El divendres vam anar a un concert a Cerdanyola, dins del marc del festival de Blues.Per mi el paradigma del blues és John Lee Hooker. M’agraden les seves gravacions amb poca instrumentació en les quals se sent el peu marcar el ritme.
El concert de Cerdanyola era una altra cosa, buscava ser massiu i plural:
Eric Sardinas és un “guitarra” nordamericà, d’estètica entre texana i “gòtica” que practica un blues “white” i rocker, bastant allunyat del blues original.
Raimundo Amador és un magnífic guitarrista que ja des de l’època de “Pata Negra” va apostar per la fusió entre el blues i les músiques flamenques.
Van ser gairebé quatre hores de música intensa i amb moments brillants. A mi en va agradar especialment una llarga improvisació en la que l’Eric Sardinas es va sumar al grup de Raimundo Amador, vint minuts en què va destacar la força de l’americà i el virtuosisme a la guitarra de l’espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada