dimarts, 19 de març de 2013

La suportable lleugeresa


Suposo que és un fenomen estudiat  del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat  i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
 I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?