dijous, 24 de novembre de 2011

La bellesa del risc

Ahir, el Barça va fer alguna cosa més que jugar al futbol, va crear, va fer art. L’art és imperfecte per definició i no té sentit sense emoció, l’emoció que provoca el risc i la permanent invenció.

Moltes vegades veient jugar al Barça, em ve la imatge del grup de músics de jazz, solistes virtuosos, creant en directe, buscant-se, trobant-se, fent duets, trios, octets... big bands , en combinacions màgiques.

És cert que estem tant habituats a la perfecció que ens oblidem del risc. Ahir amb el Milan, amb una defensa fràgil , es va jugar al fil de la navalla i Guardiola ens va mostrar que, també, té el punt inconscient i suïcida dels creadors, que no es conformen amb consolidar el que ja han aconseguit: sempre una mica més difícil, una mica més enllà.

Quan surt bé, i ahir va sortir molt bé, la compensació no té parangó, però he de reconèixer, amb una certa vergonya, que en alguns moments vaig tenir la urgència de demanar a crits, plantejaments una mica més conservadors.