Nit de dol

Tres quarts de nou, sona el telèfon. Hi ha un accident important. Moments de confusió i contradiccions. Finalment ens confirmen que sí, que els bombers són de Castellar, que l’accident és molt fort i que hi ha gent greu.
Baixem cap el pont, ja han recollit els cossos i les últimes ambulàncies es preparen per sortir. La situació és dantesca, els camions estan absolutament destrossats, l’impacte ha estat brutal.
Després de passar pel parc de bombers, marxem a l’hospital, primer al Taulí on estan els més greus, el David i l’Albert, també el Damià que no ho està tant.
Els pares, els germans, els amics, els companys bombers estan angustiats. Hi ha plors, emocions contingudes i frases de consol.
Em sorprèn la mare del David, seriosa, callada, aparentment molt sencera. Sap que el seu fill està molt malament i ha preferit no dir res als altres fills fins a saber què havia passat i estava sola amb el seu home en un racó.
Quan arribem a Vall d’Hebrón, ens comuniquen que el David ha mort. No diem res als familiars dels Francesc i del Cristóbal, que ja tenen prou amb el seu dolor.
Els bombers de Castellar acompanyen als familiars, permanentment connectats, en una potent xarxa d’eficàcia, afectivitat i dolor compartit.
Ara ja sabem que l’Aitor, el José Antonio i l’Agoney no corren perill.
Diumenge, reunions, visita als hospitals, junta de portaveus, més visites. Ens passem el dia entre el Taulí, el Vall d’Hebrón i el parc de bombers. Milloren les notícies, sembla que tots han superat l’etapa més crítica.
Dilluns, ple a l’ajuntament, es respira l’emoció. Decidim tres dies de dol i nomenar al David fill predilecte de Castellar.
A la tarda, funeral amb un desplegament impressionant de bombers de tot Catalunya. Paraules del bisbe prescindibles i emoció en les paraules dels companys.
Ha estat una llarga i intensa nit, plena d’emocions contingudes i desbordades, de silencis, de plors, de carícies, de frases de consol, de solidaritat, de dolor, de por, d’amistat, de generositat, de fatiga intensa, d’incredulitat, de llàgrimes, de dignitat, de sincers i profunds sentiments, una llarga i intensa nit d’esperança en què tanta gent ha demostrat la seva humanitat.
Per això sorprèn més la preocupació per la repercussió mediàtica o per la presència del conseller, i encara més el “coro de palmeros” que acaben donant la culpa als socialistes. Quanta misèria!