dijous, 15 de maig de 2014

Reivindiquem la democràcia municipal


Cada vegada, des de fa bastants anys, quan celebrem una efemèride històrica sobre la recuperació de la democràcia als ajuntaments, sento un sentiment contradictori:
Sens dubte, la democràcia municipal és la base del funcionament democràtic i, amb tota certesa, és a on hem aconseguit com a país, els millors resultats: la transformació de viles i pobles són la millor cara de la democràcia i l’assumpció de polítiques socials, per sobre de les capacitats pressupostaries, un acte de voluntarisme que ha possibilitat corregir innumerables dèficits i injustícies. 
Però l’Estat democràtic ha estat poc generós i fins i tot poc just, amb l’esforç i el compromís municipal. Ni els governs de l’Estat ni la Generalitat, han estat capaços, en 35 anys d’història, de crear les bases per un finançament just, d’acord al gran potencial municipal, i amb les necessitats dels ciutadans.
Els ajuntaments espanyols i els catalans són els pitjors finançats del nostre entorn geogràfic, i això es deu tan a una política miop i últimament re centralitzadora del Govern de l’Estat, com, també, a l’absoluta falta de sensibilitat dels successius governs de la Generalitat, que han vist en els ajuntaments competidors al seu poder i que han estat més preocupats per plantejament identitaris i de prestigi institucional que del benestar dels ciutadans, especialment el més desfavorits.
Avui, 35 anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, continuem amb molts dels mateixos problemes endèmics  originals: un permanent qüestionament de les funcions, la falta d’un finançament just i del reconeixement del paper clau e imprescindible que han jugat històricament.  L’acció municipal ha permès corregir moltes de les injustícies que genera un sistema polític moltes vegades injust i han demostrat  que són el millor instrument per afavorir polítiques reals a favor de la igualtat.

Problemes i disfuncions que difícilment contrarestaran la voluntat i fins i tot l’entusiasme de tants ciutadans, polítics de base, que dediquen esforços i voluntats per servir al seus convilatans.

La democràcia municipal sempre representarà la part més autentica i més noble del sistema democràtic.    

El gran estratega


CiU tenia 62 diputats i pot acabar amb 30.

Una gran gestió del patrimoni rebut 

divendres, 9 de maig de 2014

Desafeccions


 Ha passat bastant temps i jo segueixo amb dubtes. No sé si és una conseqüència imprevista o era realment el que es buscava, però començo a detectar una forta desafecció, de la que jo també participo.
Desafecció pel dit procés, trampós i mentider, oportunista, en el que un sector abusa de la seva posició de poder i demonitza a tots aquells que no pensen com ells. Si fa uns mesos era defensor d’una consulta als ciutadans, ara se me’n fot, per que sé que, amb l’ambient actual, no es donen les garanties democràtiques.
Desafecció del meu país. Mai hauria pensat que podrien donar-se aquestes actituds sectàries i virulentes, no contra l’administració de l’estat, sinó contra els propis ciutadans, que han passat de ser catalans pel fet de viure i treballar a Catalunya a ser agents del franquisme per acabar amb la llengua catalana i les llibertats nacionals.
Desafecció per un sistema que permet que qualsevol pugui arrogar-se la representació del país, parlar en nom del país, dirigir el país, amb el silenci còmplice dels que se suposen són els legítims representants.
Desafecció per uns mitjans de comunicació públics, que han perdut totalment la objectivitat i el sentit crític, al servei del mono tema i dirigits per comissaris polítics. Desafecció per un noticiari presentat per un pseudo-periodista,Toni Cruanyes, que ha aconseguit que canviï un hàbit de dècades i que em senti orfe de cadena de TV. Sentiment que em temo comparteixen molts catalans vistos els actuals índexs d’audiència.
Desafecció per tots els que, també des de les files dels nacionalismes, abusant dels mitjans, demonitzen qualsevol idea de conciliació o acord, als que creuen que això és una guerra a mort i que qualsevol dubte o voluntat de conciliar és una manera de enfortir l’enemic i trair a la pàtria.  
Alguns ja tenim una edat i una experiència per no creure “milongues”. Els espanyols no són els meus enemics, mai sentiré un mínim sentiment contrari i molt menys odi, per la meva llegua familiar, en la que vaig aprendre a interpretar la realitat.  Una literatura fantàstica i una llengua magnífica,  parlada per milions de persones. Un poderós instrument de comunicació.
Malgrat bastants incomprensions i algun menyspreu, jo he fet del català, la meva llengua política, social i familiar, i he fet de Catalunya el meu país, però els que separen, els que busquen el conflicte, els que generen odis i confrontacions, els patriotes del sectarisme i els aspirants a  màrtirs, trobaran sempre en mi un enemic.