La muntanya com a metàfora

Interesant article de JOSEBA Arregi

La foto d’alguns líders del PNB al cim del mont Gorbea, proclamant que Euskadi és la pàtria dels bascos, i homenatjant la ikurriña en desgreuge a l’atreviment dels militars de col·locar a la creu del Gorbea una bandera constitucional al finalitzar uns exercicis militars, anava acompanyada en algun mitjà del peu de foto següent: “El PNB se echa al monte”. Tothom entén la metàfora: el PNB es radicalitza.

El carlisme era conegut per la seva tendència a les partides rebels que es llançaven a la muntanya, per des d’allà preparar emboscades contra les tropes liberals. N’hi ha que diuen que fins i tot alguns dirigents radicals actuals del PNB acostumen a citar els seus fidels en alguna clariana del bosc per impartir-los la veritable doctrina radical del nacionalisme contra les tendències moderantistes que altres líders puguin propagar.

La muntanya –o, si s’escau, el desert– ha estat un lloc privilegiat de la revelació de la veritable fe religiosa. I també de la veritable fe nacionalista. La muntanya és un lloc que permet tenir una visió àmplia i, sobretot, una visió unitària de la geografia: mentre que qui està a la vall només té una visió perspectivista de l’entorn, qui s’enfila al cim de la muntanya més alta domina tot el panorama.

El cim de les muntanyes és una metàfora de neteja, de radicalitat, d’unitat de visió. A dalt l’aire és net; la visió, lliure; l’entorn, impol·lut. A baix hi ha els problemes, la pluralitat i la complexitat, el mestissatge, l’anar i venir de la gent, les cruïlles de camins, l’anada i vinguda d’idees, de creences, d’usos i costums. Al cim del mont Gorbea és més fàcil proclamar que Euskadi és la pàtria dels bascos, especialment quan tots els que en aquell moment hi ha al cim són nacionalistes. Lluny queda la ciutat amb les seves demandes permanents de compromisos, amb les seves seduccions, amb la seva barreja bigarrada d’usos i costums. Al cim es pot ser radical, es pot cridar als quatre vents, es pot deixar anar el sentiment, es pot celebrar la total concordança d’un amb si mateix.

El problema de tota radicalitat, de tota ortodòxia, de tota pretensió de puresa és que sempre hi ha algú que es proclama més radical, més ortodox, més pur. La litúrgia de proclamació de puresa nacionalista pujant a la muntanya Gorbea per purificar la creu del cim tacada per la presència de la bandera estranya –la lletra de l’himne del PNB ja proclama: sobre el roure tenim la santa creu, sempre la nostra meta– neix de la necessitat de mirar de reüll a la pretensió d’ortodòxia que planteja el nacionalisme de l’esquerra nacionalista radical.

Com QUE aquest altre nacionalisme, la Nèmesi del nacionalisme burgès del PNB, continua sent un nacionalisme revolucionari, no té cap inconvenient a plantejar exigències que semblen estar fora de qualsevol realitat: la territorialitat, per exemple. El nacionalisme potser té com a objectiu ser majoritari a la comunitat autònoma basca sense que ningú ho consideri una pura il·lusió, però condicionar el seu futur al que diguin els navarresos i els bascofrancesos està totalment fora de la realitat. Però aquesta exigència compleix per al nacionalisme radical revolucionari la funció del que és extremadament radical per inabastable, la mesura amb què pot jutjar la resta de nacionalismes.

I el PNB ha de respondre una vegada i una altra a aquesta mesura de radicalitat, de puresa, d’ortodòxia. I es radicalitza. Puja al Gorbea per proclamar la puresa i radicalitat de la seva ortodòxia nacionalista. Expressa el seu sentiment que la bandera constitucional suposa tacar la terra i el poble bascos.

Aquesta metàfora de la muntanya posa clarament de manifest el problema que tenen tots els nacionalismes. Sempre arriben a un punt en què es desferma allò que algú ha denominat la dinàmica de les comunitats autodestructives: sempre apareix algú amb un sentiment més pur, algú que és més de la comunitat que els altres, algú que sap més bé que ningú què significa pertànyer a la comunitat, algú que entén més bé que ningú la unitat que requereix la comunitat.

I en AQUEST moment comença el procés d’autodestrucció d’aquesta mateixa comunitat: comença a trencar-se per dins, perquè la puresa i la radicalitat només viuen de la seva pròpia radicalització.

Els nacionalismes estan condemnats a la malenconia: l’ideal al qual tendeixen és inabastable, és impossible. Els nacionalismes es veuen forçats a formular-se de manera que la seva meta sempre està més enllà. Li ha passat al PNB: els que van créixer en el nacionalisme tenint com a meta tenir un lehendakari basc, un Govern basc i l’Estatut que feia falta per fer-ho possible –algun dels grans líders que van connectar la república amb la transició deia que el que demanava era el concert econòmic, la competència de carreteres i la Capitania General de l’Exèrcit de Burgos a Bilbao–, no podien, de cop i volta, conformar-se amb l’autonomia estatutària i van començar –sempre mirant de reüll la seva Nèmesi radical– a demanar un altre marc.

Però la malenconia no té cura. Es tracta d’una malaltia mortal. L’únic remei consisteix a baixar de la muntanya, del cim pur, i barrejar-se en la complexitat de les ciutats modernes, exemple de mestissatge, de negació d’unitats mítiques.