divendres, 22 d’agost de 2008

Acústic

No sé si per la meva tendència natural, més inclinada a la lírica que a l’èpica, o la comprovació, en els albors de l’historia, que la fidelitat de les gravacions estava en relació inversa al nombre d’instruments que participen, des de sempre, he preferit gravacions de grups musicals reduïts més que grans orquestracions.
De fet, tinc les mateixes preferències amb la música en directe. Prefereixo concerts de petit format, propers, en què pugui veure l’expressió de la cara, el moviment de les mans i un so que estigui a prop del natural, no amplificat.
Fa un parell d’anys Bruce Springsteen va publicar un disc: DEVILS & DUST que s’ha convertit en el meu favorit.
En la versió que vaig comprar hi ha un “bonus”en DVD de cinc cançons d’instrumentació mínima: la veu nasal, de vegades d’aiguardent, de vegades en “falset”, una guitarra acústica no especialment virtuosa, una harmònica i una veu femenina de cor, ocasionals.
La filmació, fosca, íntima, plena de plans curts (boca que canta, mans que polsen les cordes, peu que marca el ritme) i contrallums, està realitzada en un escenari expressiu: l’habitació d’una casa vella de parets deteriorades (en què destaquen algun mirall vell i un llum, groguenc, de llàgrimes de vidre) i aspecte de mig abandonada.
La gravació és neta, impecable. La sensació és que està al teu costat i que només canta per a tu. Aquesta vegada la tècnica juga a favor de l’autenticitat.
Emociona un artista que és capaç de generar amb aquesta pobresa de mitjans tanta intensitat.