Contradiccions

A Europa en general i al nostre país en particular hi ha un cert sentiment anti-americà. Sentiment justificat per l’actitud de molts dirigents d’aquell país i, especialment, per la “política” exterior practicada a partir de la segona guerra mundial.
Les intervencions a Vietnam o a Sudamèrica, per citar-ne només dues, durant dècades, són impossibles de justificar ni d’oblidar.
Aquest sentiment conviu amb una certa submissió a la cultura americana, tant en la versió popular com en la versió culta, recolzades per una potentíssima indústria cultural.
Rock, blues, jazz, rap... en totes les seves variants, han condicionat la nostra forma de viure la música: Pete Seeger, Bob Dylan, Bruce Sprigsteen, Tom Waits... han contribuït a la definició de la nostra sensibilitat musical. Bill Evans, Miles Davis, John Coltrane o Keith Jarrett... estan entre els nostres músics preferits de sempre.
La indústria cinematogràfica o televisiva americana no tenen competència. Coneixem molt millor New York, Los Angeles, Florida, les cascades del Niàgara o el canyó del Colorado que Berlin, el baix Danubi o las Batuecas.
Com s’entén la veneració desproporcionada que desperta el cineasta Woody Allen i l’incomprensible papanatisme que provoca el clarinetista?
Però també és cert que un gran nombre de les nostres pel·lícules preferides són americanes, que el nostre director de referència és, si bé d’ascendent italià, un nord-americà i que no deixa de meravellar-te la crepuscular carrera de Clint Eastwood.
Fins i tot en la literatura, en la què els europeus tenim una tradició difícilment superable, el paper dels nord-americans d’origen o d’adopció és determinant en la narrativa d’aquest segle. John Dos Passos, Scott Fitzgerad , Hemingway, Faulkner, Henry Miller, Djuna Barnes, Jonh Steinbeck, Truman Capote, Salinger, Nabokov, Keruac, Updike, Chandler, Bellow, Philip Roth, Delillo....formen part de les biblioteques dels europeus més o menys cultes.
Aquest any ha tret llibre un dels grans, Richard Ford, molt més interessant, intens i lúcid que el sobrevalorat Paul Auster, de gran èxit al nostre país: “Acción de Gracias” és la tercera part d’una trilogia que va començar amb “El periodista deportivo” i va continuar amb “El dia de la independencia”.
Frank Bascombe, el protagonista de la novel·la relatada en primera persona, reflexiona sobre tot allò que forma part de la vida quotidiana, del passat i del present, de la malaltia i de l’acceptació d’un mateix, en el dies propers al d’Acció de Gràcies, festa prèvia al Nadal als USA i reflectint, com pocs, la lenta i permanent decadència americana.
I així continuarem. Odiant, patint, admirant, envejant i gaudint de la capacitat i la potència creativa dels nord-americans i suportant, com podem, les nostres contradiccions.