dijous, 24 de juny de 2010

La llei de l'embut

La veritat és que arriba un moment que t’acostumes i sembla que formi part de l’estat natural, del funcionament lògic del món:
Si algú et critica, amb motius o sense, posa en qüestió la teva capacitat o la teva honorabilitat, interpreta de forma esbiaixada i conscient les teves actituds, les teves actuacions o els teus comentaris, està fent oposició i per tant complint amb la seva sacrosanta obligació, no importa que menteixi de forma conscient i descarada: està complint amb el deure democràtic que justifica la seva existència.
Si tu fas crítiques: denunciant falsedats o exageracions, desacreditant propostes inviables, ridícules o malintencionades, o posant de manifest, actituds sectàries o d’aprofitament il·lícit d’una situació, resulta que és una cosa lletja, que no saps assumir les crítiques, i a més ets un “bronques” i un mal educat.
Suposo que és cosa de percepcions o de defensa del propi entorn i fins i tot, podria acceptar una petita part del mèrit: aquesta mania de no posar l’altra galta.