diumenge, 23 de novembre de 2008

Música i estat d'ànim

Jo sóc una persona que escolta música habitualment.
Dues hores de viatge cada dia i bastants hores els caps de setmana, quan ho permeten les activitats municipals, dóna per molt.
Hi ha gent que escolta música i gent que recorda música, recorda la música de quan l’escoltava. Jo sóc més d’escoltar que de recordar i si bé, de vegades, em deixo portar pel que sento a la ràdio, la majoria de les vegades controlo el que escolto.
És difícil explicar el perquè tries una música quan tens centenars d’opcions.
Què et fa escoltar de forma reiterativa a Sigur Rós que fa unes setmanes ni coneixies? Que t’enganxa al “Cantando” de Bobo Stenson i a repetir insistentment el sol de contrabaix d’Anders Jormin?
Per què tantes vegades torno a la lentitud i melancolia del “The Melody At Night, Witth You” del Keith Jarrett en la seva etapa més indolent?.
Què et fa preferir una versió determinada de les “suites” per “celo” de Bach? La intensa, perfecta i controlada de Rostropovich o l’apassionada i desbordant de Jacqueline du Pré?.
Per què a vegades prefereixes el Glenn Gould juvenil i impetuós de la versió de les Variacions Golberg de 1955 i moltes més vegades la gravació lenta i densa de la mateixa obra de 1981?
Segur que l’estat d’ànim condiciona les teves eleccions musicals i també que la música canvia el teu estat d’ànim, això passa especialment en la música en directe.
Quantes vagades has d’imposar-te a la mandra de sortir, vas a un concert i surts absolutament entusiasmat?
Poques coses hi ha a la vida que participi tant dels teus sentiments com la música.