És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.
Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en
la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els
films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10
hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament,
en TV per cable de pagament.
En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat
antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del
Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això
si, sense tants mitjans i emesa de forma
continuada en un parell de mesos.
Des de les multi premiades The Wire i Mad Men a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o
House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans
tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat al servei d’un model cultural i fent servir un
màrqueting tremendament eficaç.
Davant d’aquesta màquina engreixada i poderosa, una industria europea atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i
amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen”
no troben llocs a les programacions de les nostres televisions.
És curiós com el debat cultural (i en especial la industria
cultural) ha estat sempre absent en la construcció
europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada que Europa i fins i tot que el nostre propi
país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada