La llengua del president.Aquest estiu unes declaracions “innocents” d’en Felip Puig han provocat una polèmica sobre la correcció lingüística amb què parla el Molt Honorable President de la Generalitat i de tots els catalans.
L’opinió pública en general ha reaccionat en contra, el que demostra que, com moltes altres vegades, la gent és més raonable que alguns dirigents polítics i també que alguns arguments desqualificadors no tenen predicament en la ciutadania.
Desgraciadament, sí que desperten simpaties en alguns sectors de CDC i, per tant, el més probable és que continuïn amb els seus “arguments”.
CDC ha nascut per governar Catalunya i qualsevol altra circumstància és un accident, mancat de legitimitat, que s’ha de corregir.
Per descomptat tenen el termòmetre que determina quin és el grau de catalanitat de cada persona i col·lectiu. Abans eren catalans “tots el que viuen i treballen a Catalunya”, però és clar una cosa és “atorgar” ciutadania i una altre, diferent, és deixar-los manar. Fins aquí podíem arribar!.
Des d’aquesta perspectiva és inconcebible que el PSC pugui defensar els interessos de Catalunya, perquè és poc català.
ERC ha traït la pàtria perquè ha permès que un xarnego (perdó, un nascut fora de Catalunya) sigui president. Des d’aquest moment la institució ja no és el que era en temps de sant Jordi Pujol. Aquest pecat no tindrà perdó fins que ERC no faci el que ha de fer: donar la presidència a un català de veritat, és a dir de CDC.
Ara és la llengua, demà serà el color de la pell, la religió o la inclinació sexual.
I és que, agradi o no, a CDC hi ha un sector que practica la xenofòbia nacionalista i un sector, més gran, que la justifica o mira cap un altre costat.
És possible que el parlar del president, com el de la majoria dels catalans, inclosos els diputats de CiU, sigui millorable, cosa que no depèn només de la dedicació o la voluntat, sinó també de la zona d’origen, l’edat en què s’han incorporat a l’ús de la llengua catalana i fins i tot l’oïda musical .
Pensem, i no cal arribar a Cruyff , com parlen català o castellà, ciutadans d’origen estranger que conviuen des de fa molts anys amb nosaltres. Sempre queda el que els francesos, tan subtils ells, en diuen un “petit accent”.
Què diran els felips puig del futur el dia que el Molt Honorable President de Catalunya, sigui una dona, mulata, lesbiana, una mica pagana i parli un, no del tot correcte però musical, català amb accent brasiler o caribeny?
M’encantaria ser viu per gaudir-lo
L’opinió pública en general ha reaccionat en contra, el que demostra que, com moltes altres vegades, la gent és més raonable que alguns dirigents polítics i també que alguns arguments desqualificadors no tenen predicament en la ciutadania.
Desgraciadament, sí que desperten simpaties en alguns sectors de CDC i, per tant, el més probable és que continuïn amb els seus “arguments”.
CDC ha nascut per governar Catalunya i qualsevol altra circumstància és un accident, mancat de legitimitat, que s’ha de corregir.
Per descomptat tenen el termòmetre que determina quin és el grau de catalanitat de cada persona i col·lectiu. Abans eren catalans “tots el que viuen i treballen a Catalunya”, però és clar una cosa és “atorgar” ciutadania i una altre, diferent, és deixar-los manar. Fins aquí podíem arribar!.
Des d’aquesta perspectiva és inconcebible que el PSC pugui defensar els interessos de Catalunya, perquè és poc català.
ERC ha traït la pàtria perquè ha permès que un xarnego (perdó, un nascut fora de Catalunya) sigui president. Des d’aquest moment la institució ja no és el que era en temps de sant Jordi Pujol. Aquest pecat no tindrà perdó fins que ERC no faci el que ha de fer: donar la presidència a un català de veritat, és a dir de CDC.
Ara és la llengua, demà serà el color de la pell, la religió o la inclinació sexual.
I és que, agradi o no, a CDC hi ha un sector que practica la xenofòbia nacionalista i un sector, més gran, que la justifica o mira cap un altre costat.
És possible que el parlar del president, com el de la majoria dels catalans, inclosos els diputats de CiU, sigui millorable, cosa que no depèn només de la dedicació o la voluntat, sinó també de la zona d’origen, l’edat en què s’han incorporat a l’ús de la llengua catalana i fins i tot l’oïda musical .
Pensem, i no cal arribar a Cruyff , com parlen català o castellà, ciutadans d’origen estranger que conviuen des de fa molts anys amb nosaltres. Sempre queda el que els francesos, tan subtils ells, en diuen un “petit accent”.
Què diran els felips puig del futur el dia que el Molt Honorable President de Catalunya, sigui una dona, mulata, lesbiana, una mica pagana i parli un, no del tot correcte però musical, català amb accent brasiler o caribeny?
M’encantaria ser viu per gaudir-lo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada