Primàries

La Montse Gatell ens proposa la lectura de l’article de Francesc-Marc Àlvaro amb qui està absolutament d’acord.
Jo no estic del tot d'acord, malgrat que consideri l’Obama ideològicament proper. El sistema americà té les seves virtuts, però també els seus defectes i la seva transllació a la política europea és absolutament inviable.
És cert que el sistema de partits europeu necessita una revisió a fons, però si ens hem de guiar pels resultats, per la distribució de la riquesa i especialment pel sistema de protecció social, prefereixo mil vegades el sistema europeu.
Si és veritat que està tan d’acord amb l’article, deu està molt incomoda en un partit que la va posar d'alcaldessa a dit i que té un president que va triar com a successor el llavors omnipotent Pujol, en el procés més allunyat possible d’unes primàries a l’americana.

Aquí està l'article.

"La nostra campanya no va ser pensada als passadissos de Washington. Va començar als patis de les cases de Des Moines, a les sales d'estar de Concord i als porxos de Charleston"
Barack Obama, president electe dels Estats Units d'Amèrica.

Una de les coses que fan més riure són segons quines comparacions entre la política nord-americana i la que es fa per aquests verals. I no em refereixo al fet absolutament delirant que Saura i la seva colla considerin que Barack Obama defensa el mateix que ells, perquè això ja entra dins ladimensió desconeguda. Parlant seriosament: no s'hi val a elogiar la renovació que suposa Obama mentre aquí es mantenen regles de joc i estructures de partit escleròtiques, opaques i pensades només per facilitar que les cúpules facin i desfacin al seu gust. En això, tots els partits catalans són igualment tramposos.
Obama surt de baix, perquè el sistema nord-americà – contra el que diuen tants indocumentats i tants demagogs – té algunes coses ben positives que haurien de ser copiades per la política europea. Les organitzacions de base, els col·lectius veïnals, els grups de persones mobilitzades, els sindicats, les plataformes i d'altres expressions d'activisme democràtic són fonamentals en el procés polític en aquell país, i també en el camí d'unes eleccions presidencials. Això, com és lògic, obliga el ciutadà a treballar de valent de forma voluntària i obliga els dirigents polítics a escoltar molta gent i fer molts equilibris. El premi és que, de tant en tant, apareix la sorpresa i es capgira la truita. Hillary Clinton tenia al seu costat els grans lobbys, les celebritats, els donants més potents i tot l'establishment de Washington i Nova York, però va perdre davant d'una figura prou desconeguda abans de començar les primàries. Per què? Entre d'altres raons, perquè Obama va saber engrescar molts votants demòcrates anònims i aquests van generar un efecte en cadena que, finalment, va arribar a dalt de tot i també a gent desinteressada, i va ser multiplicat pels mitjans, abocats sobre un fenomen que trencava totes les expectatives.
Els partits catalans i espanyols, quan han provat de fer primàries, són com un acudit. Sovint, són capaços de fer primàries amb un sol candidat, tota una comèdia que els hauria de fer caure la cara de vergonya. D'altres vegades, les primàries esdevenen un festival de despropòsits que acaba com el rosari de l'aurora, com va passar amb l'elecció de Josep Borrell com a cap de llista del PSOE a les generals. El drama és que no s'ho creuen, cap partit aposta de debò per aquest mecanisme. Els nuclis dirigents no volen obrir la porta a aquestes fórmules perquè perdrien la capacitat de fer passar per l'adreçador els seus càrrecs electes. Mentre les llistes siguin tancades i tot depengui de la generositat del líder i el seu entorn, tots els diputats deuen obediència cega al boss en lloc de retre comptes als electors del seu territori o districte. Ara, cada líder és com un senyor feudal envoltat de dòcils vassalls preocupats només per no perdre el seu lloc a la llista. En privat, ningú t'ho nega.
Detesto que els dirigents catalans s'omplin la boca cínicament parlant del nou estil d'Obama i no facin res per regenerar el nostre tauler. Hem tocat sostre i la gent en comença a estar tipa. Les llistes obertes, les primàries de debò, apropar els elegits als electors i d'altres sanes ruptures es fan imprescindibles. No vull escoltar més lletanies sobre la desafecció política ni més udols de gat mesquer sobre el desinterès per la cosa pública mentre no se sigui prou valent per fer foc nou.