La dictadura dels mercats

Finalment no s’ha pogut aguantar: la internacionalització de l’economia i el govern econòmic dels especuladors fa inviable una política econòmica autònoma tant a nivell espanyol com europeu.
Ideològicament soc partidari de l’ortodòxia neokeynesiana i d’una política proteccionista que garanteixi la cohesió social. En moments de crisi s’ha d’activar l’economia, incrementant la inversió pública i s’ha d’ajudar als més desfavorits, especialment els aturats.
És cert que això suposa un increment del dèficit públic i si la situació s’allarga molt, pot generar problemes d'endeutament, però la situació de les finances públiques a Espanya permeten aquestes polítiques expansives.
Ara ens arriba que el gran problema espanyol no és l’endeutament públic sinó l’enorme deute d'empreses financeres, no financeres i especialment particulars, molt per sobre de la situació del nostre entorn i amb una relació bastant directa amb la bombolla immobiliària.
És cert que hem viscut com a país molt per sobre de les nostres possibilitats. El drama del govern Zapatero no és haver de gestionar els dèficits de les administracions, que és raonable, sinó el deute del país, amb la desconfiança dels que han provocat la situació actual i que ara encareixen sense escrúpols el finançament del deute.
Mercats financers desregulats que cada vegada s’assemblen més a un casino, especuladors sense control i gent que s’està fent molt rica en molts casos amb diners procedents del sector públic.Si les economies avançades, especialment Europa i Amèrica no són capaços d'introduir elements de regulació, la democràcia econòmica es convertirà en una broma, estarem, cada vegada més sotmesos a la dictadura dels mercats, és a dir dels especuladors.