diumenge, 9 d’agost del 2009

Tutti baci

He escrit alguna vegada que, si em decideixo, algun dia, a tenir una pàtria, aquesta serà el Mediterrani.
A l’estiu aquest sentiment de pertinença es reforça: la platja, el sol, els cossos receptius, l’activitat al carrer, la música, els concerts a l’aire lliure, els sopars fora, les converses o les discussions bizantines fins a altes hores, els menjars irresistibles, els vins.... Un privilegi hedonista que ni milers d’anys de religions estúpides han aconseguit contrarestar, i que va a més.
Fa un parell de mesos un amic amb qui comparteixo el gust pel “derroche” i la passió d’escoltar, em va passar una copia de Tutti Baci, un meravellós disc de la Sabina Yannatou i l’Elena Ledda.
Reprodueixo una ressenya del disc trobada a internet i que no firma ningú.

La griega Savina Yannatou y la sarda Elena Ledda, dos de las voces más interesantes y maravillosas del panorama musical del Mediterráneo, han participado en un mismo proyecto musical bajo el título de “Tutti baci”, besos a todos. Las dos compartieron escenario y músicos del 22 al 25 de junio de 2006 en Agrotikon Studio de Salonica (Grecia).
El recital afortunadamente se grabó y ahora se ha editado con quince de los temas que presentaron. Interpretaron un repertorio tradicional mediterráneo, piezas del repertorio sefardí, alternado las intervenciones y compartiendo algunos de los temas. Junto a estas poderosas damas participaron el grupo Primavera en Salónica (capaces de interpretar desde piezas bizantinas hasta el jazz más vanguardista), que habitualmente acompaña a la griega, y Mauro Palmas, compositor e instrumentista sardo, que ha trabajado con Ledda en sus últimos discos y conciertos.
Ambas son experimentadas cantantes con amplia discografía, destacando una vez más la voz de Yannatou en sus reconocibles juegos vocales y el gran peso y belleza de las interpretaciones de Ledda. Reseñables también los brillantes instrumentistas que les acompañan.
El resultado son sesenta minutos de música de alta creatividad y emoción en estado puro, musica folk mediterránea de vanguardia.

Omega

El verano es tiempo de patios y terrazas abiertos y de compartir olores, ruidos, conversaciones y músicas.
El otro dia, una melodía procedente de un patio lejano me hizo pensar en Omega, el gran disco grabado por Enrique Morente a mediados de los 90.
Omega fue una propuesta única, arriesgada y difícil que afortunadamente salió bien y tuvo éxito. Juntar el “jondo” de Morente y muchas de las mejores guitarras del momento ( Vicente Amigo, Cañizares, Tomatito....) con el grupo de rock “Lagartija Nick”, para interpretar el más complejo de los Lorca: Poeta en Nueva York, en algunos casos en versiones musicales de Leonard Cohen, y que salga bien, tiene un gran mérito. El disco es absolutamente recomendable.
A pesar de tenerlo un poco oxidado, el cante jondo ha sido siempre una de mis músicas preferidas: pocas hay en el mundo tan intensas y auténticas.
Mís preferencias en lo “jondo” son bastante clásicas. Aun a riesgo de enfadar a algún amigo gitano, Camarón, sin quitarle ningún mérito; no es mi preferido; me gusta más Morente y el José Meneses y el Fosforito de hace veinte o treinta años, y antes Mairena o el Caracol.
Hay un tema en la cultura flamenca y, gitana en general, que siempre me ha hecho reflexionar: lo más querido y lo más valorado es el cantaor y lo és por que tiene un don, algo que no se aprende, por lo que no te has de esforzar. Se valora un privilegio que te da la naturaleza o dios.
El músico, el guitarrista, que tiene que aprender, que tiene que esforzarse, por muy bueno que sea, tiene un paper secundario.
Ya sé que, afortunadamente, por lo que supone de falta de estimulo al esfuerzo personal,
esta dinámica ha ido cambiando, pero al mismo tiempo nadie duda que el próximo mesias será, otra vez, un cantaor.

Krugman, de nou

Com gairebé sempre, en Paul Krugman, dona una lliçó no només d’economia, sinó d’ètica i de sentit comú.
En “premiar a los malos actores” reflexiona, una altra vegada, sobre els ingressos dels executius de les empreses salvades de la crisi amb fons federals i l’error de compensar accions de caràcter especulatiu que no aporten res a l'economia del país.

Artur


Artur Mas: «Només assumirem el cost d’ajudar a Espanya si governem a Catalunya»


Magnífic discurs integrador i gens sectari que demostra la seva falta d’interès pel poder. O fa publicitat de rellotges?
Com deien a “Polònia” .... guapo! I “no se besa por que no se llega”.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Gràcies, companyes

Ahir va ser un dia estrany i desagradable: sempre ho és quan algú atempta contra la confiança i perjudica de forma directa la institució i especialment els seus companys.
Però també va ser un dia de reafirmació en la confiança en les institucions i en les persones que en formen part: treballadors de la funció pública moltes vegades menysvalorats.
Treballadores del departament d’economia, policia local i mossos d’esquadra van resoldre, en poques hores, un problema important, en una mostra de professionalitat i de compromís públic.
Estic profundament orgullós d’haver compartit amb ells els seus neguits, els seus esforços i l’alleujament final.
Dies com el d’ahir reforcen la teva confiança en les institucions i en les persones que, de forma callada, les fan funcionar amb eficàcia no sempre valorada.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Hasta los... del Madrid



Aún falta un mes para empezar la liga, no han jugado casi nada y sólo han hecho que perder, pero la prensa, radio y TV de la corte, es decir casi todos, están en el papanatismo merengón con los galácticos, la superproducción, el proyecto Florentino y sus 300 millones en fichajes. ¡Qué madrilista es Ronaldo!
Si no fuera por que les tengo manía histórica, tendria motivos suficientes para no soportarlos.

Anatomía de un instante

Dir que Javier Cercas és un bon escriptor és una obvietat. El seu darrer llibre també és un bon llibre, original en l'enfocament i en la construcció dels personatges, ben escrit.
El llibre té una peculiaritat: parla d’un temps que hem viscut i d’uns personatges que coneixem i sobre els quals s’han escrit milers de pàgines. Des del punt de vista periodístic, aporta poc, no hi ha novetats però, malgrat tot, el llibre és interessant. L’estil d’en Cercas en el qual les barreres del periodisme, la història i la ficció és confonen de forma permanent, combinant descripcions de fets documentats amb reflexions dels personatges absolutament novel·lats i fruit de la imaginació de l’autor, s’han convertit en signe d’identitat. La “trampa” és que el conjunt es ven com a ficció.
Un punt dèbil queda sense resoldre, al menys per mi: ¿de veritat el general Armada es creia que els partits democràtics acceptarien formar part d’un govern d’unitat presidit per ell?
Jo, en aquella època, era políticament actiu, era diputat al Parlament, i aquesta hipòtesi és absolutament inversemblant. O l’Armada era un il·lús o una part de la història es queda sense una explicació convincent.
Anatomía de un instante” és un magnífic llibre de ficció.

Un clàssic

Ja fa uns quants anys que el sopar de can Tort posa fi a la temporada, abans de les vacances d’estiu. Menjar plural, elaborat per molts dels assistents, música, poesia i acudits en un ambient relaxat.
La Teresa, l’Imma i en Jordi tenen l’habilitat de generar bon rotllo i atreure a gent de diferents procedències i sensibilitats, i aconseguir que tots se sentin bé.
Juràssic va córrer amb el major esforç artístic, acompanyats per la Montse Germán, aquesta vegada de rapsoda, i d’un sextet atrevit de veus “blanques”, al començament tímid i al final descarat.
El sopar ja és un clàssic, una data marcada al calendari, una cita obligada d’alguna nit d’agost.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Punt final?

A l’últim ple vaig proposar posar punt i final a les controvèrsies generades per la plaça major amb l’aprovació de la modificació del projecte iniciat a l’anterior mandat, que contempla un increment de 2,3 milions d’euros, convençut que tots els ciutadans de Castellar ja tenen les idees clares sobre el paper de cadascú.
Però no sembla fàcil. Algú vol aprofitar aquest gest generós per part nostra per a afirmar que no assumim responsabilitats, que la culpa és nostra, que no sabem gestionar.
I és clar, davant d’aquestes afirmacions, un té la sensació que no tenen ganes de tancar el debat o que s’ha tancat en fals: l’únic responsable dels increments de les obres és l’equip anterior, que va ser qui va aprovar el projecte, qui el va concursar i qui va generar la majoria de les modificacions que s’han executat després.
Té raó l’alcalde quan parla de desgavell econòmic i també de gestió, les obres de la plaça, durant molts mesos, van ser un desastre que només va salvar la nostra dedicació i capacitat de gestió. Dubto que amb CiU al govern municipal les obres s’haguessin acabat.
Però és clar: tenen pressa. Volen que la gent oblidi, no són conscients que certes decisions els perseguiran tota la vida i que alguns mai no es podran presentar davant dels castellarencs com a una opció nova. És difícil creure que ho faran bé quan han tingut tant temps per demostrar la seva incapacitat.
Ara, a més, ens renyen, ens posen deures i qüestionen la nostra honestedat. No sé a què es refereixen, però aquest tema per a nosaltres és sagrat. Si en volen parlar, en parlarem, i no serà per tancar un tema, sinó per obrir-lo de bat a bat.