, per posar-se al servei d’una ideologia . Mai com avui havia estat un mitjà tan sectari, en el que no més opinen periodistes d’un perfil. Últimament, fins i tot,  els tertulians i els “experts” són del mateix perfil. La dreta no ha tingut mai complexes.
Ara, segons TV3, a Catalunya tothom és independentista i a Espanya tots són enemics de Catalunya. Ja s’ha fet la consulta i hem guanyat, sota el mant heroic del gran líder Artur el redemptor.
Comparant els dos productes, no puc més que pensar com ens separem d’Europa i ens apropem al patètic perfil de república bananera. Vaja! com Espanya.



dijous, 27 de setembre del 2012

Demografia



Catalunya, un país d'emigrants.

Sense els efectes de les migracions sobre la demografia catalana des de començaments del segle XX, Catalunya tindria avui 2.7 milions d’habitants.

dissabte, 22 de setembre del 2012

La frontissa


Ser conscient del total coneixement i al mateix temps caure en el desconcert.
No entendre i veure’l tot tant clar. També la fragilitat, el discurs i la forma de vida, l’agenda exigent, la compatibilitat, els principis inamovibles, allò que era "ideal" i ja no ho és.
Les necessitats, les obligacions, emplenar , recuperar la sensació de la teva eficàcia. Enfrontant-se a la tornada més dura i el temps més llarg.
La reacció davant la incomprensió de l’estat emotiu, la distancia i la proximitat. l’auto-retret a la creixent dependència de la paraula cordial i el gest afectuós, fins que arribi el moment del rencontre, cicatritzant i intens.
I així, fins a trobar una nova versió de l' equilibri estable.

La frontissa de les contradiccions

Reticències i perspicàcia escrita, el neguit de llegir la situació i decidir: què tinc, què em falta, on ho trobo. Salvats per la creació literària i la qualitat de l’expressió.
Elle est comment, la lune, en ce moment ?
si ce n’est pas dû à la lune, c’est dû à quoi ?
Un certain débordement d’affection , main dans la main,
avant et après que la respiration se fasse haletante
et que tout se mélange.
Bien sur, ça m’a fait très plaisir !

divendres, 14 de setembre del 2012

Els altres

Interesant Sergi Pamies

Els sentiments i les idees expressades a la manifestació de dimarts culminen un llarg procés de transformació. Amb una expressió benintencionada però injusta, el president Artur Mas ha descrit la marea humana com "la millor Catalunya". Els catalans que no combreguen amb la secessió, doncs, no pertanyen a la millor versió del seu país. En altres àmbits també s'han sentit veus minoritàries que, empeltades per la intransigència que tot idealisme genera, acusen de traïdors els que, per acció o omissió, no se sumen a l'objectiu de la independència. El català que, amb respecte democràtic però sense compartir-les, entén les raons de l'independentisme és doblement orfe. Des de l'espanyolisme separador o desinformat l'acusen de col·laboracionisme o d'haver estat abduït per la hipnosi separatista. Des de "la millor Catalunya", o bé l'ignoren o bé l'exclouen o bé li perdonen la vida convidant-lo a participar, com a contribuent de pedra, en la transició nacional o a sumar-se a la passa (espectacular i, en alguns cassos, tragicòmica) de canvis de jaqueta.
L'èxit de la manifestació (que té, com una de les primeres pedres, el concert de Lluís Llach al Camp Nou) modifica les regles del joc i la transcendència de les apostes però també el repertori de trampes i de tafurs que, seguint una tradició ancestral, s'emboliquen amb la bandera per amagar la pròpia incompetència (no oblidem el vell acudit, crec que del gran Perich, que anunciava el traspàs "d'incompetències" de l'estat a les autonomies). Precisament per això, seria important que els catalans que no volen separar-se d'Espanya però que són respectuosos amb els que sí que ho volen, s'expressessin sense ser devorats per una reactivitat linxadora ni ridiculitzats per una mena de cagarel·la preadolescent.
El sobiranisme ha estat clar i coherent. Ara convindria que, amb la mateixa naturalitat i el mateix civisme majoritari, i amb prou astúcia per no ser picolats per l'oratòria dels predicadors d'una i altra trinxera, els catalans no secessionistes, que no se senten identificats ni amb el regionalisme uniformador del PP, ni amb l'extravagància populista de Ciutadans, ni amb els dilemes patològics del PSC, diguessin què en pensen, de tot això. Haver patit el bunyol estatutari inconstitucional (rebutjat per Espanya en nom d'una constitució igualment inconstitucional) i assistir ara a la beatificació d'un star system messiànic que vol fagocitar la rotunditat de la manifestació hauria d'haver-los preparat per expressar arguments i discrepàncies que, si em permeten la ingenuitat pròpia dels súbdits de la pitjor Catalunya, poden ser útils i necessaris.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Jot Down



Un projecte de comunicació digital diferent i interessant.
Un article del sempre original Enric González: Cosas que no me creo 

dimarts, 28 d’agost del 2012

El cabo de Gata


Trobar més de 60 kms de costa protegida en el Mediterrani espanyol, és un privilegi  que respon a la confluència d’alguns factors irrepetibles.
Almeria ha estat tradicionalment, i fins que no van començar a funcionar els hivernacles, la província més pobre d’Espanya. Les terres properes a la costa són un autèntic desert, improductiu i despoblat, amb l’excepció d’algun petit nucli de pescadors.
Als anys 80, la Junta de Andalusia va declarar la majoria dels terrenys i una part del mar, parc natural, amb un considerable nivell de protecció.
Avui, el cabo de Gata és una zona turística bastant controlada, accessible i poc sofisticada, sense grans hotels, sense Parks aquàtics, sense restaurants d’estrelles ni boutiques de moda. Amb magnifiques platges naturals no sempre d’accés fàcil i amb un paisatge, dur d’entrada, al que tardes poc acostumar-te.
Una magnífica opció de turisme alternatiu que, encara, no està del tot de moda.     

Granada


Después de algunos años he vuelto a Granada, la ciudad de una parte de mi infancia y adolescencia.
Tiene razón quien afirma que las vivencias de la época en que se forma tu personalidad, te marcan de una forma especial. Los años de Granada y los primeros (en Roses y Girona) en una Catalunya pre democrática, han configurado, sin duda, mi visión del mundo.
Puedo estar muchos años sin ir a Granada, sin echarla a faltar, no tengo allá ningún referente afectivo ni familiar, mi relación no es con la gente, que me tratan como a un turista más, por mucho que pretenda recuperar un acento que no sé si he tenido nunca.  El objeto de mi atracción es la ciudad o mejor,  una mezcla de la ciudad de mi adolescencia y la actual.
Creo que no es una afirmación interesada decir que Granada  es la ciudad (de sus dimensiones) más atractiva que conozco, con ese componente mágico que tienen pocos lugares del mundo.
La ciudad menos conocida, trufada de monumentos renacentistas y barrocos, la Cartuja, la excesiva catedral, la magnífica capilla real y el barrio colindante… la plaza Bib rambla.
El recorrido desde la plaza Nueva, santa Ana, carrera del Darro hasta el Paseo de los tristes. El triángulo de la calle Elvira y la Calderería Nueva y Vieja, hoy repletas de teterías en una ocupación pacífica de magrebíes. El mágico Albaicín y el mirador de San Nicolás. La indescriptible montaña de la Alhambra y el Generalife. Es difícil recordarlo sin emoción.
Sólo por poner una pega, producto sin duda de la globalización del comercio: ha desaparecido la actividad artesanal local, activa en otras épocas, el cobre, el damasquinado, la bisutería, el textil, incluso la cerámica, han sido sustituidas por productos estandarizados y en apariencia de un mayorista común.
Me gusta tener el privilegio de sentir a Granada como una cosa propia.

  

dilluns, 6 d’agost del 2012

Una mirada externa: els municipis


Tots els que estem informats de la realitat política sabem que els municipis han estat l’eslavó dèbil de procés polític espanyol, l’assignatura pendent de la, ja llarga, transició.
Ara en un plantejament pre-constitucional i en contra dels processos històrics, el govern del PP ha iniciat el desmantellament, quan l’actual crisi demostra que només els ajuntaments, la política de proximitat, està en condicions de contrarestar els efectes més insolidaris de la crisi.
Sense ànims de considerar-lo un model perfecte, ni de treure conclusions definitives que els meus coneixements no permeten, aquestes setmanes he pogut comprovar la solidesa de l’estructura municipal francesa.
Un ajuntament francès té el doble pressupost per habitant que un català o espanyol. Això permet, a part d’una economia sanejada, una incidència real en les politiques socials. En habitatge, escola, serveis social, gent gran, transport... l’ajuntament té la capacitat per promoure polítiques d’igualtat.
La solució no està en debilitar encara més als ajuntaments sinó tot al contrari, enfortir-los i finançar-los d’acord amb el seu paper de estructura bàsica i fonamental de l’administració.

La fragilitat




Ho sabem des de sempre, la vida és capritxosa i fràgil, i la natura profundament injusta.
Ara, aprofitant un moment de distracció, torna a equivocar-se de destí.
Era necessari  arrancar-lo dels horts i dels camins? Qui ens recordarà el passat que no va ser? Qui, la utopia ingènua i la revolució pendent?
Tornen, la sensació de debilitat i el desconcert.   

dijous, 2 d’agost del 2012

Una mirada externa


Aquest juliol, amb l’excepció dels dies del ple, he estat estudiant en una petita universitat francesa.
Suposo que estudiar francès va en contra de la tendència general. Els europeus hem deixat d’interessar-nos per la llengua i la cultura dels altres europeus. La llengua francesa avui interessa més a americans (de fet americanes) i a orientals.
Deixant al marge motivacions, coneixements previs i interessos presents i futurs, compartir classes i conversa amb universitaris de 25 països diferents és una experiència enriquidora.
Viure en una ciutat que aquí seria “de províncies”, parlar amb la seva gent, conèixer el seu funcionament i els seus problemes, et dóna una perspectiva que permet objectivar la realitat del teu país.
En les properes entrades intentaré analitzar algunes qüestions, si més no, curioses.
  

dilluns, 18 de juny del 2012

El nostre càstig


Es diu que cada país té el govern que es mereix.  Suposo que la nostra culpa deu ser molt gran per merèixer un president com Rajoy.
Ja va demostrar la seva profunditat de pensament amb el tema dels “hilitos”, en la marea negra de Galicia fa una quants anys, però ara, de president, està arribant a demostrar la seva autèntica vàlua.
Entenem que parli poc,  ja que cada vegada que parla puja la prima de risc, la gestió de la “nacionalització” de Bankia i del “rescat” de la Banca espanyola per la Unió Europea,  és per ensenyar-les a les escoles de negocis. És l’”hazmerreir”  (riota) de tot Europa  i ja l’han adjudicat el títol del governant més incompetent.
I encara va pel món donant lliçons amb aires de quixot "carpetovetonico" i malintencionat.
Fa tems que no tenia aquest sentiment de vergonya aliena.

dilluns, 28 de maig del 2012

Camille


Una de les mostres més clares del fracàs del model europeu, al marge de l’economia, ha estat la incapacitat de generar un mercat cultural comú. Ens arriba molta més producció anglosaxona i especialment nord-americana, que dels països veïns, quan si aprofundeixes una mica, comproves que en Europa hi ha multitud de magnífics intèrprets que, una industria cultural deficient no aconsegueix fer arribar.
La setmana passada va actuar a Barcelona Camille, una excel·lent música francesa, en un espectacle centrat especialment en el seu últim disc “ilo veyou”.
El concert va ser un efectiu espectacle al servei d’una excel·lent veu. L’escenografia i la il·luminació aparentment simple i amb pocs mitjans, van acompanyar  de forma eficient el to rítmic o intimista de cada cançó.
La sorpresa va ser, que malgrat que Camille no fa una música convencional i que sempre ha buscat l’experimentació, l’Auditori estava bastant ple, d’un públic coneixedor de l’obra de l’artista i  entregat des de la primera cançó.

dilluns, 14 de maig del 2012

Artemisia



Interesant  exposició, de la pintora italiana del segle 17, Artemisia Gentileschi, en el museo Maillol de París... I Interessant personatge  absolutament desconegut per  mi, una brillant pintora i una dona de caràcter. La exposició té l’encert de posar de manifest les dues condicions.
No deixa de ser significatiu que el personatge més present en l’exposició és Judiht,  la protagonista de la decapitació d’Holofernes (algunes d'una enorme força dramàtica) i no és fàcil resistir-se a la interpretació de la influença en aquest fet,  d’una violació en la seva joventut.

dilluns, 26 de març del 2012

Luis Bonilla quintet


Luis Bonilla, Trombó
Ivan Renta, Saxo tenor
Bruce Barth, Piano
Andy McKee, Contrabaix
John Riley, Bateria

De vegades he pensat que els instruments tenen caràcter , personalitat.  Un contrabaix és rigorós,  una bateria és sistemàtica que es “desmadra” quan convé, un piano és aristocràtic i un saxo, concentrat i seriós. El trombó és baralladís i discutidor.
Luis Bonilla és un trombonista eficient, capaç de reproduir a l’escenari, les corredisses i els crits d’una família d’emigrants centreamericans a Los Angeles.
El concert de dissabte va està bé, crec que és el màxim que pot aspirar Jazz Terrassa i el seu model de festival de club: o figures en el seu inici o grups sòlids però que no estan en l’elit mundial. El grup era sòlid, el trio rítmic solvent i en moments brillant i en Bonilla amb suficient habilitat com per treure rendiment al seu instrument “pendenciero” i discutidor, que, inevitablement, em cau bé.
És d’aquestes músiques que a la sortida del concert et deixa un agradable sensació de vitalitat i benestar. 

Antoni Arderius Matas DNI: 77283510Z

El senyor Antoni Arderius Matas té, des de fa uns mesos,  una diversió  (suposo que s’avorreix):  enviar comentaris estúpids i en to insultant al meu Bloc, que jo, evidentment no publico.
En el comentari d’avui,  també estúpid i insultant, incorpora el seu DNI (?). Suposo que té interès que es publiqui perquè sigui de coneixement públic.
Jo no conec de res al senyor Arderius i, per les coses que escriu, no tinc cap interès que aquesta circumstància canvií, ni vull mantenir amb ell cap tipus de relació, ni escrita ni oral, ni privada ni pública.
Cadascú, busca, a la seva manera, donar sentit a la seva vida, en alguns casos de forma patètica i trista,  i jo, encara, no em plantejo posar denúncies per assetjament.  

dimarts, 20 de març del 2012

Jueus assassinats

Lamento profundament els assassinats a l’escola de Toulouse, ningú de dret a treure la vida a una altre persona.  Inquieta pensar que algú estigui pensant en assassinar i més, si la seva motivació té connotacions racistes.
Dit això, no puc evitar  la sensació que no totes les víctimes són iguals, i que la reacció no hauria estat la mateixa amb víctimes d’una altra minoria ètnica-religiosa.
El món serà un lloc més just quan les víctimes deixin de tenir adjectius. 

diumenge, 18 de març del 2012

Ambrose Akinmusire


L’any passat va venir al festival de Terrassa formant part d’un projecte plural  (Tarbaby) en  que l’única exigència era ser un solista brillant...i va ser molt brillant.
Aquest any ha vingut de protagonista absolut, amb un grup solvent però pensat per fer-lo destacar. La primera part del concert va se curta i com de tanteig. Em feia por que al solista brillant li faltés  el carisma de líder de grup. Falsa alarma, la segona part va ser espectacular: un grup brillant i perfectament acoblat i un líder que reforça la seva capacitat de solista original i virtuós.
El llarg duet de trompeta i piano és del que se recorden molts anys.
Ambrose Akinmusire encara no te 30 anys i ja és una poderosa realitat.

Oriol Bohigas


Vaig coincidir amb ell en un sopar en el tren Al Andalus, poc abans de les olimpíades, en un acte d’agermanament entre Barcelona i Sevilla, entre l’Olimpíada i l’Expo.
És un conversador brillant d’amplis coneixements i extensa cultura i una figura clau en la configuració de la Barcelona actual.
En la interesant entrevista de Anatxu Zabalbeascoa, manté el seu to, brillant, lúcid  i sempre crític, especialment en la que és la seva veritable vocació: la política amb majúscules.   

divendres, 16 de març del 2012

entrevista a l'Actual

“Si en 30 anys s’han queixat només 3 famílies és que s’ha fet bé ”

Pepe González, Regidor de l'Àrea de Presidència, va ser ponent de la primera Llei de Normalització Lingüística de 1983.


En el seu càrrec com a diputat fou un dels ponents socialistes de la primera llei de normalització lingüística.

Bé, encara que la llei la va desenvolupar el govern de Jordi Pujol, nosaltres, que érem a l’oposició, vam participar molt en el debat i la construcció del text. El gruix, la part important, va ser la dedicada a l’escola. És cert que la llei també recollia la llengua a les administracions, als mitjans de comunicació... però érem conscients que el mitjà idoni per a què el català avancés era l’escola. A València i al País Basc es parlava de dues xarxes d’escola, una sèrie d’escoles on la llengua principal fos el castellà i una altra xarxa on s’impartissin les classes en valencià o en euskera. A Catalunya vam tenir clar que volíem una xarxa única on la llengua vehicular fos el català i convisquessin les dues llengües.
Quina valoració fa del posicionament del TSJC en relació al recurs de les famílies que volen l’educació íntegrament en castellà?

La resolució em sembla correcte, la lògica. A més, això no es convertirà en cap conflicte. És a dir, que en 30 anys només tres famílies –amb una ideologia molt concreta- s’hagin queixat del sistema educatiu, vol dir que ho vam fer molt bé i que encara funciona. Crec que en aquest tema, gairebé hi hauria unanimitat en la societat, perquè tothom és conscient que és millor que un alumne surti de l’escola parlant dues llengües que no una.
L’esperit de 1983 és el que s’ha de mantenir?

El 1983 va haver-hi consens –lògicament el Partit Andalusista i ERC es van distanciar- i el millor és que aquest consens inicial no s’ha trencat. De tota manera, quan valoro la situació des d’una perspectiva classista, crec que tenen més a perdre els castellanoparlants que viuen en barris on no es parla gaire català, que no els nens i nenes catalanoparlants.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Casi


Nueva visión



 Cuando España llegaba a los 3 millones de parados era una catástrofe, cuando llegamos a 4 millones había que fusilar a Zapatero.
Llega el PP al gobierno y san Mariano no es capaz de cambiar la tendencia ni de generar oleadas de entusiasmo en los mercados. Hacen una reforma de las condiciones laborales que saben que generará más paro. El objetivo: un estado más débil, con menos competencias, unos servicios privatizados y el debilitamiento del estado del bienestar.
Ya hablan de 6 millones de parados sin inmutarse y sin aportar ninguna solución.
¿Hay todavía alguien que crea que saldremos de esta sin acciones que impulsen la economía productiva y el crédito a las empresas? ¿sin asumir que la prioridad no es el déficit sino el paro?


dissabte, 11 de febrer del 2012

Chico i Rita



Ahir feien la pel·lícula de Trueba i Mariscal per TV3. No l’havia  vist al cinema i en va agradar molt.
Excel·lent l’historia sustentada en un sòlid guió, magnífics els dibuixos i l’animació i molt bona la música de Bebo Valdés.
La recreació de l’Havana de finals dels 40, en un dibuix net i minimalista, és un element especialment remarcable.
Pel·lícula absolutament recomanable a la que desitjo la millor sort als Oscars.
Deixant clar que jo sempre defensaré les versions originals, assumeixo els doblatges especialment en TV. Però fer parlar en català amb accent cubà als dibuixos, quant el 100% dels potencials espectadors podien “disfrutar” de la versió original, em va semblar ridícul. No hi ha prou series o pel·lícules  xineses, iranians o nord-americanes per traduir?

dijous, 9 de febrer del 2012

El blog de Paul Krugman



http://blogs.elpais.com/paul-krugman/

La solución a la crisis económica pasa por la política. Paul Krugman, probablemente el economista más conocido del mundo, lo tiene claro. Desde su posición progresista –liberal, en Estados Unidos; de izquierdas, en Europa- prescribe su receta.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Tàpies


Pocs com ell,  tenen un llenguatge tan personal i tan identificable.
El Tàpies que més m’agrada és el que comença als anys 80, una vegada superada l’etapa de l’art pobre i de l’ús de materials de detritus, el dels quadres de gran format, on dominen grisos, marrons, ocres i negres.
Segur que aquests dies els especialistes faran servir conceptes com abstracció, simbolisme, espiritualitat, misticisme, orientalisme.. informalisme. També parlaran de tècniques de collage, graffiti o grattage. Jo prefereixo quedar-me  amb la impressió que em va causar l’exposició antològica del saló del Tinell de fa 20 anys. Allà vaig ser conscient que el pintor havia connectat amb aquest món de forces tel·lúriques profundes, al que, només, tenen accés alguns privilegiats.
Antoni Tàpies estarà viu per sempre.

divendres, 27 de gener del 2012

et 2


Il est vrai que, parfois, le temps se fait plus lent et change de densité, sans que le ciel, irréversiblement gris, ait la moindre importance. Les dictionnaires étymologiques se soulèvent contre la toute puissance du dictionnaire historique, juste avant qu’un sensible Ravel rehausse le niveau émotionnel et artistique et nous montre que le silence, contenu et chaud, est bien souvent opportun.
J’ignore s’il s’agit du berceau de l’humanité o du refuge des poètes occitans oubliés. Ou peut-être du retour a la permanente, et cette fois-ci nouvelle, patrie adolescente, dans laquelle s’imposent les souvenirs de chasubles, les cric crac des noix et les chansons d’enfants.
Qu’est-ce qui rend si facile de pénétrer sans effort jusqu’aux refuges protégés de l’intimité ?




dimecres, 25 de gener del 2012

Moulin Faye



És cert que de vegades el temps s’alenteix i canvia de densitat, sense importar un cel irreversiblement gris.
Les “dictionnaires étimologiques” es rebel·len contra el protagonisme de “le dictionnaire històrique”, abans que un sensible Ravel pugi el to emocional i artístic i ens mostri que el silenci contingut i càlid, és, tantes vegades,  oportú.
No sé si és el bressol de la humanitat o el refugi dels oblidats poetes occitans. O tal vegada el tornar a la permanent , i ara nova, pàtria adolescent, a on s’imposen els records de casulles, el cric crac de les nous i cançons infantils.
Què fa tan fàcil entrar, sense esforços, fins als protegits refugis de la intimitat?

dissabte, 14 de gener del 2012

Egipte

Els processos generats després des les revoltes populars en els països musulmans, al menys a mi, en generen contradiccions: alegria quan cau una dictadura i desencís amb el procés posterior.
Fa unes setmanes en un viatge al sud d’Egipte, Magued el guia, un cristià copte de considerable formació, inquietud política i tendència “liberal”, ens deia que el procés serà molt llarg però que veia el futur amb esperança.  
Aquest dies arriben els resultats d’unes llargues constituents que no serien acceptables en una democràcia occidental i que donen una majoria esclafadora (70%) a les opcions islamistes, molts dels quals (25%) són salafistes, l’opció més radical, que considera l’Alcorà la font única del dret. Les dones que estaran al parlament seran 8 (el 2%).
No és aquest el lloc per analitzar com s’ha arribat a aquesta situació, però la democràcia és basa en la voluntat de la majoria. No més confio que la majoria sigui respectuosa amb la democràcia i desitjar als amics i amigues “lliberals” i progressistes, una gran dosi d’encert i paciència. 

Midnight in París



Quan Woody  Allen, deixa de ser un veí de Manhatan, es converteix en un turista de Manhatan. Estic convençut que l’oficina de turisme de París estarà encantada amb el  reportatge, ple de magnífiques postals que, estic segur, han provocat en molts espectadors les ganes de tornar a París.
Al contrari que en la pel·lícula de Barcelona aquesta vegada havia una història, en molts moments ingeniosa i divertida, explicada de nou en primera persona. 
Sempre he pensat que tenim a Woody Allen una mica sobrevalorat i que fa molt temps que no ens sorprèn.    Midnight in Paris és una bona pel·lícula, amb algun moment de “brotxa gorda” i que en el missatge central, massa reiteratiu, el director renuncia a la complicitat intel·ligent de l’espectador.
En paraules robades a una amiga “Woody Allen és un vell amic pel que tens simpatia i que fa molts anys que coneixes, que veus una vegada a l’any i comparteixes amb ell una velada agradable i una conversa intel·ligent”.

dimarts, 3 de gener del 2012

2012




Malgrat la crisi econòmica, els retalls i les injustícies socials, hem de mantenir la convicció que l’objectiu fonamental de l'esser humà és intentar ser feliç.
Bones festes i feliç 2012