diumenge, 17 de març de 2013

Sèries TV


És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.
Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10 hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament, en TV per cable de pagament.
En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això si, sense tants mitjans  i emesa de forma continuada en un parell de mesos.
Des de les multi premiades The Wire i Mad Men  a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat  al servei d’un model cultural i fent servir un màrqueting tremendament eficaç.
Davant d’aquesta màquina engreixada  i poderosa, una industria europea  atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen” no troben llocs a les   programacions de les nostres televisions.
És curiós com el debat cultural (i en especial la industria cultural) ha estat sempre  absent en la construcció europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada  que Europa i fins i tot que el nostre propi país.