Ken Loach

Loach és un director pel qual sento una gran debilitat des de l’època de Lloviendo piedras i Ladybird, ladybird, dures pel·lícules sobre la reconversió industrial al nord d’Anglaterra.
Després em va guanyar definitivament el cor amb Terra i Llibertat, versió cinematogràfica d'Homenatge a Catalunya de George Orwell.
Com tothom coneix, Orwell pren partit pel POUM i en contra de l’estalinisme. Loach també és un antiestalinista declarat i contrari als partits comunistes clàssics, sentiment que sempre he compartit.
A l’època que vaig veure la pel·lícula per primer cop feia uns quants anys que tenia una estreta relació amb el Manel Alberich i d’altres vells militants del POUM, integrats des de 1978 al PSC.
Per contingut i per qualitat cinematogràfica, Terra i Llibertat ha estat sempre una de les meves pel·lícules preferides.
Aquests dies està en cartellera una nova pel·lícula de Loach: Looking for Eric.
No sé si és l’edat, però aquesta vegada, sense renunciar a descriure les classes populars del seu país, cosa que fa com ningú, Ken Loach ha fet una pel·lícula a estones dura però simpàtica i esperançada sobre l’amistat i l’esperit de superació, i també de la dificultat pel compromís dels membres d’una generació eternament adolescents, que a Anglaterra ja passen dels 40 i que comencen a ser avis.
Peculiar el paper del gran Eric Cantona, el davanter francès del Manchester United, que demostra que el compromís social i intel·lectual és perfectament compatible amb el plaer de compartir un bon partit de futbol i de ser apassionat d’uns colors.